Fer llum l'espina. Sobre 'Mastaba', de Marc Granell

Escriu Xavier Farré a L'auditori de Görlitz: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar; l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge» (el poeta i traductor, especialista en literatura polonesa, amb vint-i-pocs anys, es planyia de la mort del pare).

No és aquesta també l'aspiració de Marc Granell, en escriure Mastaba?

I com de dur és dur
aquest buit ja perenne, intolerable,
aquest no-res que em feu i m’acompanya
guarint-me encara amb dolça amor
cada ferida. 

Marc Granell: Mastaba, Bromera, 2025

N'he fet la meua lectura, en forma de ressenya, que s'ha publicat al núm. 103 de la revista Caràcters.  

Diu així: 

És molt probable que els lectors habituals de la poesia de Marc Granell —n'excloem la que s'adreça prioritàriament a infants i joves— se sorprenguen davant d'un llibre com Mastaba. No tant pel to, ni pels temes, que de seguida associarem amb les preocupacions poètiques i recurrents d'aquest autor compromès, crític, existencial, «pudent», com ell mateix s'autodenomina, profundament humà; no tant pel to, ni pels temes, dic, sinó per la manera radicalment despullada com, a Mastaba, ens els presenta. Uns poemes que, amb les paraules justes i amb el silenci dels espais en blanc entre versos, impacten amb la seua agudesa: «Soc / l'instant / en què soc // i em mata.» 

No és la primera vegada que ens trobem cara a cara amb aquests poemes eixuts i alhora enlluernadors. Només hauríem de recordar «La felicitat», una peça d'orfebreria de només quatre mots clau amb què tancàvem l'antologia Vesprada d'amor i única (Amsterdam, 2022): «Instant pur / que el desig / recorda». Però Mastaba sí que és el primer poemari construït globalment sobre una voluntat de contenció verbal extrema. Cap títol. Cap dada que contextualitze els poemes; el lector ha de ser l'encarregat, a partir d'unes poques pistes, de desplegar la informació o el relat que cada peça poètica encapsula. Un parell de dedicatòries només, que apel·len dues persones que sabem que foren importants en la formació intel·lectual i afectiva de Marc Granell: Jaime Siles, sinònim de saviesa; i Carmen Marí Tarazona, sinònim de tendresa i de bondat. No oblidem aquests conceptes, que han de servir com a contrapunt dels temes més amargs, de l'existencialisme més asfixiant, i alhora lúcid, que desplega el llibre, marca de la casa granelliana. 

Dues dedicatòries i unes quantes citacions que flanquegen el poemari, a manera d'obertura (Ungaretti i Idea Vilariño) i de tancament (Luis Antonio de Villena i Teresa Pascual), per on l'autor permet que penetre una mica de claredat. Aquests són els únics paratextos encaixats en una pulcra construcció poètica. Fins i tot la porta d'accés, que entenem que pot ser el títol d'un llibre, se'ns hi presenta com un enigma. Una sola paraula, Mastaba, segurament desconeguda si no és per a persones avesades a l'egiptologia, que ens atrau, des de la seua aparença enigmàtica, i ens indueix a endinsar-nos-hi. Personalment, he iniciat la peripècia tot acudint al diccionari. I no m'han decebut les expectatives, perquè «mastaba» és un terme arquitectòni, una «Tomba de l'antic Egipte consistent en una construcció de planta rectangular i alçat atalussat que dona accés a un pou que condueix a la cambra mortuòria». Per tant, allò que les citacions inicials i concloents flanquegen és un edifici funerari, una mena de túmul on el traçat dels poemes condueix directament a la tomba, com la vida condueix directament a la mort: un tòpic literari de tradició remota que el poeta Marc Granell recull en la bella imatge procedent de la uruguaiana Idea Vilariño: «cada uno es fruto madurando su muerte». Clar i ras.

Això pel que fa a la semàntica. A més, diria que la fonètica, amb la màxima obertura vocàlica de les as, també contribueix a crear un efecte de buit, de pou definitiu on, si agusem l'oïda, sentirem com retrona l'eco de mastaba i el concepte de vacuïtat que eternalment allotja: «I com de dur és dur / aquest buit ja perenne, intolerable, / aquest no-res que em feu i m'acompanya / guarint-me encara amb dolça amor / cada ferida.»

I el traçat? Què ens aporta el recorregut «que condueix a la cambra mortuòria»? Seixanta poemes on conviuen malestars personals, la constant consciència de l'abisme del viure, amb poemes on la veu es fa eco del dolor col·lectiu i esdevé denúncia. Recordeu els macabres «vols de la mort» de la dictadura militar argentina? Marc Granell en fa poema, amb una imatge tan concreta, tan física, tan punyent: «Qui llançava des de l'avió els cossos indefensos? // Com queien? // Quin soroll van fer en esclatar / contra les ones mudes?» Per enèsima vegada tornaríem a qüestionar-nos la funció de la poesia en un context tràgic d'aquestes dimensions. I mentre escric aquestes línies, repasse un llibre de Xavier Farré, L'auditori de Görlitz, on el crític i traductor especialista en literatura polonesa, arran d'una reflexió semblant, conclou: «la poesia no provoca cap canvi social, però sí que n'esdevé, en la seva dimensió artística, un dels relats, una de les maneres de prendre consciència». Un relat èticament necessari, al meu parer. Mastaba és «memòria feta vers» segons declaracions de l'autor que ell mateix ha volgut falcar amb la citació final de Luis A. de Villena: «Nada queda nunca, sino memoria o tenaz olvido». Poemes-epitafi, per tant, com les «inscripcions sepulcrals» que sobreviuen, pètries, a l'«oblit tenaç», i que donen fe de la por, de la culpa, de les humanes i feixugues limitacions físiques de qui ha viscut i n'ha deixat constància, des de l'honestedat i de qui encara cerca «auguris de saba» en la paraula poètica. Aquesta fe indoblegable de Marc Granell. Una altra vegada trobe en Xavier Farré suport per a les meues paraules. Tot evocant la mort del pare, quan el traductor i crític literari comptava amb vint-i-pocs anys, escriu: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar, l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge.» No és aquesta l'aspiració de Mastaba?: «Com dir / el què. // Fer llum / l'espina.»

 

«Mastaba és el retorn més íntim de Marc Granell, un recull de poemes breus i profundament personals que exploren, amb cruesa i bellesa, els temes centrals de la seua obra: la mort, l’existència i la reivindicació social», diu la sinopsi si accediu al llibre des de la pàgina web de Bromera.

 

   

Té pèls la lluna

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. 

Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit al curs 2018-2019 de la Universitat Sènior de Gandia. Concretament, a un taller de literatura inclòs dins d'un curs monogràfic que, gràcies a l'oferiment de l'escriptor i professor Lluís Miret, vam impartir entre tres companys que formem part del col·lectiu Saforíssims Societat Literària: Santiago Díaz i Cano, Juli Capilla i jo mateixa.

Cartell del curs que ha conclòs recentment.
Universitat Politècnica de València. Campus de Gandia.

Em consta que Santiago va fer arribar exemples de la seua pròpia obra, narrativa curta fonamentalment, amb una personalitat literària ben marcada i poc a l'ús, des de la lectura col·lectiva; s'hi va fer acompanyar en la segona sessió (en va impartir dues) per una altra escriptora i poeta: Irene Verdú. 

Juli Capilla optà per llegir i comentar amb l'alumnat contes adreçats a persones adultes, d'una banda: Carme Riera, Sergi Pàmies, Julio Cortázar, Mario Benedetti, Josep Vicent Marqués, Manuel Baixauli, Leila Guerriero... Hi va fer alguna pràctica d'escriptura, i encara tingué temps de dedicar una sessió a la narrativa infantil, a partir d'un conte tradicional versionat per James Finn Garner. Tres sessions en total.

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Pel que fa a mi, l'objectiu de partida i el repte sempre són els mateixos: desmentir tres dels prejudicis que es repeteixen sistemàticament entre persones poc avesades a la poesia. Açò és: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia interessa a ben poca gent. No cal aportar-hi arguments teòrics en el sentit contrari. Amb un petit poema de tres versos, d'una poeta com, per exemple... Joana Raspall, és suficient per començar amb bon peu:

Han podat l'arbre:

sense nius, ara queden

les branques mudes.

Els hi vaig fer veure la importància de cada mot i el seu motiu de ser en un vers. I en aquest sentit, l'encert qualitatiu de l'autora fent-hi servir l'adjectiu "mudes" per qualificar les branques, comparat amb la pobresa que suposaria, per exemple, escriure-hi "nues", que seria una paraula sobrera perquè el verb "podar" ja conté la idea de nuesa. El poema es fa gran a mesura que hi aportem aquestes observacions i ells i elles hi fan bona cara. Anem bé. En la primera sessió llegim i comentem, a més a més, poemes de Marc Granell, que també sentim recitats i musicats. I al final, els demane si s'atrevirien a escriure algun haiku, o algun poema breu sense mètrica, si no hi gosen, per a la pròxima sessió. 

Fotografia: Francesc Reina. Extreta de la xarxa.

Dediquem la segona sessió a mostrar, recitar de manera col·lectiva i individual i a reflexionar a partir de maneres diferents —és a dir de diferents propostes poètiques— de tractar l'amor: Teresa Pascual, Lluís Roda, Salvat-Papasseit... I en la tercera faig servir el mateix esquema de classe i els ensenye diferents maneres poètiques de tractar la mort: Sònia Moll o Josep Piera. I és aleshores que els faig parar esment en un magnífic poema breu de la primera:

FER-SE GRAN

La mare és petita

i tu no saps com créixer

per sostenir-la.

Em fan veure la vitalitat, el desig de viure, d'una poeta —Sònia Moll— que escriu tot un llibre basat en la pèrdua i en el dol. Concloem que vida i mort s'hi enllacen de manera admirable i necessària. I és quan els engresque a compartir en veu alta els poemes que els vaig demanar que intentaren escriure en la primera sessió. I un alumne que seu a la primera fila, un home de nom Philippe, de mirada aguda i personalitat marcada, recita en veu alta, gesticulant per afermar la seua dicció castellana amb un lleuger accent francès:

Mira al cielo:

La luna tiene pelos!

Yo, boquiabierto.

Ens sorprenem davant d'aquests versos no gens tòpics i ell ens en vol explicar la situació que els va inspirar: que fa molts anys tenia la seua filla damunt les cames. Un nuvolet es va situar aleshores just damunt de la lluna i la imaginació de la xiqueta hi va fer la resta... La creativitat no adulterada encara dels infants: poesia en estat pur. 

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Ara, amb el permís de Philippe, i com una mena de petit regal d'agraïment per l'aportació, i pel goig de compartir aquestes sessions poètiques amb tots els companys i companyes, en faig la meua versió particular, tot col·lectivitzant la mirada i concedint-me la llibertat de combinar finals aguts i plans en els versos.

HAIKU INESPERAT

Mirem al cel:

Té pèls la lluna. Jo,

bocabadada!

Moltes gràcies i tant de bo puguem repetir l'experiència, ampliada i millorada, de cara al curs 2019-2020. Em consta que els i les alumnes de la Universitat Sènior de Gandia en tenen moltes ganes. I, modestament, crec que aquesta inquietud i el gust d'aprendre per aprendre, ara que encara hi són a temps, ho mereixerien de sobres. 

Alumnes assistents a una de les sessions del curs monogràfic de literatura
de la Universitat Sènior de Gandia. En aquesta sessió del dia 14 de maig de 2019, acompanyats pel professor Juli Capilla.

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)

Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.

   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.

Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:

   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.

Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.

   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.

(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.

Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora

 

No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat

Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear

És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: Hauries de poder dormir el son dels cansats / però no dorms. Dins la fosca perfecta / xiula el vent, endevines una aranya... Tant de dolor coetani a tant de dolor. Heus ací el prodigi, encara, de la compassió. Tres Moires maulen als peus del llit. Però no cal dramatúrgia quan el destí és acomplert: la mort és ara. 

Un dels dibuixos de Julio César Pérez per al llibre de Sebastià Alzamora.
Fotografia: Laura Garcia Escrivà

Camine aquest vespre entre marjals quan se m'atansa una garseta blanca. Revola al meu davant, s'atura i reprèn el vol sempre a una certa distància prudent. Ja sé que no em creureu, però, tot d'una, la garsa salta la séquia i es transforma en cavall. Símbol redemptor de la poesia, direu, si no fos que li he vist perfectament les peülles.

Barcelona, 23 de març - el Grau de Gandia, 1 d'abril de 2018

Marjal de la Safor. Capvespre del 30 de març de 2018

quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
 

Sebastià Alzamora: La netedat, Proa, Barcelona, 2018.
Dibuixos de Julio César Pérez