Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pruna Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pruna Llibres. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de setembre del 2021

La poesia també existeix (i existeix amb força)

Tot i que no ens ve de nou, una no pot deixar de sorprendre's —és una manera de parlar— davant de l'ocultació quasi sistemàtica que afecta els llibres de poesia en aquelles llistes triomfals amb què els mitjans solen donar la benvinguda, solen celebrar i exalçar la riquesa editorial del nostre país en dates assenyalades. La més recent, si voleu, amb l'arribada de la tardor, la celebració de la Setmana del Llibre en Català. Val a dir que no passa només amb la poesia: aquest poc interès pel que fa a la diversitat de gèneres —no entrarem ara en d'altres diversitats, com ara la territorial o l'editorial— afecta, no cal dir, d'altres gèneres tant o més injustament menystinguts com la poesia: on són, en aquestes llistes triomfals els (magnífics) llibres d'assaig que es publiquen últimament? En tenim d'escrits originalment en català i en tenim en traduccions impagables. Com també ocorre en el cas de la poesia, i en el de la novel·la, evidentment. I el teatre...? Pobre teatre! Podríem pensar que el teatre mereix d'altres tipus de crítica, l'escènica, per exemple. També. Però ara em referesc als textos teatrals. Si se'm permet, aprofite l'avinentesa: algú sap que fa uns mesos s'ha publicat el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins? En paraules del crític i especialista teatral de la UAB, Francesc Foguet: "Polièdrica, complexa i transparent, inconformista i excèntrica, el conjunt de la seva obra teatral i assagística —per primera vegada reunida en diversos volums— configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans." Res. Un incís. Una anècdota sense importància. 

És el que hi ha. A mi m'agradaria, atesa l'evidència, que no s'ocultara aquesta preferència, o interessos mediàtics, o insistència en la convenció comercial i lectora: "Llista de les novel·les que seran novetat aquesta tardor"; "La prosa de ficció que més es vendrà durant la Setmana". Per què no? Per què hem de mantenir les aparences, quan les aparences són les que volem que marquen tendència i hàbits lectors? De què parlem: de vendes, de riquesa literària o d'interessos editorials i comercials? De riquesa i de diversitat literària, no, evidentment. Doncs que hi quedi clar. 

Dit això, jo, a la meua, que és la poesia. I la certesa que algunes coses existeixen, i existeixen amb força, a pesar que se les continue tractant com a anècdotes editorials subsidiàries. I tot i la consciència de la modèstia del gest, el que faré a partir d'ara, amb el suport de les xarxes —Twitter i Facebook— serà donar a conèixer lectures de poesia a petites dosis. Amb l'etiqueta #AcíPoesia, el propòsit és fer una recomanació setmanal —obra original o traduïda—, i no estrictament flamants novetats. Per què en català només?: per una qüestió deliberada de discriminació positiva. I que bé estaria, i com us agrairíem els i les militants de la #Bona LiteraturaSenseEtiquetes, llibreters i llibreteres, que tinguéreu en compte aquest criteri necessari de "discriminació positiva", i reservàreu un petit espai, en les llistes dels "Més venuts", a aquests bons llibres de lectura no massiva, no comercial, que tan necessitats estan de visibilitat. Si voleu, és clar. I gràcies. 

#AcíPoesia #Lallummésalta


La llum més alta


El silenci de les coses,
un tros de pa oblidat,
la floridura de la taronja...

Entre les pedres del mur,
la pedra. Aquest no-res
que sura entre tu i l'altre
i el mar, aquest mar...

El silenci de les coses,
tancar els ulls
           ... i la llum més alta.


Ricard Garcia 

 

 


 Una coedició d'Edicions del Buc i Pruna Llibres

L'obra va guanyar la 38 edició del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, que convoca l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.




dilluns, 3 de juny del 2019

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.



Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.


A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:


en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.
una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.
ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.
el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.



Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg



Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).



HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".