Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 8 de juny de 2021

El do de ser Marc Granell

Quan l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) em va traslladar la proposta d’elaborar aquesta “glossa”, vaig contestar, de manera contundent i convençuda: “Tractant-se de Marc, no puc dir-vos que no. És un acte d'amor”. I així és com voldria que foren enteses les paraules que pronunciaré a continuació, com “un acte d’amor” que he pensat que podria titular-se “El do de ser Marc Granell”. 
 
 

Fotografia de Jesús Prats (Prats i Camps).

 
No és la primera vegada que tinc la fortuna d’acompanyar Marc Granell en un d’aquests moments literaris importants en què ens ajuntem per celebrar, en una espècie de catarsi col·lectiva —una, una altra vegada, i totes les que facen falta—, per celebrar, dic, la trajectòria, l’obra, l’existència, en summa de l’escriptor, del traductor, de l’editor, de l’home compromès, del poeta, de l’amic, del nostre Marc Granell. Dit així, amb l’adjectiu de 1a pers. plural, “nostre”. De manera que, si poguérem personalitzar o concentrar en un sol individu aquella doctrina o concepte filosòfic i econòmic anomenat “del bé comú”, aquest ésser seria Marc Granell. “Bé comú: allò que és compartit i que és beneficiós per a tots o gran part dels membres d'una comunitat determinada”.

Ell no reconeixerà aquest comport, que és, al meu parer, una virtut, un do que va intrínsecament associat al fet de ser Marc Granell. Ell no. Des de la seua perspectiva, marcada sempre per la humilitat i per una sorna o ironia burleta que li és tan pròpia, aquest reconeixement, en forma de Premi Jaume Fuster és un “contuberni” —paraula típicament granelliana— ideat pel col·lectiu d’escriptores i escriptors, companys i companyes d’ofici, de l’AELC. Bé. Sí. També és un “contuberni” —amb el noble sentit que posseeix el terme d’”entesa o unió de persones amb un interès comú”—. És el tret diferencial d’aquest guardó concedit pel col·lectiu lletraferit.

Bé: anem al que anem. Que és la defensa de la tesi que hi ha un do intrínsecament associat al fet de ser —i dir-se— Marc Granell. Jo ara ho il·lustraré amb alguns exemples .

Marc Granell és qui escriu: 
 
Tot és tu
quan tu hi ets,
quan et sé
lluny i et sent
dins la pell,
perquè ho ets
tot i en tot,
quan mire,
amor, veig
tot allò,
amor meu,
que tu ets.

Jazz, 2006


I Marc Granell és qui escriu aquests versos de “Suite africana”: 
 
Aquest infern de sang
que inunda el paradís de cossos fets a miques
és el món.
 
És 
el cul del món.
 
El forat últim.
 
I necessari.
 
Tard o d'hora, 2006


I Marc Granell és també qui escriu el poema titulat “Gaza”, tan tristament actual, tan reincidentment actual “en l’oblit fet costum de l’extermini” (Cel de fang, 2020).

Perquè, com diu el crític i estudiós Francesc Calafat, al pròleg de la Poesia completa, 1976-2016, “la poesia per a Marc Granell [...] és sobretot una condició, una disposició absoluta que exigeix una atenció permanent als problemes que atenyen al món”. I per això, ”En la seua obra el costat personal i el costat públic són dues cares de la mateixa moneda”, i és, la de Marc, una poesia que diu “l’espant en què poden convertir-se les persones, que diu l’espant en què pot esdevenir el llenguatge”. I ho fa des de la màxima complicitat amb el proïsme i des de la mínima compassió amb el jo-poeta. Però, a pesar de la cruesa i de l’espant, ningú no en qüestionarà la conveniència, perquè Marc Granell posseeix el do de dir-se Marc Granell i Marc Granell escriu en nom de la veritat i de la coherència amb ell mateix i amb el seu-nostre món terrible. 
 
 

 


Ni quan escriu la que hem acordat a denominar “Poesia infantil” no s’està de referir-se, per exemple, al destí de l’ésser humà en termes de “buidor negra”; ni de qualificar l'existència d'excepcionalitat efímera i brillant, que passa com “una estrella / blanca i fugaç”. Ni fa cap concessió a favor de maquillar les atrocitats del món. Aquest és un tret distintiu, remarcable i admirable de la Poesia, en general i en majúscula, de Marc Granell. S’hi ajuda dels recursos sonors de la rima, d’uns versos plens de musicalitat i d’un ritme més àgil i més lleuger, això sí, i així connecta amb els lectors més joves, també, des de la sonoritat del poema dit en veu alta. Però Marc no renuncia a mostrar les injustícies del món ni a denunciar-les, ni quan s’adreça als més menuts. Ell sap fer-ho. Fins i tot creu que hi pot incidir, que la consciència poètica potser ajudaria a combatre aquestes injustícies: és el seu do. Pareu atenció al poema següent, del recentment publicat Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021): 
 
BALADA DEL XIQUET PERDUT

Sota el sol del desert
un xiquet, dret, espera,
vora la via, el tren
que el durà a la frontera.
Du cremada la pell
i en el cor du una pena
antiga com la fel
que en el pols li batega.
Ha passat fam i fred
i una por tan immensa
que li talla l'alè
i en la sang li navega.
Ve del sud, de l'infern
on va nàixer, d'on era,
on la vida no és res
més que angoixa i violència.
Allà al nord, somia ell,
la vida deu ser bella,
un jardí on deixaré
arrere la misèria.
Allà al nord, tanmateix,
hi ha un fusell que l'espera,
un mur alt com un déu
i una tomba ja oberta
al bell mig del desert,
a un pas de la frontera,
menuda com és ell,
que el cobrirà d'arena. 
 
 
 

 Marc i Manuel fan molt bona parella, en la vida i en els llibres que un escriu i l'altre dibuixa. Com ara aquest que us recomane: per a totes les edats. Bromera, 2021.


Íntegre com és, quan l’any 2020 la Generalitat Valenciana li va concedir el Premi de les Lletres, Marc no va estar-se'n, d'incorporar, en el seu discurs pronunciat en l'acte institucional del 9 d'Octubre, un dard necessari contra el comportament “caïnita i suïcida de tants polítics” en un temps en què “la mort ens visita i s'emporta cossos i veus estimades”. Unes paraules —com tot el seu parlament, d’altra banda— dit amb la precisió i la dosi d’incidència justa de qui domina a la perfecció l’efectivitat del llenguatge poètic. Si encara algú en tenia cap dubte, al Palau de la Generalitat degué quedar clar què significa allò de comportar-se i expressar-se fent honor al do de ser Marc Granell.

Marc Granell és el mestre que ens ha ensenyat a caminar pels viaranys de la poesia. És un far. Amb el transcurs del temps he pogut entendre també que un mestre, com ara ell, és el qui, amb el seu exemple, acompanya. Des de les paraules. En aquest sentit, voldria explicar-vos un fet. Mentre Marc escrivia Cel de fang i Poemes romancers i altres versos xafarders, de manera constant, insistent, metòdicament i disciplinada, com a ell li agrada fer les coses, tot ple d’admiració i de la fascinació —encara, després de més de quaranta anys!— de qui se sent posseït per la paraula, ell, el mestre, em transmetia en la distància la plenitud de la seua experiència i m’encomanava el seu entusiasme d'escriptor en plena acció. A partir d’aquest do vaig escriure un poema titulat, com un vers seu, "Matins en flor". Mestre és qui ensenya i mestre és qui transmet i inocula, amb el seu exemple, les ganes de fer com el mestre.
 


Una altra imatge de l'acte. En primera fila: Anna Lis, Marc Granell, Bel Olid (presidenta de l'AELC). Dues butaques més enllà seia Teresa Pascual, vicepresidenta de l'AELC al País Valencià.  Al faristol, Vicent Berenguer recitava el poema "Gare du Nord", del llibre Corrent de fons (1999). Fotografia: Prats i Camps.


Vaig estar fa unes setmanes a Xàtiva, en un concert dels Ovidi4 i allà va sonar, com no podia ser d'altra manera, el "Nostàlgia d'Ovidi Montllor", recollit al llibre Tard o d'hora:
 
La poesia dona per a poc
si se la mira
amb ulls calculadors i rapinyaires,
tan a la moda.
 
Aquells versos, entonats al claustre de Sant Domènec, són la resposta perfecta quan, seguint la inèrcia previsible i carregosa, apareix aquell babau que ens pregunta, als poetes: "però de la poesia es pot viure...?" Ai..., quina pobresa d'esperit! "La poesia, però, ho dona tot", reblaria, senzillament, el nostre poeta.
 
No cal dir, a aquestes altures de la correguda, que el do per excel·lència de Marc Granell és la seua poesia i està contingut en les pàgines del volum Poesia completa, 1976-2016 (Institució Alfons el Magnànim, 2017) i en els dos llibres posteriors, ara ja publicats: Cel de fang (Bromera, 2020) i Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021).
 
Aquest premi Jaume Fuster s'atorga a la trajectòria irrenunciablement poètica de Marc Granell. A aquell a qui la poesia ho ha donat tot. I de sobte, aquest do, és el nostre do, allò que ens "és donat". És a dir, la poesia que ens sacseja, que ens esgarrifa, que ens entendreix, que ens il·lumina. que ens fa ser més dolorosament i més vivament humans. 

Per molts anys de contubernis com aquest d'avui, Marc!
 

Text llegit amb motiu de la concessió del Premi Jaume Fuster que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
València, Octubre CCC, 4 de juny de 2021






dilluns, 12 d’abril de 2021

La vida secreta de les paraules: sambori

Ja feia temps que no deixava cap empremta a Passa la vida; i molt més temps encara que no hi tractàvem la vida secreta de cap paraula. En l'última ocasió érem, ni més ni menys, a l'estiu de l'any 2018, i enraonàrem llavors al voltant del «safareig». Refresqueu, si voleu, la memòria, com qui hi refresca els peus.

Tenia moltes ganes d'incorporar el «sambori» a aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». Deu ser la primavera, les ànsies d'aire lliure, i que som pels volts de Sant Vicent i rememorem aquells temps en què gaudíem de les vesprades infinites amb les amigues i els amics de jocs. Sambori que sabem, gràcies a l'escriptora Mercè Climent, que a la comarca de l'Alcoià és conegut també com a «enxanc» (al DCVB, «eixanc»: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca, ‘anca’). I és que no tenia material gràfic propi per a il·lustrar aquesta entrada i vaig demanar col·laboració a través de la xarxa. I al cap d'unes hores vaig anar rebent fotografies d'amistats generoses i també alguna aportació lingüística de primera mà, com ara aquesta de la Mercè. És a dir, que a més de recopilar material, vaig poder entrar en contacte —virtual, ai!— amb persones que m'aprecie molt. De seguida ho veureu.



Santi jugant al sambori.
Imatge que ens ha cedit amablement Cristina Muñoz Martínez.


Què és el sambori?: això que veieu dibuixat amb guix a la fotografia de dalt. Segons el DCVB: «Joc en què es tracen en terra una sèrie de caselles numerades, generalment formant un figura acabada en línia corba, i anant a peu coix fan córrer a cops de peu una tella o pedreta que ha de passar d'una casella a l'altra». 

Així de guapet ho diu Ángel Gavara, al seu llibre Música, poeta!

 


Música, poeta! és un llibre d'Ángel Gavara —pseudònim de Miquel Ferrandis Gavara—, il·lustrat per Sandra Ortuño i publicat per Edicions 96, l'any 2012.



I quin és l'origen, o l'etimologia, de la paraula «sambori»? Doncs, en aquest cas, l'explicació és tan senzilla com curiosa. «Sambori» és el resultat de vulgaritzat la paraula culta «cimbori» (en la qual sembla haver-hi confluït el terme «cim» o «cimbell»). I ací no anava gens desencaminat l'amic Mariano Mosquera, que m'ho havia preguntat a través de Facebook :). I què és, exactament, un cimbori? Segons la definició del DIEC: «Construcció de planta poligonal o cilíndrica que s’aixeca sobre la intersecció de dues naus d’un edifici monumental per donar llum a l’interior i, generalment, per servir de base a la cúpula». I també, «A l’interior d’una església, petit baldaquí que cobreix l’altar o una sepultura, generalment sobre quatre columnes».

 


A casa de Johanne Chené tenen un sambori cosit amb tela que m'ha agradat molt conèixer gràcies a la fotografia que l'amiga establerta a Jesús Pobre em va enviar.

 

Arribats fins ací, i després de conèixer els ets i els uts de la definició del tecnicisme, la meua pregunta era quina explicació religiosa, que transcendís el simple caràcter lúdic, podia tenir el joc del sambori. I vaig requerir l'ajuda d'algú que ha escrit en més d'una ocasió sobre costums i jocs tradicionals, des del vessant divulgatiu de l'antropologia popular: l'escriptor i amic Joan Iborra. I vet aquí un text il·luminador extret del llibre col·lectiu Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco. (*) Immensament agraïda, Joan.


[sambori], un joc extremadament estès i popular arreu de les nostres terres, però que també es juga a d’altres indrets, amb noms diferents i amb d’altres modalitats. Prové d’un joc antic practicat pels grecs de Sicília, datat sobre els anys 750 aC i difós pels romans arreu de l’Imperi, amb un significat clarament religiós: transitar del món material a l’espiritual. A les comarques del Comtat i l’Alcoià, el sambori és conegut com l’«enxanc», molt similar a la denominació usada pels catalans que l’anomenen la «xarranca», tots dos derivats del verb eixancar o eixancarrar, referida a l’acte de separar les cames per a jugar-hi.


Joan Iborra: «Com un joc», pròleg a Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco, AC La Goleta, 2009.
 

Què us sembla? Qui ens havia de dir quan dibuixàvem un sambori i hi saltàvem a la pota coixa que estàvem imitant, com els antics grecs i romans, el trànsit «del món material a l'espiritual»? Jo ho feia amb tota la determinació, d'això sí que en puc donar fe. 



Aquesta imatge és oportuníssima: Llum R. A., al Reial Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera (Baix Maestrat). Me la van enviar els seus pares, els amics Maite i Quico. Ells no sabien aleshores que estaven proveint-me de la prova gràfica decisiva per connectar el món diví i el món terrenal, a través de la seua xiqueta que juga al sambori. Gràcies als tres!

 

Això són les paraules: convencions gràfiques i sonores que connecten referents reals amb les nocions mentals que volem expressar: miracles comunicatius, vaja! Sospite que el poeta Josep Piera no hi devia evocar litúrgies quan va escriure aquest poema. O potser sí, perquè «litúrgia», en origen, preocedeix de leitourgía i significa 'funció pública':


Col·locar dins un calze ofert al món sencer
les paraules de sempre, viscudes
des del mateix instant de l’acte, oïdes
com un joc pel carrer
amb trenes i flocs i el sambori i la corda
i el tello i el pic i la trompa i el cau
i nostàlgia o desig. 
 
Josep Piera: Brutícia, recollit a Poesia completa. 1971-2018
Institució Alfons el Magnànim, 2018


 


 

Aquesta imatge, cedida pel fotògraf Francesc Vera,
és un luxe que honora «La vida secreta de les paraules» dedicada al sambori,
i el blog sencer. Pertany a la sèrie
«Nocturnes» (1985-1990), que trobareu a la seua pàgina web. Crec que és perfecta per il·lustrar els versos metapoètics de Piera.


I per acabar, ens falta compartir la vivència literària que, com és habitual en aquesta secció, l'Àngela Guixot ens hi ofereix, avui del seu sambori particular.



La Plaça de l’Hort Tallat


De la meua infantesa, ara mateix, puc dir que en sobreviuen els queixos amb nocilla i l’Hort Tallat.

Llavors, la vida era un present que durava, tot just, una vesprada. I l’horitzó del món eren les vores d’aquella Plaça. Quan dic aquella Plaça vull dir la Plaça d’anys, amb la farola enmig i el sambori en un cantó. Hi havia dos solars tancats amb murs de bloc. I a les parets dels blocs, de tan primes com eren, sovint s’hi obrien traus que nosaltres empràvem d’amagatalls del guix. Potser sabíem, sense ser-ne conscients, que el futur era perdre’l. Perdre’l, i en acabant trobar-lo a enyor.

De la meua infantesa, ara mateix, trobe a faltar el guix de dibuixar el sambori al cantó d’aquella Plaça. Trobe a faltar el llépol, relliscós, giravoltant per dins de l’aigua. Trobe a faltar els mots i el ritme parsimoniós dels vells.

I, tanmateix, perquè no el vaig conèixer, perquè quan jo vaig nàixer ja l’havien tallat, mai vaig sentir nostàlgia per l’hort de tarongers, del tot rodat de cases, que va quedar colgat quan varen fer la Plaça. Ara pense en l’enyor... pense en l’enyor de la xicalla que cercava nius amb ous entre les branques d’aquells arbres: també té un preu l’asfalt d’on fèiem el sambori.

Diuen que cap enyor fa més profit que un altre. I diuen, fins i tot, que no fa cap profit, l’enyor. Però és de llei que ens enyorem, amb la mateixa intensitat que ho vam gaudir, d’allò que recordem, potser idealitzat, com l’Ítaca perduda.
 
Àngela Guixot Escrivà



No podia faltar l'aportació de la nostra Júlia Llorca Tauste, fotògrafa en cap de «La vida secreta de les paraules». En aquest cas, diu que passejava un dia per Piles (la Safor) i allà estava el sambori per alegrar-nos el blog amb aquesta bella fotografia.
 
 
 

Colofó

I com que passa la vida, i els costums, i els hàbits i les simbologies s'actualitzen, no ens resistim a ensenyar-vos aquest sambori que acompanya el poema «Inefable», de Blai Carles, i que va servir per il·lustrar un post publicitari del volum 1 de la Revista Poetry Spam. Del trànsit espiritual a l'eroticosexual... Vet a saber si no és tot una única sublimació.

 





 

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".