La gent amb qui mantic afinitats personals, o literàries, o amb qui entenc que puc compartir prèdiques, passions o devocions, saben que tinc una germana bessona, amb qui m'avinc perfectament, que dóna la cara per mi en missions feisbuqueres. A la vida real també en tinc una, de germana, amb la qual m'avinc igualment bé, però aquesta no és bessona. A pesar d'aquest zel meu per disfressar la identitat a primera vista, un amic, que coneix les meues suspicàcies a l'hora de donar la cara —indiscriminadament només— a la xarxa, em comentà que havia vist que m'havia obert una pàgina de Facebook amb el meu nom, i amb el distintiu «Escriptora». «Qui, jo?... No!» Però m'hi vaig buscar, i era que sí.
 |
Una imatge d'uns eucaliptus i el seu propi reflex a la marjal de Gandia-Xeresa. |
Ja sabem que això passa. Que algú que té tirada per una afició, per una activitat determinada, o fins i tot per un/una artista, o persona, pot obrir a Facebook una pàgina, a manera de seguidor, o d'admiradora, com sembla que fou el cas. Amb una foto, amb un currículum, i fins i tot amb algun enllaç informatiu rigorós. Tot correcte i ben acurat. Tot, excepte que aquesta persona entusiasta no feia constar enlloc qui administrava aquella pàgina, o, almenys, que no l'administrava Maria Josep Escrivà. Després de la primera impressió de sorpresa, me'n vaig desentendre, perquè només un parell de fans hi havien punxat el «M'agrada» de rigor, i allà a penes hi havia moviment. Fins a una data en què vam representar a Gandia un espectacle que va tenir molt bona resposta de públic, i algunes persones agraïdes, supose que després d'haver-ne buscat més informació a internet, van anar a parar a la pàgina d'M. J. Escrivà, i hi van deixar algun comentari entusiasta, al qual l'entusiasta creadora de la pàgina, suplantadora virtual de la meua identitat, contestava —discretament, tot s'ha de dir— en bé de la bona educació de la Maria Josep real. I això sí que em pareixia que ja se'n passava de la ratlla de la permissivitat. Digueu-me antiga. Vaig demanar a un amic feisbuquer de la meua germana bessona que em fera de rostre visible per agrair a la creadora de la pàgina les seues consideracions cap a mi, i sobretot cap a la meua literatura, i que, per favor, s'hi fera constar que aquell lloc no era administrat per qui la gent creia que era administrat. Em va contestar —bé, no a mi directament..., ja sabeu...— reconeixent-se «una admiradora», però no va fer cas de la meua demanda. Així és que, en un missatge posterior, li vaig demanar que, si no ho feia, hauria d'eliminar la pàgina. I la va eliminar. No he sabut mai qui era aquesta persona. A mi em va arribar al cor, que algú gosara dedicar una pàgina a M. J. Escrivà, en condició d'escriptora. Però no me'n feia gens que ningú hi parlara en nom meu. Crec que aquesta persona misteriosa no ho va entendre. Així és que, si algú en tinguera més informació —perquè mai no se sap per on pot eixir el gat, a la xarxa...—, doncs que ho sàpia: que em va saber greu que no es poguera arribar a un acord amistós entre les tres parts: la misteriosa senyora X, la pseudo M. J. Escrivà i jo mateixa.
 |
Imatge extreta del blog Passa la vida..., però no aquest que ens ocupa. |
En una altra ocasió, quan aquest blog a penes s'estrenava, el personalíssim artista polifacètic
Àlex Seguí em va escriure un missatge on em preguntava si el meu
Passa la vida era aquell que m'hi enllaçava (el de dalt). Li vaig contestar que no, que no ho era, encara que no em desagradava la possible confusió, perquè em va semblar, a un primer cop d'ull, que aquell espai, administrat —semblava— per una dona, feia molt bona pinta. El mal és que aquesta imatge que veieu dalt és l'última que s'hi va publicar, amb data de 24 d'octubre de 2010, en una entrada titulada «Meta». Em va entrar una mica de mal cos, i com a manera de contrarestar-lo, el mal cos i qualsevol coincidència nefasta de destins, vaig acudir a un poemeta de
Flors a casa, que, retocant-lo només una miqueta, va acabar dient:
Final de senda.
I arran del precipici,
brollen orquídies.
Orquídies com aquestes «Abelleres», que agafem prestades d'un activista en primer grau, i un militant de l'optimisme: Xavi Ródenas. Gràcies, amic!
Justament en aquell altre
Passa la vida, l'autora s'hi empara d'aquelles paraules conegudes de John Lennon, segons les quals «La vida és tot el que ens passa/ Mentre fem altres plans.» Llegint aquesta màxima, hi vaig caure que encara no havia explicat per què havia titulat així aquest bloc meu: «Passa la vida». Res a veure amb Lennon, tot i la meua admiració. Fa molts anys que vaig començar a prendre notes de dietari en uns quaderns units pel fil conductor d'aquest mateix títol. En tinc més d'una dotzena, sense ordenar i sense polir. Recentment, la revista
L'Espill n'ha publicat una petita tria, en una secció de nom «Fulls de dietari», que just s'inaugura amb aquesta col·laboració que duu per títol «Passa la vida. 1999-2013». Pròximament en reproduiré ací algun fragment.
Vull agrair a Ferran Garcia-Oliver la gosadia d'haver pensat en mi per a obrir aquests «Fulls...» als quals desitge una llarga i fructífera vida. Gràcies per haver-m'hi engrescat a recuperar aquells textos. I que el meu agraïment es faça extensible a Gustau Muñoz, també. Als dos, les meues més altes consideracions. I aquesta cançó que m'encanta, si voleu, que és el vertader motiu pel qual aquest Passa la vida es titula com es titula. Just per contradir-ne la lletra:
Y pasa la vida, pasa la vida.
Pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida, pasa la vida.
Tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida,
tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida.
Pasa la vida, igual que pasa la corriente
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente donde me quieran llevar.
Y pasa la gloria, pasa la gloria.
Pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria.
Y pasa la gloria y ves que de tu obra
ya no queda ni la memoria
y ves que de tu obra ya no queda ni la memoria.
Y pasa la vida igual que pasa la corriente,
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente, donde me quieran llevar.
Pata negra: Blues de la frontera