Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 5 de juny de 2016

Semiòtica dels colors

Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).

Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas. 

Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé: 

—¿A leer un poco?

—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:

—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.

—Sóc poeta —li amolle.

—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.

—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:

—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?

Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.


El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc,
és obra de Dídac Ballester.


—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.

Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:

—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.

—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?

Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro: 


Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre, 
encara que siguis dura i portis entretant
pietat i odi intermitentment.

Ets tu la que sempre eduques i acceleres
la malaltia letal dels que no es resignen
a ignorar com ets en realitat:
solament un trajecte
còmode i ultratjant cap a la mort,
un trànsit inútil i innecessari.




4 comentaris:

  1. Aprofite aquesta anècdota per fer-te arribar que, després d'haver llegit "Serena barca", només puc dir que la teua maduresa com a poeta és d'una gran solidesa. Ara no tinc el llibre a mà, però hi ha poemes que m'han colpit molt, sobretot el que dediques a ta mare. No sé, ara mateix, dir-te'n res més: admiració i esperança que el llibre siga llegit per molta gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que en digues res més. La teua valoració és importantíssima per a mi. Tu ets un dels meus referents en poesia, i per tant les teues paraules m'encoratgen a seguir amb més convenciment encara. Ha arribat un moment, amic, en què les coses més importants ho són en tant que les puc incorporar a la meua visió poètica del món. No sé si m'entens.

      El poema que dedique a ma mare, que, curiosament, em va despertar molts dubtes mentre l'escrivia, ha resultat ser un dels més celebrats del llibre, i això m'omple de satisfacció, perquè em vaig proposar que SB no estaria acabat sense aquest poema.

      Gràcies novament, rrr. Una abraçada admirativa.

      Elimina
  2. La gent que busca conversa amb els desconeguts del tren no son de fiar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això pensava jo també. Fins que la dona del Talgo es va quedar observant la portada de Serena barca i va llançar allò de: "I què t'ha fet decantar-te per la semiòtica dels colors?". Des d'aleshores pense que, abans de desconfiar dels desconeguts xarraires, està bé donar-los una oportunitat.

      Salut, Pons!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »