Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 23 de setembre de 2016

Oda als peus adolorits de Marc Granell

Els peus de Marc Granell són, si ens fiem dels seus versos, “menuts i grossos / amples, lletgets”, i li fan “sempre un mal / [...] de mil dimonis”. I a més a més són feixucs i no li permeten tenir una relació àgil i desimbolta amb la terra que trepitja. Tanmateix, Marc Granell no deixa de reconèixer, a favor de les seues extremitats, que “Som el que som / gràcies a ells”, perquè, entre altres coses, ens deixen “[...] lliures / les mans per fer / treballs, carícies, / menjars, adéus...” (Oda als peus, 2008). I poemes, hi caldria afegir: lliures les mans per escriure poemes. 


La sessió del proppassat 19 de setembre dels Dilluns de Poesia a l'Arts Santa Mònica es dedicà al poeta Marc Granell. S'hi estrenà el recital Granell, de mà en mà, de Borja Penalba (guitarra, percussió, acordió) i Francesc Anyó (recitació): emotiu, colpidor. Els desitgem nombrosos i agraïts escenaris des d'on propagar-lo, a partir d'ara. Fotografia: Júlia Català.

Els peus adolorits de Marc Granell, tractats de manera juganera en aquest llibre adreçat als lectors més joves, hi funcionen com a sinècdoque: són els representants anatòmics d’un cos sencer, que corporifica alhora una existència marcada per la consciència de la desolació de l’individu com a ésser i en relació amb el món. Repetidament citats són uns versos del llibre Materials per a una mort meditada (1980): “Ets cos i un absurd / perfil imperfecte contra els dies.” Però podem retrocedir encara més, fins a l’any 1976, quan Marc Granell feia servir una imatge molt gràfica, d’un realisme punyent, per rememorar les limitacions físiques i els obstacles en una situació de quotidianitat d’un nen en un moment i un entorn detestables: “[...] poltres, les barres, les dues paral·leles / que mai no pogueren sostenir-me / i esborrar la seva memòria, que ningú / no sabés mai que havien existit / tals artefactes d’innocent tortura.” (Llarg camí llarg, 1977)



Roser Cavaller explica, en un article publicat a la pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, que el cicle "Dilluns de Poesia" està organitzat per la ILC i l’Arts Santa Mònica, amb la col·laboració del digital de cultura Núvol, el diari ARA, el PEN Català i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Un físic, per tant, fràgil, aclaparador, que contrasta amb una actitud mental vigorosa i, sobretot, contestatària, que s’oposa frontalment, des de la denúncia, des de l’acusació verbal despietada, a les situacions que comporten ignomínia, i a aquells que les protagonitzen o les provoquen. Hi ha conceptes associats irremeiablement a un escriptor. La ignomínia forma part del camp semàntic de la poètica granelliana. Doncs bé, aquella actitud mental inconformista és coherent amb una poètica que, si ens fixem en el que diu l’autor en aquestes mateixes pàgines, se sustenta en “l’essència revolucionària” de la poesia o en el convenciment que “la poesia ha de recuperar la fe en el seu esperit revulsiu”. Segons el diccionari, són revulsives aquelles coses “que, tot i causar sofriment o alarma, són saludables per la reacció que produeixen.” Sospite que podrien causar “alarma” versos com aquests del poema “Madinat at-Turab”, una de les denominacions àrabs amb què es va conèixer l’actual ciutat de València: ciutat de pols, o de fang, o potser ciutat tomba. Per a Granell, en un dels seus poemes més despietats: “Ciutat de serps i rates coentes i terribles, / per tu passeja lliure la ignomínia més fonda / i rep la traïció homenatge cada dia / dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.” (Corrent de fons, 1999) Haurien de produir alarma, i l’alarma, reacció, si no fos que el poble valencià, com la seua ciutat representativa, encara roman anestesiat i es dilueix “sota el fum del foc de l’artifici”.


Laura Borràs (a l'esquerra de la imatge), directora de la Institució de les Lletres Catalanes, fou l'encarregada d'obrir l'acte. Fotografia de Vicent Company.


El pròxim any 2017 se’n compliran quaranta des de la publicació d’un quasi llegendari Llarg camí llarg que va guanyar el 1976 el premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre. [A la pàgina de l'AELC hi ha tota la relació de títols que s'han anat succeint des d'aleshores]. Llibres amb una línia temàtica comuna: el dolor de l’existència, pròpia i aliena; el fastig, i alhora l’empatia, envers el dolor del món, sempre des de la implicació moral amb aquest dolor, i des de la lucidesa reparadora que la consciència d’aquest dolor comporta. Podria semblar que em contradic, afirmant això, però els versos m’ajuden a reafirmar-m’hi: “Pensar-se mort conhorta / els dies, llarguíssims, passats dempeus i fràgil / contra el cos avorrit. Aquella mirada / produeix tenebres insomnes.” (Materials per a una mort meditada, 1980) L’antítesi, només aparent, d’aquest darrer sintagma, marca l’actitud de no-resignació, de denúncia i de veu d’alerta, al cap i a la fi. La d’un poeta que es manté íntegre tot al llarg de la seua obra (incloent-hi l’adreçada als infants) la qual, al meu parer, arriba a la manifestació més àlgida amb dos títols que no es poden dissociar: Fira desolada (1991), resultat d’una llarga gestació de set anys; i Corrent de fons (1999). Dos llibres que se’ns presenten amb una sintaxi més relaxada i amb una càrrega important de pensament que es nodreix, especialment en el segon cas, i s’expressa, a través de poetes, de pintors, de filòsofs i de creadors de referència per a la pròpia filosofia de vida i d’art. Entre un i l’altre títol, un recés de llum, inaudit, dintre d’aquest camí de tenebres despertes: Versos per a Anna (1998), dedicat a la seua companya de vida, Anna Lis: “la sola veritat que ensenya i salva”. Això sí que sona a revolució, en el món íntim del poeta enamorat, que en devia ser el primer sorprès!


Una imatge d'un moment d'una entrevista a Poética 2.0 penjada a youtube.
Es pot visualitzar ací.


Però, a pesar d’aquesta concessió beatífica, crec que no exagere si concloc dient que, en Marc Granell, l’única fe incontestable és la poesia. Vet ací la força vital, el vertader esperit revolucionari d’aquest pessimista irreductible que continua creient en la necessitat de la poesia, i dels qui la practiquen, com a consol en un món —el seu, el nostre— degenerat: “Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra.”

Així m’ho va justificar Marc, fa uns mesos, en una conversa que vàrem transcriure en una antologia recent: “Per això la seua imprescindible inutilitat. La contemplació de l’art, la lectura del poema és l’únic que ens trau de nosaltres mateixos, del nostre jo omnipresent, del nostre egoisme essencial, i ens connecta amb la realitat profunda, la que no ens deixa veure l’atrafegada forma de viure que ens hem imposat, contravenint totes les recomanacions dels filòsofs més savis.” (Marc Granell recitable, 2015)

Tornem al principi. I agraïm a la feixuguesa dels peus de Marc Granell —que li van impedir ser atleta, o model de passarel·la, o ballarí—, que l’encaminaren a decantar-se per l’art de qüestionar i qüestionar-se l’existència des del treball poètic amb les paraules. Així des de fa més de quaranta anys, quan va escriure aquell Llarg camí llarg que ni ell mateix podia imaginar que, a pesar dels seus peus cansats i adolorits i de la seua tenebra interior, l’havia de dur tan i tan lluny en aquesta dedicació vital que és practicar i proclamar el caràcter revulsiu del poema.


Text inclòs al quadern publicat el 19 de setembre de 2016,
com a introducció a la selecció de poemes de Marc Granell.


Marc Granell no va poder estar dilluns, físicament, a Barcelona. Però els seus versos poderosos i la seua infinita bondat humana suraven pertot. Aquesta fotografia, per tant, no està presa al Centre d'Art Santa Mònica, sinó a l'Octubre CCC de València, el dia 12 de juny de 2015, durant l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, en què l'AELC dedicà un homenatge a aquest poeta, traductor i activista cultural irreductible. La fotografia és de Carme Esteve i a mi m'agrada mirar-me-la com el testimoni que és de l'estima i l'admiració que des de fa tants anys m'uneix a Marc.

ADDENDA (19 de desembre de 2016)

Ja es pot visualitzar ací el vídeo produït per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el testimoni visual i sonor d'aquesta sessió (31 min 43 seg).




Realització Audiovisual: Jokin Buesa


HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »