Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 15 de gener de 2017

Colofons amb denominació d'origen Buc

Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. Li direm com voldrem, però, siga com siga, sempre els pressuposarem, a aquests colofons amb DO Buc, l'originalitat.



Reproduïsc al final —que és el lloc assignat als colofons— el que corona la segona impressió de Serena barca. I, a banda de la l'alegria de saber que el llibre continuarà navegant, amb exemplars renovats, algunes milles més enllà, aprofite l'avinentesa per compartir per ací una doble celebració blocaire: que aquest Passa la vida va complir quatre anys el dia 13 de gener, i que, amb aquesta que llegiu, hem superat en tres el centenar d'entrades publicades. No sembla una xifra redona, el 103, però, en fer-ne el còmput he pensat: i què té el cent que no tinga el cent tres? Doncs això mateix: a tothom que us deixeu caure de tant en tant per ací, cent tres vegades gràcies per cada moment de companyia redona. 


El 9 de desembre (de 2016), Dia Internacional contra la Corrupció, s’acabà d’imprimir aquest llibre als tallers de La Imprenta Comunicación Gráfica, sítia a Paterna. Nosaltres, els valencians, tenim gangrena a manta; a casa plena, els corruptors i els corruptes van prompte i en balquena. La millor terra del món abunda de blancs elefants, unes construccions que han saginat uns pocs fills de mala raça, i que a nosaltres, els seus propietaris, només ens aporten una pelleringa. Contra ells publiquem poesia. Si posem flors a casa, deshabitem nivis paquiderms.

La primera edició de Serena barca ha estat composta amb les famílies tipogràfiques Trola, dissenyada per Jordi Embodas, i Graphik, dissenyada per Christian Schwartz. Així mateix, ha estat impresa sobre paper Coral Book. Aquesta segona impressió té un tiratge de tres-cents exemplars.






divendres, 6 de gener de 2017

iPhone, Albufera, allipebre

Fotografies: Consol Martínez Bella

Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva.




És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres parcel·les on el rostoll eriçat despunta entre un fons d’aigua poblada d’aus. Hi sobrevolen esbarts de garses blanques, i també núvols flexibles d’estornells negres. Hi ha casetes de conreu pintades de color verd, d’ocre, de blanc, que es drecen com prismes senzills subratllant la perfecció de la geometria en algun dels vèrtexs de la gran quadrícula.




Tot això m’ho mire en silenci, entre Cullera i Sollana, com transcorre a l’altra banda dels finestrals del vagó, que és ple de gent, a les hores centrals del dia. De sobte se’m desperta la curiositat d’observar la reacció dels altres viatgers: contemplen també les marjals efervescents de vida? Se’n meravellen, com jo? No hi ha ningú, entre les persones amb qui compartisc trajecte amb tren, que mire per la finestra. Ningú. Tothom està pendent de la pantalla del seu telèfon; fins i tot hi ha alguna dona que la ressegueix amb el polze i somriu. Un xicon jove, amb un tall de cabells agosarat, alça de tant en tant el cap del seu iPhone, mira lluny, sense veure-hi, i torna a la pantalla. No sé si el paisatge albuferenc li il·lumina la vista o trasllada, als arrossars ignorats, la seua vista enllumenada per alguna intimitat satisfactòria. La resta de persones seuen a dintre del vagó completament alienes, indiferents al món de fora. Ignorant que han perdut una oportunitat de ser testimonis d’un instant de gaudi visual projectat directament des d’un fragment esplendorós de paradís terrenal, tan a l’abast dels sentits subestimats per aquests viatgers abduïts per les pantalletes mòbils.




Casualment, després d’haver escrit aquestes línies, mamprenc una feina de correcció i traducció d’uns articles que han de compondre un llibre col·lectiu destinat a commemorar el 30è aniversari de la declaració de l’Albufera de València com a Parc Natural. Interessants, impossible de qüestionar-hi el compromís mediambiental de les persones que han protagonitzat aquestes dècades de mobilització, de reivindicacions i de feina encaminades a preservar el parc des de molts fronts. Un llibre que s’editarà en modalitat bilingüe, valencià-castellà. Un esforç ben poc afortunat —al meu parer, i no només per qüestions ideològiques, sinó també econòmiques—, quan parlem d’un espai, d’un ecosistema on el lèxic patrimonial valencià és tan genuí, tan intraduïble com ara les paraules “fotja”, “borró”, “allipebre”, o “samaruc”: aquell peixet que requereix tanta protecció com la paraula que el designa.




Li he fet saber la meua opinió, en aquest sentit lingüístic, a l’autor del llibre, un home sensible, que treballa per la custòdia del territori, i que coneix perfectament —i per això se l’estima més encara— l’Albufera: “—A poc a poc”, m’ha respost com a única justificació d’aquest esforç bilingüe que jo qüestione. Quasi alhora li llegesc un comentari a Facebook, publicat fa un parell d'anys, on el mateix autor es lamentava de la manca de sensibilitat envers el patrimoni rural del parc natural, tan humil com bell i autèntic: “Eixa casa, la casa de Lliberós, a la partida del Malvinar, molt propet del Perelló, és una de les meues favorites de tota la marjal de l’Albufera, però si ningú no fa res no tardarà a afonar-se.”


No és la casa de Lliberós, ja ho sabem, però aquesta imatge crepuscular
de l'Albufera m'ha robat el cor.


Aprofite aquesta noble queixa per fer-li veure que, lingüísticament, ens trobem en una situació semblant: “tan a poc a poc avancem, amic, que correm el perill que, com les casetes de la marjal abandonades a la indiferència que tu denuncies, també la llengua se’ns ensorre sense remei un mal dia”.

Un exemple de bicefalisme lingüístic, al meu parer poc funcional i, sobretot, ben poc genuí, poc creïble des d'un punt de vista literari, és aquest que transcric per acabar. Ara que hi pense, fa molts anys em van explicar que aquesta situació sociolingüística no es correspon pròpiament amb el bilingüisme, sinó amb la diglòssia, amb aquella situació de prejudici, de temor, de susceptibilitat, de manca d'autoestima, en què una llengua sempre està supeditada a una altra, que és la de “prestigi”, la que mai incomoda, la que sempre es reclama... Encara que siga farcint-la de paraules adoptades de la que és patrimonial, la “local”, la que mai no té solvència per ella mateixa i se'n suporta l'ús..., sempre que siga a la vora “cooficial” de l'altra. Ja m'ho direu. Potser la maniosa sóc jo, ai...! Poc a poc. Quina fatiga!

«El lluminós paisatge de la infantesa es va tornar espès: "Al voltant de Massanassa, teníem canyissars, teníem séquies. Ara hi ha Ikea, Bricomart... Davant de la pista de Silla, on hi ha la Michelin, hi havia un ullal. Allò era terra de goril·les. Hi anàvem a fer harca on hi ha el barranc; fèiem guerres a pedrades, amb tiradors, amb arcs, amb fones... A les eres dels afores del poble, on s'assecava l'arròs, jugàvem per Pasqua a empinar el catxirulo. Allò va canviar molt ràpidament i sense cap mena de control. El polígon de Massanassa ha crescut de manera infame, anàrquica. Ho pense sempre que passe per allí».



L'inconfusible canyís, o senill, tan habitual en les nostres marjals.

«El luminoso paisaje de la niñez también se tornó espeso: "Alrededor de Massanassa, teníamos carrizales, teníamos acequias. Ahora están Ikea, Bricomart… Delante de la pista de Silla, donde está la Michelin, había un ullal. Aquello era tierra de gorilas. Íbamos a fer harca donde el barranco; hacíamos guerras a pedradas, con tirachinas, con arcos, con hondas… En las eras de los alrededores del pueblo, donde se secaba el arroz, jugábamos en Pascua a empinar el catxirulo. Aquello cambió muy rápidamente y sin ningún tipo de control. El polígono de Massanassa ha crecido de manera infame, anárquica. Lo pienso siempre que paso por allí».




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »

Un minut de silenci. A manera de poètica

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 30 de novembre de 2016

Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes, els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès a... més »

«La vida és ara» als 'Seixanta-un poemes' de Parcerisas

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de novembre de 2016

L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèri... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 d'octubre de 2016

Recorde que llegia *Les hores* (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap rac... més »

Oda als peus adolorits de Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 23 de setembre de 2016

Els peus de Marc Granell són, si ens fiem dels seus versos, “menuts i grossos / amples, lletgets”, i li fan “sempre un mal / [...] de mil dimonis”. I a més a més són feixucs i no li permeten tenir una relació àgil i desimbolta amb la terra que trepitja. Tanmateix, Marc Granell no deixa de reconèixer, a favor de les seues extremitats, que “Som el que som / gràcies a ells”, perquè, entre altres coses, ens deixen “[...] lliures / les mans per fer / treballs, carícies, / menjars, adéus...” (*Oda als peus*, 2008). I poemes, hi caldria afegir: lliures les mans per escriure poemes. *La ... més »

La vida secreta de les paraules: "nona"

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 11 d'agost de 2016

*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà * *i Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste * Les quatre de la vesprada. Per fi es deixa de sentir una màquina perforadora que treballava a prop, fent més incisiva la calor i més carregosa la mandra d'aquestes hores espesses del mes d'agost. Deu ser que la migdiada és sagrada per a tothom, en aquests dies caniculars. Amb aquesta certesa, quasi com un manament de rigorosa obediència, jo mateixa m'abandone al sofà, mentre deixe que la ment s'adelite en el silenci rítmicament subrat... més »