Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.

Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:

en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.

una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.

ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.

el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.

Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg

Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a Serena barca que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aquest format preciós dissenyat per Dídac Ballester.

Així va publicitar Edicions del Buc la notícia del reconeixement.

Sóc ben conscient de la reacció de desmesura que propicien les xarxes, i del fort component afectiu i d'amistat que acompanyen els amabilíssims comentaris entusiastes que m'han endolcit aquests últims dies. Però, en aquest cas concret, només en aquest cas, em permetreu que me'ls crega —els entusiasmes, els afalacs—, perquè els vull entendre com l'al·licient imprescindible per continuar avançant en el camí de la literatura, i molt especialment de la poesia, i per centrar-hi cada vegada amb més convenciment l'objectiu dels meus interessos i de les meues necessitats. 

El poeta, l'amic, el mestre admirat Joan Navarro em va fer aquest regal poètic des de la seua pàgina de Facebook: la traducció del poema titulat "Arrel", al portuguès. La sorpresa, la va completar Beppe Fiorelli, company d'aquells que les xarxes apropen, amb la seua bella "Radice" italiana. Als dos, el meu agraïment més sincer. 

ARREL

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d’arrel que excava
i apunta al blanc:
allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d’oxigen.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| RAIZ // Dentro de mim / há uma raiz que escava / procurando jardins. // Caligrafa o vazio, / recita o calafrio / que percorre a terra / dentro de mim. / Rumor de raiz que escava / e aponta ao alvo: // lá onde brota a nascente, / onde trema a voz, / onde desabrocham as palavras... / Como um ramo de flores / de oxigênio.

| RADICE // Dentro di me / c'è una radice che scava / cercando giardini. / Calligrafa il vuoto, / recita il brivido / che percorre la terra / dentro di me. / Rumore di radice che scava / e punta al bianco : // là dove sgorga la fonte / dove trema la voce / dove sbocciano le parole... / Come un rametto di fiori / d'ossigeno.

Trad. Beppe Fiorelli

Foto de família on podem veure, al centre, Teresa Pascual, l'autora homenatjada en l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians; el guanyador del premi a la millor novel·la publicada l'any 2016, Paco Esteve Beneito (primer per l'esquerra); David Navalon (hi sobresurt en altura), premi al millor llibre de literatura infantil; Josep Millo com a premiat en la categoria de literatura infantil (al centre, al costat de Teresa); l'autora de Serena barca, ben flanquejada per la seua mestra-poeta; Moisès Vizcaino, com a representant de La Veu del País Valencià (premi a la Difusió Cultural, en primera fila) i Joan Garí, premiat en la categoria d'assaig. A més hi ha els membres del jurat, representants polítiques, i Bel Olid, presidenta de l'AELC (una mica camuflada al darrere). Eva Dénia, cantautora que va amenitzar la vetlada, juntament amb Merxe Martínez, és a l'extrem dret de la foto. A l'esquerra, vestida de roig, Neus Aguado, que va fer la laudatio de Teresa Pascual. Fotografia publicada a Vilaweb.
En aquest mateix mitjà podeu llegir una crònica que Núria Cadenes ha fet de l'acte.

El pol de l'estiu

Per Joan Navarro

Text llegit en la presentació del llibre Serena barca de Maria Josep Escrivà a la Biblioteca de l’Envic d’Oliva el dia 10 de juny de 2016.

Hauria de començar callant i donar la paraula a la poeta perquè digués els seus versos. Dir els versos, però, no és només pronunciar-los. És això i alguna cosa més que se’ns escapa i se’ns mostra alhora. Diem el vers i el construïm per a nosaltres i també per a aquells que ens escolten. Amb la veu tracem els seus camins, omplim les seues mars i juguem al joc que ens ofereix. Som el joc i el jugador. Les lentes estalactites i les pedres de la memòria. El pol. Us en recordeu, del pol i de la flaire del petroli? Els peus plens de pol que la mare ens rentava amb un drapet. Aquells rituals de l’estiu. Les barques i els muntanyars. Les piteres. I aquelles flors, les assutzenes, que rebentaven de blanc i d’olor. Ben de matí. En clarejar. Les bicicletes contra les dunes. El salobre apegalós. Les ones i els primers crits. Les aigües fredes i les barques que tornaven a l’arena. Les veus de l’aigua que l’aigua s’engul. Les nostres passes esborradisses. L’alga de vidriers que centelleja vora mar. Les cintes i les boles de fibres. L’escarabat feiner. Un vaixell que ressegueix la ratlleta blava. Les praderies de posidònia sota les aigües. La sal de les petxines en la boca. Un tall d’imatges que les hores inventen.

Fotografia de Joan Navarro

Recordar és reconstruir. Enllumenar la boira. Mostrar la casa a les visites i a nosaltres mateixos. Una casa efímera, com nosaltres, com les visites. Quan recordem, creem l’escenari i els personatges. Les bambolines pintades. Els bulbs. El nacre i el naufragi. Proveïts de llum. Desnonats i redimits. I heus ací la màgia del poema. De la paraula que es pinta els llavis i crea el rostre i el desig de ser rostre i l’ànsia per ser poema. I arrel. Arrel que transcriu el buit, li dóna veu i l’il·lumina. La poeta brasilera Orides Fontela també s’estimava les arrels. Al seu poema, «Origen», ens diu: Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni rames ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc ni / tija. Ni tan sols planta / —només l’arrel / és el fruit. L’arrel de Maria Josep Escrivà excava buscant jardins i troba mots que esclaten com un ramell de flors d’oxigen... Quan era menut, un estiu, un cosí de mon pare que vivia a València i que viatjava en vespa, ens va fer una foto, als pares, germans i a mi, davant la caseta de la mar. Eren els temps de la felicitat. I els de la llengua animada. Com aquell bosc. El poema. I l’espill que mira, com absent, la nostra absència. La safata alfabètica viva com una anguila viva. Efervescent. Com un cric de grill insomne. Funda jardins l’arrel. Un jardí salvatge on tremola l’anemone. Davant la A que dansa. L’ala de l’àguila i de l’òbila, del cavallet i la del cuc que no en té, però en té.

 

Fotografia de Consol Martínez Bella.
Sense saber-ho, crec que Consol i Orides Fontela havien coincidit en algun espai subconscient alguna vegada. Al mur de Facebook de Consol, d'on he agafat prestada la imatge, hi ha aquests versos seus: «no ser / ni arrel ni branca / només saba passatgera / os despullat / metàfora descarnada /de l'inevitable.»

Nosaltres, els nàufrags. L’ampolla que sura és un sac de gemecs. Una altra vida encapsulada, escrita. El demà que comença a esclatar, perpètuament, damunt les aigües que onegen les existències de l’existència. Els solcs que es dissolen i tornen a aparèixer fets escuma i temps. I la clau que roda per darrera vegada. Escolteu com ronca el tractor, com artiga la terra que abans era garriga tota llum. La tardor que s’insinua. I la flor de Nadal i la pluja equilibrista. La llar encesa i la flaire de la llenya que ompli la casa i el carrer. I el cervell que fa clic. Ara la llenya encara és verda i l’apilem a la cambra, vora les gerres i els cossis i l’olor del lleixiu fet de cendres, sota els melons de tot l’any suspesos de les bigues de fusta. Clic. El fred de les flors de fred. El bosc i els ancestrals arbusts. I els bolets que creixen damunt del full... Ep!, que passa la vida i l’aquàtic agró vola entre els canyars de les hores que corren, amb el fred, amb els nius, amb els rius i els vius i les vides. 

Fotografia: Joan Navarro

I la mare sàvia, descobridora d’aigües al centre dels bancals. La taronja més dolça. Ara m’engrunse i em cantussege mentre tanque els ulls i el son se m’emporta per on s’està l’estima. La soledat que ens acompanya. I les flegmàtiques estalactites del dolor. Les rutes circulars de la ignomínia. Els instants furtius. Les roselles. I la pena. I la llosa solitària. Els reclams del mussol que mai més no escoltaràs. I la dolçaina muda i la lluna que encén la fosca cova. I seguim el camí. I escoltem el cruix dels arbres que ja no ho són, però ho seran. El norai on s’amarra l’afecte més enllà del silenci. I el raïm de pastor que cavalca les teulades. I la llum suspesa per un instant dalt la muntanya. I ser en el no-res. Enllà del foc. On l’alfabet de l’olfacte i les lletres enjogassades. I el dit gorrí que esdevé barca de bou, vela llatina, xarxa, flotador i plom, cóp. I el melic. I l’esquena. Cos amunt. Arbre amunt. Com la saba viatgera. Amunt i avall. I el desconsol. I el ventre. I el peçó de l’orella. I el bescoll. El pes del silenci és el pes de la paraula.

Fotografia: Consol Martínez Bella

Hauria d’haver començat callant i haver donat la paraula a la poeta, perquè digués els seus versos. La poeta, però, m’ha demanat de fer-li aquest artefacte.

València, maig-juny de 2016

«AL LENT REPÒS DE LES PUPIL·LES». AVATARS D'UN POEMA

Fa uns dies, el poeta i traductor Joan Navarro va reproduir a Facebook uns versos d'un poema del meu Serena barca titulat «Mirall»: «L'enyor dels mots / al lent repòs / de les pupil·les.» Els acompanyà, en la línia del que crec que ja és marca —estètica i poètica— de la casa Navarro a la xarxa feisbuquera, d'una imatge fotogràfica i també de la corresponent traducció al portuguès. En reproduïsc el resultat al final d'aquesta entrada. Però primer aprofite per fer una breu reflexió metapoètica. I és que he de reconèixer que llegir aquests versos aïllats del poema al qual pertanyen, a manera de destil·lació respecte del conjunt, m'ha resultat il·luminador. Com en altres ocasions, m'he reafirmat en la meua creença personal que, sovint, un poema està construït amb els adornaments que embolcallen uns pocs versos essencials —de vegades un només—, un nucli proteic al voltant del qual graviten altres versos secundaris, completant-ne, això sí, el context on creix harmònicament aquell ens misteriós que coneixem com a poema.

Clemencia Nengono, equatoguineana.
Fotografia de Susi Artal que formà part de l'exposició i catàleg titulats
(In)visibles. Les altres dones? Universitat de València, 2006.

Pensant-hi, he recordat que «Mirall», inclòs a l'apartat «Tipografiar el buit» de Serena barca, ha conegut diversos avatars abans d'arribar a la forma definitiva —definitiva?— que apareix al llibre publicat per Edicions del Buc. Començant per aquesta primera versió que acompanyà la fotografia de Clemencia Nengono, inserida dalt, al catàleg (In)visibles. Les altres dones? de l'exposició homònima de Susi Artal:

CLEMENCIA

Què mires que no et diga
la fonda pietat en què t’empares?
Fosca pell. Pena fosca a la pantalla.
Només un punt de nacre encén
el perfil negre, 

igual que el nom clement que t’il·lumina.

MjE, 2006. 

Al cap d'un temps, el poema inspirat per una de les dones visibles de Susi Artal, adoptà el títol de «Mirall» i, només amb algun canvi lleuger respecte del que apareix a Serena barca, va assumir l'encàrrec de ser expressió poètica d'un altre rostre de dona: en aquest cas el meu, interpretat en forma de dibuix per l'artista, editor de llibres de bibliòfil, gravador, i etcètera, Miquel Plana. El joc de dibuix i poema s'inclou a l'obra, elaborada i impresa per qui fou considerat «arquitecte del llibre», que convinguérem a titular Cal·ligrafies al buit. Miquel em va reconèixer que s'hi va deixar enlluernar pel protagonisme de les meues arracades, i per això va voler fer que se'n despenjaren les inicials del nom. No li vaig explicar mai que «Mirall», abans d'esdevenir el «Mirall» il·lustrat per ell, havia trobat el seu motiu de ser en una altra arracada lluminosa: la de l'equatoguineana Clemencia Nengono.

I heus ací que la imatge dibuixada de la poeta gosa interrogar la poeta mateixa; aquella que s'expressa amb els mots que s'hi emmirallen, encarades l'una amb l'altra:

MIRALL

Què mires que no em diga
la fonda pietat
en què t'empares?

És meua, o teua,
aquesta absència
habitada de veus?

L'enyor dels mots,
al lent repòs
de les pupil·les.

Com el llevat que foscament
fermenta.

MjE: Cal·ligrafies al buit, Miquel Plana editor, 2012.

Com a colofó del periple anterior, l'estrofa escollida per Joan Navarro podria ser l'últim vestigi —i potser ara sí que definitiu— del poema «Mirall», i de les circumstàncies en què s'ha anat fent. Aïllada de la resta del poema. Diria que (quasi)autosuficient:

L’enyor dels mots
al lent repòs
de les pupil·les.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| A saudade das palavras / no lento repouso / das pupilas.

Fotografia de Joan Navarro.

ADDENDA (20 de març de 2016)

La llibreria Nollegiu, de Poble Nou de Barcelona, ha escrit a la seua pissarra el poema «Mirall». Crec que hi té molt a veure que dissabte la vàrem visitar, aquesta llibreria bonica on tenen molt present la poesia, el Jordi Solà i jo, i que el meu company ens va amenitzar l'estona recitant-hi el mateix poema, davant d'uns clients, i de la llibretera Maria. Els seus oients, amb ulls com a plats i cors contents, li agraírem la sorpresa de l'espontaneïtat. Bonic record, el d'aquella vesprada.