Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 29 d’abril de 2018

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona condició, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció de proximitat. I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. 




Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar ací, aprofitant la publicació del llibre d'Ignasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX


Disseny de les postals: Jordi Puig


El Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, del qual fou membre Climent des de 1990 fins al seu traspàs, li dedicarà divendres 11 de maig de 2018 un acte de record. Des de Saforíssims SL ens hi hem volgut sumar i hem preparat com a detall les postals poètiques que he penjat ací dalt. El company Salva Vila Peiró n'ha dissenyat aquest cartell per a l'ocasió:


Autor del cartell: Salva Vila Peiró.

En l'enllaç següent aporte un tastet sonor de la seua poesia. Es tracta d'un poema dedicat a un altre escriptor, amic de Climent, Joan també de nom: Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007). Romania inèdit fins al moment en què el CEIC Alfons el Vell va publicar el volum d'on està extret: Dic que tot es queda sempre. Un pensament d'admiració i de respecte per als dos enyorats homes de lletres. El text transcrit és aquest: discret, bell, ple de tendresa com ho fou l'amic Joan Climent.



TEULADINS

A Joan M. Monjo

A la calma perfecta de l'estiu
hi ha les cases cobertes per teulades
on naixen teuladins.

Són formes d'expressar-se l'existència
blanca de calç llunyana i de veus fondes
que parlen dins.

Se sent ara una olor plena de temps
que recorda els corrals, també les llunes
de les nits.

Se sent un camperol cabàs al muscle
que passa sense pressa i s'allunya
de matí.

La casa té les portes mig obertes
la persiana mig desenrotllada
i a la banda de dins
hi ha assossec de silencis en cadires
i brises de l'estiu plenes de crits
dels teuladins. 



Dic que tot es queda sempre. Poemes inèdits de Joan Climent (Adelina Bataller, Gabriel Garcia Frasquet, Joan Iborra, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, antòlegs). IX Homenatge a la paraula, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2005.



Joan Climent amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70. Arxiu familiar.





diumenge, 1 d’abril de 2018

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora

 
No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat
Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear


És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: Hauries de poder dormir el son dels cansats / però no dorms. Dins la fosca perfecta / xiula el vent, endevines una aranya... Tant de dolor coetani a tant de dolor. Heus ací el prodigi, encara, de la compassió. Tres Moires maulen als peus del llit. Però no cal dramatúrgia quan el destí és acomplert: la mort és ara. 



Un dels dibuixos de Julio César Pérez per al llibre de Sebastià Alzamora.
Fotografia: Laura Garcia Escrivà


Camine aquest vespre entre marjals quan se m'atansa una garseta blanca. Revola al meu davant, s'atura i reprèn el vol sempre a una certa distància prudent. Ja sé que no em creureu, però, tot d'una, la garsa salta la séquia i es transforma en cavall. Símbol redemptor de la poesia, direu, si no fos que li he vist perfectament les peülles.


Barcelona, 23 de març - el Grau de Gandia, 1 d'abril de 2018



Marjal de la Safor. Capvespre del 30 de març de 2018



quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
 




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »