«L'última paraula», recitat per Berta Giraut, a Tornaveu poètic

La poeta, l'actriu Berta Giraut, va posar veu a la prosa titulada «L'última paraula», de Sempre és tard. 

El també poeta Enric Umbert-Rexach es preocupa d'estar al cas de les novetats de poesia en català i dedica la seua generositat atenta a escriure ressenyes a partir d'aquestes lectures. Actualment el podeu anar llegint a La Veu dels Llibres.

I a més a més, l'Enric gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic que, en paraules de Montserrat Garcia Ribas «té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània». Deixeu-me que us diga que trobe que aquest propòsit és lloable i molt bonic.

Doncs bé, la Berta, d'aquesta manera, per a mi, senzillament estremidora, diu el text que, si voleu, podeu escoltar i podeu visualitzar ací:

«L'última paraula» és una de les vuit proses incloses a l'apartat «Dins la fosca perfecta», de Sempre és tard (Proa, 2020):

En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?

 

 

M'estime molt aquesta fotografia, que ens feu el Xavier Vidal a la porta de la llibreria Nollegiu del Poblenou de Barcelona. Era el dia 28 de novembre de 2021 i jo hi feia una lectura poètica. Protegida en cada flanc, la Berta Giraut (a l'esquerra) i la Laura López Granell (a la dreta).
Són aquells moments en què el suport i el caliu de les companyes dona sentit a tot. 

 

Per últim, en justa correspondència, em permet recomanar-vos la lectura de Com l'estel que no hi és, un primer llibre potent que la Berta va publicar l'any 2020 a El Gall Editor. Si voleu fer-vos-en una idea, Jordi Solà Coll en va parlar en aquest article: 'Com l'estel que no hi és', de Berta Giraut.

A manera de tast, us transcric aquest poema per fer-vos-en venir ganes. Fa uns mesos el vaig compartir a Twitter amb la fotografia que l'acompanya i el comentari «Mireu quina llum, a la cambra i als versos»:

TREVA

Cansats de resistir, obrim la boca alhora
per confessar el mateix: un mot que ens transfigura.
I ens desvetllem amb ràbia, amb erotisme i ràbia,
amb el rostre esglaiat com a les escultures,
amb els ulls dins els ulls, i dins els ulls la daga,
i la daga als llençols, on m'arrapo al teu rastre,
fins que som cos a cos, i amb les boques lligades,
el sol ens nua al front la nostra pau vermella. 

Berta Giraut

 

 

 

La mirada perifèrica de Jordi Solà Coll

La mirada perifèrica, amb el subtítol de Dietari aforístic, s'acaba de publicar a l'Editorial Afers:

L'autor, a les pàgines preliminars titulades molt significativament "Elogi del fragment. L'aforisme com a forma", hi escriu: 

Convé dir que, en cadascuna de les possibles variants, l'aforisme m'ha exposat a la noció de meditatio. És a dir, a pensar el món interiorment. No debades, en la sentència breu hi ha un relegere —un rellegir— la ment en el context de l'oportuna reflexió. Un sentit de la transcendència —un religare— laic que té en l'assaig la seva forma pertinent.

 

 

Transitar pel cos textual d'aquesta mirada perifèrica (564 aforismes distribuïts en dos apartats) duu a endinsar-nos en el cosmos intel·lectual de Jordi Solà Coll. Es tracta d'un periple enriquidor, pro-vocador de nous estímuls mentals que us recomane de totes totes.

Vaig proposar a Josep Basset que interpretara un d'aquests aforismes de Jordi fent ús de la seua expressió plàstica. Aquest em va semblar molt oportú, tenint en compte el tipus de material i els principis que guien la pràctica artística de Basset. 

 

«El batec d’ales d’una papallona o fins i tot una cadira acabada de llençar a l’abocador: perible i transitòria —com l’art efímer— és l’essència de la vida.»

Jordi Solà Coll: La mirada perifèrica. Dietari aforístic, Editorial Afers, 2021

 

 Mil gràcies per l'aportació, senyor Basset!

 

Pròximes presentacions de La mirada perifèrica: 

Alcoi: 15 de novembre, llibreria Detroit, 19 hores. Amb Manel Rodríguez-Castelló i Maria Josep Escrivà.

Dénia: 19 de novembre, Biblioteca Pública de Dénia, 19 hores. Amb Maria Josep Escrivà.

València: 3 de desembre, llibreria Fan Set, 19 hores. Amb Martí Domínguez.

Ira

Jordi Solà Coll acaba de publicar a Tanit Poesia el seu segon llibre, titulat Ira. Aquest que hi transcric és el poema que clou el primer apartat del recull. Un exercici de sobrietat poètica —no només en aquest poema, sinó en tota l'obra—, que subratlla, en la contenció i la concentració del dir, el malestar del poeta davant del dolor de l'existència. Dolor des de i envers l'ésser humà, però, sobretot, dolor amb l'ésser humà.

Han caigut tots els pètals
de la rosa.
al peu del
petit pitxer
una hecatombe. 

Consol Martínez Bella, amb la seua plasticitat poètica, ha fotografiat així aquesta
hecatombe de pètals. 

Impossible obviar la importància de la rosa en l'imaginari poètic de Rilke. Entre els seus Poemes francesos, en el recull titulat «Les roses», hi ha aquests versos colpidors: «Que fait un rose là où le sort / sur nous s'épuise?», traduïts per Mariàngela Vilallonga com: «Què hi fa una rosa allà on el destí / sobre nosaltres s'esgota?

I aquests altres que, gose pensar, podrien haver encapçalat perfectament algun dels poemes del llibre de Jordi Solà Coll.

Rose qui, en naissant, à rebours imites
les lenteurs de la mort.

Rosa que, en néixer, per contra imites
les lentituds de la mort. 

Mariàngela Vilallonga, trad.

Podeu accedir des d'ací a la botiga on line de Tanit Poesia.

Ira: «Un camí —com l'autor mateix  ha escrit al seu blog— on el dolor i la revolta es retroben en el mot. Un periple llarg i incert on l'única veritat és l'ésser que oscil·la eternament entre la fosca i la llum».

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.

Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:

en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.

una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.

ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.

el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.

Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg

Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)

Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.

   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.

Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:

   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.

Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.

   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.

(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.

Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»

El poeta és un animal polític

Vaig publicar al núm. 84 de Caràcters una ressenya de La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a Núvol. El digital de cultura. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. De lluny i de molt a prop, sent el clam del poble que no cessa. Sense estar, jo també hi soc.

«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l’ordre d’una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d’un xic de llibertat.»  

Joan Salvat-Papasseit: Un Enemic del Poble, núm. 4, juliol de 1917.

Imatge extreta de la xarxa: AP Photo/Emilio Morenatti.

Que La terra sagna (Edicions de l’Albí) va molt més enllà de ser un ben nodrit recull poètic ens queda clar des dels dos subtítols que complementen el general: «L’1 d’Octubre dels poetes» i «106 poemes per la llibertat». Un llibre des d’on els i les poetes se signifiquen políticament des del moment que fan servir la paraula en suport i amb motiu d’una causa: la de manifestar el dret a la llibertat del poble català. Per això, el dia 1 d’Octubre (de 2017), que ha marcat una fita en la vida d’un país, hi esdevé emblema i símbol poètic. La demostració de força col·lectiva a favor de la consecució d’un ideal, per contraposició a l’intent ferotge d’avortar-la, ha estat el revulsiu que ha empès aquests 106 poetes a deixar-ne constància escrita. La paraula poètica, el poema és el testimoni verbal d’una utopia —de vegades entelada per la malenconia— i és una demostració radical de reafirmació. Per damunt de la imposició canalla del silenci, rebel·lar-se a través del dir.

Res no és ni pretén ser neutre en aquest llibre: ni la intenció, ni els poemes resultants —tots inèdits i escrits per a l’ocasió, llevat dels casos explícits de Josep Maria Fulquet, Màrius Sampere, Lluís Solà— ni tampoc el títol. Extret de «Haikus per la llibertat» de Jaume Huch, el títol, pot interpretar-se en un doble sentit, de la mateixa manera com es pot reconèixer una dualitat semàntica en la paraula sang, amb les connotacions associades de dolor i de ferida, però també amb les que comporten fecunditat, energia creadora, contumàcia i àdhuc lleialtat èpica i extrema: el «país ferit» als versos de Rosa Font, «cosit amb llenques de tristesa a un núvol negre, / amb cicatrius que sagnen al cos de la memòria» hi conviu amb la «sang de l’àliga i del drac / del verro i dels tions» del poema «Això que fem créixer», amb què Eva Baltasar entona un cant potent de confiança en la força il·limitada d’un poble.

Quan començava a redactar aquest article, el 26 de maig de 2018, m’acabava d’assabentar de la mort de Màrius Sampere. En una entrevista publicada a Vilaweb, datada precisament a octubre de 2017, Sampere reconeix —hom diria que amb aquiescència— que en els darrers temps «la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica». Deixant de banda la ironia del comentari, tan pròpia de l’autor, l’observació em dona peu a introduir la idea del poeta compromès amb la societat a la qual pertany; i a parafrasejar lliurement —potser amb un deix encara d’ironia samperiana— aquella màxima aristotèlica que definia l’home com un «animal polític», des de la reformulació del sil·logisme: si l’home és un animal polític i el poeta és un home —en el sentit d’«ésser humà», és clar—, el poeta és un animal polític.
 
Més enllà del sentit etimològic i fent un gran salt en el temps, la polonesa Wisława Szymborska titlla de política qualsevol acció o manera de comportament humà… i no humà —una altra mestra en la ironia sorneguera, la polonesa!—, només pel fet d’ocórrer en un moment històric determinat: «Som fills d’una època, / d’una època política […]. / Allò que dius té una ressonància, / allò que calles té una eloqüència, / d’una manera o d’una altra, política. / […] No cal ser un ésser humà / per adquirir valor polític. / N’hi ha prou de ser petroli, / pinso enriquit o material reciclat».

Edició a càrrec de Mar Fontana i Jaume Huch.

Més d’un centenar d’autores i autors —en proporció de 40 a 60, aproximadament— és una nòmina, objectivament, molt àmplia i, lògicament, afectada pel risc de la desigualtat de tons i de resultats; també, segur, fluctuant pel que fa a pretensions. Va escriure David Castillo —un dels 106— arran de la publicació de La terra sagna: «He fet l’experiment de llegir-los tots [els poemes] seguits sense mirar l’autor: el brogit provoca una música surrealista i revoltada». Diria que no vaig errada, però, si faig notar que, entre aquesta «música surrealista i revoltada», hi distingirem, almenys, un terç llarg de bones o molt bones peces. Un brogit poètic admirable des de la seua peculiaritat i la seua excepcionalitat, que va nàixer, segurament, en paral·lel al brogit del carrer i de les escoles, «Sobre l’asfalt. / Sota la pluja», com escriu Jordi Solà Coll al seu poema. I dels helicòpters que sotjaven des del cel en aquell 1 d’Octubre que ha marcat per sempre més les vides d’aquelles i d’aquells que creuen fermament que el lliure destí d’un poble és una proclama de dignitat. La mateixa proclama que és l’ànim i és l’ànima que amera les cent setanta-quatre pàgines de La terra sagna.

La vida secreta de les paraules: «safareig»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Segons aquest Passa la vida, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui més en sap, en tot el País Valencià, en aquests moments—. Ben fresqueta i esperem que oportuna, també, la nostra paraula, en aquests dies de temperatures insofribles. Això és: «safareig», de l'àrab ṣahrîǧ, amb el significat de «bassal, estanyol», probablement d'origen irànic, segons els lingüistes, i documentada per primera vegada l'any 1205.

Llavador o safareig de Benitaia (la Marina Alta). Fotografia: Júlia Llorca Tauste.

Com bé explica Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «safareig», pronunciat de manera bisíl·laba o trisíl·laba, segons territoris, «avui és mot conegut i usat més o menys pertot. En català central és el nom del rentador o llavador, sigui el domèstic o el public d'una població». I puc donar fe que, almenys a la comarca valenciana de la Marina, ocorre una cosa semblant, i safareig és tant el lloc públic on hom anava a llavar —les dones, en exclusiva— com l'espai domèstic on es fa la bugada i on normalment s'acumulen els estris que s'hi dediquen. També assenyala Coromines que, a la Vall de Gallinera, és nom propi d'alguna font i que en molts llocs pertany al sistema irrigatori (a Alzira, a la Segària, a Monòver...).

Una vista del llavador municipal de Castellonet de la Conquesta,
a la comarca valenciana de la Safor. Fotografia: Júlia Llorca Tauste

Si riquíssim és el valor patrimonial d'aquestes construccions, no menys rica és la dimensió sociològica del lloc, en els temps en què els safareigs eren centres habituals de feina quotidiana i de trobada de dones que, si bé havien de suportar la duresa de l'activitat, molt sovint en condicions extremes, almenys anar-hi a fer la bugada també servia per esplaiar-se en la conversa, intercanviar notícies, contar succeïts...

Equilibri i serenitat en aquesta fotografia del llavador de Terrateig (la Vall d'Albaida).
Autor: Jordi Solà Coll. Juliol de 2016.

Fins a tal punt eren els safareigs, o llavadors, nuclis tertulians i de circulació d'enraonies, que ha perdurat en la llengua popular l'expressió «fer safareig» amb el sentit de «conversar excessivament, amb xivarri i xafarderia —Joan Coromines dixit—, a causa del que fan les dones aplegades en els safareigs de barriada o de casa de veïnat [...] fins al punt que de la dona xafardera també es diu a Barcelona una bugadera». Ja la tenim armada! Curiós que la xafarderia siga una qüestió de gènere i que aquest gènere el determinen, exclusivament, les persones que s'aplegaven en un safareig per dur a terme una feina tremenda. I interessantíssim, d'altra banda, lingüísticament parlant, que la paraula «xafardeig» derive de «safareig», etimològicament i físicament. Fascinant, la vida secreta de les paraules!

Planes (el Comtat). Fotografia de Júlia Llorca Tauste.

 

Ara bé, i per equilibrar una mica la possible càrrega ideològica del mot «xafardejar», Joan Coromines apunta al seu Diccionari etimològic... un altre mot relacionat, «xafarnat», com a sinònim de «baralles» i relacionat amb el «xivarri dels tavernaris». Dit això, he fet la prova de buscar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans quin és el significat oficial de «xafarnat» i no hi he trobat cap ni una marca de gènere masculí, ni cap origen tavernari, com era previsible, ai las!: «Soroll que mou una colla, una munió, de persones cridant, corrent, esbatussant-se, etc.» Una colla... de persones..., és clar! Ens quedarem, però, ja quasi per acabar, i tornant sobre l'expressió «fer safareig» amb un testimoni ben bonic que Agnès Vidal i Vicedo recull al seu llibre (quasi)homònim, dins de l'apartat que titula «Un guirigall d'històries», i on l'autora cita al seu torn un text procedent d'una altra publicació germana: Els safareigs públics de la Conca de Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat: «Al capdavall, "fer safareig" és compartir, és compartir la paraula, una necessitat d'explicar, de saber, quan tot és permès de dir, exagerar i canviar-ho. Tu m'expliques, jo t'explico, i ens ho anem passant, i totes hi anem posant». (Cossetània Edicions, Valls, 2006) 

Aquesta fotografia no té la qualitat de les de Júlia, perquè en soc jo l'única responsable, però em fa il·lusió publicar-la al costat de les seues perquè aquest és el llavador d'Alpatró (la Vall de Gallinera), que tinc ben a prop de la casa des d'on redacte aquesta entrada.

I com a colofó, ara literari, acudim a les Rondalles valencianes d'Enric Valor per recordar el que és, possiblement, el safareig més famós de la nostra rondallística popular: el llavador de Penàguila, on s'ambienta el «cas gros i esgarrifador» que ocorregué a Toneta la de les Alcoies, per malcreguda! Aquest és un tastet només de ...I queixalets també!, que us aconselle que llegiu tot sencer —si és que no ho heu fet encara!— perquè és una petita joia. Al final en teniu les referències:

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó del món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

 

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.

[...] Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca [...]».

Trobareu ...I queixalets també!, d'Enric Valor al volum 4 de les Rondalles valencianes publicades per Tàndem Edicions. I també al volum 2 de les publicades per Edicions del Bullent.

I ací en format on line, juntament amb la rondalla també valoriana d'El dimoni fumador. Per poder-ne fer una primera lectura immediata, eh? Després cal aconseguir el llibre!

Detall del llavador de Penàguila, el safareig on baixava a llavar Toneta la de les Alcoies en la rondalla... I queixalets també, d'Enric Valor. Fotografia de Rafa Enguix.

Entre el 24 de març i el 9 d'abril de l'any 2000, quan feia només uns mesos que havia mort l'escriptor de Castalla, se li van dedicar des de Cocentaina una sèrie d'actes amb el títol global de «Cocentaina reconeix Enric Valor». Hi havia en l'organització amics i amigues com ara Joan Jordà, Susi Orts, Fani Bernabeu o Rafa Enguix, autor d'aquesta fotografia i de moltes altres que va fer en l'acte de cloenda, el dia 9 d'abril d'aquell llunyà any 2000, en què ens aplegàrem, just al voltant del llavador de Penàguila, moltíssima gent amb ganes de retre homenatge a l'enyorat Enric Valor. Entre molts altres companys i amics, Joan Pellicer Bataller o Enric Moltó Blanes, que ja no estan físicament amb nosaltres, i Rosa Serrano, gran amiga del senyor Valor i una de les editores de la seua obra.

Servisquen aquestes línies com a reconeixement i homenatge, des de l'enyor i des del profund agraïment a la tasca perdurable de tota aquesta gent absent i present.

ADDENDA (30 de juliol de 2018)

A la poqueta nit del dissabte 21 de juliol, ens trobàrem al poble d'Otos (la Vall d'Albaida), Júlia Llorca i la seua càmera inseparable, Àngela Guixot i jo. Teníem ganes de visitar un llavador molt especial. Ens hi va acompanyar Joan Olivares, escriptor i gnomonista («persona versada en la construcció de rellotges de sol»); ei..., i amic! Gràcies a això hem aconseguit que l'Àngela Guixot deixe també la seua empremta literària en aquesta entrada de safareigs i de bugades. Les fotografies, les hi va fer Júlia.

Als ajuntaments amb sensibilitat

Als hòmens que fan bugada

Si en teniu ocasió, pareu esment: és delitós el so del safareig. És delitós el so del mot, sa-fa-retʃ, i és delitós el so de l’aigua viva rajant en regalim sense parar. I és delitós, també, el so del patrimoni que ens prova d’on venim, el so de la memòria que encara no hem perdut.

I, tanmateix, hem fet molt de camí cap a la desmemòria. Amb especial incúria si el patrimoni és, més aïna, el matri-moni. I els safaretjos, de fet, són un espai de dones considerats, des de l’origen, béns de valor escàs. Eixe menyspreu, pitjor que taca d’oli, els va tirar a terra. I encara gràcies que, com deia aquell poeta, som al llindar d’un altre temps.

 

Enguany, a Otos, s’ha restaurat el safareig del poble. I han tingut el bon gust d’embellir-lo amb detalls que homenatgen la dona i el seu treball. El gran mural del fons reprodueix una fotografia de 1954.

Fa goig afigurar-se el so de tantes dones mestressejant al safareig, compartint cants i riures, compartint plors i pors. El so del safareig ens mostra ben al viu les vides, empetitides i silenciades, de moltes iaies nostres. Les rutines diàries. El seu món dins de casa. I el seu món fora, fent safareig. I en ser espai de grup, de no estar aïllades, de ser recolzament i alhora recolzades, el so del safareig és so d’empenta, és so de rebel·lió.

A l'exterior del safareig, hi ha un rellotge de sol amb símbols feministes. El gnòmon d’acer, que és el símbol de Venus, marcarà cada huit de març.

Fa molt de goig, també, el so de tanta lluita que encara no hem guanyat. Però, mireu: cap contesa és en va i cap termini ens delimita. Més tenaçment que mai, seguim amb la bugada.

Àngela Guixot Escrivà

Per últim, i com a gest d'agraïment, volem compartir un regal que ens ha fet la companya Teresa Tort Videllet, que hem conegut gràcies a la màgia dels llavadors i de les paraules. Teresa és administradora del blog Agafada al vol. Som les paraules que diem, que des d'aquest moment declarem Blog Agermanat amb aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». La fotografia que ens envia és del llavador de Benifallet, Baix Ebre, i hi són les dones en plena feina bugadera, immortalitzades, en aquest cas, en un mosaic de trencadís. Moltes gràcies, Teresa.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll