Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 19 de juny de 2019

Sota el cel d'horabaixa

... d'un remoreig que no s'apaga encara
Maria Antònia Salvà
 

En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, almenys durant aquell lapse de distinció àurica, terra i cel s’han aliat davant de l’opacitat imminent de la nit.


Prenia aquesta nota de dietari el passat 6 de juny. L'única cosa bona que té l'obligació d'haver-me de desplaçar amb cotxe fins a la feina és que dispose, en cada trajecte d'anada i de tornada, de quaranta-cinc minuts llargs per poder pensar i per admirar els paisatges —de la Safor, la Valldigna, la Ribera— que se m'ofereixen a la vista: preciosos, com hi ha món! I només uns dies després trobe a la xarxa aquesta aquarel·la que em captiva. És com si algú hagués pintat la meua impressió interioritzada del capvespre d'aquell dia de principis de juny en què tornava de la feina. La pintora és M. Carmen Moltó.


MC Moltó: Capvespre, 1998.

Està clar que el capvespre, l'horabaixa, cap al tard, la poqueta nit, cap al tard, l'hora foscant..., aquell moment de trànsit del dia a la nit, dit de tan belles i riques maneres, ha encisat, encisa i encisarà poetes i artistes pels segles dels segles.

I si no, escolteu aquesta meravella de poema de Maria Antònia Salvà cantat per Maria del Mar Bonet. Un clàssic, ja ho sé. Però no per això menys sublim.


CEL D'HORABAIXA

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,
només mon cor és dolçament esclau
d'un remoreig que no s'apaga encara;
d'un remoreig que vol tornar cançó
i és prop i és lluny, i és calma i és passió.










dilluns, 3 de juny de 2019

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes a pé, a peu, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar.



Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.


A peu és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament implicat en el món. Més encara: mot generador de mons. De vegades els únics mons habitables, aquells que ens són escletxes, aire, llum on no hi ha llum. Em referisc, per exemple, a això:


en la història dels altres

la mare li va dir agafa una de les teves joguines, la preferida, i calla. espera fins que t'avisi.
una setmana en una foscor de camió i va pensar una vida de paraules.
ni una li va semblar tan urgent. ella va esperar.
el desig, una paraula en el silenci. 

Jordi Solà Coll en va destacar, de Veronika Paulics, en un article titulat «Viure poèticament», la cura amb què la poeta es proposa viure, i escriure, el moment de cada cosa: «“cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del quefer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el context d’un tempo humanitzat i sense presses. Mirar —contemplar— allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i aproximar-se amb el llenguatge a la veritat». Això és el que tenim ben present, a mesura que anem llegint els poemes d'algú que transita, a pé / a peu, és a dir, en contacte pausat i atent amb el món que l'envolta, ja siga quotidià o transcendent —hauria de ser el mateix, en poesia— i que l'afecta. Dit a la manera de Paulics:

voldria escriure tal com es fregeix un ou: condimenta i fregeix o fregeix i condimenta. o també tal com es bullen les patates: bull escorre condimenta amb sal, oli. una tomaca madura que es talla a quarts i sal.
i que sortís bo.



Fotografia: Vicent Bou. Extreta de la xarxa.

Li vam dedicar un dels programes de La casa sota la lluna de Ràdio Gandia. Hi vam recitar, el dia 3 d'abril, el poema «primavera». Sabeu aquelles capses de sabates amb forats a la tapa on alguna vegada hem criat cucs de seda...? Cada vegada que en llegesc els últims versos em recorre un calfred. El d'aquell plural que ens hi inclou, en l'espant compartit. En la por que es comprèn. En la compassió. En les mínimes obertures d'esperança cap on mirem. No sé vosaltres; jo encara en puc sentir l'olor, del cartró, i de la morera.

[...] però enfrontar-me a les erugues amb els seus gestos d'eruga...
en aquest moment deuen ser-ne unes dues-centes, movent potes minúscules i boques. són fràgils.
el meu espant reposa en una caixa de sabates al taulell de la cuina. petits forats perquè no ens falti l'aire.

Veronika Paulics: «primavera», a pé / a peu, Pruna Llibres. Traducció de Joan Navarro.

Cliqueu ací per sentir el programa i el poema recitat.  7 min 53 seg



Cartell anunciador de l'acte que agrairem que ens ajudeu a compartir.
Dia 7 de juny. 19.30 hores. Sala de Conferències de la Casa de Maians
(Carrer Major, 12, Oliva).



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

I de sobte, jo també m'he trobat cantant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 d'abril de 2019

Allò que, sense dubte, m'atrau més d'una persona és la seua veu. Per a mi, una bona veu té un poder de fascinació i de seducció incomparables a res. Puc oblidar un nom, un rostre; fins i tot puc oblidar esdeveniments importants de la meua vida, però una veu bonica no l'oblide mai. La conserve en l'arxiu sonor de la memòria a pesar que hagen passat anys des que la vaig sentir per última vegada. La veu de qui recita, de qui llegeix en veu alta un text, la veu desconeguda d'algun company o companya de classe, d'algú que intervé en un acte públic i ens fa girar el cap... La veu d'un can... més »

Suite de les séquies. Un projecte musical i poètic amb què celebràrem el 8 de març

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de març de 2019

Promogut i impulsat per la Diputació de València, el projecte titulat *Suite de les séquies* ha sigut creat, musicalment parlant, per huit compositores valencianes, cadascuna de les quals n'ha escrit un moviment. Sara Galiana, Iluminada Pérez, Esther Torró, María José Belenguer, Claudia Montero, Raquel Sánchez, Miriam Pascual i Celia Rivero en són les autores. Aquesta «banda sonora» inspirada en la simbologia de l'aigua i de les canalitzacions que reguen l'horta sota la jurisprudència secular del Tribunal de les Aigües, es completa amb vuit poemes escrits per a l'ocasió i amb la int... més »


1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 24 de febrer de 2019

Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest *avui. *És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia. ... més »

De sobines

Maria Josep Escrivà a Passa la vida -3 de febrer de 2019

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: «He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bo... més »

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de gener de 2019

En el primer programa del 2019 de *La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món *que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018. *El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur». La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de ... més »