Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 23 de desembre de 2013

COLORS I CALORS PER DONAR LA BENVINGUDA A L'HIVERN


Fa un parell de dies, com és habitual i propi en aquestes dates, un amic em va adreçar, en format electrònic, un desig benintencionat en termes d'«abraçada». Però hi duia incorporada una matisació —trobe que tant o més important que la pròpia abraçada—, com és també bastant habitual que ocórrega entre el meu cercle d'amistats: «Una abraçada (escèptica) nadalenca», em desitjava Juli a través del ciberespai.

Això podria ser un bancal d'arbres de Nadal —per què no...?—,
al terme de Barx, fotografiats a principis de desembre de 2013.

I aquella felicitació nadalenca, posada en dubte, però formulada, a pesar de tot, per part del meu amic, va provocar que jo li retrucara: «Una altra abraçada, igual d'escèptica, i de nadalenca. Vivint com visc a la casa on visc, fa anys que tinc assumit que, si no pots amb l’enemic, és millor celebrar plegats la sort de ser enemics. A ma casa són molt nadalers, i et reconec que, vist des d’una certa distància, m’agrada veure feliç la gent de ma casa. Sigueu vosaltres també molt feliços, a la vostra manera.»


Baies en un arbust, descobertes a mitjan de novembre enmig del pinar socarrat en l'incendi de la serra de Cuta (la Safor) de juny de 2012.

Accepte la vida com és, amb les seues contradiccions enriquidores, i hi reconec com un art la capacitat de conviure, i de sobreviure, preservant la manera de ser pròpia en un medi on els contrastos han de guardar un cert equilibri indispensable. La natura mateixa no actua de manera massa distinta.


Aquest també podria ser un arbre de Nadal —per què no...?—, mig del cel i mig de l'aigua, i amb arrels en terra de marjal. Terme de Gandia, desembre de 2013.

Ma mare, com cada any des de fa tota una vida, ha fet betlem a casa. L'any passat n'elaboràrem un reportatge bastant extens, al Rebost de Bucomsa, que podeu consultar ací, si us ve de gust: El betlem de casa. Així és que no em repetiré ara. Però no vull deixar de donar-ne notícia també en aquest Passa la vida. I per això, he pensat escollir unes poques imatges que, a manera de detalls, puguen donar idea de la calidesa que pot arribar a transmetre una obra d'art com la que crec que és un pessebre d'aquestes característiques. Fins i tot per a ànimes gèlides en convenciments teocèntrics, com és la meua.


Escena de l'empadronament a Betlem de Josep i Maria. La mare de Déu,
prenyada encara.



Anunciació de l'àngel als pastors. Enguany, ubicada en una cova de suro procedent de la serra d'Espadà, i amb un orifici a la corfa autèntica, per on ix fum de veritat.
Donació dels amics Mercè Lloret i Enric Cerver.

Ànecs i roba estesa vora riu.


Escena domèstica, on un home llig un llibre a una criatura. No sabem si això passava en el Betlem de fa 2.000 anys, però a mi m'agrada molt aquest detallet bibliòfil incorporat al pessebre de ma mare. I amb el seu permís, dedique el fotograma a Pepa Pons, mestra de Pego.


Una de les figures humanes representants de la classe proletària,
del gremi dels ferradors. A casa,
"L'home ferrant", que no hauria de faltar
en cap betlem que se'n pree.



Ocells enfilats dalt d'una teulada, que també llueix amb la seua xemeneia de fum.

Així doncs, benvolguts amics i benvolgudes amigues, creients d'assumptes celestials o terrenals: que gaudiu de l'hivern, càlid i colorit. I que l'any 2014 us concedisca moltes oportunitats de ser feliços. Us ho desitge amb aquest poemeta, a manera de nadala, que fa uns anys vaig escriure pensant en les mans de xiquet de la fotografia. M'agradaria dedicar-lo a l'amic Eduard Vilamitjana, que no es compta entre la clientela de l'església catòlica, precisament, i, tanmateix, igual que el nen protagonista de The Polar Express, creu en tot allò que pot omplir d'il·lusió un cor net.


NADAL QUOTIDIÀ

Abocat a la llar
amb sorpresa primària,
al foc que escalfa les mans: un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa.
Aquesta calor de noble pessebre.



Les mans de Joan.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »