Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.


Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 


—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).


dimecres, 1 de novembre de 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera

Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en el meu escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo.



Josep Piera, en una fotografia extreta de la xarxa.

Però, per si no fos prou aquest acostament a l'obra i a la persona, encara vaig dedicar uns quants anys de la meua vida —de l'acadèmica, si més no— a estudiar i a comentar la seua aportació a la literatura actual en una tesi doctoral que vaig titular Una poètica dels sentits. Josep Piera, 1971-1991 i que vaig defensar davant d'un tribunal l'any 2000. Vuit anys després, el 2008, Pep i jo vam retornar sobre aquest trajecte literari i vital en una llarga i suculenta conversa que vam mantenir tête à tête a la Drova, i que es va publicar en forma d'entrevista al núm. 35 de la revista L'Aiguadolç. Aquest era el paràgraf introductori; i la continuació, si en teniu curiositat, es pot resseguir des de l'enllaç final: 


En un matí d'agost, puge a la Drova amb la intenció d'entrevistar en profunditat un dels escriptors i activistes actuals més compromesos amb el seu temps i amb la seua obra. Vaig armada amb una gravadora de les que ben bé podria passar com una eina del paleolític, i amb dues cintes verges que fan joc amb l’edat remota de la màquina. Em promet a mi mateixa jubilar l’artefacte després d’aquesta fita. Abans d’iniciar la conversa, faig l’advertència a l’entrevistat que evite desviar-se del guió que he redactat metòdicament. Parlem durant més de cinc hores, només amb l’intermedi suculent d’uns canelons preparats per la magnífica cuinera que és Marifé Arroyo. No he tingut cintes ni per a començar, i n’he hagut de demanar més a l’entrevistat. Com era d’esperar, els dos ens hem deixat dur per la hipnosi de les paraules..., però és que, a fora, feia tanta calor...!

«Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística», Dossier: «Josep Piera. 40 anys de vida literària» (M. J. Escrivà coord.), L'Aiguadolç, núm. 35, 2008.



Portada del llibre dins la col·lecció «El Balancí».
Fotografia i informació de Josep Piera: «paret de Palerm; la imatge femenina descolorida pel sol és la de la bellíssima Annunziata d'Antonello dMessina, un pintor del Renaixement».


Avui, 1 de novembre de 2017, dia de Tots Sants, retorne als llibres de Piera per mirar d'extraure'n unes citacions. I m'entretinc en un fragment molt oportú d'Ací s'acaba tot, un dels llibres on, a parer meu, Piera desplega amb més habilitat i encert allò que s'ha convingut a anomenar literatura del jo. Una recreació, en aquest cas, d'un viatge a Sicília, narrat des de dos espais molt diferents: l'exterior, el propi del viatge real i vital, en contrast amb el viatge sedentari, interior, basat en els records i les evocacions que l'autor, prostrat en un hospital a causa d'una llarga malaltia, recrea mentalment. Viatge cap enfora i viatge cap endins convergeixen en l'escriptura. Llegiu Les formes de la memòria en l'obra autobiogràfica de Josep Piera, d'Anna Esteve.

... perquè no crec en cap altra vida més enllà de la vida, ni en cap perdurabilitat que no siga la de la memòria humana, a mesura que els anys omplin el passat d'absències estimades, entenc més i millor el culte reverent d'aquest dia de Tots Sants. L'entenc i, és clar, m'agrada. I el trobe, i el sent, com un magnífic acte de respecte i d'estima als absents. A uns absents que, d'aquesta manera, recuperem vius en el record. Perquè res no és etern ni perdura més enllà de la memòria dels vius. Per això, per combatre aquesta tendència natural a l'oblit, la humanitat ha creat uns dies assenyalats al calendari. I un dels més grans, entre aquests dies de festa, és aquest de l'1 de novembre, la vespra de difunts, quan evoquem aquells que ens han deixat i que anem a visitar per mantenir-los presents en l'afecte; o a visitar-los de paraula, com jo ara, des d'ací fora també de la vida. 

[...]

Per tot açò, de no fa gaire, quan arriba Tots Sants, cull del jardí de casa uns crisantems —aquesta flor humil, exuberant i delicada, que esclata de goig càlid en venir els primers freds— i els porte, com un més, al cementeri. D'aquesta manera, conscientment, cordialment, em sent participar d'un gest, al mateix temps ritual i privat, civil i religiós. Un gest, solidari, íntim i col·lectiu, que em fa pensar com les persones no som només, o no tant, del lloc que ens ha vist nàixer, com de la terra o l'indret que dóna sepultura als nostres morts, als nostres morts més pròxims i estimats. Perquè és en ells on hi ha la nostra vida, com en nosaltres la seua. En ells hi ha el nostre passat, en nosaltres, el seu present, en els que vindran, el futur.

Està bé, i és bonic per tant, que, ni que siga una volta a l'any, dediquem als nostres morts l'afecte d'unes flors acabades de collir. No em sembla cap tristesa, no, anar al cementeri per Tots Sants; al contrari, la tristesa, enguany si més no, és no poder anar-hi, és veure aquest mur de finestres enreixades, aquest mur del pati interior de l'hospital, aquest mur de rajoles, que ompli monòton la finestra de la nova habitació on m'han dut, com un mur de làpides sense flors. 

Josep Piera: Ací s'acaba tot, Edicions 62, Barcelona, 1993.

I, per acabar, i aprofitant l'avinentesa del setantè aniversari de l'escriptor de Beniopa, que s'ha acomplert enguany, llance un clam a l'aire: la major part de l'obra de Josep Piera, la poètica i els llibres escrits en prosa, almenys fins a l'any 2000, estan exhaurits, són introbables. Per a quan la reedició d'aquestes obres que són, segurament, les més destacables de Piera?, les que són dipositàries d'una veu i una personalitat literària que han obert camí en el panorama literari català dels últims quaranta-cinc anys? Es diu molt prompte. I en prescindim massa prompte, també, lamentablement, d'obres que han fet de pal de paller en la nostra història literària més recent.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »