Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 24 de desembre de 2014

CAMINS A PUNTA DE DIA. BON ANY 2015

Com diu l'anunci de Campofrío (per si no l'heu vist encara...), «aquest any, a tots se'ns ha cremat alguna cosa». És ben fàcil tocar fibra, i alhora guanyar-se la complicitat de tots els cors adolorits del món, amb aquest missatge, perquè és una veritat universalment reconeguda que, en el transcurs d'un any, sempre se'ns crema alguna cosa, gran o petita, més o menys intranscendent, essencial o accidental. De vegades, fins i tot, l'incendi té conseqüències irreparables, com quan s'enduu una vida humana. I a pesar això, el més important de tot crec que és aprendre que viure és saber cohabitar amb les pèrdues. Acceptar que les pèrdues, el dolor, el dol, més prompte o més tard, ha de formar part de nosaltres, com una espècie d'òrgan corporal nou que anirà absorbint, a manera de fetge emocional, cada absència que dolga.


Una gran superfície de terra de conreu, fotografiada en els primers dies del mes de febrer de 2014, molt a prop del carrer Molí de Santa Maria,
del Grau de Gandia de la Safor.
Al fons, enmig de la imatge, la silueta arredonida de l'estimat Molló de la Creu.


No és un missatge pessimista, aquest que vull que encapçale els meus designis de felicitat per a l'any nou que ja ens truca a la porta. Al contrari. A mi m'agrada molt més pensar en tot el que tenim per davant, a partir del dia 1 de gener, que no en allò que ja s'ha quedat darrere i que va omplint-nos la motxilla de l'existència. És el mateix que em passa quan guarde, als dalts de l'armari, la roba d'hivern, o la d'estiu, i em pega sempre per dedicar un pensament a com seran les circumstàncies en què tornaré a traure de les bosses aquella roba, a la temporada de l'any següent.

Diria que els millors desitjos, quan ho són, els més potents, els més importants, els necessaris, es resumeixen, únicament, en dos: salut (de tots els tipus) i ocasions per a ser feliç. Però, si se'm permet, aquest any especialment, voldria eixamplar el meu desideràtum. En aquesta ocasió, vull, desitge, necessite que l'any 2015 ens porte un reflotament del país, del nostre País Valencià. Això que veig que inclouen, molt discretament, alguns dels missatges més polítics d'aquestes festes —«un canvi»— significa voler, desitjar, necessitar un nou rumb polític que ens assegure la dignitat i el respecte pel nostre país, i per tot allò que aquest respecte implica. Això és el que vull. A banda de salut, d'ocasions per a ser i fer feliç, i de consciència per a no deixar-les passar de llarg..., a banda d'això, vull, i desitge, i necessite dignitat, i respecte cap al meu país. I polítics —sí, això tan mal vist i desprestigiat, dones i homes valents al davant de la política—, que ho garantisquen. I un poble —un poble també, molt important—, responsable, viu, il·lusionat, segur d'ell mateix, que exigisca, a la seua classe política, aquesta dignitat i aquest respecte.

Aquest és el meu lot de desitjos per a l'any 2015. El que voldria compartir amb totes les persones que m'importen. Les que no m'importen, posats a demanar, m'agradaria que, més prompte que tard, desaparegueren d'aquesta terra que només hauria de poblar la gent honrada. 

Això, dit poèticament, podria quedar més o menys així:


CAMINS A PUNTA DE DIA

Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls
i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i recompondre dia a dia, els solcs,
una mar onejant de vida nova.




I ara tot junt, bancal a l'hivern i Molló de la Creu i poema, amb la inestimable i sempre impagable col·laboració del company Jordi Puig Muñoz, que n'ha fet el muntatge. A ell, i a tanta gent compromesa i batalladora com ell, els desitge, amb una força interior especial, un poquet més encara de bona sort per a l'any que ens espera, i que esperem, amb molta il·lusió.






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »