Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de febrer de 2019

1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera


Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest avui. És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia.



Fotografia: William Lovell Finley, 1908. Extreta de la xarxa.
Motiu de la coberta del llibre El desapercibido, d'Antonio Cabrera.


NOS SALVAMOS

La vida interior es abstrusa, un embrollo de ideas en inminencia, en uso o en descomposición. La vida interior puede ser asfixiante. Menos mal que algo venido de fuera, una percepción, alguna cosa vista, puede aliviarla momentáneamente, puede permitirle respirar hondo. La vida interior —el pensamiento a solas— abandonada a su puro bullir nos sofocaría. Para que no quedemos cegados por nuestra mente es necesario mirar. Gracias a las ventanas no odiamos nuestra casa. Gracias al mundo nos salvamos.

Antonio Cabrera: El desapercibido, Pepitas de calabaza, ed., 2016.
 


No és casual que recórrega a aquest text d'Antonio Cabrera. La pàgina número 146 del seu llibre és ara la meua finestra. Una alenada d'aire tebi, just en aquest moment de la vesprada en què una ullada de sol ha daurat el plomatge dels últims teuladins que saltironegen entre els cossiols del pati. I pense en el poeta. I m'agradaria tant que l'alè d'aquestes paraules seues retornara ara a ell! Acompanyar-lo també, allà en els seus dies difícils. Els seus —d'Antonio i també de la seua companya A. N.— sí que són dies difícils. Que sabera que, avui, la seua convicció en la vida, la seua honesta persuasió del dir, ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.



Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







2 comentaris:

  1. Dius: ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.

    El fet tan desgraciat que ha passat l'Antonio posa en contradicció la vida de qui es troba suposadament millor. Bé, no només el cas de l'Antonio, sinó també el d'aquella gent que es troba en procés de desnonament; o el de les dones que pateixen l'infern de l'anihilament; o el dels iemenites o sirians per culpa de la guerra; o el d'aquells qui viuen bipolarment, esquizofrènicament, etc.
    La contradicció de què parle ve al tocat de considerar-te ploramiques: moltes voltes em trobe en aquesta situació de destret personal, de considerar-me malament per la faena o per coses que podríem entendre banals i trivials comparades amb les esmentades suara, i pense que no tinc el dret de sentir-me malament o miserable o fins i tot necessitar un suport alié, perquè comptat i debatut, entre en conflicte de percebre'm com un ploramiques quan la vida em va "bé".

    Simplement aquest esment.



    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Amic:

      Supose que hi ha infinites maneres de "sentir-se" malament i, qui se sent malament, "està" malament. I crec que és molt humà, i un gest noble de complicitat humana, necessitar i obtenir suport i comprensió en aquests casos. Després ve allò de depèn amb qui ens comparem i tot es relativitza.
      Potser el que ací m'interessa per sobre de situacions individuals és aquella manera íntima d'entendre i compartir el dolor de l'altre a través de les paraules, de la literatura, de l'honestedat en el dir i del conhort que hi trobem com a lectors.

      Gràcies per passar per ací i per deixar-ne constància. Una abraçada.

      Suprimeix

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »