Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 6 de desembre del 2021

#AcíPoesia: Llibre sisè, de Sophia de Mello

«Qui busca una relació justa amb la pedra, amb l'arbre, amb el riu, és portat necessàriament, per l'esperit de la veritat que l'anima, a cercar una relació justa amb l'home. Aquell que veu l'espantosa esplendor del món és lògicament portat a veure l'espantós sofriment del món. Aquell que veu el fenomen vol veure tot el fenomen. És tan sols una qüestió d'atenció, de seqüència i de rigor. 

I és per això que la poesia és una moral. I és per això que el poeta és portat a cercar la justícia per la mateixa naturalesa de la seva poesia. I la recerca de la justícia és des de sempre una coordenada fonamental de tota l'obra poètica.» (*)


El compromís poètic i humà amb què s'identifica Sophia de Mello Breyner Andresen quan pronuncia aquestes paraules ja hauria de ser un motiu prou convincent per a llegir-la.

 


Però, per si no fos suficient, obriu les pàgines d'aquest llibre traduït per Jordi Sebastià i publicat —en edició bilingüe, com sempre en el cas de les traduccions— per Edicions del Buc. I assaboriu lentament la seua «poesia apol·línia», com la qualifica Rui Lage a la nota titulada «Sophia, o del reencantament del món». I copseu-ne tota la saviesa, i la serenitat i l'elegància.

 

Laberint 

Tota sola vaig caminar pel laberint
Vaig acostar el meu rostre al silenci i la tenebra
Per buscar la llum d'un dia net

 

Labirinto

Sozinha caminhei no labirinto
Aproximei meu rosto do silêncio e da treva
Para buscar a luz dum dia limpo

 
 

Fotografia: MjE, «Laberint», tardor de 2021.

 

(*) Paraules pronunciades per Sophia de Mello Breyner Andresen l'11 de juliol del 1964, en el dinar promogut per la Societat Portuguesa d'Escriptors en ocasió del lliurament del Gran Premi de Poesia atorgat a Llibre sisè. Text inclòs a l'edició bilingüe publicada pel Buc.


Entrades anteriors d'#AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, de Jaume Pérez-Montaner 

Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

 




3 comentaris:

  1. Preciosos! En tres versos, crec que ha explicat l'essència de viure! Un altre llibre que m'apunte. 😉 Gràcies per compartir mossets de felicitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per la lectura. Sophia de Mello és una poeta de primera fila i crec que no et decebrà. I a més, la traducció de Jordi Sebastià és un luxe i l'edició del Buc, una delicadesa apta només per a paladars exquisits. Mossets de gaudi assegurats :)

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".