Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 30 de juny de 2013

DONES A LES CUNETES


La foto de Manuel López
que il·lustrava el projecte
«La cadira buida / La silla vacía»

Un 25 de novembre de 2011, l’Associació Matria va instal·lar, en un envelat al centre de Dénia, un cartell de grans dimensions amb el rètol “La cadira buida / La silla vacía”, amb una punyent fotografia central de Manuel López flanquejada, a dreta i esquerre, pel poema “Natges de niló” (del qual es responsabilitza l’autora d’aquestes línies), i per la seua versió en castellà (“Nalgas de nailon”), signada pel poeta i amic infal·lible Marc Granell. Foto i poema hi il·lustraven una (altra) de les maneres de violència exercides contra les dones: l’explotació sexual, agreujada, més encara, per les condicions de misèria intolerable en què aquestes dones s’exposen a la clientela potencial, en cunetes i en rotondes de carretera. En donàrem notícia en una entrada del Burribloc dedicada a repassar alguns dels actes que aquell any s'havien dedicat a commemorar la data instituïda oficialment com a «Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones» i que, personalment, em sembla moltes vegades que s'ha inventat per a això: perquè, almenys una vegada l'any, mitjans i societat (només la part de societat que encara manté viva la consciència) puguem agrupar-nos entorn d'un motiu per descarregar col·lectivament molts remordiments de consciència.

NATGES DE NILÓ

1
Diumenge assolellat.
Uns ciclistes esquiven
pals ressecs:
antics vaixells
sense cap mar.

Mollons de pedra:
sentinelles cansats
d’eternes rutes.

Estaques de bardissa:
fites a coloraines
en boques de bancals.

Gossos esporuguits;
dones a les cunetes.


«Dicho y hecho, la tarde del sábado 15 de octubre de 2011 salimos desde Dénia Susi, María Rosa y yo a recorrer en ambas direcciones el tramo que previamente habíamos elegido como localización entre Oliva y Gandia.»

Fa uns dies, aquest fotògraf amic, membre actiu de la comunitat protestant internacional, em va enviar l'enllaç a un article impressionant, admirable, dels que posen els pèls de punta, on explica detalladament les peripècies que va viure, ell i les dues companyes Susi Mefford i Maria Rosa Medel, per a acostar-se a aquesta zona de treball de les prostitutes de carretera, i on també reflexiona i descriu el procés pròpiament fotogràfic. Us en recomane convençudament la lectura, des d'ací.


2
A les cunetes,
cames de bronze
negades en roselles
fins als turmells.

3
Clavades dia i nit a les rotondes,
xiprers, fanals. En carn
viva ninots de falla.

Canícules, hiverns,
els fars dels automòbils: centelleig
en natges de niló.

Roda i roda la mola...

Rossins novells de cos
i vells de càstig.



Per circumstàncies diverses, jo encara no havia tingut temps d'agrair-li, a Manuel López, el fet d'haver ajuntat fotografies i paraules colpidores per a insistir en aquest drama humà del dia a dia sobre el qual, per a escàndol i perplexitat de qui açò escriu, plana un vel de permissivitat que em repugna. Ho faig ara, i aplaudisc públicament el coratge d'aquest home, com el de les seues companyes d'aventura, que creuen en un déu omnipotent, i no per això s'acovardeixen a l'hora de denunciar les maldats d'alguns humans esgarriats.


«Habíamos localizado la silla al pie del poste de una señal de stop en una carretera comarcal que desembocaba en la N-332. Ahí estaban los elementos que estábamos buscado: silla vacía y la señas de “stop”, que en este caso nos servían de maravilla como directa alusión Stop The Traffik, la organización internacional de lucha contra la prostitución. Perfecto. Y ahí, justo con la silla que dejan vacía, entra la fotografía.»

ADDENDA

Uns dies després d'haver publicat aquesta entrada, Manuel em fa arribar una traducció al gallec del poema «Natges de niló». No he dit que Manuel López és gallec de naixement i de convenciment, tot i que ha desenvolupat la seua vida professional, principalment, a Madrid, i que fa anys que viu a Dénia. N'ha fet la versió el seu nebot Luis Mazás López, filòleg. Després de la primera reacció de xoc emotiu pel gest dels dos, només puc dir allò de: us en dec una, i de les boniques, benvolguts companys. 


NÁDEGAS DE NAILON


1

Domingo soleado.

Uns ciclistas esquivan 
mastros resecos:

antigas naves

sen nengún mar.



Mollóns de pedra:

sentinelas cansas

de eternas rotas.



Estacas de valados:

fitas a cores

nas bocas dos bancais.



Cans amedrentados

mulleres nas cunetas.



