Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 19 de març de 2016

«AL LENT REPÒS DE LES PUPIL·LES». AVATARS D'UN POEMA

Fa uns dies, el poeta i traductor Joan Navarro va reproduir a Facebook uns versos d'un poema del meu Serena barca titulat «Mirall»: «L'enyor dels mots / al lent repòs / de les pupil·les.» Els acompanyà, en la línia del que crec que ja és marca —estètica i poètica— de la casa Navarro a la xarxa feisbuquera, d'una imatge fotogràfica i també de la corresponent traducció al portuguès. En reproduïsc el resultat al final d'aquesta entrada. Però primer aprofite per fer una breu reflexió metapoètica. I és que he de reconèixer que llegir aquests versos aïllats del poema al qual pertanyen, a manera de destil·lació respecte del conjunt, m'ha resultat il·luminador. Com en altres ocasions, m'he reafirmat en la meua creença personal que, sovint, un poema està construït amb els adornaments que embolcallen uns pocs versos essencials —de vegades un només—, un nucli proteic al voltant del qual graviten altres versos secundaris, completant-ne, això sí, el context on creix harmònicament aquell ens misteriós que coneixem com a poema.


Clemencia Nengono, equatoguineana.
Fotografia de Susi Artal que formà part de l'exposició i catàleg titulats
(In)visibles. Les altres dones?
Universitat de València, 2006.

Pensant-hi, he recordat que «Mirall», inclòs a l'apartat «Tipografiar el buit» de Serena barca, ha conegut diversos avatars abans d'arribar a la forma definitiva —definitiva?— que apareix al llibre publicat per Edicions del Buc. Començant per aquesta primera versió que acompanyà la fotografia de Clemencia Nengono, inserida dalt, al catàleg (In)visibles. Les altres dones? de l'exposició homònima de Susi Artal:


CLEMENCIA

Què mires que no et diga
la fonda pietat en què t’empares?
Fosca pell. Pena fosca a la pantalla.
Només un punt de nacre encén
el perfil negre, 
igual que el nom clement que t’il·lumina.

MjE, 2006. 


Al cap d'un temps, el poema inspirat per una de les dones visibles de Susi Artal, adoptà el títol de «Mirall» i, només amb algun canvi lleuger respecte del que apareix a Serena barca, va assumir l'encàrrec de ser expressió poètica d'un altre rostre de dona: en aquest cas el meu, interpretat en forma de dibuix per l'artista, editor de llibres de bibliòfil, gravador, i etcètera, Miquel Plana. El joc de dibuix i poema s'inclou a l'obra, elaborada i impresa per qui fou considerat «arquitecte del llibre», que convinguérem a titular Cal·ligrafies al buit. Miquel em va reconèixer que s'hi va deixar enlluernar pel protagonisme de les meues arracades, i per això va voler fer que se'n despenjaren les inicials del nom. No li vaig explicar mai que «Mirall», abans d'esdevenir el «Mirall» il·lustrat per ell, havia trobat el seu motiu de ser en una altra arracada lluminosa: la de l'equatoguineana Clemencia Nengono.

I heus ací que la imatge dibuixada de la poeta gosa interrogar la poeta mateixa; aquella que s'expressa amb els mots que s'hi emmirallen, encarades l'una amb l'altra:




MIRALL

Què mires que no em diga
la fonda pietat
en què t'empares?

És meua, o teua,
aquesta absència
habitada de veus?

L'enyor dels mots,
al lent repòs
de les pupil·les.

Com el llevat que foscament
fermenta.

MjE: Cal·ligrafies al buit, Miquel Plana editor, 2012.



Com a colofó del periple anterior, l'estrofa escollida per Joan Navarro podria ser l'últim vestigi —i potser ara sí que definitiu— del poema «Mirall», i de les circumstàncies en què s'ha anat fent. Aïllada de la resta del poema. Diria que (quasi)autosuficient:

L’enyor dels mots
al lent repòs
de les pupil·les.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| A saudade das palavras / no lento repouso / das pupilas.



Fotografia de Joan Navarro.


ADDENDA (20 de març de 2016)

La llibreria Nollegiu, de Poble Nou de Barcelona, ha escrit a la seua pissarra el poema «Mirall». Crec que hi té molt a veure que dissabte la vàrem visitar, aquesta llibreria bonica on tenen molt present la poesia, el Jordi Solà i jo, i que el meu company ens va amenitzar l'estona recitant-hi el mateix poema, davant d'uns clients, i de la llibretera Maria. Els seus oients, amb ulls com a plats i cors contents, li agraírem la sorpresa de l'espontaneïtat. Bonic record, el d'aquella vesprada.


 



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »