Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 21 de juny de 2016

El pol de l'estiu



Text llegit en la presentació del llibre Serena barca de Maria Josep Escrivà a la Biblioteca de l’Envic d’Oliva el dia 10 de juny de 2016.


Hauria de començar callant i donar la paraula a la poeta perquè digués els seus versos. Dir els versos, però, no és només pronunciar-los. És això i alguna cosa més que se’ns escapa i se’ns mostra alhora. Diem el vers i el construïm per a nosaltres i també per a aquells que ens escolten. Amb la veu tracem els seus camins, omplim les seues mars i juguem al joc que ens ofereix. Som el joc i el jugador. Les lentes estalactites i les pedres de la memòria. El pol. Us en recordeu, del pol i de la flaire del petroli? Els peus plens de pol que la mare ens rentava amb un drapet. Aquells rituals de l’estiu. Les barques i els muntanyars. Les piteres. I aquelles flors, les assutzenes, que rebentaven de blanc i d’olor. Ben de matí. En clarejar. Les bicicletes contra les dunes. El salobre apegalós. Les ones i els primers crits. Les aigües fredes i les barques que tornaven a l’arena. Les veus de l’aigua que l’aigua s’engul. Les nostres passes esborradisses. L’alga de vidriers que centelleja vora mar. Les cintes i les boles de fibres. L’escarabat feiner. Un vaixell que ressegueix la ratlleta blava. Les praderies de posidònia sota les aigües. La sal de les petxines en la boca. Un tall d’imatges que les hores inventen.


Fotografia de Joan Navarro


Recordar és reconstruir. Enllumenar la boira. Mostrar la casa a les visites i a nosaltres mateixos. Una casa efímera, com nosaltres, com les visites. Quan recordem, creem l’escenari i els personatges. Les bambolines pintades. Els bulbs. El nacre i el naufragi. Proveïts de llum. Desnonats i redimits. I heus ací la màgia del poema. De la paraula que es pinta els llavis i crea el rostre i el desig de ser rostre i l’ànsia per ser poema. I arrel. Arrel que transcriu el buit, li dóna veu i l’il·lumina. La poeta brasilera Orides Fontela també s’estimava les arrels. Al seu poema, «Origen», ens diu: Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni rames ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc ni / tija. Ni tan sols planta / —només l’arrel / és el fruit. L’arrel de Maria Josep Escrivà excava buscant jardins i troba mots que esclaten com un ramell de flors d’oxigen... Quan era menut, un estiu, un cosí de mon pare que vivia a València i que viatjava en vespa, ens va fer una foto, als pares, germans i a mi, davant la caseta de la mar. Eren els temps de la felicitat. I els de la llengua animada. Com aquell bosc. El poema. I l’espill que mira, com absent, la nostra absència. La safata alfabètica viva com una anguila viva. Efervescent. Com un cric de grill insomne. Funda jardins l’arrel. Un jardí salvatge on tremola l’anemone. Davant la A que dansa. L’ala de l’àguila i de l’òbila, del cavallet i la del cuc que no en té, però en té.
 


Fotografia de Consol Martínez Bella.
Sense saber-ho, crec que Consol i Orides Fontela havien coincidit en algun espai subconscient alguna vegada. Al mur de Facebook de Consol, d'on he agafat prestada la imatge, hi ha aquests versos seus:
«no ser / ni arrel ni branca / només saba passatgera / os despullat / metàfora descarnada /de l'inevitable.»


Nosaltres, els nàufrags. L’ampolla que sura és un sac de gemecs. Una altra vida encapsulada, escrita. El demà que comença a esclatar, perpètuament, damunt les aigües que onegen les existències de l’existència. Els solcs que es dissolen i tornen a aparèixer fets escuma i temps. I la clau que roda per darrera vegada. Escolteu com ronca el tractor, com artiga la terra que abans era garriga tota llum. La tardor que s’insinua. I la flor de Nadal i la pluja equilibrista. La llar encesa i la flaire de la llenya que ompli la casa i el carrer. I el cervell que fa clic. Ara la llenya encara és verda i l’apilem a la cambra, vora les gerres i els cossis i l’olor del lleixiu fet de cendres, sota els melons de tot l’any suspesos de les bigues de fusta. Clic. El fred de les flors de fred. El bosc i els ancestrals arbusts. I els bolets que creixen damunt del full... Ep!, que passa la vida i l’aquàtic agró vola entre els canyars de les hores que corren, amb el fred, amb els nius, amb els rius i els vius i les vides. 


Fotografia: Joan Navarro


I la mare sàvia, descobridora d’aigües al centre dels bancals. La taronja més dolça. Ara m’engrunse i em cantussege mentre tanque els ulls i el son se m’emporta per on s’està l’estima. La soledat que ens acompanya. I les flegmàtiques estalactites del dolor. Les rutes circulars de la ignomínia. Els instants furtius. Les roselles. I la pena. I la llosa solitària. Els reclams del mussol que mai més no escoltaràs. I la dolçaina muda i la lluna que encén la fosca cova. I seguim el camí. I escoltem el cruix dels arbres que ja no ho són, però ho seran. El norai on s’amarra l’afecte més enllà del silenci. I el raïm de pastor que cavalca les teulades. I la llum suspesa per un instant dalt la muntanya. I ser en el no-res. Enllà del foc. On l’alfabet de l’olfacte i les lletres enjogassades. I el dit gorrí que esdevé barca de bou, vela llatina, xarxa, flotador i plom, cóp. I el melic. I l’esquena. Cos amunt. Arbre amunt. Com la saba viatgera. Amunt i avall. I el desconsol. I el ventre. I el peçó de l’orella. I el bescoll. El pes del silenci és el pes de la paraula.



Fotografia: Consol Martínez Bella


Hauria d’haver començat callant i haver donat la paraula a la poeta, perquè digués els seus versos. La poeta, però, m’ha demanat de fer-li aquest artefacte.


València, maig-juny de 2016




diumenge, 5 de juny de 2016

Semiòtica dels colors

Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).

Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas. 

Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé: 

—¿A leer un poco?

—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:

—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.

—Sóc poeta —li amolle.

—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.

—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:

—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?

Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.


El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc,
és obra de Dídac Ballester.


—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.

Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:

—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.

—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?

Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro: 


Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre, 
encara que siguis dura i portis entretant
pietat i odi intermitentment.

Ets tu la que sempre eduques i acceleres
la malaltia letal dels que no es resignen
a ignorar com ets en realitat:
solament un trajecte
còmode i ultratjant cap a la mort,
un trànsit inútil i innecessari.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »