Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 5 de juny de 2016

Semiòtica dels colors

Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).

Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas. 

Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé: 

—¿A leer un poco?

—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:

—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.

—Sóc poeta —li amolle.

—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.

—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:

—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?

Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.


El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc,
és obra de Dídac Ballester.


—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.

Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:

—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.

—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?

Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro: 


Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre, 
encara que siguis dura i portis entretant
pietat i odi intermitentment.

Ets tu la que sempre eduques i acceleres
la malaltia letal dels que no es resignen
a ignorar com ets en realitat:
solament un trajecte
còmode i ultratjant cap a la mort,
un trànsit inútil i innecessari.




4 comentaris:

  1. Aprofite aquesta anècdota per fer-te arribar que, després d'haver llegit "Serena barca", només puc dir que la teua maduresa com a poeta és d'una gran solidesa. Ara no tinc el llibre a mà, però hi ha poemes que m'han colpit molt, sobretot el que dediques a ta mare. No sé, ara mateix, dir-te'n res més: admiració i esperança que el llibre siga llegit per molta gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que en digues res més. La teua valoració és importantíssima per a mi. Tu ets un dels meus referents en poesia, i per tant les teues paraules m'encoratgen a seguir amb més convenciment encara. Ha arribat un moment, amic, en què les coses més importants ho són en tant que les puc incorporar a la meua visió poètica del món. No sé si m'entens.

      El poema que dedique a ma mare, que, curiosament, em va despertar molts dubtes mentre l'escrivia, ha resultat ser un dels més celebrats del llibre, i això m'omple de satisfacció, perquè em vaig proposar que SB no estaria acabat sense aquest poema.

      Gràcies novament, rrr. Una abraçada admirativa.

      Elimina
  2. La gent que busca conversa amb els desconeguts del tren no son de fiar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això pensava jo també. Fins que la dona del Talgo es va quedar observant la portada de Serena barca i va llançar allò de: "I què t'ha fet decantar-te per la semiòtica dels colors?". Des d'aleshores pense que, abans de desconfiar dels desconeguts xarraires, està bé donar-los una oportunitat.

      Salut, Pons!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »