Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 d’octubre de 2021

#AcíPoesia: Rebelión de la sal / Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual

La primera edició de Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual, es va publicar a Pagès Editors l'any 2008. L'octubre de 2020 se'n va publicar la traducció, Rebelión de la sal —l'autora de la qual és Lola Andrés, com també del pròleg— a La Garúa poesía. Entre pandèmies i inhibidors diversos, em fa l'efecte que aquesta edició bilingüe no ha tingut el ressò que mereixeria. Tant de bo en vinguen més i millors oportunitats encara.

 


La fotografia és de Juan José Todolí. L'he agafada del seu mur de Facebook. El fotògraf ha estat preparant en els últims mesos una exposició amb imatges d'escriptores i escriptors de la Safor. Es va presentar divendres 15 a la Biblioteca Central de Gandia amb el títol de Lletraferits i, amb ella, es va inaugurar la Tardor Literària de Gandia.

 

De tota l'obra de Teresa Pascual, potser aquest és un dels llibres on la veu poètica tendeix amb major claredat a la concreció. On la poeta recorre a una fisicitat necessària per encarar amb honestedat els temes més descarnadament humans: el reconeixement a través de l'amor, del desig o de la mort (de la mare). Des d'un dels poemes ho proclama l'autora: 

És el moment de tornar a les coses,
de posar-los els noms sense mirar
els efectes que causen sobre l'ànima.

 

I en la traducció de Lola Andrés:

 

És el momento de volver a las cosas,
de nombrarlas sin mirar
los efectos que causan sobre el alma.  


Una aspiració a la concreció o a la fisicitat que prèviament filtra, no cal dir, la fecunda capacitat reflexiva de l'autora:

Torne a donar el silenci imperfecte
del cos que tu has rastrejat amb la boca,
has pres, desfet, partit, desmesurat,
tan diferent al que a la nit d'octubre
vas advertir amb la poca vergonya
d'entrar sense permís en els seus ulls.
Torne a donar-te el cos i prenc del teu
imperatius, rendició, la set,
torne a les mans que han decidit forçar
les màximes raons de la prudència.  

 

* * *

 

Vuelvo a entregar el silencio imperfecto
del cuerpo que has recorrido con la boca,
el que has tomado, deshecho, roto, desmesurado,
tan diferente a aquel que advertiste
en la noche de octubre con el impudor
de entrar sin permiso en sus ojos.
Vuelvo a entregarte el cuerpo y tomo del tuyo
imperativos, rendición, la sed,
vuelvo a las manos que han decidido forzar
las máximas razones de la prudencia. 


 


 Rebelión de la sal, en la traducció de Lola Andrés publicada a La Garúa Poesia (2020).

dilluns, 27 de setembre de 2021

#AcíPoesia: 'La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko', de Jaume Pérez-Montaner

L'any 2018, la Institució Alfons el Magnànim, en la seua col·lecció «Poesia - Obres completes», publicava Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018, de Jaume Pérez-Montaner. El volum inclou un apartat de «Poesia inèdita» que recull els títols «Punt de fuga» (2017) i «La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko» (2017). Si tenir a l'abast tota la poesia de Pérez-Montaner ja és un motiu d'enhorabona, poder accedir a aquests dos llibres nous hauria d'haver provocat una resposta crítica unànime i entusiasta. Aquest fenomen crític no es produí, evidentment. I els dos llibres inèdits es diluïren a l'interior d'una obra, Defensa d'una forma, que, si no coneixeu, encara sou a temps de buscar i de llegir: tota l'obra poètica completa de Jaume Pérez-Montaner per 19 euros...! Dels inèdits, transcric ací un poema perquè vegeu que no exagere quan dic que Jaume i Vicent Berenguer —editor de la col·lecció— ens hi van afegir, a més a més, dues joies exclusives pel mateix preu del tot rutilant.

 

IMMINÈNCIA

Tot és silenci i solitud. Tot és
silenci i solitud, signe que es filtra,
els braços que s'allarguen. Respirar
la solitud, respirar el silenci,
els braços que s'allarguen. Respirar.

Tot és alè i desig, tot és alè.
L'aorta dilatada fins al màxim.
Un alè que és a penes perceptible.
Sense objecte el desig que et sobreviu.

Tot és desig. Respirar la impotència,
respirar simplement i contemplar.
Un violí de Schubert que es dessagna,
la solitud, el desig del silenci,
les ombres més profundes del vermell.


 


I com a colofó, de la Poètica titulada «Poesia en temps de misèria» no m'estaré tampoc de transcriure'n aquest fragment vivificant:

«No fa encara massa temps, l'any 2003, el conegut setmanari Newsweek anunciava en les seues pàgines la defunció de la poesia. No li faltaven raons, certament, ni en falten tampoc en l'actualitat. La poesia, tanmateix, no ha mort, ni morirà mentre hi haja humans que siguen sensibles tant a l'espectacle de les innumerables manifestacions de la bellesa com també a les múltiples misèries del sofriment i les debilitats de tota mena; mentre tinguen sobretot la necessitat d'expressar o comunicar els seus sentiments i emocions, que són al capdavall els nostres, els de tota l'espècie. De fet la poesia està sempre al voltant nostre, forma part de la nostra realitat o és fins i tot la mateixa realitat; simplement, cal saber veure-la i emmarcar-la, com deia Joan Brossa. En aquest saber veure i en la decisió i encert d'emmarcar-la i donar-li forma rau probablement un dels principals secrets del poema.»

 

 

Jaume Pérez-Montaner, al costat d'una obra de Mark Rothko. Al seu mur de Facebook, Jaume escrivia, el dia 3 de setembre: «Ahir, sempre ahir? un Rothko, inoblidable.» I hi transcrivia el poema «Olivina», dels seus «Paisatges per a Mark Rothko» inclòs al volum de Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018.


Entregues anteriors de #AcíPoesia:

La llum més alta, de Ricard Garcia

 

 

 


HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".