Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 23 de desembre de 2013

COLORS I CALORS PER DONAR LA BENVINGUDA A L'HIVERN


Fa un parell de dies, com és habitual i propi en aquestes dates, un amic em va adreçar, en format electrònic, un desig benintencionat en termes d'«abraçada». Però hi duia incorporada una matisació —trobe que tant o més important que la pròpia abraçada—, com és també bastant habitual que ocórrega entre el meu cercle d'amistats: «Una abraçada (escèptica) nadalenca», em desitjava Juli a través del ciberespai.

Això podria ser un bancal d'arbres de Nadal —per què no...?—,
al terme de Barx, fotografiats a principis de desembre de 2013.

I aquella felicitació nadalenca, posada en dubte, però formulada, a pesar de tot, per part del meu amic, va provocar que jo li retrucara: «Una altra abraçada, igual d'escèptica, i de nadalenca. Vivint com visc a la casa on visc, fa anys que tinc assumit que, si no pots amb l’enemic, és millor celebrar plegats la sort de ser enemics. A ma casa són molt nadalers, i et reconec que, vist des d’una certa distància, m’agrada veure feliç la gent de ma casa. Sigueu vosaltres també molt feliços, a la vostra manera.»


Baies en un arbust, descobertes a mitjan de novembre enmig del pinar socarrat en l'incendi de la serra de Cuta (la Safor) de juny de 2012.

Accepte la vida com és, amb les seues contradiccions enriquidores, i hi reconec com un art la capacitat de conviure, i de sobreviure, preservant la manera de ser pròpia en un medi on els contrastos han de guardar un cert equilibri indispensable. La natura mateixa no actua de manera massa distinta.


Aquest també podria ser un arbre de Nadal —per què no...?—, mig del cel i mig de l'aigua, i amb arrels en terra de marjal. Terme de Gandia, desembre de 2013.

Ma mare, com cada any des de fa tota una vida, ha fet betlem a casa. L'any passat n'elaboràrem un reportatge bastant extens, al Rebost de Bucomsa, que podeu consultar ací, si us ve de gust: El betlem de casa. Així és que no em repetiré ara. Però no vull deixar de donar-ne notícia també en aquest Passa la vida. I per això, he pensat escollir unes poques imatges que, a manera de detalls, puguen donar idea de la calidesa que pot arribar a transmetre una obra d'art com la que crec que és un pessebre d'aquestes característiques. Fins i tot per a ànimes gèlides en convenciments teocèntrics, com és la meua.


Escena de l'empadronament a Betlem de Josep i Maria. La mare de Déu,
prenyada encara.



Anunciació de l'àngel als pastors. Enguany, ubicada en una cova de suro procedent de la serra d'Espadà, i amb un orifici a la corfa autèntica, per on ix fum de veritat.
Donació dels amics Mercè Lloret i Enric Cerver.

Ànecs i roba estesa vora riu.


Escena domèstica, on un home llig un llibre a una criatura. No sabem si això passava en el Betlem de fa 2.000 anys, però a mi m'agrada molt aquest detallet bibliòfil incorporat al pessebre de ma mare. I amb el seu permís, dedique el fotograma a Pepa Pons, mestra de Pego.


Una de les figures humanes representants de la classe proletària,
del gremi dels ferradors. A casa,
"L'home ferrant", que no hauria de faltar
en cap betlem que se'n pree.



Ocells enfilats dalt d'una teulada, que també llueix amb la seua xemeneia de fum.

Així doncs, benvolguts amics i benvolgudes amigues, creients d'assumptes celestials o terrenals: que gaudiu de l'hivern, càlid i colorit. I que l'any 2014 us concedisca moltes oportunitats de ser feliços. Us ho desitge amb aquest poemeta, a manera de nadala, que fa uns anys vaig escriure pensant en les mans de xiquet de la fotografia. M'agradaria dedicar-lo a l'amic Eduard Vilamitjana, que no es compta entre la clientela de l'església catòlica, precisament, i, tanmateix, igual que el nen protagonista de The Polar Express, creu en tot allò que pot omplir d'il·lusió un cor net.


NADAL QUOTIDIÀ

Abocat a la llar
amb sorpresa primària,
al foc que escalfa les mans: un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa.
Aquesta calor de noble pessebre.



Les mans de Joan.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »