Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 21 de juny de 2016

El pol de l'estiu



Text llegit en la presentació del llibre Serena barca de Maria Josep Escrivà a la Biblioteca de l’Envic d’Oliva el dia 10 de juny de 2016.


Hauria de començar callant i donar la paraula a la poeta perquè digués els seus versos. Dir els versos, però, no és només pronunciar-los. És això i alguna cosa més que se’ns escapa i se’ns mostra alhora. Diem el vers i el construïm per a nosaltres i també per a aquells que ens escolten. Amb la veu tracem els seus camins, omplim les seues mars i juguem al joc que ens ofereix. Som el joc i el jugador. Les lentes estalactites i les pedres de la memòria. El pol. Us en recordeu, del pol i de la flaire del petroli? Els peus plens de pol que la mare ens rentava amb un drapet. Aquells rituals de l’estiu. Les barques i els muntanyars. Les piteres. I aquelles flors, les assutzenes, que rebentaven de blanc i d’olor. Ben de matí. En clarejar. Les bicicletes contra les dunes. El salobre apegalós. Les ones i els primers crits. Les aigües fredes i les barques que tornaven a l’arena. Les veus de l’aigua que l’aigua s’engul. Les nostres passes esborradisses. L’alga de vidriers que centelleja vora mar. Les cintes i les boles de fibres. L’escarabat feiner. Un vaixell que ressegueix la ratlleta blava. Les praderies de posidònia sota les aigües. La sal de les petxines en la boca. Un tall d’imatges que les hores inventen.


Fotografia de Joan Navarro


Recordar és reconstruir. Enllumenar la boira. Mostrar la casa a les visites i a nosaltres mateixos. Una casa efímera, com nosaltres, com les visites. Quan recordem, creem l’escenari i els personatges. Les bambolines pintades. Els bulbs. El nacre i el naufragi. Proveïts de llum. Desnonats i redimits. I heus ací la màgia del poema. De la paraula que es pinta els llavis i crea el rostre i el desig de ser rostre i l’ànsia per ser poema. I arrel. Arrel que transcriu el buit, li dóna veu i l’il·lumina. La poeta brasilera Orides Fontela també s’estimava les arrels. Al seu poema, «Origen», ens diu: Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni rames ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc ni / tija. Ni tan sols planta / —només l’arrel / és el fruit. L’arrel de Maria Josep Escrivà excava buscant jardins i troba mots que esclaten com un ramell de flors d’oxigen... Quan era menut, un estiu, un cosí de mon pare que vivia a València i que viatjava en vespa, ens va fer una foto, als pares, germans i a mi, davant la caseta de la mar. Eren els temps de la felicitat. I els de la llengua animada. Com aquell bosc. El poema. I l’espill que mira, com absent, la nostra absència. La safata alfabètica viva com una anguila viva. Efervescent. Com un cric de grill insomne. Funda jardins l’arrel. Un jardí salvatge on tremola l’anemone. Davant la A que dansa. L’ala de l’àguila i de l’òbila, del cavallet i la del cuc que no en té, però en té.
 


Fotografia de Consol Martínez Bella.
Sense saber-ho, crec que Consol i Orides Fontela havien coincidit en algun espai subconscient alguna vegada. Al mur de Facebook de Consol, d'on he agafat prestada la imatge, hi ha aquests versos seus:
«no ser / ni arrel ni branca / només saba passatgera / os despullat / metàfora descarnada /de l'inevitable.»


Nosaltres, els nàufrags. L’ampolla que sura és un sac de gemecs. Una altra vida encapsulada, escrita. El demà que comença a esclatar, perpètuament, damunt les aigües que onegen les existències de l’existència. Els solcs que es dissolen i tornen a aparèixer fets escuma i temps. I la clau que roda per darrera vegada. Escolteu com ronca el tractor, com artiga la terra que abans era garriga tota llum. La tardor que s’insinua. I la flor de Nadal i la pluja equilibrista. La llar encesa i la flaire de la llenya que ompli la casa i el carrer. I el cervell que fa clic. Ara la llenya encara és verda i l’apilem a la cambra, vora les gerres i els cossis i l’olor del lleixiu fet de cendres, sota els melons de tot l’any suspesos de les bigues de fusta. Clic. El fred de les flors de fred. El bosc i els ancestrals arbusts. I els bolets que creixen damunt del full... Ep!, que passa la vida i l’aquàtic agró vola entre els canyars de les hores que corren, amb el fred, amb els nius, amb els rius i els vius i les vides. 


Fotografia: Joan Navarro


I la mare sàvia, descobridora d’aigües al centre dels bancals. La taronja més dolça. Ara m’engrunse i em cantussege mentre tanque els ulls i el son se m’emporta per on s’està l’estima. La soledat que ens acompanya. I les flegmàtiques estalactites del dolor. Les rutes circulars de la ignomínia. Els instants furtius. Les roselles. I la pena. I la llosa solitària. Els reclams del mussol que mai més no escoltaràs. I la dolçaina muda i la lluna que encén la fosca cova. I seguim el camí. I escoltem el cruix dels arbres que ja no ho són, però ho seran. El norai on s’amarra l’afecte més enllà del silenci. I el raïm de pastor que cavalca les teulades. I la llum suspesa per un instant dalt la muntanya. I ser en el no-res. Enllà del foc. On l’alfabet de l’olfacte i les lletres enjogassades. I el dit gorrí que esdevé barca de bou, vela llatina, xarxa, flotador i plom, cóp. I el melic. I l’esquena. Cos amunt. Arbre amunt. Com la saba viatgera. Amunt i avall. I el desconsol. I el ventre. I el peçó de l’orella. I el bescoll. El pes del silenci és el pes de la paraula.



Fotografia: Consol Martínez Bella


Hauria d’haver començat callant i haver donat la paraula a la poeta, perquè digués els seus versos. La poeta, però, m’ha demanat de fer-li aquest artefacte.


València, maig-juny de 2016




diumenge, 5 de juny de 2016

Semiòtica dels colors

Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).

Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas. 

Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé: 

—¿A leer un poco?

—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:

—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.

—Sóc poeta —li amolle.

—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.

—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:

—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?

Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.


El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc,
és obra de Dídac Ballester.


—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.

Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:

—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.

—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?

Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro: 


Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre, 
encara que siguis dura i portis entretant
pietat i odi intermitentment.

Ets tu la que sempre eduques i acceleres
la malaltia letal dels que no es resignen
a ignorar com ets en realitat:
solament un trajecte
còmode i ultratjant cap a la mort,
un trànsit inútil i innecessari.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »