Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 17 d’abril de 2017

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)



Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet?


Aquest és un sitiet fet de jonc que, segurament, posseeix el rècord de veterania
entre els que hi ha per casa. L'única fotografia que no hem d'atribuir a Júlia, perquè l'he feta jo per necessitats del guió.


Hem pensat que aquests dies de combois pasqüers, i de paelles santvicenteres eren ideals per dedicar el nostre particular homenatge a aquest objecte entranyable. I també l'etimologia s'ha posat de part nostra, en aquesta ocasió, perquè la paraula pascha, variant de l'hebreu pesah, en el sentit de "pas, trànsit", commemoració de l'èxode, adopta posteriorment la de pascua, en llatí vulgar, per influència de pascuum ("pastura") a causa de l'àpat ritual. Ho explica més o menys així el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), i, a més a més, el Diccionari Català-Valencià-Balear hi aporta més detalls encara: "per analogia del llatí pascŭa ‘pastures’, afavorida per la circumstància de menjar-se per Pasqua un cap de bestiar de llana aportat pels pastors". D'acord que ara hem canviat el cap de bestiar per un mullador de carn amb tomaca, o per una cassola d'arròs al forn, una bona torrada d'embotit, o per la pròpia paella, i una bona mona, això sempre, de postres o per berenar... Però l'àpat col·lectiu, el ritual gastronòmic i la celebració agraïda amb els "productes de la terra" hi és igualment. 


Sitiet de disseny i material modernitzats, però que continua acomplint la seua funció de servir de base i protecció entre olles o cassoles i la taula. En altres llocs del territori en diuen "estalvis".


Tornem al sitiet, però. Diminutiu de "siti", i variant de "seti", que potser té alguna relació amb la forma llatina situare ('situar'). Potser. En un dels nostres diccionaris preferits, el català-valencià-balear d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en una de les primeres definicions de la paraula, llegim: "Objecte o lloc destinat a seure-hi." No és el cas, però sí que hi ha aquesta idea de "repòs" que també es confereix a les cassoles o paelles que van a parar al damunt del sitiet. I més endavant de la mateixa entrada de diccionari: "Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa". Això ja s'hi assembla més. La nostra definició específica, en el seu ús propi com a valencianisme, ve a continuació: "Estalvis per a posar-hi l'olla (val.)". Ara!



Tradicionalment i artesanalment, els sitiets s'han elaborat amb materials naturals, com ara la fusta, el jonc, el cordell, o la llata, aquella trena de brins de cànem, d'espart, de palma, etc., de forma aplanada, que també serveix per a fer estores, senalles o soles d'espardenya i que, poèticament, jo ja no puc deixar d'associar amb una bella imatge de Vicent Botella, poeta de Gata que fa molts anys va comparar l'activitat pacient, meticulosa, manual de "fer llata", a la d'escriure poesia:

No em van parir per dibuixar-te
però sé fer llata amb les paraules,
nugar un món de versos
i treure un llit.

Vicent Botella: Residu de pluges, Aula de Poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2005.


A la Marina i la Safor se'n tornen a veure trenar amb naturalitat, als mercats de la terra o als porrats, com ara en aquest de Sant Macià de Ròtova (la Safor), que la Júlia Llorca va recórrer a la recerca d'un sitiet fotografiable..., i el va trobar!, i a més a més, en plena elaboració. Mireu si és poc bonica la imatge: 




Hi ha una referència literària del sitiet ("setiet", en aquest cas) en una de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, que no hem pogut ubicar encara amb més precisió, i que ens ha posat de mala veta, tot s'ha de dir, per l'atàvica comparació pejorativa en què s'utilitza una dona com a exemple recurrent:

Totes aquelles bastes minyones semblaven setiets, de lletges i renegrides.

Per compensar, però, ens quedem amb aquest text que ha escrit Àngela Guixot, que és una prova d'admiració cap aquelles persones que treballen en contacte amb la terra i amb els productes que la terra els ofereix, i amb entusiasme i insistència van recuperant un món que estava a punt de desaparèixer, i, amb ell, les belles paraules que el diuen: pedres precioses en perill d'extinció.




A Casimir Romero Garcia


Amb el bon temps venia l’hora d’arrabassar les palmes. I sense guants ni fes, les mans dels llauradors s’omplien de ferides i es deformaven. No debades diuen que «aquells que van a fer palmes sempre van caminant, amb el cabàs a l’esquena i les mans brutes de sang». Sovint, però, era l’únic jornal, fer palmes.

Amb el bon temps venia bé assolellar les palmes. I un cop ben seques, i ja ensofrades, mans destres les embrinaven. I en trenaven els brins. Tres brins o cinc. O set. O nou. Cadires arrenglerades, converses i xafardejos, i rastres de brins trenats. Eren, aquelles, cadires humanitzades. I eren, aquells, els dies de fer llata.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes entremig de la cendra. I és just amb eixes palmes que hem de fer un sitiet. És just amb els ventalls rebrotats entre el gris, resistents contra el gris, permanents malgrat tot, que hem de fer un sitiet.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes com una mà oberta... Nosaltres, ho sabem, tenim la sort dels margallons. Tot és qüestió d’arrenglerar els colzes i posar-se a trenar, amb material humil, invictament humil, un gran sitiet amb anses. Amb moltes anses. Només al seu damunt podrem bastir un poble.

Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Nona
Llepassa i Parot (estellesianament...)
Bruixa
Corfoll 


4 comentaris:

  1. Quina entrada més engrescadora. Quantes coses... les paraules. Quantes, les persones. Quin goig veure tanta gent associada i creant xarxa. L'Àngela trenant estima pel passat, com a base d'una projecció cap al futur. Les imatges de Júlia. I com has sabut relligar-ho.
    Potser a Potries dirien: i de terrissa, també :).
    Continuem trenant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense la calidesa d'aquestes complicitats que ens il·lusionen i ens retroalimenten, diria que no hi ha supervivència. Almenys col·lectiva, no. Trenar és un verb bonic i important en la seua dimensió simbòlica. Gràcies per ser-hi, trenant de manera incansable.

      Jo vull veure un sitiet de terrissa! Potries és molt Potries :)

      Elimina
  2. Jo en tinc u fet de taps de suro, regal d'un company d'institut, encastat en un marc de fusta, on hi ha pirografiat: setiet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així, el regal del teu company té dues intencions: d'una banda, l'objecte, ben útil; i d'una altra, la paraula. I m'agrada molt la idea, perquè regalar una paraula a segons qui diu molt de la devoció que els té l'obsequiat i també diu molt del bon gust de l'obsequiador. Salut per als dos! I per al vostre setiet bonic.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »