Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 3 de febrer de 2019

De sobines

Fotografies: Consol Martínez Bella
 

Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: 

«He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bot: “com ha dit?”. “Sí, de sobines, que si em puc posar de sobines”. I l’infermer, com si haguera descobert una cosa gran, no parava: “de sobines!, quant de temps sense sentir eixa expressió! Com és que vostè la coneix...?”». Sé que el meu pare, en aquest moment, ha fet una miqueta de trampa, i ha tirat mà de l’autoritat lingüística que, al seu parer, l’havia de deixar en bon lloc davant d’aquell infermer peculiar: «perquè la meua filla, que és filòloga, sempre ens diu a casa que hem de parlar bé».






El meu pare ja parlava bé, molt bé, en el seu valencià de la Safor, molt abans que jo arribara a ser filòloga. Crec que ell no n’és conscient del tot. I fent memòria avui d'aquesta conversa, m'ha vingut al cap un moment de l’acte del passat dijous 31 de gener, a la Biblioteca Central de Gandia, on una persona del públic manifestava el seu malestar perquè els poetes fem servir un lèxic molt complicat i la necessitat de tirar mà del diccionari constantment li malmetia la lectura. Alguns hi vam sortir en defensa dels mons inesperats que es despleguen al nostre davant quan se’ns revela el significat d’una paraula nova; i, més encara, de la riquesa de sentits que aquesta descoberta pot aportar al poema, a la seua (re)interpretació mental o emocional. Aquesta persona del públic feia algun colpet amb el cap mentre escoltava el raonament. La queixa, procedent, ja ho sé, d’una oient poc avesada a haure-se-les amb la poesia; d’algú, també ho sé, que busca una relació fàcil, de tu a tu, amb allò que llegeix, sense que allò que llegeix la interpel·le ni li requerisca cap esforç extra; ni sense que li desencadene tampoc cap pujada d’adrenalina el fet apassionant de descobrir que, de vegades, una sola paraula pot contenir tot un món... Tot això m’ha tornat a fer pensar en el meu pare estirat a la llitera de l’hospital, quan requeria l’atenció de l’infermer per canviar de postura: «perdone, puc posar-me de sobines?». I en l’infermer, entusiasmat perquè algú li havia desenterrat de l’oblit una paraula, un bellíssim llatinisme que era ben viu en el nostre entorn oral fa només una generació.





I també he pogut sentir, tota plena d’orgull i de tendresa cap al meu pare —que «no sap de lletra», com tantes vegades reconeix amb tota la seua senzillesa, però sí que sap admirar qui en sap, de lletra...—, he pogut sentir, i compartir, la seua satisfacció quan l’infermer, que es diu A., li ha donat l’enhorabona per conservar aquestes paraules i fer-les servir amb tanta propietat.

Pot semblar estrany, o fins i tot impostat, però ara i ací proclame als quatre vents que, sense el bagatge lingüístic que he heretat de mon pare, i de ma mare, i dels pares dels meus pares, ni amb tots els meus estudis de Filologia, doctorat inclòs, jo no seria la poeta enamorada de les paraules que ara soc.



SOBINES
De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17. Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62. 
     Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs (Mall.). 
     Sinòn.: d'esquena, de memòria. 
     Antòn.: d'abocons, de boca-dents. 
     Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

[Extret del Diccionari català-valencià-balear, font inesgotable d'inspiració.]






dimecres, 16 de gener de 2019

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

En el primer programa del 2019 de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018.



El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur».
La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de la sèrie «País en venda» que fèiem servir en aquell espectacle poètic, musical i visual.



Podeu escoltar la conversa que mantinguérem el periodista Daniel Ardid i jo clicant a sobre del primer vers del poema que transcric a continuació. Pertany al llibre Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, i el sentireu recitat en el mateix enllaç.

És evident que 9 minuts i 36 segons no fan justícia a una llarga i militant vida poètica, però sí que us puc garantir que, aquell 10 de gener radiofònic, Daniel i jo hi vam posar tot el cor.


la mort reclamarà el just preu de la vida.
No m'hi oposaré. Ans li deixaré
fer en pau tots els tràmits de rigor.
A canvi, una cosa ben senzilla li demanaré:
que el meu darrer alè siga contemplat
i retingut per un insòlit i bellíssim cos nu.
I quan la mort m'escanyarà el cor
i la llum ens fugirà per sempre
dels meus ulls, aixecaré aleshores
tot el que em reste de força i coratge
i cremaré amb la polpa dels dits
el pol·len humit de la flor de l'hibiscus.


Lluís Alpera: Surant enmig del naufragi final..., Edicions Bromera, 2004 (1a ed. a Edicions del Mall, 1985).


El motiu de portada, com també les il·lustracions interiors del llibre,
són de Manuel Boix.


Com diem en la conversa, i repetim ací, a pesar de ser ben conscients de reincidir en el tòpic, el millor homenatge que es pot fer a un poeta, ara i sempre, és llegir-lo. I ho tenim ben fàcil, perquè, l'octubre de 2017, Onada Edicions va publicar tota la poesia d'Alpera reunida sota el títol d'Ulisses i la mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017.



Aquesta "Espiral àuria", de Lluís Ferri, és la imatge de portada de l'edició d'Onada de la Poesia completa de Lluís Alpera.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 31 de desembre de 2018

*Com la tristesa* *cor endins és tan dolça? * *Màrius Torres (*)* Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat. L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons vo... més »

El poeta és un animal polític

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de desembre de 2018

Vaig publicar al núm. 84 de *Caràcters *una ressenya *de **La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes*, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a *Núvol. El digital de cultura*. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. *«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sig... més »

Anna Montero: de la paraula, els silencis

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de desembre de 2018

Vaig acompanyar la poeta Anna Montero en la sessió dels Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica celebrada a Barcelona el passat 3 de desembre de 2018. Entre les dues vam establir una conversa amena, que vam intentar encaminar cap a les seues inquietuds i motivacions poètiques més importants i on vam evocar també, des de la lectura dels poemes d'Anna, escriptores i artistes que han sigut per a ella revulsius per a la reflexió poètica i la creació, com ara Anise Koltz, Marguerite Duras, l'escultora Camille Claudel o la fotògrafa Diane Arbus. *Escenari poètic buit de poetes encara.*... més »

Anguila

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de novembre de 2018

El meu pare em va ensenyar a pescar a l'anguila. L'hi vaig acompanyar, durant algunes nits d'hivern, al barranc de Sant Nicolau, quan transcorria entre canyars densos i marges elevats de terra, cap a la desembocadura del Grau. M'agradava aquella immobilitat silenciosa, expectant, amb la canya entre les dues mans, enmig de la nit freda i imprevisible. Quan trèiem alguna anguila de l'aigua era impossible agafar-la amb la mà si no la introduíem abans dins del poal. Només aleshores, amb la mà esquerra, el meu pare subjectava l'anguila amb un drap i, amb la dreta, extreia l'ham de la b... més »

Tenda d'animals

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de novembre de 2018

*«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials**.» * *Per a més informació sobre el llibre, accediu a ... més »


Estimades merles

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 d'octubre de 2018

*La merla és negra perquè l’ombra és seua.Eduard Marco* No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la m... més »