Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.


Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 


—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).


dimecres, 1 de novembre de 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera

Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en el meu escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo.



Josep Piera, en una fotografia extreta de la xarxa.

Però, per si no fos prou aquest acostament a l'obra i a la persona, encara vaig dedicar uns quants anys de la meua vida —de l'acadèmica, si més no— a estudiar i a comentar la seua aportació a la literatura actual en una tesi doctoral que vaig titular Una poètica dels sentits. Josep Piera, 1971-1991 i que vaig defensar davant d'un tribunal l'any 2000. Vuit anys després, el 2008, Pep i jo vam retornar sobre aquest trajecte literari i vital en una llarga i suculenta conversa que vam mantenir tête à tête a la Drova, i que es va publicar en forma d'entrevista al núm. 35 de la revista L'Aiguadolç. Aquest era el paràgraf introductori; i la continuació, si en teniu curiositat, es pot resseguir des de l'enllaç final: 


En un matí d'agost, puge a la Drova amb la intenció d'entrevistar en profunditat un dels escriptors i activistes actuals més compromesos amb el seu temps i amb la seua obra. Vaig armada amb una gravadora de les que ben bé podria passar com una eina del paleolític, i amb dues cintes verges que fan joc amb l’edat remota de la màquina. Em promet a mi mateixa jubilar l’artefacte després d’aquesta fita. Abans d’iniciar la conversa, faig l’advertència a l’entrevistat que evite desviar-se del guió que he redactat metòdicament. Parlem durant més de cinc hores, només amb l’intermedi suculent d’uns canelons preparats per la magnífica cuinera que és Marifé Arroyo. No he tingut cintes ni per a començar, i n’he hagut de demanar més a l’entrevistat. Com era d’esperar, els dos ens hem deixat dur per la hipnosi de les paraules..., però és que, a fora, feia tanta calor...!

«Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística», Dossier: «Josep Piera. 40 anys de vida literària» (M. J. Escrivà coord.), L'Aiguadolç, núm. 35, 2008.



Portada del llibre dins la col·lecció «El Balancí».
Fotografia i informació de Josep Piera: «paret de Palerm; la imatge femenina descolorida pel sol és la de la bellíssima Annunziata d'Antonello dMessina, un pintor del Renaixement».


Avui, 1 de novembre de 2017, dia de Tots Sants, retorne als llibres de Piera per mirar d'extraure'n unes citacions. I m'entretinc en un fragment molt oportú d'Ací s'acaba tot, un dels llibres on, a parer meu, Piera desplega amb més habilitat i encert allò que s'ha convingut a anomenar literatura del jo. Una recreació, en aquest cas, d'un viatge a Sicília, narrat des de dos espais molt diferents: l'exterior, el propi del viatge real i vital, en contrast amb el viatge sedentari, interior, basat en els records i les evocacions que l'autor, prostrat en un hospital a causa d'una llarga malaltia, recrea mentalment. Viatge cap enfora i viatge cap endins convergeixen en l'escriptura. Llegiu Les formes de la memòria en l'obra autobiogràfica de Josep Piera, d'Anna Esteve.

... perquè no crec en cap altra vida més enllà de la vida, ni en cap perdurabilitat que no siga la de la memòria humana, a mesura que els anys omplin el passat d'absències estimades, entenc més i millor el culte reverent d'aquest dia de Tots Sants. L'entenc i, és clar, m'agrada. I el trobe, i el sent, com un magnífic acte de respecte i d'estima als absents. A uns absents que, d'aquesta manera, recuperem vius en el record. Perquè res no és etern ni perdura més enllà de la memòria dels vius. Per això, per combatre aquesta tendència natural a l'oblit, la humanitat ha creat uns dies assenyalats al calendari. I un dels més grans, entre aquests dies de festa, és aquest de l'1 de novembre, la vespra de difunts, quan evoquem aquells que ens han deixat i que anem a visitar per mantenir-los presents en l'afecte; o a visitar-los de paraula, com jo ara, des d'ací fora també de la vida. 

[...]

Per tot açò, de no fa gaire, quan arriba Tots Sants, cull del jardí de casa uns crisantems —aquesta flor humil, exuberant i delicada, que esclata de goig càlid en venir els primers freds— i els porte, com un més, al cementeri. D'aquesta manera, conscientment, cordialment, em sent participar d'un gest, al mateix temps ritual i privat, civil i religiós. Un gest, solidari, íntim i col·lectiu, que em fa pensar com les persones no som només, o no tant, del lloc que ens ha vist nàixer, com de la terra o l'indret que dóna sepultura als nostres morts, als nostres morts més pròxims i estimats. Perquè és en ells on hi ha la nostra vida, com en nosaltres la seua. En ells hi ha el nostre passat, en nosaltres, el seu present, en els que vindran, el futur.

Està bé, i és bonic per tant, que, ni que siga una volta a l'any, dediquem als nostres morts l'afecte d'unes flors acabades de collir. No em sembla cap tristesa, no, anar al cementeri per Tots Sants; al contrari, la tristesa, enguany si més no, és no poder anar-hi, és veure aquest mur de finestres enreixades, aquest mur del pati interior de l'hospital, aquest mur de rajoles, que ompli monòton la finestra de la nova habitació on m'han dut, com un mur de làpides sense flors. 

Josep Piera: Ací s'acaba tot, Edicions 62, Barcelona, 1993.

I, per acabar, i aprofitant l'avinentesa del setantè aniversari de l'escriptor de Beniopa, que s'ha acomplert enguany, llance un clam a l'aire: la major part de l'obra de Josep Piera, la poètica i els llibres escrits en prosa, almenys fins a l'any 2000, estan exhaurits, són introbables. Per a quan la reedició d'aquestes obres que són, segurament, les més destacables de Piera?, les que són dipositàries d'una veu i una personalitat literària que han obert camí en el panorama literari català dels últims quaranta-cinc anys? Es diu molt prompte. I en prescindim massa prompte, també, lamentablement, d'obres que han fet de pal de paller en la nostra història literària més recent.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »