Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 29 d’abril de 2018

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona condició, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció de proximitat. I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. 




Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar ací, aprofitant la publicació del llibre d'Ignasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX


Disseny de les postals: Jordi Puig


El Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, del qual fou membre Climent des de 1990 fins al seu traspàs, li dedicarà divendres 11 de maig de 2018 un acte de record. Des de Saforíssims SL ens hi hem volgut sumar i hem preparat com a detall les postals poètiques que he penjat ací dalt. El company Salva Vila Peiró n'ha dissenyat aquest cartell per a l'ocasió:


Autor del cartell: Salva Vila Peiró.

En l'enllaç següent aporte un tastet sonor de la seua poesia. Es tracta d'un poema dedicat a un altre escriptor, amic de Climent, Joan també de nom: Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007). Romania inèdit fins al moment en què el CEIC Alfons el Vell va publicar el volum d'on està extret: Dic que tot es queda sempre. Un pensament d'admiració i de respecte per als dos enyorats homes de lletres. El text transcrit és aquest: discret, bell, ple de tendresa com ho fou l'amic Joan Climent.



TEULADINS

A Joan M. Monjo

A la calma perfecta de l'estiu
hi ha les cases cobertes per teulades
on naixen teuladins.

Són formes d'expressar-se l'existència
blanca de calç llunyana i de veus fondes
que parlen dins.

Se sent ara una olor plena de temps
que recorda els corrals, també les llunes
de les nits.

Se sent un camperol cabàs al muscle
que passa sense pressa i s'allunya
de matí.

La casa té les portes mig obertes
la persiana mig desenrotllada
i a la banda de dins
hi ha assossec de silencis en cadires
i brises de l'estiu plenes de crits
dels teuladins. 



Dic que tot es queda sempre. Poemes inèdits de Joan Climent (Adelina Bataller, Gabriel Garcia Frasquet, Joan Iborra, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, antòlegs). IX Homenatge a la paraula, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2005.



Joan Climent amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70. Arxiu familiar.





diumenge, 1 d’abril de 2018

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora

 
No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat
Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear


És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: Hauries de poder dormir el son dels cansats / però no dorms. Dins la fosca perfecta / xiula el vent, endevines una aranya... Tant de dolor coetani a tant de dolor. Heus ací el prodigi, encara, de la compassió. Tres Moires maulen als peus del llit. Però no cal dramatúrgia quan el destí és acomplert: la mort és ara. 



Un dels dibuixos de Julio César Pérez per al llibre de Sebastià Alzamora.
Fotografia: Laura Garcia Escrivà


Camine aquest vespre entre marjals quan se m'atansa una garseta blanca. Revola al meu davant, s'atura i reprèn el vol sempre a una certa distància prudent. Ja sé que no em creureu, però, tot d'una, la garsa salta la séquia i es transforma en cavall. Símbol redemptor de la poesia, direu, si no fos que li he vist perfectament les peülles.


Barcelona, 23 de març - el Grau de Gandia, 1 d'abril de 2018



Marjal de la Safor. Capvespre del 30 de març de 2018



quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
 




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »