Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 17 d’abril de 2017

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)



Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet?


Aquest és un sitiet fet de jonc que, segurament, posseeix el rècord de veterania
entre els que hi ha per casa. L'única fotografia que no hem d'atribuir a Júlia, perquè l'he feta jo per necessitats del guió.


Hem pensat que aquests dies de combois pasqüers, i de paelles santvicenteres eren ideals per dedicar el nostre particular homenatge a aquest objecte entranyable. I també l'etimologia s'ha posat de part nostra, en aquesta ocasió, perquè la paraula pascha, variant de l'hebreu pesah, en el sentit de "pas, trànsit", commemoració de l'èxode, adopta posteriorment la de pascua, en llatí vulgar, per influència de pascuum ("pastura") a causa de l'àpat ritual. Ho explica més o menys així el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), i, a més a més, el Diccionari Català-Valencià-Balear hi aporta més detalls encara: "per analogia del llatí pascŭa ‘pastures’, afavorida per la circumstància de menjar-se per Pasqua un cap de bestiar de llana aportat pels pastors". D'acord que ara hem canviat el cap de bestiar per un mullador de carn amb tomaca, o per una cassola d'arròs al forn, una bona torrada d'embotit, o per la pròpia paella, i una bona mona, això sempre, de postres o per berenar... Però l'àpat col·lectiu, el ritual gastronòmic i la celebració agraïda amb els "productes de la terra" hi és igualment. 


Sitiet de disseny i material modernitzats, però que continua acomplint la seua funció de servir de base i protecció entre olles o cassoles i la taula. En altres llocs del territori en diuen "estalvis".


Tornem al sitiet, però. Diminutiu de "siti", i variant de "seti", que potser té alguna relació amb la forma llatina situare ('situar'). Potser. En un dels nostres diccionaris preferits, el català-valencià-balear d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en una de les primeres definicions de la paraula, llegim: "Objecte o lloc destinat a seure-hi." No és el cas, però sí que hi ha aquesta idea de "repòs" que també es confereix a les cassoles o paelles que van a parar al damunt del sitiet. I més endavant de la mateixa entrada de diccionari: "Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa". Això ja s'hi assembla més. La nostra definició específica, en el seu ús propi com a valencianisme, ve a continuació: "Estalvis per a posar-hi l'olla (val.)". Ara!



Tradicionalment i artesanalment, els sitiets s'han elaborat amb materials naturals, com ara la fusta, el jonc, el cordell, o la llata, aquella trena de brins de cànem, d'espart, de palma, etc., de forma aplanada, que també serveix per a fer estores, senalles o soles d'espardenya i que, poèticament, jo ja no puc deixar d'associar amb una bella imatge de Vicent Botella, poeta de Gata que fa molts anys va comparar l'activitat pacient, meticulosa, manual de "fer llata", a la d'escriure poesia:

No em van parir per dibuixar-te
però sé fer llata amb les paraules,
nugar un món de versos
i treure un llit.

Vicent Botella: Residu de pluges, Aula de Poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2005.


A la Marina i la Safor se'n tornen a veure trenar amb naturalitat, als mercats de la terra o als porrats, com ara en aquest de Sant Macià de Ròtova (la Safor), que la Júlia Llorca va recórrer a la recerca d'un sitiet fotografiable..., i el va trobar!, i a més a més, en plena elaboració. Mireu si és poc bonica la imatge: 




Hi ha una referència literària del sitiet ("setiet", en aquest cas) en una de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, que no hem pogut ubicar encara amb més precisió, i que ens ha posat de mala veta, tot s'ha de dir, per l'atàvica comparació pejorativa en què s'utilitza una dona com a exemple recurrent:

Totes aquelles bastes minyones semblaven setiets, de lletges i renegrides.

Per compensar, però, ens quedem amb aquest text que ha escrit Àngela Guixot, que és una prova d'admiració cap aquelles persones que treballen en contacte amb la terra i amb els productes que la terra els ofereix, i amb entusiasme i insistència van recuperant un món que estava a punt de desaparèixer, i, amb ell, les belles paraules que el diuen: pedres precioses en perill d'extinció.




A Casimir Romero Garcia


Amb el bon temps venia l’hora d’arrabassar les palmes. I sense guants ni fes, les mans dels llauradors s’omplien de ferides i es deformaven. No debades diuen que «aquells que van a fer palmes sempre van caminant, amb el cabàs a l’esquena i les mans brutes de sang». Sovint, però, era l’únic jornal, fer palmes.

Amb el bon temps venia bé assolellar les palmes. I un cop ben seques, i ja ensofrades, mans destres les embrinaven. I en trenaven els brins. Tres brins o cinc. O set. O nou. Cadires arrenglerades, converses i xafardejos, i rastres de brins trenats. Eren, aquelles, cadires humanitzades. I eren, aquells, els dies de fer llata.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes entremig de la cendra. I és just amb eixes palmes que hem de fer un sitiet. És just amb els ventalls rebrotats entre el gris, resistents contra el gris, permanents malgrat tot, que hem de fer un sitiet.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes com una mà oberta... Nosaltres, ho sabem, tenim la sort dels margallons. Tot és qüestió d’arrenglerar els colzes i posar-se a trenar, amb material humil, invictament humil, un gran sitiet amb anses. Amb moltes anses. Només al seu damunt podrem bastir un poble.

Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Nona
Llepassa i Parot (estellesianament...)
Bruixa
Corfoll 


6 comentaris:

  1. Quina entrada més engrescadora. Quantes coses... les paraules. Quantes, les persones. Quin goig veure tanta gent associada i creant xarxa. L'Àngela trenant estima pel passat, com a base d'una projecció cap al futur. Les imatges de Júlia. I com has sabut relligar-ho.
    Potser a Potries dirien: i de terrissa, també :).
    Continuem trenant!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sense la calidesa d'aquestes complicitats que ens il·lusionen i ens retroalimenten, diria que no hi ha supervivència. Almenys col·lectiva, no. Trenar és un verb bonic i important en la seua dimensió simbòlica. Gràcies per ser-hi, trenant de manera incansable.

      Jo vull veure un sitiet de terrissa! Potries és molt Potries :)

      Suprimeix
  2. Jo en tinc u fet de taps de suro, regal d'un company d'institut, encastat en un marc de fusta, on hi ha pirografiat: setiet.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Així, el regal del teu company té dues intencions: d'una banda, l'objecte, ben útil; i d'una altra, la paraula. I m'agrada molt la idea, perquè regalar una paraula a segons qui diu molt de la devoció que els té l'obsequiat i també diu molt del bon gust de l'obsequiador. Salut per als dos! I per al vostre setiet bonic.

      Suprimeix
  3. Això a Castelló es diu llassa... Molt bona la pàgina...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Salut! I moltes gràcies per l'aportació.

      He anat de seguida a buscar la paraula al DCVB i he descobert una altra vida secreta preciosa. Potser ja ho saps, però, segons l'Alcover-Moll, "llassa" és una "Rotllana feta de trena d'alls, i modernament de corda, de fusta o de metall, que serveix per a posar-hi la cassola damunt i evitar que embruti les estovalles (Tortosa, Maestr., Plana de Cast., Aín)". I és que procedeix etimològicament d'"allassa", del llatí 'alliacea': "pertanyent als alls". No acabarem mai de descobrir totes les meravelles que viuen a l'interior de les paraules.

      Suprimeix

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »