Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 30 de juliol del 2020

1.000 raons per estimar-los. 'Històries naturals', de Martí Domínguez

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat L’esperit del temps (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat Històries naturals (Pòrtic Edicions, 2018) que, a parer meu, ha passat massa desapercebut entre el públic lector.

El volum, en una acurada edició il·lustrada per Perico Pastor, recull, fonamentalment, articles que fa anys havien estat publicats a la revista El Temps. Cent vint-i-cinc en total, escrits per algú que s’autodefineix des de les pàgines del pròleg com un «lletraferit de la natura» en qui convergeixen «totes les forces del meu enteniment i totes les emocions del meu cor». Crec que amb això ens acostem bastant a la personalitat distintiva d’un llibre com Històries naturals.

Sospite que el seu caràcter miscel·lani hi ha pogut actuar com a dissuasiu de cara als lectors. I, tanmateix, aquest és un dels atractius del llibre: l’estructural, el que permet una lectura que es pot anar pausant d’article en article i que ens ofereix una diversitat de peces individualitzades, com si estiguérem davant de relats d’escriptura condensada i autònoma, i alhora entrellaçats fins a ordir un tot fascinant on els apunts naturalístics conviuen amb referències al món de l’art, de la literatura, de l’etnobotànica i fins i tot amb curiositats lexicogràfiques o etimològiques. On, en resum, des de la primera pàgina queda clar que natura i cultura són una mateixa i indestriable realitat.


Crec que aquesta és la Zygaena lavandulae de l'article «Botja de cucs» d'Històries naturals, «una de les papallones més belles de les brolles eixutes: un lepidòpter de color violat, amb reflexos metàl·lics i amb taques vermelles com la sang a les ales», segons la hi descriu Martí Domínguez.



Martí Domínguez és biòleg de formació, especialitzat en lepidòpters, per cert. No debades a Històries naturals trobem uns quants articles dedicats a papallones, alguns dels quals recreen, des de la més bella prosa literària de caràcter autobiogràfic, episodis i descobriments relacionats amb aquests éssers alats que són relatats amb una admiració i amb una passió encomanadisses. Pareu atenció, per exemple, a «Botja de cucs» o «Parla, Cymbalophora!». Però recordeu també l’autor enamorat dels lepidòpters quan llegiu L’esperit del temps i arribeu, quasi al final, a una escena en què el protagonista, en una situació extrema rica en simbologia, es troba cara a cara amb una papallona.

Aquest biòleg especialitzat en lepidòpters és, a més de director de la revista Mètode, dedicada a la divulgació científica, un humanista, coneixedor i admirador dels escriptors il·lustrats francesos. Potser per totes aquestes inquietuds intel·lectuals, a Històries naturals tampoc no falten moments on l’autor trau punta al seu caràcter inconformista, bel·ligerant i crític envers els temps actuals, on s’han comès vertaders atemptats contra el medi ambient. Des del mateix pròleg ja citat, on llegim aquesta denúncia amarga no exempta, per desgràcia, de fonament: «el naturalista, en aquests temps tan salvatges de destrucció del territori i del paisatge, és un home proscrit, un exiliat, un nyicris, un home sense autoritat. Com també s’esdevé, és clar, amb el conjunt dels escriptors. Per tant, i deixeu-me aquesta llicència “escriure sobre la natura” és reincidir en el mal, és recaure, i per partida doble, en l’exili i en la sensació de no comptar per a gairebé res».

Tampoc no en surt indemne el gremi dels escriptors, i menys encara dels poetes, ai!, que són objecte en més d’una ocasió d’un retret que, al meu parer, se circumscriuria a algun període determinat i admetria, en l’actualitat, molts matisos: «la gent no es fixa en la prodigiosa diversitat de la vida. Tampoc els poetes, que de mica en mica, per raons inescrutables, han anat abandonant els escenaris rurals pels urbans, i la seua poesia apareix tolida [mancada, privada] d’elements naturals i, quan hi són, aquests elements, resulten falsos, postissos, contradictoris i pedants». Una recança que recorre tot el capítol titulat «Com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes».

A Històries naturals, la informació etnogràfica de vivor popular es combina amb referències poètiques i amb pensaments filosòfics. És el cas d’un dels articles, probablement, més redó en aquest sentit, «Rilke i la rosa», on un roser silvestre, o gavarrera, remet al poeta Antonio Cabrera i al seu poema «Al rojo escaramujo», un fruit que, de tan astringent, es coneix popularment amb el nom de tapaculs. I d’aquest exemple etnobotànic del roser a un altre de més exquisit —almenys pel que fa a lirisme—, el que vetlla la tomba de Rilke al cementeri de Rarogne, que, al seu torn, propicia la conclusió existencial següent: «Un roser que de segur li parla de la pura contradicció que és la vida: canina i formosa». I encara caldria associar a Martí Domínguez una condició sense la qual, senzillament, aquest llibre no existiria: la de l’observador atent i pacient, el que es meravella davant del misteri de la vida i comparteix amb els altres aquesta meravella per escrit, devocionalment. Llegiu:

«Aquella botja de cucs del turó estèril criava una de les papallones més belles de la Mediterrània. Lliçons com aquesta em varen fer entendre que no hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable».

Amb això, ras i curt, està tot dit.


Aquest text, amb el títol de «No hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable», s'ha publicat a la revista Caràcters, núm. 89. Cliqueu ací per accedir a la botiga on line de Publicacions de la Universitat de València.






Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

El desapercibido, d'Antonio Cabrera






HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".