Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 


La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure, quasi a manera de repte instigat pel poeta Jordi Solà Coll, després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.


AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

divendres, 11 de setembre de 2020

El camí és la humilitat

Article publicat a La Veu dels Llibres, suplement literari de Nosaltres la Veu.
29 d'agost de 2020

La poesia és un gènere que requereix interiorització, lectura assossegada, i això hauria de ser incompatible amb el ritme trepidant de les novetats editorials. Francesc Gisbert posava el dit a la nafra fa uns mesos, en un article titulat “L’edició en català a l’entrada del segle XXI” que es va publicar en aquest mateix mitjà, on es preguntava: “què és més important [...] acumular novetats o arribar al lector?”. Publicar, sense una bona feina de difusió i de promoció en paral·lel, només serveix per inflar un mercat que s’abasteix perillosament de l’abundància. Alentir el ritme de publicacions i millorar els canals de recepció potser serviria per aportar qualitat al tan subestimat —de vegades pense que amb raó— sector del llibre. En aquest article recupere dos llibres de poesia publicats l’any 2018. Avalats tots dos per sengles premis.

 


                                                    Fotografia: MjE, desembre de 2014.
 

Josep Lluís Roig: La llum del curtcircuit, Bromera, 2018. Premi Mallorca de Poesia 2017.

Després d’una dotzena de poemaris publicats, Josep Lluís Roig ens sorprèn amb un llibre dur, incòmode, colpidor, que tracta un tema tan dur, tan incòmode i tan colpidor com és el consum de drogues en la gent jove. I ho fa cara a cara, buscant de manera molt hàbil aquella commoció que la bellesa encara és capaç de generar, fins i tot quan el poeta mostra, al llarg de trenta seqüències posades en boca d’una primera persona, un món de brutícia i excrecions, on el neguit, la por al fracàs, la insatisfacció vital es pretenen evadir amb els efectes de les drogues o de fàrmacs combinats amb alcohol. Això seria només una descripció de La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), molt menys important que l’eficàcia amb què l’autor ens transporta a l’interior malmès dels personatges que hi transiten. I al bon ofici amb què Roig aconsegueix, no el rebuig, sinó l’empatia, l’intent de comprendre, de fer pensar i de reconèixer que la ruïna d’aquests i d’aquestes joves no és més que el reflex i la conseqüència de la descomposició d’una societat immoralment anomenada “del benestar”. El poeta l’encerta de ple en aquests versos: “Mentre jo era invisible, / ells passejaven. Per un moment, he somiat ser una criatura / que dorm: el benestar és la indiferència.”

Josep Lluís Roig és, des de fa molts anys, professor de secundària, dels que no han perdut l’amor per la seua professió. Potser a això devem aquesta voluntat d’immersió en el món de la degradació i la derrota de tota una generació; l’explora i l’expressa amb un llenguatge creïble, adequat a la temàtica i posat en la veu d’aquells que, igualment i tant de bo, podrien ser receptors d’aquests poemes. Un llenguatge poètic capaç de dir l’autodestrucció amb imatges tan punyents com aquesta: “Ara, però, hauré / de prendre les pastilles com els ànecs i el foie: / a pressió per la gola fins que no me’n recorde de res, / just abans que el fetge esclate.” O d’incidir en el tema de l’amor trencant tòpics i desmitificant-lo, en el mateix context de relacions insanes dominades per la inseguretat, pel temor a la pèrdua, a la soledat o a la incomprensió. I tanmateix, hi apareix, indici d’esperança, l’amor en l’altre, com una possibilitat de salvació: “Els teus ulls clars són l’única cosa absolutament bella”. Creure-hi, potser, és un principi de victòria: “No vull més aquest dolorós retorçar-me de mans, aquest sostre fosc sense cap estrella”. 

 

La llum del curtcircuit va merèixer el Premi Mallorca de Poesia 2017: el més ben dotat econòmicament, en el seu gènere, de les lletres catalanes.


Laia Llobera: Boscana, Ajuntament d'Inca  - Lleonard Muntaner Editor, 2018. Premi de poesia Mediterrània Pare Colom 2018. 

Radicalment distint és el llibre Boscana, de Laia Llobera. Des de la bella simplicitat del títol, un adjectiu femení tan ric en suggeriments. Ara bé, que no som al davant d’un llibre paisatgístic i per tant superflu, ens ho adverteix l’autora de bon començament, quan, de la mà del també poeta i filòsof Òscar Samsó, ens proposa l’acostament “a l’ànima intuïda enllà de l’aparença de les coses”. Una altra clau per copsar l’essència de Boscana ens la facilita Lluís Calvo en les substancioses pàgines introductòries, on, per si de cas tendírem a redundar en el prejudici, esborra qualsevol rastre de sospita des de l’interrogant que planteja ja en les primeres línies, pel que fa al clàssic dilema: “Parlar d’arbres esdevindria, fet i fet, un crim perquè suposaria restar en silenci sobre tants i tants delictes i injustícies que es cometen al món?” Per concloure, justament: “Retornar als arbres comporta un humanisme que recupera les connexions més directes i més íntimes, les que ens defineixen com a éssers humans”. Entre elles, no cal dir, la consciència i l’esgarrifança davant de les atrocitats —és a dir les “foscors”— del món. Per això, assumir la proposta de Boscana significa que ens sabem part d’un tot i qualsevol contingència ens afecta com a components del col·lectiu que som. Igual que ocorre en l’ecosistema que és un bosc, o, si se’m permet l’extrem, en un llibre de poesia com aquest.

Formalment, la màxima sobrietat en l’expressió revela un fons de pensament que aspira a prescindir de tot allò que és sobrer i centra l’interès en l’essencial. La identificació amb la natura és també una manera d’expressió lingüística i corporal —“parlàvem la llengua dels arbres”—, que no oblida l’herència dels qui ens han precedit: “cantàvem com els avis”.

Aquesta ecopoètica que Laia Llobera desplega, depurada, a Boscana, tendeix a l’equilibri entre allò terrestre, tangible, que hi arrela, i allò eteri, volàtil, que es dispersa. No oblidem que, gràcies a la lleugeresa, a la volatilitat, la vida s’assenta en la terra, i torna a elevar-se. Els títols de cada apartat del llibre van traçant aquest cicle-cercle: “descolonitzar”, “boscana”, “un ocell / dos ocells / tres ocells”, “el vent”, “les mans”, “el cercle”. La poeta hi és un dels éssers més que el bosc conté; o és ella que conté el bosc?: “arbre que s’alça / a l’endins / cos desplegat en paisatge”. Fins a l’essència de l’aposició, només oposició en aparença: “arbre ànima”.

Contenir el bosc és també contenir l’altre. I això només es pot fer des de la despossessió d’un mateix, des de la humilitat. L’etimologia ens és aliada en aquest cas: del ll. humus 'terra'. Laia Llobera s’hi serveix d’una citació concloent de Joan Vilarnau: “el camí és la humilitat”. I això, diria jo, és aplicable tant al poeta capaç d’escriure un llibre com La llum del curtcircuit com també a la que escriu Boscana. El camí és la humilitat: “ara comprens el cercle”.

 

 
        Boscana va merèixer el Premi Pare Colom que convoca l'Ajuntament d'Inca i publica
                                                    Lleonard Muntaner Editor, l'any 2018.


 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »