Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 29 d’abril del 2018

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona condició, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció de proximitat. I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. 




Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar ací, aprofitant la publicació del llibre d'Ignasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX


Disseny de les postals: Jordi Puig


El Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, del qual fou membre Climent des de 1990 fins al seu traspàs, li dedicarà divendres 11 de maig de 2018 un acte de record. Des de Saforíssims SL ens hi hem volgut sumar i hem preparat com a detall les postals poètiques que he penjat ací dalt. El company Salva Vila Peiró n'ha dissenyat aquest cartell per a l'ocasió:


Autor del cartell: Salva Vila Peiró.

En l'enllaç següent aporte un tastet sonor de la seua poesia. Es tracta d'un poema dedicat a un altre escriptor, amic de Climent, Joan també de nom: Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007). Romania inèdit fins al moment en què el CEIC Alfons el Vell va publicar el volum d'on està extret: Dic que tot es queda sempre. Un pensament d'admiració i de respecte per als dos enyorats homes de lletres. El text transcrit és aquest: discret, bell, ple de tendresa com ho fou l'amic Joan Climent.



TEULADINS

A Joan M. Monjo

A la calma perfecta de l'estiu
hi ha les cases cobertes per teulades
on naixen teuladins.

Són formes d'expressar-se l'existència
blanca de calç llunyana i de veus fondes
que parlen dins.

Se sent ara una olor plena de temps
que recorda els corrals, també les llunes
de les nits.

Se sent un camperol cabàs al muscle
que passa sense pressa i s'allunya
de matí.

La casa té les portes mig obertes
la persiana mig desenrotllada
i a la banda de dins
hi ha assossec de silencis en cadires
i brises de l'estiu plenes de crits
dels teuladins. 



Dic que tot es queda sempre. Poemes inèdits de Joan Climent (Adelina Bataller, Gabriel Garcia Frasquet, Joan Iborra, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, antòlegs). IX Homenatge a la paraula, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2005.



Joan Climent amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70. Arxiu familiar.





diumenge, 1 d’abril del 2018

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora

 
No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat
Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear


És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: Hauries de poder dormir el son dels cansats / però no dorms. Dins la fosca perfecta / xiula el vent, endevines una aranya... Tant de dolor coetani a tant de dolor. Heus ací el prodigi, encara, de la compassió. Tres Moires maulen als peus del llit. Però no cal dramatúrgia quan el destí és acomplert: la mort és ara. 



Un dels dibuixos de Julio César Pérez per al llibre de Sebastià Alzamora.
Fotografia: Laura Garcia Escrivà


Camine aquest vespre entre marjals quan se m'atansa una garseta blanca. Revola al meu davant, s'atura i reprèn el vol sempre a una certa distància prudent. Ja sé que no em creureu, però, tot d'una, la garsa salta la séquia i es transforma en cavall. Símbol redemptor de la poesia, direu, si no fos que li he vist perfectament les peülles.


Barcelona, 23 de març - el Grau de Gandia, 1 d'abril de 2018



Marjal de la Safor. Capvespre del 30 de març de 2018



quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
 




HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".