Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 27 de desembre del 2019

D'hivern la vall. Bon any 2020

Amb aquesta il·lustració de Pau Àlvarez López i amb aquest poema que vaig compondre, a pesar de la data que hi consta, quan les oronetes començaven a desaparèixer de les façanes de la Vall de Gallinera —qualsevol dada utilitzada amb intenció literària és legítima ficció...; o no?—, vull desitjar-vos que l'any 2020 siga un bell aliat per als vostres propòsits. Que es note que heu viscut, i que en deixeu constància, si pot ser, cadascú i cadascuna amb els vostres fets, amb la vostra creativitat. A la vostra manera. 



Il·lustració: Pau Àlvarez López



D'HIVERN LA VALL

          El gos que lladra al niu
          buit d’oronetes,

          el toc tan vell
          de les campanes, quart
          a quart de soledat
          en soledat
          i aquesta dolça son de les vesprades.

          El crit de l’òliba
          i els ulls esquius
          de la guineu.              Les nostres passes calmes
          com les de Júpiter,
                                            farell:

          On van? On van
          quan ve l’hivern? 


La Vall de Gallinera,
desembre de 2019





dilluns, 9 de desembre del 2019

L'horta de València, «la refinada i racional estètica de la terra». Joan F. Mira

Cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d'aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte. Ací els llauradors, per raons complicades d'explicar, han arribat a posar en la seua faena un afegit d'intenció estètica, una refinada exactitud geomètrica, que no és gens habitual de trobar en altres llocs.



Fotografia: Miquel Francés. Procedent de l'article «Un paisatge cultural en perill»,
de Tomàs Rosselló (Levante-EMV) que va recollir la pàgina Per l'Horta
(2 de desembre de 2013).

L'art agrícola de l'horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l'Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà. Jo he nascut i he crescut en aquell petit món de treball i bellesa, he viscut els primers anys de vida gaudint de l'herència d'aquella cultura, i és un tresor i una glòria que sempre he portat dins de mi.




Imatge aèria de l'Horta de València. Hidronico.com

D'un article de Carme Melo / Per l'Horta, publicat a eldiario.es
el 27 de febrer de 2016.


De la mateixa manera que porte contínuament dins de mi la tristesa i la malenconia de comprovar que, amb el pas implacable dels anys, els meus compatriotes es proposen metòdicament acabar de desfer la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars; de constatar que continuen elaborant plans monstruosos, amb l'estímul i la benedicció de les més altes autoritats del país, que no consideren un bé comú i prioritari això que els valencians han portat a la més alta perfecció: la refinada i racional estètica de la terra.




Aquesta fotografia i la següent són del mitjà digital Hortanoticias. Estan extretes d'un article que dona notícia del concurs fotogràfic Click a l'Horta.
No em consta l'autoria de cap de les dues.


Com si ningú no pensara que preservar aquest patrimoni singular —fet de milers d'hectàrees de bellesa— pot ser tan important, o encara més, que conservar palaus, museus, pintures, escultures, esglésies i catedrals. Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma.


L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) ha declarat el regadiu històric de l'Horta de València com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Una bona notícia que ens produeix un sentiment agredolç perquè arriba quan ja s'han produït determinades operacions urbanístiques, com ara l'ampliació de la V-21, que posen en perill el patrimoni mediambiental de la ciutat.


Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer —govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble— camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot.

Joan F. Mira: El tramvia groc, Proa, 2013



Fotografia: Daniel Garcia-Sala.


«El Forn de Barraca era una alqueria centenària, situada entre l'horta de València i Alboraia. L'estat va decidir que calia ampliar la carretera V-21. Sense consultar ningú, van imposar la destrucció de 64.000 metres quadrats de la millor horta productiva. I de les seues alqueries.

Durant anys els activistes havien defensat traçats alternatius a la carretera. Havien protestat, escrit articles i dissenyat propostes. Però el poder no els va escoltar. Farts, es van plantar. I durant dies van aturar les màquines, generant un ampli suport i obrint el debat sobre el model de societat que volem. Com a resposta, el govern va enviar forces d'elit per desallotjar-los de matinada. Aquesta és la seua història.»

Extret de la pàgina de Verkami des d'on es pot col·laborar per finançar el documental Per molt que bufe el vent, impulsat per David Segarra: «El Forn de Barraca va unir les lluites per l'horta, el territori i l'emergència climàtica. Un documental sobre resistència, arrels i futur.»






dimarts, 26 de novembre del 2019

Que tot plegat no semble mentida. A la memòria de Vicent Olaso

Dissabte 23 de novembre vam dedicar a Gandia un acte en memòria i homenatge a l'historiador, escriptor i amic Vicent Olaso, que ens va deixar el passat mes de juny.

L'acte es dividí en tres parts. En la primera hi hagué uns parlaments, pronunciats per Rafa Gomar, Jesús E. Alonso, Ferran Garcia-Oliver i jo mateixa, amb els quals vam voler fer memòria de les diverses facetes humanes i professionals de Vicent. La segona part fou un recital, a partir de poemes seus, on participàrem, a més de Rafa Gomar, de Ferran Garcia-Oliver i de mi mateixa: Víctor Labrado, Mercè Climent, Gregori Royo, Teresa Pascual, Isabel Canet Ferrer i Josep Piera. Al final s'hi va projectar un muntatge fotogràfic que havia preparat Ferran i que ens féu transitar de manera molt emotiva per la vida de Vicent Olaso. El pianista Telmo Gadea ens hi acompanyà durant tot l'acte i aconseguí reconfortar-nos una mica l'esperit. 

Aquest és el text que hi vaig llegir. 


La poesia, que universalment parla de l'amor i dels amors, de la vida i de les vides, de la mort —sobretot de la mort— i de les morts, hauria d'estar a l'altura de les circumstàncies en aquest cas. Però una cosa és la teoria i l'altra és trobar-se en aquest destret de recordar l'amic absent.



Cartell de l'acte,
inclòs dins de la programació de la Setmana Literària de Gandia 2019. Organitzat per Saforíssims Societat Literària, en col·laboració amb l'Ajuntament de Gandia, l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques i l'Arxiu Històric de Gandia.


Un poeta rus, Aleksander Kúixner, que vaig llegir gràcies a la traductora Xènia Dyakonova, va escriure: «Morir vol dir ser coetani de tots, llevat dels vius». Una màxima lapidària —permeteu-me la ironia etimològica— que ens recorda que l’excepció és estar vius. Que l'instant de llum que ens correspon viure és d’una rara i extra-ordinària anormalitat.

Tinc una dedicatòria de Vicent Olaso, que no està datada, però devia ser de l’any 2008, perquè aleshores acabava de publicar el seu primer recull de poemes, Esclats i neguits (Emboscall, 2008): «A Maria Josep, a qui gose dedicar aquest llibre, vull dir... Voldria, com ella, dur la poesia en mi de manera innata». Aleshores coneixia ben poc Vicent, i em va robar el cor amb aquella dedicatòria, per honesta i pel respecte que l'autor demostrava envers la poesia.

Escriure poesia, estimat Vicent, hauria de ser una pràctica, una fe que deixara constància d’aquest estat d’excepcionalitat que és la vida. És a dir, alçar acta, com assumir, en arribar l’hora de la veritat: aquest és el meu testament vital; que tot açò que he viscut no s’esborre en el no-res, que no es perda en la indiferència. Això és: escriure, com tu vas fer, per tal Que tot plegat no semble mentida.




Viure és perseverar. La poesia crec que pot ser la constatació d’aquesta perseverança o, com proposa Isabel Canet, de manera interrogativa, al pròleg d'aquest llibre: «Una manera d’afaiçonar la vida per poder-nos-la creure?». Isabel s'ho qüestiona i ens ho qüestiona de manera oberta; amb el seu permís, jo gose afirmar-ho amb convenciment: «La poesia és una manera d'afaiçonar la vida per poder-nos-la creure.»

Faig per seguir en peu.
No veig el final,
ni banderoles en la distància.
Arribaré al límit,
fins a la lluna i de tornada.
En la llum i en la tenebra. 


Vicent Olaso: Que tot plegat no semble mentida, Edicions 96, 2017.


Escriptors i amics. El Pla de Corrals, Pasqua de l'any 2018.
D'esquerra a dreta: Cristina Guitart, Rafa Gomar, Delia Ribera, Isabel Canet,
Ferran Garcia-Oliver (i Núvol a les cames), Serafina Llorca, Vicent Olaso i Ignasi Minyana.

Des del moment que vaig començar a compartir vivències poètiques amb Vicent, vaig saber que entenia la poesia com un acte de sinceritat amb ell mateix i de complicitat autèntica amb l’alteritat. Que la poesia era una manera de consol davant de la desemparança i la desesperança, en un món d’hostilitats i d’un gran desencant, perquè Vicent havia sigut testimoni d’un temps molt ambiciós on la força dels somnis ho hauria pogut tot; i també d’un altre que va venir immediatament després, marcat per les renúncies forçades i per les rutines decebedores.

Acceptem, per tant, amb la recança amb què el nostre amic-autor se'n lamentava a la dedicatòria, que la poètica no era la seua manera «innata» d’expressió intel·lectual i creativa. Vicent Olaso s’havia format com a historiador i com a expert en la interpretació i la catalogació de documents antics. La investigació i l’assaig històric eren els seus àmbits de treball i també la passió professional que li venia de més lluny. Però no fou suficient per a ell. I va trobar en la poesia una manera de canalitzar allò que la raó, l’intel·lecte, el llenguatge possiblement més asèptic de l’assaig no arriben a saber expressar. Allò que no abastava la seua ment racional, ho abastava la seua percepció emocional.


D'esquerra a dreta, Teresa Pascual, Isabel Canet Ferrer i Mercè Climent,
durant l'acte dedicat a Vicent Olaso a la Casa de Cultura Marqués González
de Quirós de Gandia, el passat 23 de novembre.
Fotografia: Carola Woodward.


Supose que per això ell mateix va caracteritzar així el seu quefer poètic: «Vicent escriu sobre les pròpies experiències d'una vida fragorosa, sobre les peculiaritats de l'entorn més immediat, les glòries i misèries de l'amor i, en general, sobre tot allò que en un moment o altre li provoca alguna mena de reacció sentimental, com ara una xiqueta descalça a la porta de casa»:

Vens a mi amb els peus 
descalços de la vesprada.
Al costat de la finestra assenyale
per a tu els millors estels.

Admire aquesta alegria,
pare esment, i mentrestant,
creixes ràpid, i oblides
els ritmes de la infantesa.

Vicent Olaso ens va donar a conèixer el seu primer llibre de poesia, Esclats i neguits, quan ja tenia quaranta-set anys. Afortunadament, encara en va poder publicar dos més: El soroll de la pedra (2012; Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, 3i4, 2011) i Que tot plegat no semble mentida (Edicions 96, 2017), en l'elaboració del qual vam treballar plegats i que ara —i tant de bo mai no hagués sigut necessari— m'ha servit per a titular aquest text en record seu.


 
Vam presentar Que tot plegat no semble mentida, de Vicent Olaso, a la Biblioteca Pública de Tavernes de la Valldigna, el dia 1 de febrer de 2018. Aquell dia ens hi acompanyava la professora i amiga Rosa Magraner. El digital La Cotorra de la Vall, d'on procedeix la fotografia, hi va dedicar una crònica ben bonica.




dissabte, 23 de novembre del 2019

Ira

Jordi Solà Coll acaba de publicar a Tanit Poesia el seu segon llibre, titulat Ira. Aquest que hi transcric és el poema que clou el primer apartat del recull. Un exercici de sobrietat poètica —no només en aquest poema, sinó en tota l'obra—, que subratlla, en la contenció i la concentració del dir, el malestar del poeta davant del dolor de l'existència. Dolor des de i envers l'ésser humà, però, sobretot, dolor amb l'ésser humà.


Han caigut tots els pètals
de la rosa.
al peu del
petit pitxer
una hecatombe. 




Consol Martínez Bella, amb la seua plasticitat poètica, ha fotografiat així aquesta
hecatombe de pètals. 


Impossible obviar la importància de la rosa en l'imaginari poètic de Rilke. Entre els seus Poemes francesos, en el recull titulat «Les roses», hi ha aquests versos colpidors: «Que fait un rose là où le sort / sur nous s'épuise?», traduïts per Mariàngela Vilallonga com: «Què hi fa una rosa allà on el destí / sobre nosaltres s'esgota?

I aquests altres que, gose pensar, podrien haver encapçalat perfectament algun dels poemes del llibre de Jordi Solà Coll.


Rose qui, en naissant, à rebours imites
les lenteurs de la mort.

Rosa que, en néixer, per contra imites
les lentituds de la mort. 


Mariàngela Vilallonga, trad.




Podeu accedir des d'ací a la botiga on line de Tanit Poesia.


Ira: «Un camí —com l'autor mateix  ha escrit al seu blog— on el dolor i la revolta es retroben en el mot. Un periple llarg i incert on l'única veritat és l'ésser que oscil·la eternament entre la fosca i la llum».







dimecres, 9 d’octubre del 2019

El Clot de la Mota

Del primer llibre de poesia que vaig escriure i que vaig arribar a presentar, fins i tot, a un premi literari, només se'n va salvar, i una mica modificat encara, el títol, que acabà ubicat en un poema titulat «El Clot de la Mota», inclòs, no al primer, sinó al segon llibre publicat —ara sí— i fa molts anys descatalogat: A les palpentes del vidre (Columna, 1998). Així acaba el poema que evoca un temps i, sobretot un lloc, perduts per sempre. En el vers final hi ha camuflat el títol d'aquell protollibre també desaparegut, com tot allò que ja no és el Clot de la Mota: L'últim raig de sol sempre és verd.

[...] un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.


Violetes de mar (Malcolmia littorea). La planta està fotografiada a l'Albufera de València. La imatge procedeix d'aquesta pàgina de la xarxa. Hi consta l'autoria.

En aquella partida del Clot de la Mota, en terra de marjals, a la vora del camí Vell de Cullera, hi havia viscut la meua família paterna. Els meus germans i jo hi vàrem passar la infantesa. Entre cals meus avis i la mar hi havia una zona viva de marenys, on es feia hortalissa de la que olia a hortalissa, i on les violetes i els lliris de mar florien en el seu hàbitat natural. Les motes —així en diem, de les dunes, en aquesta part de país— feien de lliure frontera abans que abastàrem amb la mirada l'horitzó marí. Un mal dia que no sé datar, però devíem haver entrat en la dècada dels 90, la pesta urbanística ho va sepultar tot sota una infinitat de blocs d'edificis més lletjos que un pecat. Adéu al paradís. Adéu a tants paradisos que es va engolir per sempre el ciment dels voraços.



Com diuen els companys de l'excel·lent blog A un tir de pedra,
en una completíssima entrada dedicada a La marjal de la Safor i l'Auir:
«L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60».



En va quedar el topònim, en forma de nom de carrer i de parc d'atraccions sorollós assetjat per l'asfalt. Terrorífic. Ma mare m'ha contat infinitat de vegades que, quan va començar a treballar a l'Hotel Bayren de la platja de Gandia —ep!, amb contracte—, amb només setze anys, havia de recórrer amb bicicleta una senda que passava a vora d'aquell Clot de la Mota que en els anys seixanta encara era una gran bassa d'aigua enmig de les marjals (vegeu la foto de més amunt). I continua explicant que un dia va desaparèixer un home del Grau, que tenia fama de ser «un borratxet» i se sospitava que podia haver caigut en aquell toll d'aigua profunda. Ella, per por, feia una gran volta durant aquells dies per evitar passar a prop del Clot de la Mota. L'hi van trobar ofegat, efectivament, al cap d'un temps. La màgia, el misteri que contenen les paraules, la vida secreta d'un topònim que forma part de la nostra educació sentimental, el nom propi del nostre espai biogràfic, quasi com el d'una persona estimada. L'únic que en resta, de vegades, quan hem fet desaparèixer el lloc que aquell topònim designava.


Imatge extreta d'un article publicat al diari El Punt Avui del 12 de maig de 2014, en què Compromís Gandia denuncia la tala d'arbres al Clot de la Mota. Calia fer-hi lloc per instal·lar un complex que s'havia de dir Maremàgnum...

El Clot de la Mota va ser durant alguns anys un depriment parc d'atraccions. Però, encara que siga difícil d'imaginar, tot pot anar sempre a pitjor. I un 13 d'abril de l'any 2012 vaig veure publicat al diari Las Provincias aquest titular: Gandia instalará un coliseo con espectáculos de gladiadores para atraer turistas a la playa. Artistas falleros adornarán el circo romano en el Clot de la Mota, que recreará luchas y actividades para 2.000 personas. Un «coliseo con espectáculos de gladiadores», sí, ho heu llegit bé. El PP havia guanyat les eleccions un any abans i governava amb majoria absoluta a Gandia, per primera —i de moment única— vegada en la història. Aquest deliri gore de cartó pedra va durar un parell d'estius; o potser durà mentre durà la legislatura del malson, no me'n recorde. L'any 2015 el PP va perdre l'alcaldia de Gandia. Rellegesc ara aquell article i hauria de petar-me de riure, però, en comptes d'això, encara se'm regiren els budells.



«Con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio». 1 de juny de 2012, publicat a 20 minutos.
Així se les gastaven en aquella època els il·luminats polítics que governaven el meu poble. Afortunadament, les coses consistorials han canviat per a bé i és de justícia reconèixer-ho.

Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/
con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/
con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

Només set anys després d'aquestes notícies al·lucinògenes, els mitjans de comunicació es fan ressò d'un extens informe de l'ONU on es dona notícia de l'estat dels oceans i del desgel, i de les repercussions en la pujada del nivell del mar: quasi un metre en menys de 100 anys. És a dir, que, després de totes les barrabassades amb què no hem cessat d'impedir-ho, les aigües tornaran a cobrir les parts fondes de la terra. I rieu-vos-en, de l'extint Clot de la Mota on un dia es va ofegar aquell pobre borratxet del Grau. 

Aquest és el maremàgnum que ens oferirà el futur —immediat—, si no hi canviem radicalment comportaments i consciència. Difícil. I ja ho sabeu: la realitat sempre supera la ficció.


Zones de risc a la Ribera i la Safor segons el mapa de risc de http://sealevel.climatecentral.org/


Enllaços recomanables:

La pujada imparable del nivell del mar serà més ràpida i més greu del que es creia

El nivell del mar amenaça València amb una pujada de 0,36 cm anuals





dijous, 5 de setembre del 2019

Llorenç Giménez i 'Tarsan'

Volia haver donat la benvinguda al mes de setembre d'una altra manera. Però les coses van com van. I a aquestes altures tothom sap ja que Llorenç Giménez, el Contacontes, ens va deixar la nit de divendres 30 d'agost. Que se'ns va morir, vaja. A tothom. Llorenç pertanyia —i pertany!— a aquell patrimoni d'amistats que no depenen de la proximitat física, ni de l'assiduïtat de les trobades, sinó de l'afecte autèntic, fàcil, que s'hi estableix. Crec que, la culpa, la va tenir el nostre amor incondicional per la paraula, i la seua filosofia de la rialla, la de Llorenç, i potser també, una situació que vam compartir ja fa anys, quasi vint. D'aquelles que semblen dissenyades per a ser contades per Llorenç Giménez. O d'aquelles que s'eleven a la categoria d'extraordinàries des del moment en què Llorenç el Contacontes les tracta com si foren matèria de rondalla.


Llorenç Giménez. Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

Era un dia de cada dia de l'any 2000. Jo treballava aleshores a Tàndem Edicions. Llorenç era un bon amic de la casa. Company de projectes, col·lega des de feia mitja vida. De Rosa Serrano, de Lourdes Bellver, d'Àfrica Ramírez. Un dia que ens hi va venir a visitar vaig comentar que dissabte d'aquella setmana em tocava fer mudança. Que havia de traslladar mobles i electrodomèstics des de ma casa de València fins al Grau de Gandia. Que sort que ma mare i mon pare s'hi havien oferit a ajudar. Per a la meua sorpresa, Llorenç s'hi va prestar, a ajudar-nos en aquella mudança de grans embalums. «Ehem... Vivim en un dotzè...». Va obrir dos ulls com a dos plats, va callar durant uns segons i després hi va trobar la resposta escaient: «supose que hi deu haver ascensor!».


Pàgina extreta del llibre Oficis de rondalla, de Llorenç Giménez, publicat a Edicions 96 l'any 2009. Il·lustracions de Mayte Ramos.


El meu pare va ser l'encarregat d'aconseguir el vehicle: un camió frigorífic, ni gran ni petit, d'un conegut del Grau de Gandia que es dedicava a portar al mercat les caixes de peix que carregava al port. Tothom al Grau el coneixia pel malnom de Tarsan, pronunciat així, a la valenciana!

Sí que hi havia ascensor, és clar! Però el sofà no hi va cabre. I Llorenç per un extrem i el meu pare per un altre es van encarregar de baixar-lo, dotze pisos escales avall, practicant-hi les convenients maniobres d'elevació per sobre la barana, cada vegada que el sofà havia de girar un replanell. Però ningú no hi va perdre l'ànim en cap moment. Llorenç el que menys, que no parava de xarrar i de preguntar curiositats pesqueres i portuàries al meu pare, sofà enlaire i sense perdre l'alè.

Quan vam acabar de buidar el pis, ho vam celebrar amb un bon esmorzar. Tarsan i el seu camió frigorífic es van convertir durant un temps, sense saber-ho ells, en un dels molts succeïts basats en fets reals amb què Llorenç enriquia les seues contalles. Quants riures degué provocar aquell memorable dascendiment del sofà!

Vaig tenir el goig de supervisar amb Llorenç Giménez aquests oficis que pertanyen al  passat, i que ell va voler recuperar per a donar-los a conèixer als més menuts amb aquella habilitat verbal, senzilla i fresca i tan bella, que el caracteritzava.  


Dolors Pedrós m'ha dit que el dia del comiat de la també mestra i escriptora Carme Miquel s'hi va trobar, amb Llorenç. Ell li va preguntar per mi i li va demanar que em diguera que estava bé. Sabíem que no era cert, però sempre he pensat que la certesa és allò que un vol que ho siga: un succeït, una faula o una rondalla, un personatge fictici com el Tarsan que treballava al port... Cert com el desig de Llorenç de no entristir-nos, de no preocupar-nos, de no fer-nos perdre l'esperança mai, sinó tot el contrari.


Dos mesos després... 

Violeta Tena ha publicat al setmanari El Temps una crònica molt bonica titulada «Diuen i conten que hi hagué un homenatge a un contacontes», amb motiu del que se li va retre diumenge 27 d'octubre a la primera edició de la Plaça del Llibre de Castelló.




diumenge, 28 de juliol del 2019

Förlorare: la proposta 'outsider' de Josep Vicent


Förlorare, de Josep Vicent (nom literari de Josep Vicent Cabrera i Rovira), 2019, autoedició. És el tercer títol, segons explica l'autor, de la trilogia que va iniciar amb Dos poals de sabó, i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (Premi de poesia 25 d'abril Vila de Benissa, Viena, 2005) i va prosseguir amb Ei, que ja sé francés! (autoedició, 2014). Seria una evidència, per començar, reparar en la intenció excèntrica, o provocadora, o, senzillament, en la voluntat de defugir convencionalismes, a l'hora de posar títols als llibres. El primer, impossible de ser memoritzat per ningú més que no siga el propi autor, ha quedat reduït a una mena d'hipocorístic —si és que hom pot aplicar el mot a un llibre—: Dos poals; i ha donat peu a anomenar de manera global una proposta literària ben poc a l'ús i en absolut destriable de la personal —i m'atreviria a afirmar que assumida— condició d'outsider del seu autor o, com ell prefereix ser denominat, de foraviler.

Recuperem, abans d'arribar al títol recentment publicat, un poema d'Ei, que ja sé francés. Un llibre que descol·locaria si no haguérem assumit encara la proposta, jocosa i punyetera alhora, de Josep Vicent, perquè és bastant obvi que, sota una aparent frivolitat, s'hi busca el desconcert del lector:

—Com ha quedat? 
—Com ha quedat qui?
—Xica, el teu fill! No ens n'has dit res!
—Sí! No s'havia fet una anàlisi de sang?
—Mira! L'últim pensament! Doncs resulta que ho té tot bé: el colesterol, els triglicèrids, l'àcid fòlic, que el tenia baixet, i la B12...
—Que bé, oi?
—Sí, filles. Fins i tot n'ha fet un poema, mira si és bèstia...

És en aquest punt que podem introduir una qüestió, no gens original i del tot improductiva, ja ho sé, en aquesta exposició: què és poesia, per a Josep Vicent Cabrera? Més vell que l'anar a peu. Però, en aquest cas, el propi plantejament poètic potser ja motive la pregunta.


Heus ací la portada de Förlorare, de Josep Vicent, autoedició, 2019.
Portada, disseny, fotografia... Tot conté la marca de la casa de l'autor.

Förlorare, continuant, i extremant, la línia desplegada en aquells dos precedents bibliogràfics, és una proposta poètica construïda des d’una mirada crítica envers un sistema literari i cultural del qual forma part el mateix poeta —i ho sap—. Però disfressada d’humor en la ratlla de l’absurd. De sornegueria bonhomiosa. Expressió lliurement desacomplexada, que defuig de totes totes la solemnitat i adopta tons i contextos tan inserits en la quotidianitat que provocaran un xoc d’estranyesa a qui no renuncie a associar, per exemple, discurs poètic amb transcendència. Situacions comunes, però, combinades amb escenes de caràcter surrealista o paranormal —molt divertida, per cert, la sèrie dels «Nocturn», construïdes a partir de les familiars aparicions d'escriptors—. Un a tall d'exemple, amb exclamació incorporada de fartera, que sospite que molts faríem nostra:

NOCTURN

—Josep Vicent... Josep Vicent...
—Que ja està bé, mecaguendénia! Tu també, Vicent? Tu també? Tu també tens un missatge per a jo?
—Aaaaaaah... Sí.
—Doncs, apa, digues.
—No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga...
—Buf!


Contraportada de Förlorare.

Förlorare es construeix sobre un joc de polifonies, habituals també en els altres dos llibres de la trilogia, que aporten una estructura, ben travada i distreta, al conjunt. Com a sorpresa destacable, el poema «El reconeixement»: una llarga peça dialogada, composta sobre apariats amb rima consonant. Un equívoc desencadenat per la identitat d'un autor; un divertiment darrere del qual veig la representació de la poquesa i l’anonimat i potser, també, el ridícul ocasionat per determinats aires de grandesa:


Carregat d’excitació
de tants elogis dedicats
té els pensaments més que torbats;
en Förlorare es meravella
d’aital reconeixença bella.
[No era conscient jo de ser
certes un autor tan sobrer;
el bon rei excelsa em ret honor
i atorga a l’obra gran valor]
Prou d’allargs ja prolixs de pompa:
que d’entre els presents tots irrompa
urgent el poeta...


Ai, quin mal, pobre Förlorare!

Després de la publicació del llibre, Josep Vicent Cabrera es va expressar al seu blog en aquests termes; l'autor, en aquest cas, despullat de ficció, cara a cara amb la crua realitat: «Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què». Un desassossec comprensible al qual, tanmateix, es podria retrucar que aquest Förlorare és, a pesar de tot, la personal resposta de l’autor al seu desemparat «per què».

Caldria buscar Förlorare en les millors llibreries. Però això seria incórrer en convencions, i no, no l’hi trobareu. Millor pregunteu directament a l’autor, mitjançant, per exemple el seu dos poals de sabó.


Capçalera del blog dos poals de sabó, al qual podeu accedir clicant ací.


HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".