Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 10 d’agost de 2017

Tres maneres poètiques de teixir una teranyina


Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.

Salvador Espriu



Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà.



El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp.
Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà
i els músics Lluís Roy i Xavi Pons.


Amb l'Albert m'uneix un fil d'amistat que ve d'anys, a trams invisible i a trams brillant, però sempre constant, irrompible, alimentat per l'energia renovable dels mots des de l'inici. Amb el Jordi m'uneix el fil d'una complicitat de vida que, encara que externament podria no semblar-ho, jo sé de cert que ve de sempre, d'allà on la poesia s'origina i fins on la poesia ens continuarà convocant, més enllà del temps i de l'espai. 

Cap dels tres no ho sabíem, però aquests fils afectius i poètics de caràcter i conseqüències distintes s'han anat entrellaçant al llarg dels anys, i han anat ordint una trama silenciosa, els tres seduïts per l'indefugible poder d'atracció de la seua aranya particular, i els tres ens hi hem recreat, teixint teranyines, segregant els nostres versos com l'aràcnid segrega el seu fil de seda, parany de mort i parany de vida.



Fotografia de Josep Basset.

Heus-ne ací la prova, en aquests poemes que recitarem la nit del 17 d'agost, a Tremp, en l'acte anunciat com a Poètica a tres veus


TERANYINES

Avui he vist una vida sencera
des de l’ull filós d’una teranyina,
i se m’ha enganxat a la retina
amb el tacte aspre de l’arpillera.

El sembrat canós de la cabellera,
el present arnat de la mantellina,
m’embolcallen sencer d’una boirina
que m’angunieja i em desespera,

però he escoltat la bonaventura,
malalt de l’angoixa que em consumia,
perquè em digués si a aquella tortura

algun sacrifici l’aturaria
i he vist com la cendrosa costura
es desfeia vençuda amb llum de dia.

Albert Puiggròs, estiu de 2008 (poema inèdit).



Una aranya vista per J. Basset.
La resta de mortals podríem pensar que és l'esquelet d'un paraigua. 


UTOPIA

Atrapat en la seva teranyina, veus
com l’aranya teixeix al teu voltant
una trama espessa.
Suau,
           el fil de seda t’embolcalla,
i tal vegada la hipnòtica textura
t’hagi induït a creure en la utopia
de crear un indret perfecte.
Ara, però, tot trontolla a mesura
que endevines –no sense temor–
la dual naturalesa de les coses:
víctima i botxí,
conviuen porta a porta.

Jordi Solà Coll: Ulls de glaç, Pagès Editors, 2017.




Teranyina de vidre. MjE, novembre de 2014.


FAULA

L'aranya fila roses
de pètals invisibles.
Després espera vora
la rosa de cristall
una mort que il·lumine
els pètals que només
rosa i aranya saben.

Maria Josep Escrivà: Tots els noms de la pena, Denes, 2002.






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »