Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 de març de 2018

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia lírica, per oposició a la denominació de poesia satírica, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes lírics s'havien dedicat tradicionalment a lloar la tòpica bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i ornamental que s'ha atribuït a les dones en la festa, i que s'ha fossilitzat al llarg dels anys en uns motles poètics que, afortunadament, vistos des d'avui, provoquen un somriure per desfasats i per inversemblants, tant pel que fa a l'encotillada intenció laudatòria com pel que fa a la forma d'expressar poèticament aquestes lloances.




Begonya Pozo (poeta, professora universitària), Rosa Magraner (professora de secundària i autora de diverses col·laboracions falleres) i jo mateixa, com a membres del jurat d'aquesta primera convocatòria del Premi Portal de Valldigna, vam assumir tal responsabilitat amb un objectiu ben clar: contribuir amb el nostre criteri a desterrar per sempre aquesta tradició poètica dels llibrets de falla ancorada en els més encarcarats tòpics sexistes. Desproveïts de mala intenció —d'això, n'estem convençudes—, però no per això admissibles en ple segle XXI. Almenys des d'una òptica poètica que volem moderna, lliure de constrenyiments tradicionalistes, respectuosa i igualitària en tots els àmbits. Gràcies a la Federació de Lletres Falleres, a l'Associació Cultural Falla Portal de Valldigna i a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna per propiciar aquesta oportunitat. 

Entre seixanta-nou poemes participants, presentats per trenta comissions diferents, aquests són els cinc finalistes. El guanyador es donarà a conèixer pròximament en la Festa de les Lletres Falleres. Crec que són exemples que ens indiquen que anem pel bon camí. No sé vosaltres què en penseu. Les tres components del jurat opinem que la poesia fallera serà renovadora o no serà.



Portada del llibret de la Falla Sant Nicolau Mosquit del Grau de Gandia, 2018.


LA CADÈNCIA D'AQUELL LLEDONER
Ara, que tot resta perdut a l’abisme de la memòria,
delicadament i tendra em fas recordar pel tacte
tot embolcallant la letargia del record...

Només escolte el renou d’aquella veu que,
a dintre l’oceà de l’esterilitat, crida.
Em recordes?
És una veu perduda, resclosida, ombrívola...
que descendeix al llagrimal de l’aiguaneix que l’origina.

Una flaire m’entra pels narius, potser un roser
desfet entre la penombra de la boira latent,
com aquella fulla quan érem etèria tardor
i viva de verdor soterrava les germanes de branca.

I torna a cridar eixa veu, que arronsa, que redimeix...
Em recordes?

I jo no puc cercar els mots per contestar-li
perquè aquesta senilitat és un tubercle
que em creix a dintre, tot germinant l’oblit.
Et diria: «sí, et recorde!».
Recorde quan érem a la flor de la vida,
quan l’estima era una escorça que tots dos despullàrem,
quan aquella nit, dessota núvols de níquel i estels de silenci,
ballàrem un vals al casal i recorde, també,
que on morí la nostra falla vaig plantar un lledoner
que cada tardor arranca ses fulles
com jo desarrele la meua memòria
en aquesta llacuna desglaçada d’oblit.

Vicent Lloret Llopis
Publicat al llibret de la Falla Sant Nicolau Mosquit del Grau de Gandia




Portada del llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, 2018.
Autora: Marina Puche.


MAMBO

Vas arribar així, de sobte,
com cauen els botons descosits d’un abric.
Vas arribar i vas ensenyar-me
que abans d’aigua vam ser set,
que no ha existit mai el desert sense l’oasi,
que després d’un calendari amenaçant propòsits
també hi ha espai per als dies festius vermells.
Vas arribar així, de sobte,
i tots els matisos del foc s’entremesclaven
entre tu i jo per dir sempre nosaltres.
Vas venir i vas convidar-me a la festa,
a entrar en el teu mambo, a formar-ne part,
a fer del teu tu més teu el meu jo més nostre.
Vas venir i vas portar-me el mambo,
i amb ell va entrar-hi tot, la música i les hores,
els goigs i els dols, el vi i les metàfores.
Vas venir i vas convidar-me al mambo,
a enterrar deserts i a inaugurar oasis,
a comprendre la reacció de la llum
i el comportament del fum,
el cansament de la cendra,
l’energia dels cossos calorosos que segueixen
aquest mambo que ens convida a tenir sempre set i a no tenir mai son.

Àngels Gregori
Publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d’Oliva


 

Portada del llibret de la Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna.



A LA FALLERA MAJOR
VICEN MIFSUD ALMIÑANA

Lliges un sonet de síl·labes de fada
amb rima enllaçada i besos esculpits,
que conta la vida amb mètrica brodada
de roses daurades en un bell vestit.

Volant pel poema desitges la falla
entre mil figures de colors distrets
i cada paraula que la tinta ratlla
s’enlaira amb l’aroma del so dels coets.

Tu contes els versos de les meravelles
d’un país d’ofrenes i passacarrers,
de mil primaveres i històries novelles.

I entre una metàfora de somni indultat
en l’última estrofa plora el bell poema
llàgrimes de vidre i de felicitat.

Jose Antonio Martínez Giner
Publicat al llibret de la Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna





Portada del llibret de la Falla Vilanova de Gandia 2018.


POEMA RIURÀSMIC

Somrius, i res no dius.
Aguaites, amb traïdoria, la remor de la carn.
Cluques els ulls en albirar la presa.
Ja ensumes la temptadora possibilitat
de conquerir la derrota.   
                                 
Però això ja ho sabies.
Hi desguassares la pell pudorosa
en aquell indret que esguarda
la lasciva serenitat.
Colpidora paciència la teua!
Somrius, i res no dius.

Jo t’odore l’atreviment, hi regalima.
El perseguisc assedegat, famolenc.
L’endevine umami, me l’empasse.
L’ardentor que em brolla a les nafres
em reconeix la ingesta del delit. 
Somrius, i res no dius.

A les palpentes sotmetem aquesta ceguera de llum.
Esgarrifança als primers compassos. Tornada al galop.
Clímax musicat que descarta probabilitats,
amnistia les esperances.

Rius, rius, rius… Riusssssssssss!

Raül Navarro
Publicat al llibret de la Falla Vilanova de Gandia


 

Portada del llibret de Falla de la Plaça Prado de Gandia, 2018.



PLAERS ANTICIPATS

Quan no ha florit el taronger encara,
i el seu perfum és sols una promesa,
ja et balla al cor la seua aroma encesa
en un batec de primavera clara.

Si el teu amor diu que vindrà a migdia,
de bon matí ja sents l’ànima tova,
i et sembla tot banyat d’una llum nova,
i et vola el temps en punxes d’alegria.

Perquè pel març el foc vindrà a la cita
i encendrà el món en pólvora de falles
un any sencer alenes i treballes
per fer real el somni que t’habita.

Teresa Broseta
Publicat al llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »