Gràcies a les finestres ens salvem

Aquesta finestra ha estat la meua obertura al món en els millors moments de l'estiu. El món de fora i el món de dintre. En els dos creixen arbres i poemes. Sempre m'han salvat, les finestres. Fa una mica més d'un any ho vaig explicar en la prosa inaugural de La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022.  

(Pagès Editors, 2023)

 

I no puc compartir la fotografia d'una finestra sense pensar en el blog bonic de la poeta Empar Sáez titulat precisament així: Enfilant finestres. Visiteu-lo si us agrada la poesia i la fotografia.

 

 

Una casa en els nostres exilis

 

Mireille Gansel

 

Avui el silenci escriu per mi. Els abellots vinclen les tiges de l’espígol i les papallones s’hi despleguen com papers de fumar. Jo els observe asseguda davant d’una taula llarga que fa olor de fusta vella, en una casa envoltada de vinyes. Em sorprenc que l’equilibri de la vida continue sustentant-se en la bellesa, a pesar i al costat de totes les misèries.

Comença a caure el sol i els cossos terrenals rutilen. En un racó on s’encaixa una finestra petita brillen de sobte uns fils que fins aleshores eren invisibles. Heu vist mai com es gronxa un raig de llum a sobre d’una teranyina? De la mateixa manera com s’hauria de revelar, brillant i intrèpid, un mot, un vers.

Per fi apareix la lluna i s’evidencia, al seu entorn, la fosca llampant del cel de juliol. Clarivident com la meua soledat poblada de veus: la casa que m’habita. Però la paraula soledat no és la soledat. «La vida interior és abstrusa, un garbuix d’idees en imminència, en ús o en descomposició» —recorde ara Antonio Cabrera—. «Sort que alguna cosa que ve de fora pot alleugerir-la momentàniament». Posem per cas el xiscle d’un mussol, la fressa de les fulles d’un til·ler o el clar de lluna que es projecta sobre l’escriptori a través de la finestra. «Per no quedar encegats per la nostra ment ens cal mirar. Gràcies a les finestres no odiem casa nostra».

A fora hi ha les vinyes i l’espígol, les papallones i els abellots immòbils ara en la fosca. A dins, un raig de llum, com l’esclat dels mots enmig de la penombra de la cambra. Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. L’epitafi.

 

                                                                  M. J. E.

                                                                 Künsterlhaus d’Edenkoben

Renània-Palatinat, juliol de 2022

 

 

 

 

 

La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022

Gràcies a Ingrid Guardiola i a Marta Segarra i a la seua correspondència publicada amb el títol Fils, he arribat a Henri Michaux i a un poema seu titulat «Vers la sérénité» que comença:

«Celui qui n'accepte pas ce monde n'y bâtit pas de maison».

«Aquell qui no accepta aquest món no hi basteix casa», va traduir-ho Manuel de Pedrolo, en una edició de La nuit remue / La nit es mou, amb il·lustracions de Benet Rossell, publicada per Pagès Editors l'any 2001.

No coneixia el poema de Michaux mentre preparava el meu La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022, que tot just acaba de veure la llum en la mateixa editorial, perquè, altrament, hi hauria inclòs la citació en alguna pàgina destacada d'aquesta «Tria personal».

 

La fotografia de portada és de Natxo Francés, al qual agraïsc infinitament la seua professionalitat, la paciència i, sobretot, la complicitat creativa, tan enriquidora des de fa molts anys.

 

El llibre, de fet, és el resultat d'una suma de suports, de confiances, d'entusiasmes, començant per l'Àngels Marzo, codirectora de la col·lecció, i la seua persistència convincent. Olívia Gassol Bellet, docent, investigadora i especialista en edició crítica de textos hi ha estat el puntal necessari i ha elaborat un text teòric, rigorós i bell a parts iguals, sobre la meua poesia, que quan repasse encara m'estremeix. I la Marta R. Gustems hi ha posat colors i formes il·lustrades i plenes de llum, a tot això.

No puc estar més agraïda amb totes tres, i amb l'equip editorial, que a través de la Rosa Pach, ha anat coordinant i traslladant al paper imprès (oh meravella!) tot això.

Ací teniu unes imatges interiors, que m'ha fet arribar la il·lustradora, i també escriptora, Marta R. Gustems, que ha vist el llibre abans que jo i me n'ha deixat prova gràfica. 

Les cinc imatges il·lustren, per ordre: 1. «Biologia d'un poema», de Flors a casa. 2. «Serena barca», del llibre homònim. 3 i 4. Dos poemes en línia de Sempre és tard. 5. Epíleg d'Olívia Gassol Bellet.

Les il·lustracions 2 i 5 parteixen d'unes fotografies cedides pel poeta i company de combois poètics Joan Deusa. Qui ens ho havia de dir allà davant de l'Ullal de la Perla, amic!

Una cadira en la boira, de Marta Vilardaga

És el poemari guanyador del XXV Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes i es va presentar en el municipi amfitrió de la Ribera Baixa el dia 7 d'octubre.

 

Portada del núm. 37 de la col·lecció «Razef» de poesia, d'Edicions 96.
El dibuix és de Josep Porcar Museros.

 

 

Marta Vilardaga (Malla, Osona, 1977), en el moment de presentar el seu poemari guanyador del Certamen Marc Granell de l'edició de l'any 2021.
Fotografia de l'Ajuntament d'Almussafes. 

 

Els amics del grup Afers Domèstics han musicat alguns poemes d'Una cadira en la boira en el seu disc titulat De poemes i planes. En una de les emissions radiofòniques de La casa sota la lluna en parlava amb el periodista Daniel Ardid i els dos coincidíem a reconèixer que la música i la poesia fan una combinació perfecta. I ho demostràvem amb el tema «Llavis de rom», versió del poema homònim de Marta Vilardaga. Escolteu-nos ací.

Sabeu què són «gallarets»? És com es coneixen en algunes comarques (Ripollès, Osona...) les roselles, aquelles flors silvestres que encenen de color vermell els camps de cereals. «Gallaret» deriva d'un diminutiu de «gall» i supose que una denominació i una altra comparteixen l'associació amb el color roig, de la cresta cridanera o dels pètals tan subtils.

 

LLAVIS DE ROM 

 

     A Josep

Gallarets bressolats pel vent
roig roent a l'horabaixa
llavis de rom rasants
perfilen una deu de llum
envolen salts amb ales.
Una mirada més
i esdevinc transparència de lli
poncella que corre
en un mar de boira
deserta a trobar-te.

Escolteu ací «Llavis de rom», d'Afers Domèstics. 

El tema, a més a més, s'ha inclòs a Revolucionem la música, vol. 5, el disc recopilatori anual de la revista Enderrock. Visca i enhorabona al grup i a la Marta!

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.

Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:

en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.

una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.

ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.

el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.

Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg

Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

En el primer programa del 2019 de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018.

El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur».
La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de la sèrie «País en venda» que fèiem servir en aquell espectacle poètic, musical i visual.

Podeu escoltar la conversa que mantinguérem el periodista Daniel Ardid i jo clicant a sobre del primer vers del poema que transcric a continuació. Pertany al llibre Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, i el sentireu recitat en el mateix enllaç.

És evident que 9 minuts i 36 segons no fan justícia a una llarga i militant vida poètica, però sí que us puc garantir que, aquell 10 de gener radiofònic, Daniel i jo hi vam posar tot el cor.

També m'arribarà el dia més trist i fosc:

la mort reclamarà el just preu de la vida.

No m'hi oposaré. Ans li deixaré

fer en pau tots els tràmits de rigor.

A canvi, una cosa ben senzilla li demanaré:

que el meu darrer alè siga contemplat

i retingut per un insòlit i bellíssim cos nu.

I quan la mort m'escanyarà el cor

i la llum ens fugirà per sempre

dels meus ulls, aixecaré aleshores

tot el que em reste de força i coratge

i cremaré amb la polpa dels dits

el pol·len humit de la flor de l'hibiscus.

Lluís Alpera: Surant enmig del naufragi final..., Edicions Bromera, 2004 (1a ed. a Edicions del Mall, 1985).

El motiu de portada, com també les il·lustracions interiors del llibre,
són de Manuel Boix.

Com diem en la conversa, i repetim ací, a pesar de ser ben conscients de reincidir en el tòpic, el millor homenatge que es pot fer a un poeta, ara i sempre, és llegir-lo. I ho tenim ben fàcil, perquè, l'octubre de 2017, Onada Edicions va publicar tota la poesia d'Alpera reunida sota el títol d'Ulisses i la mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017.

Aquesta "Espiral àuria", de Lluís Ferri, és la imatge de portada de l'edició d'Onada de la Poesia completa de Lluís Alpera.

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona condició, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció de proximitat. I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. 

Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar ací, aprofitant la publicació del llibre d'Ignasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. 

Disseny de les postals: Jordi Puig

El Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, del qual fou membre Climent des de 1990 fins al seu traspàs, li dedicarà divendres 11 de maig de 2018 un acte de record. Des de Saforíssims SL ens hi hem volgut sumar i hem preparat com a detall les postals poètiques que he penjat ací dalt. El company Salva Vila Peiró n'ha dissenyat aquest cartell per a l'ocasió:

Autor del cartell: Salva Vila Peiró.

En l'enllaç següent aporte un tastet sonor de la seua poesia. Es tracta d'un poema dedicat a un altre escriptor, amic de Climent, Joan també de nom: Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007). Romania inèdit fins al moment en què el CEIC Alfons el Vell va publicar el volum d'on està extret: Dic que tot es queda sempre. Un pensament d'admiració i de respecte per als dos enyorats homes de lletres. El text transcrit és aquest: discret, bell, ple de tendresa com ho fou l'amic Joan Climent.

TEULADINS

A Joan M. Monjo

A la calma perfecta de l'estiu
hi ha les cases cobertes per teulades
on naixen teuladins.

Són formes d'expressar-se l'existència
blanca de calç llunyana i de veus fondes
que parlen dins.

Se sent ara una olor plena de temps
que recorda els corrals, també les llunes
de les nits.

Se sent un camperol cabàs al muscle
que passa sense pressa i s'allunya
de matí.

La casa té les portes mig obertes
la persiana mig desenrotllada
i a la banda de dins
hi ha assossec de silencis en cadires
i brises de l'estiu plenes de crits
dels teuladins. 

Dic que tot es queda sempre. Poemes inèdits de Joan Climent (Adelina Bataller, Gabriel Garcia Frasquet, Joan Iborra, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, antòlegs). IX Homenatge a la paraula, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2005.

Joan Climent amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70. Arxiu familiar.

Poemes que fan tremolar

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre Exercicis preparatoris per a un miracle [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia.

EL QUE FA MAL

Si et
perd
què
em farà mal?

No el cap
ni el cos
ni els braços
tampoc les cames

Es cansen
però no fan mal
o no més mal
que la cama que sempre fa mal

Respirar no fa mal
S'encongeix una mica 
però menys
que amb un refredat

L'esquena no fa mal
tampoc l'estómac
els ronyons no fan mal
i tampoc el cor

Llavors
per què
no puc suportar
perdre't?

Erich Fried: Exercicis preparatoris per a un miracle. Poemes de la ràbia i de l'amor, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1991. Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell.



 

Com que estem en plena temporada taronjaire, ho he tingut fàcil per aprofitar el deliciós suc matinal i experimentar una mica amb la fotografia (pobra de mi!). Ja em disculpareu l'atreviment, professionals del Photoshop!

Erich Fried va nàixer a Viena l'any 1921, al si d'una família jueva, i el 1938 hagué d'exiliar-se davant la persecució desencadenada pels nacionalsocialistes. Des de llavors va residir a Londres, on va morir l'any 1988. És un dels grans poetes en llengua alemanya del segle XX. Els seus registres en poesia són molts i ben diversos, per bé que hi predomina la inspiració civil. Com assenyalen els traductors a la seua «Nota preliminar», fou un escriptor rigorosament compromès amb la seua època i amb una capacitat d'impacte públic gens corrent»; un dels principals representats de la literatura política en llengua alemanya a partir de la Segona Guerra mundial. Però, com demostra el poema anterior, «Fried és també un poeta de l'amor, de la individualitat que s'obre al món, de la vivència íntima». La seua obra completa comprèn uns vint-i-sis volums de poesia, però fou un autor prolífic en pràcticament tots els gèneres literaris.

[1] Exercicis preparatoris per a un miracle és una antologia que té com a base el llibre Vorübungen für Wunder. Gedichte vom Zorn und von der Liebe (Berlín, 1987), un volum que recull poemes procedents de set llibre diferents, publicats entre 1979 i 1985.

Portada de la col·lecció llegendària de poesia, dirigida per Marc Granell, d'Edicions Alfons el Magnànim-IVEI de València.
En aquesta nova etapa política, l'actual Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i Investigacions ha reprès la col·lecció.

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.

Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 

—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que els seus versos m'han fet estrènyer els punys, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. 

 
LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA

Per a Marc Granell

Cambra d'abril.
També dins l'ombra saben
florir les roses.

MjE, 2017

El Grau de Gandia, 13 d'abril de 2017

El dia 12 d'abril vaig escollir aquest poema del llibre Versos per a Anna, per recitar-lo en una altra de les emissions de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia Ser. 

No t’envie avui roses. Només paraules
per dir-te el meu amor.
Un amor que és ample i que no cessa,
com un cel tot blau i inacabable,
un amor que creix i es multiplica
com l’onatge d’un mar net i profund,
un amor que és ferm com ho és la roca
més sòlida i pacient.
Un amor que se’m fa,
cada instant amb més força, amb més urgència,
desig de ser amb tu
i recórrer amb besos, amb carícies
la teua pell, país immens i únic,
la sola veritat que ensenya i salva.
Un amor que vol saber aprendre’t,
aprendre a acompanyar-te.
Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.
Un amor que amb tu vol fer camí
i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Marc Granell: Versos per a Anna, Bromera, 1998.

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és.

La casa sota la lluna va començar a emetre's el dia 11 d'octubre de l'any passat, i, tres mesos després, podia haver escollit qualsevol altra gravació per compartir-la ací. Però he pensat que aquest poema de Joan Fuster era oportuníssim per recordar que el proppassat 25 de gener es va inaugurar a Sueca el Museu Joan Fuster, quasi vint-i-cinc anys després de la seua mort. I això és, objectivament, una bona notícia per a la cultura catalana en general, i un esdeveniment extraordinari que encara ens costa de creure al País Valencià. 

Amb aquests versos radiofònics ho vull celebrar amb vosaltres en veu alta. 

La música que acompanya la secció és «Petita festa», el poema de Li Bai musicat i interpretat per Toti Soler, en companyia de Gemma Humet. Escolteu-li ací complet, si us ve de gust. És un joia.

CRIATURA DOLCÍSSIMA, 10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc ara.

Escrit per al silenci, 1954 
Inclòs a l'antologia Joan Fuster recitable, publicat a Edicions 96 l'any 2016.

«L’Espai Joan Fuster de Sueca guarda l’arxiu documental de l’escriptor valencià», diu la notícia de la inauguració del Museu Joan Fuster, publicada per Ara.cat, on el redactor, Salvador Almenar, també observa que «Tot i que han sigut el govern de Ximo Puig i l’Ajuntament de Sueca governat per Compromís els que han precipitat l’obertura, el PP també ha col·laborat a posar-lo en marxa, tot i que sense fer-ne publicitat.» Fotografia: J. Soler / ACN

Fins i tot a El Mundo es feren ressò de l'esdeveniment cultural, que podeu llegir ací, si voleu. Fotografia: José Cuéllar

«Existeixen referències físiques i coordenades espacials que ens permeten relacionar-les de forma ràpida i directa amb un fet o moment històric o bé amb un personatge cabdal per a l'esdevenir de la societat. El número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca (la Ribera Baixa) és un d'aquests punts. Allí va nàixer i va desenvolupar tota la seua trajectòria vital i professional un dels intel·lectuals més importants del segle XX, Joan Fuster, qui després d'anys de retards i no pocs entrebancs rep el merescut reconeixement institucional amb la inauguració del Museu Joan Fuster.»

El Punt Avui: «Fuster torna a casa seua». Per Tere Rodríguez

Joan Fuster en una imatge d'arxiu.

 

El mateix mitjà hi destacava, el dia de la inauguració, que «En el marc del seu discurs, [el president de la Generalitat Valenciana, Ximo] Puig ha traslladat als responsables del museu i a les institucions municipals el suport del seu govern, assenyalant que és un executiu que “se sent fusterià”, afegint tot seguit que és conscient que aquesta afirmació no li comportaria “cap alegria”.»

Diari de Balears subratlla en la seua crònica que «Aquest museu s’ha inaugurat vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Fuster i vint-i-dos anys després de signar el conveni amb el qual es reformaria la casa de Fuster per convertir-la en museu».

Levante-EMV, que no practica la llengua de Joan Fuster —si no és tirant de traductor automàtic—, es va fer ressò de les paraules del conseller d'Educació i Cultura (entre altres àrees) Vicent Marzà: «El conseller Marzà quiso destacar que "después de dos décadas de bloqueo del proyecto por parte del antiguo gobierno, el Espai Joan Fuster abre las puertas al mundo gracias a una confluencia de esfuerzos por parte de la Generalitat, el Ayuntamiento de Sueca, la Biblioteca de Cataluña [sic] y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València". Así mismo, el conseller señaló, que el museo "honra la memoria del pueblo, escondida muchos años en los cajones del olvido" y, además, ayuda a "ensanchar las mentes"».  Joan R. Gimeno Martín

Arxiu Espai Joan Fuster.

A Las Provincias, secció Cultura, varen resoldre la notícia en dotze línies. Xica, total..., per quedar bé, tampoc calia, eh? Està clar que no eren amics, Fuster i aquest diari. A l'edició comarcal de la Ribera varen tenir una mica més de vergonya, i la notícia, farcida de generalitats desganades, deia que «En la exposición permanente, el visitante podrá ver una selección del legado fusteriano de obras artísticas, una muestra breve e indicativa del archivo que informa sobre su vida, las relaciones epistolares y el método de trabajo del escritor; todos los escritos de Fuster que aparecen en monografías suyas y los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, además de un mural donde se reproducen aquellas cabeceras en las que colaboró.

Maria Josep Serra, en el seu article a El País, reprodueix aquesta màxima del pensador de Sueca: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster». Fotografia: Mònica Torres

I per acabar, a punt està d'entrar-nos un enfit d'alegries, perquè, segons Vilaweb: «Coincidint amb la inauguració del museu, l'AVL [Acadèmia Valenciana de la Llengua] declararà el 2022 Any Joan Fuster per a commemorar el centenari del seu naixement.» Si és que... tot arriba. De vegades no en l'ordre lògic en què haurien d'esdevenir-se les coses. Però, en fi... Ho deixarem així: tot arriba.