Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de febrer de 2019

1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera


Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest avui. És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia.



Fotografia: William Lovell Finley, 1908. Extreta de la xarxa.
Motiu de la coberta del llibre El desapercibido, d'Antonio Cabrera.


NOS SALVAMOS

La vida interior es abstrusa, un embrollo de ideas en inminencia, en uso o en descomposición. La vida interior puede ser asfixiante. Menos mal que algo venido de fuera, una percepción, alguna cosa vista, puede aliviarla momentáneamente, puede permitirle respirar hondo. La vida interior —el pensamiento a solas— abandonada a su puro bullir nos sofocaría. Para que no quedemos cegados por nuestra mente es necesario mirar. Gracias a las ventanas no odiamos nuestra casa. Gracias al mundo nos salvamos.

Antonio Cabrera: El desapercibido, Pepitas de calabaza, ed., 2016.
 


No és casual que recórrega a aquest text d'Antonio Cabrera. La pàgina número 146 del seu llibre és ara la meua finestra. Una alenada d'aire tebi, just en aquest moment de la vesprada en què una ullada de sol ha daurat el plomatge dels últims teuladins que saltironegen entre els cossiols del pati. I pense en el poeta. I m'agradaria tant que l'alè d'aquestes paraules seues retornara ara a ell! Acompanyar-lo també, allà en els seus dies difícils. Els seus —d'Antonio i també de la seua companya A. N.— sí que són dies difícils. Que sabera que, avui, la seua convicció en la vida, la seua honesta persuasió del dir, ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.



Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







2 comentaris:

  1. Dius: ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.

    El fet tan desgraciat que ha passat l'Antonio posa en contradicció la vida de qui es troba suposadament millor. Bé, no només el cas de l'Antonio, sinó també el d'aquella gent que es troba en procés de desnonament; o el de les dones que pateixen l'infern de l'anihilament; o el dels iemenites o sirians per culpa de la guerra; o el d'aquells qui viuen bipolarment, esquizofrènicament, etc.
    La contradicció de què parle ve al tocat de considerar-te ploramiques: moltes voltes em trobe en aquesta situació de destret personal, de considerar-me malament per la faena o per coses que podríem entendre banals i trivials comparades amb les esmentades suara, i pense que no tinc el dret de sentir-me malament o miserable o fins i tot necessitar un suport alié, perquè comptat i debatut, entre en conflicte de percebre'm com un ploramiques quan la vida em va "bé".

    Simplement aquest esment.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic:

      Supose que hi ha infinites maneres de "sentir-se" malament i, qui se sent malament, "està" malament. I crec que és molt humà, i un gest noble de complicitat humana, necessitar i obtenir suport i comprensió en aquests casos. Després ve allò de depèn amb qui ens comparem i tot es relativitza.
      Potser el que ací m'interessa per sobre de situacions individuals és aquella manera íntima d'entendre i compartir el dolor de l'altre a través de les paraules, de la literatura, de l'honestedat en el dir i del conhort que hi trobem com a lectors.

      Gràcies per passar per ací i per deixar-ne constància. Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".