Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 15 de febrer de 2017

«Senglar»: un inèdit

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit semblant a un cuc em rosega per dins com si tota jo fos una fulla de morera. És una necessitat física de moviment i, alhora, una necessitat imperiosa de serenitat mental. Les dues necessitats desafiant-se i maldant per buscar-hi l'equilibri. 


Oli de FV Nogueroles

En aquest camí a la recerca d'assossec, de vegades les paraules surten al meu rescat. Com aquella vesprada de juliol:


SENGLAR

És aquella hora en què els sorolls retronen com dintre d’un ventre buit i la llum daura els perfils i fa dubtar, fins i tot, de la natura sòlida de les pedres. Sent unes petjades seques i vigoroses, que podrien ser d’un senglar que es desplaça de pressa i ben a prop. Pot aparèixer de darrere de qualsevol matoll. M’ature. Escolte atentament. Però només puc donar fe dels batecs del meu cor: petjades rotundes i invisibles de senglar. Retrocedesc per la senda que progressivament va recobrint-se d’ombres, mentre pense que seria molt convenient intercanviar identitats en certes ocasions. Per exemple: que un senglar esdevinga carn de literatura, i que jo em transforme en senglar en l’únic moment del dia en què respire a fons. Descansar de mi i ser senglar que es dilueix entre la llum violeta del capvespre.



diumenge, 29 de gener de 2017

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és.

La casa sota la lluna va començar a emetre's el dia 11 d'octubre de l'any passat, i, tres mesos després, podia haver escollit qualsevol altra gravació per compartir-la ací. Però he pensat que aquest poema de Joan Fuster era oportuníssim per recordar que el proppassat 25 de gener es va inaugurar a Sueca el Museu Joan Fuster, quasi vint-i-cinc anys després de la seua mort. I això és, objectivament, una bona notícia per a la cultura catalana en general, i un esdeveniment extraordinari que encara ens costa de creure al País Valencià. 


La música que acompanya la secció és «Petita festa», el poema de Li Bai musicat i interpretat per Toti Soler, en companyia de Gemma Humet. Escolteu-li ací complet, si us ve de gust. És un joia.


CRIATURA DOLCÍSSIMA, 10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc ara.

Escrit per al silenci, 1954 
Inclòs a l'antologia Joan Fuster recitable, publicat a Edicions 96 l'any 2016.




«L’Espai Joan Fuster de Sueca guarda l’arxiu documental de l’escriptor valencià», diu la notícia de la inauguració del Museu Joan Fuster, publicada per Ara.cat, on el redactor, Salvador Almenar, també observa que «
Tot i que han sigut el govern de Ximo Puig i l’Ajuntament de Sueca governat per Compromís els que han precipitat l’obertura, el PP també ha col·laborat a posar-lo en marxa, tot i que sense fer-ne publicitat.» Fotografia: J. Soler / ACN


Fins i tot a El Mundo es feren ressò de l'esdeveniment cultural, que podeu llegir ací, si voleu. Fotografia: José Cuéllar

«Existeixen referències físiques i coordenades espacials que ens permeten relacionar-les de forma ràpida i directa amb un fet o moment històric o bé amb un personatge cabdal per a l'esdevenir de la societat. El número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca (la Ribera Baixa) és un d'aquests punts. Allí va nàixer i va desenvolupar tota la seua trajectòria vital i professional un dels intel·lectuals més importants del segle XX, Joan Fuster, qui després d'anys de retards i no pocs entrebancs rep el merescut reconeixement institucional amb la inauguració del Museu Joan Fuster.»

El Punt Avui: «Fuster torna a casa seua». Per Tere Rodríguez


Joan Fuster en una imatge d'arxiu.
 
El mateix mitjà hi destacava, el dia de la inauguració, que «En el marc del seu discurs, [el president de la Generalitat Valenciana, Ximo] Puig ha traslladat als responsables del museu i a les institucions municipals el suport del seu govern, assenyalant que és un executiu que “se sent fusterià”, afegint tot seguit que és conscient que aquesta afirmació no li comportaria “cap alegria”.»

Diari de Balears subratlla en la seua crònica que «Aquest museu s’ha inaugurat vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Fuster i vint-i-dos anys després de signar el conveni amb el qual es reformaria la casa de Fuster per convertir-la en museu».

Levante-EMV, que no practica la llengua de Joan Fuster —si no és tirant de traductor automàtic—, es va fer ressò de les paraules del conseller d'Educació i Cultura (entre altres àrees) Vicent Marzà: «El conseller Marzà quiso destacar que "después de dos décadas de bloqueo del proyecto por parte del antiguo gobierno, el Espai Joan Fuster abre las puertas al mundo gracias a una confluencia de esfuerzos por parte de la Generalitat, el Ayuntamiento de Sueca, la Biblioteca de Cataluña [sic] y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València". Así mismo, el conseller señaló, que el museo "honra la memoria del pueblo, escondida muchos años en los cajones del olvido" y, además, ayuda a "ensanchar las mentes"».  Joan R. Gimeno Martín


Arxiu Espai Joan Fuster.


A Las Provincias, secció Cultura, varen resoldre la notícia en dotze línies. Xica, total..., per quedar bé, tampoc calia, eh? Està clar que no eren amics, Fuster i aquest diari. A l'edició comarcal de la Ribera varen tenir una mica més de vergonya, i la notícia, farcida de generalitats desganades, deia que «En la exposición permanente, el visitante podrá ver una selección del legado fusteriano de obras artísticas, una muestra breve e indicativa del archivo que informa sobre su vida, las relaciones epistolares y el método de trabajo del escritor; todos los escritos de Fuster que aparecen en monografías suyas y los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, además de un mural donde se reproducen aquellas cabeceras en las que colaboró.





Maria Josep Serra, en el seu article a El País, reprodueix aquesta màxima del pensador de Sueca: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster». Fotografia: Mònica Torres


I per acabar, a punt està d'entrar-nos un enfit d'alegries, perquè, segons Vilaweb: «Coincidint amb la inauguració del museu, l'AVL [Acadèmia Valenciana de la Llengua] declararà el 2022 Any Joan Fuster per a commemorar el centenari del seu naixement.» Si és que... tot arriba. De vegades no en l'ordre lògic en què haurien d'esdevenir-se les coses. Però, en fi... Ho deixarem així: tot arriba.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »

Un minut de silenci. A manera de poètica

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 30 de novembre de 2016

Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes, els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès a... més »

«La vida és ara» als 'Seixanta-un poemes' de Parcerisas

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de novembre de 2016

L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèri... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 d'octubre de 2016

Recorde que llegia *Les hores* (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap rac... més »

Oda als peus adolorits de Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 23 de setembre de 2016

Els peus de Marc Granell són, si ens fiem dels seus versos, “menuts i grossos / amples, lletgets”, i li fan “sempre un mal / [...] de mil dimonis”. I a més a més són feixucs i no li permeten tenir una relació àgil i desimbolta amb la terra que trepitja. Tanmateix, Marc Granell no deixa de reconèixer, a favor de les seues extremitats, que “Som el que som / gràcies a ells”, perquè, entre altres coses, ens deixen “[...] lliures / les mans per fer / treballs, carícies, / menjars, adéus...” (*Oda als peus*, 2008). I poemes, hi caldria afegir: lliures les mans per escriure poemes. *La ... més »

La vida secreta de les paraules: "nona"

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 11 d'agost de 2016

*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà * *i Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste * Les quatre de la vesprada. Per fi es deixa de sentir una màquina perforadora que treballava a prop, fent més incisiva la calor i més carregosa la mandra d'aquestes hores espesses del mes d'agost. Deu ser que la migdiada és sagrada per a tothom, en aquests dies caniculars. Amb aquesta certesa, quasi com un manament de rigorosa obediència, jo mateixa m'abandone al sofà, mentre deixe que la ment s'adelite en el silenci rítmicament subrat... més »