«El cataclisme redemptor». A propòsit de L'udol de la lloba, d'Isabel Canet Ferrer

Amb L'udol de la lloba (Edicions del Buc, 2024), Isabel Canet Ferrer ha estat mereixedora del XLI Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi, que atorga l'Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.

Els companys editors m'han concedit l'oportunitat d'acompanyar l'edició d'aquest bell llibre —bell tant pel que fa a la forma externa com al contingut— amb el text que reproduesc després de la fotografia. 

Isabel inicia amb aquest títol un camí poètic que es preveu potent, coherent amb la seua manera de viure intensament i plenament, des de l'exigència i amb el punt de risc apassionant que sempre acompanya les persones que es rebel·len contra la indiferència i contra la resignació. Una veu —un udol— que Isabel profereix des del fons d'ella mateixa i que vol interpel·lar un col·lectiu amb el qual us sentireu identificats. Identificades. 

 

 Fotografia de Ferran Garcia-Oliver. Alcoi, 9 de març de 2024.

El cataclisme redemptor

Baixem des de la Visteta de Barx fins a Simat, a l’encontre del monestir cistercenc. Hi ha molta humitat al cel i la mar només s’hi endevina, al fons d’un paisatge que —si no fem cas del mantell de tarongers— em fa pensar en una pintura de Friedrich. Isabel s’hi ha criat, en aquella vall abraçada per muntanyes foradades d’avencs, entre pedres sagrades i menystingudes alhora, supervivents, però, en un entorn sempre en risc de vulnerabilitat. Com el país. Com els murs de Santa Maria de Valldigna. Com la terra que va quedant-se erma o com la veu de les dones. Des del fons d’algun d’aquests avencs —pensem que és el de la Donzella— emergeix clar i vigorós l’udol d’una lloba. S’ha engendrat en la fosca atàvica, entre una humitat esfereïdora, però fecunda. L’aigua, omnipresent en la literatura d’Isabel Canet. Llegenda, simbologia i origen de tota cosa viva. Música i fredor. Intempèrie: «M’estava al bressol, mig nua, / com un tros de carn al taulell d’un carnisser», i celebració: «Vora el riu, que passa rabent, / soc lliure granota de festa.»

«En algun racó fosc del laberint» hi ha una esfinx que es riu del nostre insomni. Mig dona i mig monstre, aquesta dualitat recorre tot el poemari i els contraris no s’exclouen, sinó que es conjuguen per compondre una única i complexa identitat. Concepte prevalent en L’udol de la lloba, la identitat: «Ser d’aigua i de ferro / ser una lloba i un monstre, / ser-ho tot i tenir un sol nom.» Una identitat encara que siga malmesa, esgarrada i recosida. O precisament per això, perquè ens recomponem a partir dels esquinços.

És L’udol de la lloba l’acreditació d’una desemparança íntima i col·lectiva alhora. Llegiu «Ferment del vespre», una interpel·lació col·lectiva a les dones, del jo al nosaltres: «Som d’un món que no ens vol ni ens empara. / Però pastem amb l’antiga recepta, / farina d’ungles, urpades i dents, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i pell de lloba.» I des d’aquest col·lectiu femení, escriu la poeta, «gestem rebel·lions», i redempcions, m’hi atreviria a afegir. Dos conceptes que m’agrada relacionar, perquè rebel és qui refusa l’obediència, qui se n’allibera; i la redempció és una manera d’alliberament també: moral. Deixem de banda connotacions religioses.

Alliberar-se de la por és un dels principis que recorre el llibre, amb un matís potent: vèncer la por a la por de l’altre, sense subterfugis; «traure’s la màscara» i posar l’altre en el destret de fer-hi front, de reconèixer-hi el monstre. I què és el monstre? L’ésser dissemblant, que defuig convencionalismes. El reflex de la por de l’altre. No acabaríem. Reprimir-la, callar-la, o proclamar-la, la por. La poeta opta per la darrera opció. Artista, pallassa —oh els ecos ovidians!—, mussol inquiet i monstre. Que balla i balla —hi ha una manera més màgica d’alliberament?— davant del mirall. Que somia, que s’il·lusiona i que cau. I en el vertigen de la caiguda xiscla, udola. Des del fons del pou o del nostre avenc de la Donzella. Des de la profunditat del somni o de la nit. Des del desig. Des d’on s’albira l’esclat del mot, la profecia revelada. Des d’allà, la dona-lloba alça el vol i nosaltres amb ella. Ha arribat l’hora. Benvingut siga l’udol. 

 

 L'udol de la lloba, Edicions del Buc, «Poesia», núm. 32, la Pobla de Farnals, 2024. 

Per a +Info, cliqueu a sobre de la imatge. 

 

#AcíPoesia: Llibre sisè, de Sophia de Mello

«Qui busca una relació justa amb la pedra, amb l'arbre, amb el riu, és portat necessàriament, per l'esperit de la veritat que l'anima, a cercar una relació justa amb l'home. Aquell que veu l'espantosa esplendor del món és lògicament portat a veure l'espantós sofriment del món. Aquell que veu el fenomen vol veure tot el fenomen. És tan sols una qüestió d'atenció, de seqüència i de rigor. 

I és per això que la poesia és una moral. I és per això que el poeta és portat a cercar la justícia per la mateixa naturalesa de la seva poesia. I la recerca de la justícia és des de sempre una coordenada fonamental de tota l'obra poètica.» (*)

El compromís poètic i humà amb què s'identifica Sophia de Mello Breyner Andresen quan pronuncia aquestes paraules ja hauria de ser un motiu prou convincent per a llegir-la.

 

Però, per si no fos suficient, obriu les pàgines d'aquest llibre traduït per Jordi Sebastià i publicat —en edició bilingüe, com sempre en el cas de les traduccions— per Edicions del Buc. I assaboriu lentament la seua «poesia apol·línia», com la qualifica Rui Lage a la nota titulada «Sophia, o del reencantament del món». I copseu-ne tota la saviesa, i la serenitat i l'elegància.

 

Laberint 

Tota sola vaig caminar pel laberint
Vaig acostar el meu rostre al silenci i la tenebra
Per buscar la llum d'un dia net

 

Labirinto

Sozinha caminhei no labirinto
Aproximei meu rosto do silêncio e da treva
Para buscar a luz dum dia limpo

 
 

Fotografia: MjE, «Laberint», tardor de 2021.

 

(*) Paraules pronunciades per Sophia de Mello Breyner Andresen l'11 de juliol del 1964, en el dinar promogut per la Societat Portuguesa d'Escriptors en ocasió del lliurament del Gran Premi de Poesia atorgat a Llibre sisè. Text inclòs a l'edició bilingüe publicada pel Buc.

Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, de Jaume Pérez-Montaner 

Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

 

La poesia també existeix (i existeix amb força)

Tot i que no ens ve de nou, una no pot deixar de sorprendre's —és una manera de parlar— davant de l'ocultació quasi sistemàtica que afecta els llibres de poesia en aquelles llistes triomfals amb què els mitjans solen donar la benvinguda, solen celebrar i exalçar la riquesa editorial del nostre país en dates assenyalades. La més recent, si voleu, amb l'arribada de la tardor, la celebració de la Setmana del Llibre en Català. Val a dir que no passa només amb la poesia: aquest poc interès pel que fa a la diversitat de gèneres —no entrarem ara en d'altres diversitats, com ara la territorial o l'editorial— afecta, no cal dir, d'altres gèneres tant o més injustament menystinguts com la poesia: on són, en aquestes llistes triomfals els (magnífics) llibres d'assaig que es publiquen últimament? En tenim d'escrits originalment en català i en tenim en traduccions impagables. Com també ocorre en el cas de la poesia, i en el de la novel·la, evidentment. I el teatre...? Pobre teatre! Podríem pensar que el teatre mereix d'altres tipus de crítica, l'escènica, per exemple. També. Però ara em referesc als textos teatrals. Si se'm permet, aprofite l'avinentesa: algú sap que fa uns mesos s'ha publicat el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins? En paraules del crític i especialista teatral de la UAB, Francesc Foguet: "Polièdrica, complexa i transparent, inconformista i excèntrica, el conjunt de la seva obra teatral i assagística —per primera vegada reunida en diversos volums— configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans." Res. Un incís. Una anècdota sense importància. 

És el que hi ha. A mi m'agradaria, atesa l'evidència, que no s'ocultara aquesta preferència, o interessos mediàtics, o insistència en la convenció comercial i lectora: "Llista de les novel·les que seran novetat aquesta tardor"; "La prosa de ficció que més es vendrà durant la Setmana". Per què no? Per què hem de mantenir les aparences, quan les aparences són les que volem que marquen tendència i hàbits lectors? De què parlem: de vendes, de riquesa literària o d'interessos editorials i comercials? De riquesa i de diversitat literària, no, evidentment. Doncs que hi quedi clar. 

Dit això, jo, a la meua, que és la poesia. I la certesa que algunes coses existeixen, i existeixen amb força, a pesar que se les continue tractant com a anècdotes editorials subsidiàries. I tot i la consciència de la modèstia del gest, el que faré a partir d'ara, amb el suport de les xarxes —Twitter i Facebook— serà donar a conèixer lectures de poesia a petites dosis. Amb l'etiqueta #AcíPoesia, el propòsit és fer una recomanació setmanal —obra original o traduïda—, i no estrictament flamants novetats. Per què en català només?: per una qüestió deliberada de discriminació positiva. I que bé estaria, i com us agrairíem els i les militants de la #Bona LiteraturaSenseEtiquetes, llibreters i llibreteres, que tinguéreu en compte aquest criteri necessari de "discriminació positiva", i reservàreu un petit espai, en les llistes dels "Més venuts", a aquests bons llibres de lectura no massiva, no comercial, que tan necessitats estan de visibilitat. Si voleu, és clar. I gràcies. 

#AcíPoesia #Lallummésalta

La llum més alta


El silenci de les coses,
un tros de pa oblidat,
la floridura de la taronja...

Entre les pedres del mur,
la pedra. Aquest no-res
que sura entre tu i l'altre
i el mar, aquest mar...

El silenci de les coses,
tancar els ulls
           ... i la llum més alta.


Ricard Garcia 

 

 

 Una coedició d'Edicions del Buc i Pruna Llibres. 

L'obra va guanyar la 38 edició del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, que convoca l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.

Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 

La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.

AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

I després el silenci, a La Veu dels Llibres

Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?

Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: Pell d'ànima, de Josep Checa i on els camins s'esborren, d'Anna Montero.

Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de Nosaltres la Veu dedicat a fer parlar els llibres. S'accepten suggeriments: llibres de poesia —exclosos els publicats en l'últim any— que, per la seua qualitat, haurien merescut atenció per part dels mitjans que publiquen crítica literària i que, tanmateix, no l'han rebuda.

Seguiu cada dissabte «La Veu dels Llibres» i feu-ne d'altaveu. És una iniciativa que mereix el suport, com a mínim, de tot el gremi lletraferit (de mort?).

I després, el silenci [*] 

La literatura en català viu un moment d’ebullició en termes quantitatius i en termes qualitatius. La poesia en concret, igual o més encara. La quantitat no tindria cap transcendència si no anara també associada a la qualitat. I tanmateix, la immensa majoria de títols passen més desapercebuts que mai. La crítica, com a gènere literari solvent, està a un pas d’anar-se’n en orris i, si ningú no hi posa remei, segurament, de manera definitiva. Podeu seguir llegint l'article complet clicant ací.

[*] «I després, el silenci» és un vers de Joan Fuster, del poemari Escrit per al silenci (1954), inclòs al volum Set llibres de versos (Tres i Quatre, 1987; reeditat el 1998).

4 anys. I la barca continua navegant

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès unes quantes vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment, se'n continua parlant. Sense anar més lluny, el passat dissabte 22 de febrer es va publicar, a La Veu dels Llibres del digital Nosaltres La Veu, un article d'Isabel Canet Ferrer que duu per títol «Serena barca, de Maria Josep Escrivà».

«Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi traïdor per natura. La concepció poètica com a instrument guaridor de l’ànima confusa i damnada o artefacte de comprensió i ordenació de la vida.»

A pesar de la meua aspiració a ser, per damunt de tot, una dona de paraula, ara no sabria trobar les justes per agrair a Isabel el paràgraf anterior, i el text en el seu conjunt, que dedica al llibre. A Isabel i als lectors i a les lectores de poesia que m'acompanyen —ens acompanyem— en aquesta singladura imprevisible i apassionant. Com al poema «Ventres», jo sé que, amb cada lectura, vosaltres també sembreu, mentre transiteu per les pàgines de Serena barca, «un rastre lluminós de providència».

Mil gràcies i que visca la poesia sempre.

Autora de la idea i del muntatge: Susa Ribes.
A partir del poema «Ventres» de Serena barca (Edicions del Buc, 2016)

Anna Montero: de la paraula, els silencis

Vaig acompanyar la poeta Anna Montero en la sessió dels Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica celebrada a Barcelona el passat 3 de desembre de 2018. Entre les dues vam establir una conversa amena, que vam intentar encaminar cap a les seues inquietuds i motivacions poètiques més importants i on vam evocar també, des de la lectura dels poemes d'Anna, escriptores i artistes que han sigut per a ella revulsius per a la reflexió poètica i la creació, com ara Anise Koltz, Marguerite Duras, l'escultora Camille Claudel o la fotògrafa Diane Arbus.

Escenari poètic buit de poetes encara.

Aquest que transcric a continuació és el text que precedeix la selecció de poemes d'Anna Montero publicat a la plaquette que amb tanta cura prepara l'organització d'aquests Dilluns de poesia. Molt agraïda a la Cinta Massip i a la Institució de les Lletres Catalanes, representada aquell vespre pel seu director Joan Elies Adell, per l'oportunitat de la participació en aquest acte.

 
Em pregunte per què Anna Montero, que és una de les veus poètiques més solvents de la poesia catalana actual, es prodiga tan poc en públic. I, com que no m’atrevisc a improvisar-hi cap resposta, li demane que siga ella mateixa qui m’ho explique. Ves per on, gràcies al risc de tafanejar en un capteniment més personal que no literari, se’m revela un concepte de la poesia indubtablement monterià: «per a mi l’experiència poètica és un fet íntim, cosa que xoca amb l’acte de publicar. La poesia per a mi té poc d’exhibició, o d’espectacle; més aviat és un intercanvi íntim amb mi mateixa i amb els meus —possibles— lectors. És per això, segurament, que els festivals i altres festes em resulten estranys al fet d’escriure poemes. Em trobe més a gust en reunions reduïdes, personals». I em reconeix —tot i que no tinc clar si ella voldria que transcendís…— que li fa por, fins i tot, ensenyar allò que escriu a les persones més properes.

No sé si és per por, per una prudència extrema o per l’autoexigència que els seus poemes traspuen, però el fet és que, des de la publicació de teranyines (2010), fins al recent on els camins s’esborren (Edicions del Buc, 2018) han passat vuit anys. Es reconeix lenta l’elaboració dels seus llibres, Anna Montero, i ho justifica pel fet que la poesia, en el seu cas, sorgeix com una maduració de materials diferents: «els versos van i venen pel meu cap i pel paper fins que, passat un temps, agafen forma». Per a sort i gaudi dels seus lectors, Anna és ara una professora de francès jubilada i aquesta dada biogràfica aporta al seu quefer la serenitat necessària que —si ens guiem per la factura del seu vers— des del principi l’ha caracteritzada. 

No és, però, només a construir obra pròpia al que Anna Montero ha dedicat tots els seus esforços literaris. De fet, en aquests moments, la seua bibliografia inclou tants títols de traduccions d’altres autors com de llibres propis: Claudine Bertrand, Aurélie Nemours, Anise Koltz o, recentment, Aimé Césaire, en són tan sols alguns dels transvasats al català. És apassionant imaginar els fils visibles i invisibles que poden connectar una autora amb altres poetes i amb les seues paraules, i el soll que això pot deixar en l’obra pròpia. Anna m’ho constata, que el fet d’endinsar-se profundament en la llengua i en el món —«que en poesia ve a ser el mateix», s’afanya a aclarir— d’un o una poeta li ha obert espais i l’ha situada en la realitat des d’altres punts d’observació.

Escenari poètic amb poetes. A l'esquerra, l'Anna Montero.

Revisada des de la perspectiva que ha exigit preparar aquestes pàgines, m’atreviria a afirmar que la poesia d’Anna Montero evoluciona des d’una tendència a fixar imatges o impressions visuals, pinzellades del món exterior a la manera oriental —pense, per exemple, en l’apartat «Presagis», de La meitat fosca (1994)…—, fins a l’exploració de la interioritat i una major insistència en el simbolisme del llenguatge. Capbussar-se dins d’una mateixa a través de la capacitat d’anàlisi que propicia la paraula i des d’ací, cap a fora, «dir-se», més que no pas «dir», com ella mateixa escriu a la «poètica» inclosa en aquest quadern. Una poètica que es diu des d’una expressió sintètica, summament subtil, que manté aquell to de discreció en què l’autora se sent tan còmoda. Una poètica de caire introspectiu que —a pesar de l’aparent contradicció que formular això suposa— tendeix a la plena comunicació des del llenguatge perfecte dels silencis. Un concepte poètic que Anna Montero també associa amb el de l’amor: «tots dos responen a un mateix impuls de l’ànima i del cos» —reconeix l’autora amb una rotunditat clarivident—. Crec que és allò que expressa en un dels poemes de com si tornés d’enlloc, reproduït en aquest quadern, que comença: «del cel, el núvol. de la paraula, els silencis. / de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma. / dels carrers, la pluja. / de l’amor, el gest, / el núvol, el silenci, / la pluja, el riu.» Un intent, també, de dir i de ser en l’efímer, en tot allò que escapa a la paraula i a la ment. 

Portada de la plaquette que duu el colofó: «Aquesta selecció de poemes d'Anna Montero es publica el 3 de desembre de 2018 amb motiu del recital de la poeta dins el cicle Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica, Barcelona».

És serenitat de cercles el llibre, declaradament, més «meditatiu», en el sentit oriental del terme. A aquesta tendència a la introspecció em referia abans, a aquesta aspiració a indagar allò que és subjacent a l’aparença de les coses, a arribar al batec interior d’allò que, potser, en un segon nivell anecdòtic es mostra externament: «saber l’aigua pròxima sota la roca. sentir la presència de la saba al cor de l’arbre. la fulla que amb la tardor cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula». L’àmbit de la paraula és en el poema el mateix que la vida subterrània és en el bosc: l’expressió d’aquell estadi germinal i silenciós que s’ha gestat en la fosca. 

Aquesta paraula poètica busca la interpel·lació en la mirada de l’altre, fonamentalment en els dos últims llibres: el pes de la llum i teranyines. Hi trobem per primera vegada un paral·lelisme entre l’absència, la mort o la desmemòria i la veu de la poeta que s’esborra, alhora que també s’esborra el propi ésser en la no-mirada de l’altre: «caldrà parlar de la mort. / de la meua petita mort, / que a poc a poc s’atansa / dins les teues pupil·les / com pedres d’un riu que s’asseca».

Aquesta és la portada de l'últim llibre d'Anna Montero, publicat per Edicions del Buc el març de 2018. El disseny, com tots els de l'editorial, és de Dídac Ballester.

teranyines, llibre que va obtenir el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 2010, inclou una secció titulada «la mirada i la paraula», que va més enllà de la conjunció entre els dos termes. Tant ací com en l’obra anterior, l’amor i la mort hi són tractats com dues parts d’un mateix tot. A teranyines, a més a més, s’hi sumen dos temes molt potents: el dolor i la por, associats a la pèrdua, a l’absència, a l’oblit i al no-res. Com sempre que, com a lectora, dialogue amb poemes que posseeixen aquesta energia corprenedora, em pregunte —ja sé que inútilment, però la pregunta és un camí d’exploració—, de què serveix la paraula enfront d’una existència devastadora i, sovint, monstruosa com en el cas del poema (de teranyines) «la mirada de diane arbus» i del món que aquesta fotògrafa retratava: «hauries de saber que no és bo penetrar, / desmembrar la mirada que forada i parla, / que no es pot fer emmudir la mirada / del monstre que et mira i calla.» Gose interpel·lar l'Anna, en aquest sentit, i la seua resposta em reafirma en el convenciment, només paradoxal en aparença, que la paraula poètica emergeix just en aquell instant en què se’ns manifesten amb tota la seua crueltat els camins infinits que obre la frustració del dir: «Preguntar de què val la paraula enfront de la vida i de la mort per a mi equival a demanar què faig jo en aquest món. La paraula i la poesia són la meua mirada sobre el món. Elles m’han dotat d’un espai des del qual puc ser al món i mirar-lo i mirar-me. Per a mi, preguntar-me de què valen les paraules és com demanar-me de què val respirar o caminar o sentir».

Vull transcriure, per acabar, la «Poètica» amb què Anna Montero encapçala la seua selecció de poemes. Una bellíssima i coherent declaració de principis.


dir[-me]

pel dolor, per la joia, per la por.
per sentir el pas furtiu del temps.
per mirar al fons dels ulls
que des del mirall em miren. 
per empènyer els murs
de la meua solitud
que amb la teua limita.
per sentir-me en cada llum,
en cada ombra del camí,
per abastar cada racó
del meu paisatge.
per entendre sense saber.
per saber-me sense saber.

Anna Montero


ADDENDA (17 de desembre de 2018)
Vídeo de l'acte, enregistrat per l'Arts Santa Mònica. 51 min 28 seg

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, La destral del vespre, l'aixada de l'alba (Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits.

Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. 

Jordi Mas (poeta) havia publicat Autoretrat amb esfinx (Omicron, 2008), Horus al desert (Ajuntament de Calvià, 2009) quan, l'any 2009 el coneixem de prop perquè guanya el premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, amb Sema, que es va editar l'any següent a Eliseu Climent / 3i4. Un llibre que, per la seua proposta de síntesi conceptual i formal tan extrema, va provocar, en canvi, una dilatada deliberació en el jurat d'aleshores. 180 versos distribuïts en poemes breus, on, com més tard ha reconegut l'autor, el silenci forma part del poema i on, sense dubte, hi ha la petja dels poetes clàssics japonesos que Jordi Mas ha traduït. Aquests dos trets són comuns, i s'aguditzen més encara, si cap, en llibres posteriors com ara El crit i l'eco (Godall, 2016) i en una de les dues línies poètiques que trobareu a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, quan el llegiu. En aquesta que es veu reproduïda en una de les dobles pàgines de l'apartat «El silenci dels astres», on els poemes componen allò que Mas en diu «constel·lacions»: mots disposats sobre fons negre que componen imatges visuals diverses i que, de vegades, s'hi interrelacionen creant sonoritats, rimes, jocs fonètics; i, de vegades, només són estrelles verbals surant en la fosca.

 Constel·lació titulada «La destral del vespre», que l'autor recita públicament així: «La destral del vespre / el silenci dels aspres / els astres distants / viola agresta / quin crit rupestre / quin prec maldestre / quin gest galant / alena el teu cant?». Tot i que, com ell mateix diu també, «és la persona que el llegeix qui ha d’anar buscant-hi l’ordre que li sembli oportú».

Abans de La destral..., Jordi Mas havia publicat Febrer (2015; premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre 2014). Allà, combinant unes línies de prosa poètica amb haikus intercalats, el poeta recorre al record, a la vivència del temps pretèrit combinada amb descripcions de moments presents, sempre en contacte amb una terra àrida. Reconec que em fascina aquesta poètica introspectiva que poua directament de la vida arrelada a un lloc, a una gent, als éssers, als camins, a la terra eixuta que recorren. Segurament, perquè crec que hi funcionen com a mirall de la pròpia experiència poètica: la terra i tot el que implica, els mots que la diuen, poetitzada de fora a dintre. En aquest llibre, és impossible no relacionar la veu del poeta caminant amb la de l'obra de Matsuo Bashô (1654–1694) que Jordi Mas ha traduït, L'estret camí de l'interior (Edicions de 1984, 2012), el darrer diari de viatge de l’escriptor japonès, considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Llegiu aquesta entrevista, on se'n parla, extensa i ben substanciosa.

XVI

sòbria en el seu exili sense vent,

la lluna calla,

i el seu silenci petri

amara els aspres

de solcs immòbils, de conques com mars aturats, de rastres que el temps no modifica
 
Jordi Mas: Febrer, Eliseu Climent / 3i4, València, 2015

Fotografia de l'arxiu familiar de l'autor que apareix en l'obertura de La destral del vespre, l'aixada de l'alba. Fragment.

En paral·lel a les constel·lacions «astrals», a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, Jordi Mas traça —en les proses que conformen l'apartat «El silenci dels aspres»— un recorregut pels llocs i per la memòria de la comarca i del seu poble de naixença (Santa Coloma de Queralt, l'Alt Gaià), on hi ha anècdotes biogràfiques, lingüístiques, passatges descriptius, recreacions metapoètiques i, en fi, un mapa d'experiència de vida on els mots són entitats tan lligades a la terra com els éssers que la poblen. Una terra i unes experiències, no cal dir, que el poeta redimensiona des de la seua elaboració literària. Tot això, de manera sintètica i tractant d'adoptar el to d'algun dels poemes en prosa que també conté el llibre, és el que vaig voler reflectir en la nota final que em van demanar els editors que redactés, per acompanyar La destral del vespre, l'aixada de l'alba. I jo, encantada.

ELS MOTS ORGÀNICS DE JORDI MAS

Biure —de Gaià— el silenci dels astres al vespre. Topònim, fusió «poètica», «plausible», «necessària» de viure i de beure. Viure el silenci dels aspres en la nit. La veu poètica i la terra, indestriables. Encontre lluminós entre allò eteri i allò corpori: destral del vespre, aixada de l’alba. Els aspres són «camps de secà» segons el «museu dels horrors de la taxidèrmia» que, en definició de Jordi Mas, és un diccionari. La llum de les paraules emergeix del magma fosc de la terra i es projecta, en forma de petites illes de claror, en la immensitat fosca de l’univers. Astres. Les paraules-guspires impacten en el silenci de la terra i hi fan germinar mons poètics. Aspres.

Els topònims, la nissaga familiar, els camins que hi fan cruïlla, les creus de terme, la Mula Morica, la parla, amb aquella erra gutural que la padrina no va poder corregir. Poètica. L’element orgànic, com les llavors agombolades per la terra o com l’ADN biològic. Les proses, de caràcter expansiu, i els poemes, destil·lades constel·lacions estampades sobre el negre, s’hi interpel·len, com el poeta: «quin so fa un marge que s’esfondra quan no hi ha ningú per sentir-ho?»; el poeta que no invoca les paraules que dirien aquell so, sinó les que expressen el desconcert davant d’aital silenci-infinit.

«Els mots orgànics de Jordi Mas»: La destral del vespre, l’aixada de l’alba, Edicions del Buc, 2018.

En la tertúlia que es va establir a la llibreria Ambra de Gandia després de la presentació, un dels editors del Buc, Francesc Bononad, va plantejar aquella qüestió suggeridora i impossible d'escatir de si el llaurador té, o pot tenir, un concepte estètic de la terra. Feia només un dia, en un dels meus passejos a la vora de bancals reverdits ara d'hortalissa, davant d'algun tros ordenat amb aquella elegància natural i impecable, jo m'hi feia la mateixa pregunta: té el llaurador, el pagès, l'home i la dona que la conreen, un concepte estètic de la terra?

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a Serena barca que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aquest format preciós dissenyat per Dídac Ballester.

Així va publicitar Edicions del Buc la notícia del reconeixement.

Sóc ben conscient de la reacció de desmesura que propicien les xarxes, i del fort component afectiu i d'amistat que acompanyen els amabilíssims comentaris entusiastes que m'han endolcit aquests últims dies. Però, en aquest cas concret, només en aquest cas, em permetreu que me'ls crega —els entusiasmes, els afalacs—, perquè els vull entendre com l'al·licient imprescindible per continuar avançant en el camí de la literatura, i molt especialment de la poesia, i per centrar-hi cada vegada amb més convenciment l'objectiu dels meus interessos i de les meues necessitats. 

El poeta, l'amic, el mestre admirat Joan Navarro em va fer aquest regal poètic des de la seua pàgina de Facebook: la traducció del poema titulat "Arrel", al portuguès. La sorpresa, la va completar Beppe Fiorelli, company d'aquells que les xarxes apropen, amb la seua bella "Radice" italiana. Als dos, el meu agraïment més sincer. 

ARREL

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d’arrel que excava
i apunta al blanc:
allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d’oxigen.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| RAIZ // Dentro de mim / há uma raiz que escava / procurando jardins. // Caligrafa o vazio, / recita o calafrio / que percorre a terra / dentro de mim. / Rumor de raiz que escava / e aponta ao alvo: // lá onde brota a nascente, / onde trema a voz, / onde desabrocham as palavras... / Como um ramo de flores / de oxigênio.

| RADICE // Dentro di me / c'è una radice che scava / cercando giardini. / Calligrafa il vuoto, / recita il brivido / che percorre la terra / dentro di me. / Rumore di radice che scava / e punta al bianco : // là dove sgorga la fonte / dove trema la voce / dove sbocciano le parole... / Come un rametto di fiori / d'ossigeno.

Trad. Beppe Fiorelli

Foto de família on podem veure, al centre, Teresa Pascual, l'autora homenatjada en l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians; el guanyador del premi a la millor novel·la publicada l'any 2016, Paco Esteve Beneito (primer per l'esquerra); David Navalon (hi sobresurt en altura), premi al millor llibre de literatura infantil; Josep Millo com a premiat en la categoria de literatura infantil (al centre, al costat de Teresa); l'autora de Serena barca, ben flanquejada per la seua mestra-poeta; Moisès Vizcaino, com a representant de La Veu del País Valencià (premi a la Difusió Cultural, en primera fila) i Joan Garí, premiat en la categoria d'assaig. A més hi ha els membres del jurat, representants polítiques, i Bel Olid, presidenta de l'AELC (una mica camuflada al darrere). Eva Dénia, cantautora que va amenitzar la vetlada, juntament amb Merxe Martínez, és a l'extrem dret de la foto. A l'esquerra, vestida de roig, Neus Aguado, que va fer la laudatio de Teresa Pascual. Fotografia publicada a Vilaweb.
En aquest mateix mitjà podeu llegir una crònica que Núria Cadenes ha fet de l'acte.

Colofons amb denominació d'origen Buc

Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. Li direm com voldrem, però, siga com siga, sempre els pressuposarem, a aquests colofons amb DO Buc, l'originalitat.

Reproduïsc al final —que és el lloc assignat als colofons— el que corona la segona impressió de Serena barca. I, a banda de la l'alegria de saber que el llibre continuarà navegant, amb exemplars renovats, algunes milles més enllà, aprofite l'avinentesa per compartir per ací una doble celebració blocaire: que aquest Passa la vida va complir quatre anys el dia 13 de gener, i que, amb aquesta que llegiu, hem superat en tres el centenar d'entrades publicades. No sembla una xifra redona, el 103, però, en fer-ne el còmput he pensat: i què té el cent que no tinga el cent tres? Doncs això mateix: a tothom que us deixeu caure de tant en tant per ací, cent tres vegades gràcies per cada moment de companyia redona. 

El 9 de desembre (de 2016), Dia Internacional contra la Corrupció, s’acabà d’imprimir aquest llibre als tallers de La Imprenta Comunicación Gráfica, sítia a Paterna. Nosaltres, els valencians, tenim gangrena a manta; a casa plena, els corruptors i els corruptes van prompte i en balquena. La millor terra del món abunda de blancs elefants, unes construccions que han saginat uns pocs fills de mala raça, i que a nosaltres, els seus propietaris, només ens aporten una pelleringa. Contra ells publiquem poesia. Si posem flors a casa, deshabitem nivis paquiderms.

La primera edició de Serena barca ha estat composta amb les famílies tipogràfiques Trola, dissenyada per Jordi Embodas, i Graphik, dissenyada per Christian Schwartz. Així mateix, ha estat impresa sobre paper Coral Book. Aquesta segona impressió té un tiratge de tres-cents exemplars.