2

Nas cunetas

pernas de bronce

asolagadas de papoulas

ata os nocellos.



3

Cravadas día e noite nas rotondas,

cipreses, farolas. En carne

viva ninots de falla.



Canículas, invernos,

os faros dos coches: cintilación

en nádegas de nailon.



Rodan e rodan a noria…



Mulas de carne tenra

en corpos vellos de castigo.



M. J. Escrivà 
Traducció de Luis Mazás López






dilluns, 24 de juny de 2013

ALS «FULLS DE DIETARI» DE LA REVISTA L'ESPILL

Dimarts 24, a les 19h, es presenta, a la llibreria Tres i Quatre de l'Octubre CCC de València, el número 43 de la revista L'Espill. 



Fundada per Joan Fuster —poca broma!—, es tracta d'una veterana publicació (des de 1979) de la Universitat de València, i de Tres i Quatre, que dirigeix Antoni Furió, que compta amb la garantia d'estar coordinada per Gustau Muñoz, com a cap de redacció, i que està avalada, des de l'equip de redacció, per pesos pesants com ara Neus Campillo, Ferran Garcia-Oliver, Josep-Lluís Gómez Mompart, Enric Marín, Vicent Olmos, Juli Peretó, Francesc Pérez Moragón, Maria Josep Picó, Faust Ripoll, Simona Škrabec i Pau Viciano. En aquesta ocasió, els articles que componen el dossier giren al voltant d'un títol atractiu i un tant inquietant: «Crisi i futur de la televisió».

Tot això em sembla més que suficient per poder dir amb molta satisfacció que, amb aquest núm. 43, s'inaugura una secció titulada «Fulls de dietari», que he tingut l'immens honor de signar, amb unes pàgines que he titulat «Passa la vida (1999-2013)». Capbussar-me en un munt d'anotacions que tenia quasi oblidades, seleccionar-ne 16, organitzar-les amb continuïtat de dates, entre aquell marge de temps tan ampli, polir-les, i fins i tot redactar-ne alguna de molt recent, i veure-les convertides en un text de caràcter literari ha sigut un procés tan inesperat com enriquidor, que, segurament, mai no hauria mamprès sense l'empenta que em va propinar Ferran Garcia-Oliver en un primer moment, o sense les mostres d'amistat i de confiança en la meua feina que fa molt de temps que em demostren, tant ell com Gustau Muñoz.

Com a mostra, n'extrac un fragment: un text a mitjan camí entre la realitat i la ficció, datat el 26 d'abril de 2006, que hi he fet servir per a marcar el pas entre una primera part titulada ABANS: «LI DESITJO BON NAS» i una segona que es diu ARA: «SERENA BARCA».

 L'ÚLTIMA PORTA TANCADA
 A M. M.

S’aixeca d’hora i se’n va cara a l’espill. Es mira els cabells tenyits el vespre anterior i se’ls arreplega amunt. Somriu. Es vesteix amb pantalons ajustats i una brusa de color que tria d’acord amb la llum excepcional del dia. La fa prima, però li agrada acceptar-se com és. Tria un collar llarg de pedreria negra. Mai fins aquell moment no s’havia posat collar per tan poca cosa. Aigua de colònia i lents de contacte; una mica de maquillatge als ulls, discrets, només per ressaltar l’alegria de la cara. Quan es mira al retrovisor les celles fosques, de límits rotunds, li pareixen boniques. El sol li ha degut pintar a les galtes un aire de sufocada. Sap de cert que, quan arribarà al carrer de Colom, l’amic li dirà «estàs guapa», i per molt que ho preveu amb una antelació de quilòmetres, no sabrà encertar la resposta. 

     —Estàs guapa... 
     —Gràcies. 
    No troba precedents d’ulls que somriguen com els seus. Es miren de prop mentre parlen i dinen i els dos saben que l’altre calla molt més del que diu. El desig és voler saber què hi ha més enllà del silenci. 
     Ell l’acompanya en el camí de tornada, i ella pensa que deu estar sentint-li l’olor a net dels cabells, i se sent a gust en aquella petita intimitat. S’acomiaden amb dos besos a l’entrada de l’estació. Ella demana a l’encarregada les claus del lavabo. Se’n va cara a l’espill i canvia les lents per les ulleres, es trau el collar i se’l guarda a la butxaca. I amb aquest nou secret custodiat entre la mà calenta, s’apressa a agafar el tren. 
     Quan roda la clau de casa, una bafarada habitada de penombres li escanya la gola. Tot és previsible més enllà de la porta tancada. Es descalça i prepara una truita per a sopar que segurament acabarà menjant-se ella sola una altra vegada. I, mentre observa com es qualla l’ou a la paella, entreté la gana intentant recordar amb quina última paraula s’ha sentenciat aquest silenci que ja no té volta enrere.

 [L'Espill, núm. 43, primavera de 2013, pp. 144-145]

dimecres, 19 de juny de 2013

QUAN PASSA LA VIDA I NO HAS NOTAT QUE HAS VISCUT...

La gent amb qui mantic afinitats personals, o literàries, o amb qui entenc que puc compartir prèdiques, passions o devocions, saben que tinc una germana bessona, amb qui m'avinc perfectament, que dóna la cara per mi en missions feisbuqueres. A la vida real també en tinc una, de germana, amb la qual m'avinc igualment bé, però aquesta no és bessona. A pesar d'aquest zel meu per disfressar la identitat a primera vista, un amic, que coneix les meues suspicàcies a l'hora de donar la cara —indiscriminadament només— a la xarxa, em comentà que havia vist que m'havia obert una pàgina de Facebook amb el meu nom, i amb el distintiu «Escriptora». «Qui, jo?... No!» Però m'hi vaig buscar, i era que sí.


Una imatge d'uns eucaliptus i el seu propi reflex
a la marjal de Gandia-Xeresa.

Ja sabem que això passa. Que algú que té tirada per una afició, per una activitat determinada, o fins i tot per un/una artista, o persona, pot obrir a Facebook una pàgina, a manera de seguidor, o d'admiradora, com sembla que fou el cas. Amb una foto, amb un currículum, i fins i tot amb algun enllaç informatiu rigorós. Tot correcte i ben acurat. Tot, excepte que aquesta persona entusiasta no feia constar enlloc qui administrava aquella pàgina, o, almenys, que no l'administrava Maria Josep Escrivà. Després de la primera impressió de sorpresa, me'n vaig desentendre, perquè només un parell de fans hi havien punxat el «M'agrada» de rigor, i allà a penes hi havia moviment. Fins a una data en què vam representar a Gandia un espectacle que va tenir molt bona resposta de públic, i algunes persones agraïdes, supose que després d'haver-ne buscat més informació a internet, van anar a parar a la pàgina d'M. J. Escrivà, i hi van deixar algun comentari entusiasta, al qual l'entusiasta creadora de la pàgina, suplantadora virtual de la meua identitat, contestava —discretament, tot s'ha de dir— en bé de la bona educació de la Maria Josep real. I això sí que em pareixia que ja se'n passava de la ratlla de la permissivitat. Digueu-me antiga. Vaig demanar a un amic feisbuquer de la meua germana bessona que em fera de rostre visible per agrair a la creadora de la pàgina les seues consideracions cap a mi, i sobretot cap a la meua literatura, i que, per favor, s'hi fera constar que aquell lloc no era administrat per qui la gent creia que era administrat. Em va contestar —bé, no a mi directament..., ja sabeu...— reconeixent-se «una admiradora», però no va fer cas de la meua demanda. Així és que, en un missatge posterior, li vaig demanar que, si no ho feia, hauria d'eliminar la pàgina. I la va eliminar. No he sabut mai qui era aquesta persona. A mi em va arribar al cor, que algú gosara dedicar una pàgina a M. J. Escrivà, en condició d'escriptora. Però no me'n feia gens que ningú hi parlara en nom meu. Crec que aquesta persona misteriosa no ho va entendre. Així és que, si algú en tinguera més informació —perquè mai no se sap per on pot eixir el gat, a la xarxa...—, doncs que ho sàpia: que em va saber greu que no es poguera arribar a un acord amistós entre les tres parts: la misteriosa senyora X, la pseudo M. J. Escrivà i jo mateixa.


Imatge extreta del blog Passa la vida...,
però no aquest que ens ocupa.

En una altra ocasió, quan aquest blog a penes s'estrenava, el personalíssim artista polifacètic Àlex Seguí em va escriure un missatge on em preguntava si el meu Passa la vida era aquell que m'hi enllaçava (el de dalt). Li vaig contestar que no, que no ho era, encara que no em desagradava la possible confusió, perquè em va semblar, a un primer cop d'ull, que aquell espai, administrat —semblava— per una dona, feia molt bona pinta. El mal és que aquesta imatge que veieu dalt és l'última que s'hi va publicar, amb data de 24 d'octubre de 2010, en una entrada titulada «Meta». Em va entrar una mica de mal cos, i com a manera de contrarestar-lo, el mal cos i qualsevol coincidència nefasta de destins, vaig acudir a un poemeta de Flors a casa, que, retocant-lo només una miqueta, va acabar dient:

Final de senda.
I arran del precipici,
brollen orquídies.


Orquídies com aquestes «Abelleres», que agafem prestades d'un activista en primer grau, i un militant de l'optimisme: Xavi Ródenas. Gràcies, amic!

 

Justament en aquell altre Passa la vida, l'autora s'hi empara d'aquelles paraules conegudes de John Lennon, segons les quals «La vida és tot el que ens passa/ Mentre fem altres plans.» Llegint aquesta màxima, hi vaig caure que encara no havia explicat per què havia titulat així aquest bloc meu: «Passa la vida». Res a veure amb Lennon, tot i la meua admiració. Fa molts anys que vaig començar a prendre notes de dietari en uns quaderns units pel fil conductor d'aquest mateix títol. En tinc més d'una dotzena, sense ordenar i sense polir. Recentment, la revista L'Espill n'ha publicat una petita tria, en una secció de nom «Fulls de dietari», que just s'inaugura amb aquesta col·laboració que duu per títol «Passa la vida. 1999-2013». Pròximament en reproduiré ací algun fragment.

Vull agrair a Ferran Garcia-Oliver la gosadia d'haver pensat en mi per a obrir aquests «Fulls...» als quals desitge una llarga i fructífera vida. Gràcies per haver-m'hi engrescat a recuperar aquells textos. I que el meu agraïment es faça extensible a Gustau Muñoz, també. Als dos, les meues més altes consideracions. I aquesta cançó que m'encanta, si voleu, que és el vertader motiu pel qual aquest Passa la vida es titula com es titula. Just per contradir-ne la lletra:



Y pasa la vida, pasa la vida.
Pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida, pasa la vida.
Tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida,
tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida.
Pasa la vida, igual que pasa la corriente
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente donde me quieran llevar.
Y pasa la gloria, pasa la gloria.
Pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria.
Y pasa la gloria y ves que de tu obra
ya no queda ni la memoria
y ves que de tu obra ya no queda ni la memoria.
Y pasa la vida igual que pasa la corriente,
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente, donde me quieran llevar. 

Pata negra: Blues de la frontera






diumenge, 2 de juny de 2013

LA FONT DEL CONDOIG: LA MEUA ÍTACA PERSONAL

És la tercera vegada que busque la font del Condoig, de la vall d'Alcalà, i no la trobe. Era un lloc molt estimat per Joan Pellicer, i ni tan sols ell va deixar molt clares les instruccions per tal d'arribar-hi. Els qui coneixíem Joan sabem que hi havia racons que considerava tan especials que entenia que només havien d'estar a l'abast d'aquella gent que de veritat tenia voluntat, ganes, coratge i estima suficients perquè aquelles meravelles de Diània els foren revelades... Ho expresse més o menys com crec que Joan m'ho transmetia de vegades. I que em disculpe, si erre amb les insuficients paraules. 

Xops del llavador de Beniaia.
Aquests dies, en ple procés d'alliberament
d'aquelles volvetes blanques que són les llavors
a la recerca de reproducció.

Als qui ens agrada eixir a la muntanya sabem que el punt d'arribada no és tan important com gaudir el camí, amerar-nos de tot allò que cada moment de l'any ens regala als sentits, deixar que el cap i les cames entren en moviment i alliberen residus poc saludables. És com aquell poema de Kavafis, que va musicar i interpretar Lluís Llach, i gràcies al qual molts de nosaltres hem pegat voltes i més voltes a esbrinar "què volen dir les Ítaques". Doncs bé, no he arribat avui tampoc a la font del Condoig, i la veritat és que en tenia ganes. I després d'assumir el grau de modèstia que em pertoca, i de reconèixer que potser encara no era el moment de formar part d'aquell grup d'esforçats i tenaços trescadors de senderes i muntanyes a qui Joan destinava les seues rutes encantadorament inescrutables...; amb tot i això, en un determinat moment, he tingut la lluminosa impressió que m'hi he quedat molt a la vora. I que, a la pròxima, ho aconseguiré.

 Vives ruïnes
quan tornen a florir
entre roselles.

MjE






Ruïnes del poblat morisc de la Queirola [o Criola],
avui, envermellides de roselles.
Des d'ací sé que naix el camí de la font del Condoig,
la meua Ítaca personal que segur que trobe a la pròxima.



Els darrers habitadors de la Criola, després de l'expulsió dels moriscs a primeries del s. XVII, foren el tio Blanc de Planes i els seus familiars, que en acabar la guerra l'abandonaren, just el dia del casament de la seua germana, Roseta del Cel, que va davallar a peu del llogaret vestida de núvia fins a l'església de Beniaia, configurant una viva estampa del millor cinema de Berlanga. 

Joan Pellicer, Meravelles de Diània, Bullent, 2002.

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »