1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera

Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest avui. És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia.

Fotografia: William Lovell Finley, 1908. Extreta de la xarxa.
Motiu de la coberta del llibre El desapercibido, d'Antonio Cabrera.

NOS SALVAMOS

La vida interior es abstrusa, un embrollo de ideas en inminencia, en uso o en descomposición. La vida interior puede ser asfixiante. Menos mal que algo venido de fuera, una percepción, alguna cosa vista, puede aliviarla momentáneamente, puede permitirle respirar hondo. La vida interior —el pensamiento a solas— abandonada a su puro bullir nos sofocaría. Para que no quedemos cegados por nuestra mente es necesario mirar. Gracias a las ventanas no odiamos nuestra casa. Gracias al mundo nos salvamos.

Antonio Cabrera: El desapercibido, Pepitas de calabaza, ed., 2016.
 

No és casual que recórrega a aquest text d'Antonio Cabrera. La pàgina número 146 del seu llibre és ara la meua finestra. Una alenada d'aire tebi, just en aquest moment de la vesprada en què una ullada de sol ha daurat el plomatge dels últims teuladins que saltironegen entre els cossiols del pati. I pense en el poeta. I m'agradaria tant que l'alè d'aquestes paraules seues retornara ara a ell! Acompanyar-lo també, allà en els seus dies difícils. Els seus —d'Antonio i també de la seua companya A. N.— sí que són dies difícils. Que sabera que, avui, la seua convicció en la vida, la seua honesta persuasió del dir, ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.



Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco

Estimades merles

La merla és negra perquè l’ombra és seua.
Eduard Marco

No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la matinada, durant el mes de maig d'albades fresques, un bell cant de merla vetlla amb mi. Escoltant-la torne a agafar el son, amb un sentiment de gratitud i d'ànima acompanyada. Amb l'arribada de l'estiu i les seues nits tan curtes, la fosca és més fosca, sense el cant de les merles.

Fotografia: Lluís Romero

Gràcies al poeta Antonio Cabrera conec la paraula orto. No pot estar contextualitzada amb més exactitud que en aquest poema d'algú que coneix i que s'estima els ocells com ell. Segur que, a Antonio,  el cant de les merles, també li ha endolcit més d'una vegada els seus desvetllaments. 

MIRLO COMÚN
(Turdus merula)

Velo del orto.
Dice el pájaro negro
claros enigmas.

Antonio Cabrera: Tierra en el cielo, Pre-textos, 2001

Lluís Romero em va ensenyar aquesta fotografia dels dos ocells negres que jo he volgut que siguen merles —són merles, no...?—. I em vaig atrevir fa uns mesos a il·lustrar-la amb un petit haiku, no del tot ortodox, que diu així:

Són dues merles,
aquests ocells, o són
les nostres morts

emmirallades?

MjE, 6 de desembre de 2017

I ara m'ho faig venir bé, amb aquesta entrada ornitològica, per anar a parar a un altre poema, de Josep Piera en aquest cas, que es titula "L'ocell", del llibre En el nom de la mar publicat per primera vegada l'any 1999 i actualment descatalogat. La bona notícia és que molt prompte tindrem ocasió de rellegir-lo, potent i esborronador com tants altres, en el volum de la Poesia completa de Piera que està a punt de veure la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, dins de la col·lecció que dirigeix Vicent Berenguer.

Mentre en preparava el pròleg que acompanyarà aquest llibre, he pensat moltes vegades en els últims mesos que, segurament, algun lector o lectora joves hi descobriran un Josep Piera poeta, autor d'obres agosarades com ara Presoners d'un parèntesi, Brutícia, Mel-o-drama, escrites i publicades fa ja quatre dècades. I m'ha envaït una sana enveja, i una mica de nostàlgia, també.

El veig de negra llum, omplint-me els ulls,
meravella real, espill de l'ànima,
i el veig lluent, des de l'ombra més ombra.

[...] 

La merla fuig. La llum de dol s'envola.
Em quede sol, fent-me fosc en la fosca. 

Josep Piera 



22 de desembre de 2018. Dos mesos després...

Jo sabia que fa uns anys havia llegit un poema de Bertolt Brecht que m'havia sacsejat l'esperit —així com passa en algun moment prodigiós en què la poesia se'ns revela amb tota la seua força viva—, però no recordava on l'havia llegit. Traduït per Feliu Formosa, això segur. Les elegies de Buckow no són a la meua biblioteca, tot i que les vaig llegir fa molt de temps i formen part del meu llegat de lectures fonamentals. I fa un parell de dies, ordenant llibres, un volum amb portada de cabaret se'm va manifestar a la prestatgeria: XIV Homenatge a la Paraula. Tot el temps que ens hem buscat. Feliu Formosa. I, en un apartat que vam titular, quan el preparàrem l'any 2010 des del CEIC Alfons el Vell de Gandia, "Poemes traduïts d'altres llengües" (per oposició a un altre dit "Poesia pròpia"), n'hi havia aquest bell, tan bell, "[Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité...]". Diuen que un dels últims, o potser l'últim poema que va escriure Brecht. Des de l'hospital on és ingressat, el poeta escolta el cant d'una merla. Conscient que està davant d'un «anunci de la mort», crec que associa amb l'ocell la continuïtat de la vida, enllà del temps caduc de qui l'escolta.

Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité
Em despertava prop del matí
I sentia la merla, ho sabia
Millor. Ja feia temps que havia
Perdut la por de la mort. Perquè res
No em pot faltar mai més, en el supòsit
Que falti jo mateix. Llavors
Aconseguien d'alegrar-me també
Tots els cants de merla que vindran després de mi.

Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa

ELS PRUNYONS ES CUREN AMB LA FLOR DEL BALADRE

No sé si era exactament així la dita, associada amb el baladre, que ha aparegut en una molt agradable conversa que manteníem avui els amics Pep Nebot, Loles Sanjuan i jo mateixa. La bona qüestió és que era jo qui associava la florida d'aquests arbres de ribera d'una «exuberància i vistositat esbalaïdores», com en va dir l'etnobotànic Joan Pellicer, amb l'arribada irremeiable de l'estiu.

El que no suscita cap dubte és la ironia que duu incorporada aquella dita, tan pròpia de la sàvia sornegueria popular, segons la qual la millor condició climàtica per tal de combatre els molestos prunyons són les altes temperatures associades a l'estiu en aquesta àrea mediterrània nostra, que és quan els baladres de barrancs, torrents i rambles han florit. 

Les fotos estan preses al riu Gallinera, un curs d'aigua molt irregular, que comença a Benissili (la Vall de Gallinera, la Marina) i arriba fins a la plana d'Oliva (la Safor). Avui estava eixut com un bacallà, en plena sintonia amb l'estiu que estem patint.

La qüestió és que, inevitablement, mantinc amb la flor de baladre una relació afectiva d'amor-odi. Perquè d'una banda, aquesta vistositat rosada, d'una bellesa innegable, va indissolublement lligada a la crueltat amb què l'estiu ens castiga a casa nostra. Però, d'una altra banda, no puc deixar d'admirar, de reverenciar gairebé, una espècie vegetal que es desenvolupa amb aquesta exhibició de lluminositat fúcsia en unes condicions tan extremes. Mentre feia les fotos, avui després de dinar, el termòmetre del cotxe marcava 36 graus i el meu cos no tenia superfície suficient per a transpirar tota la suor que l'atribolava.

La gent que em coneix sap que no és l'estiu l'estació de l'any que més em prova —per dir-ho de manera suau i acabar prompte— i per això he de reconèixer que em reconforta trobar expressions escrites de noms que admire pertorbats per aquesta mateixa animadversió. Ahir mateix vaig penjar a Facebook un poema del malaguanyat José Luis Parra, amb l'aclariment afegit per part meua que aquest àrid poeta m'havia alimentat una ànima a la vora de la deshidratació.

SEQUÍA

A Eduard Verger 

Con la rutina de los años
suple el oficio a la viveza;
todo es astuto, viejo, repetido.

Sé árido,
                árido
hasta la última frontera con lo estéril,
hasta el desierto más desesperante.

Pero no descuides la siembra
paciente y silenciosa.

Tal vez así, en el crepúsculo, encuentres la feliz
lozanía del alba.

J. L. Parra: Tiempo de renuncia, Pre-Textos, 2004.

L'amiga Mercè Lloret hi va deixar l'anotació amable que fins i tot per apaivagar la calor em servesc de la poesia. I va puntualitzar: «un consol més que res per a l'ànima que no per al cos». Ara sé que hi ha un tipus de sensibilitat que va associada al clima, que es diu meteosensibilitat. Es veu que propicia canvis d'humor, irritabilitat, disfuncions anímiques... Així tinc clar que jo patisc de meteosensibilitat, però només quan la temperatura ambiental supera els 28 graus. I sempre que hi ha un nom per a referir un trasbals, una es queda una mica més tranquil·la... A partir dels 28, aproximadament, em desbarate, sempre en combinació amb altres factors íntims que poden intensificar aquesta alteració que, per fortuna, encara no he experimentat en carn pròpia fins a quin extrem de gravetat pot arribar, perquè la domine abans.

I sí. És veritat que les complicitats poètiques, o literàries, o simplement verbals, ben enunciades, m'ajuden a equilibrar-me emocionalment parlant. No sé si fins a l'extrem d'apaivagar la calor. El que sí que sé és que tenir el cap creativament ocupat hi ajuda molt, moltíssim. Per a mi, una ajuda imprescindible, irrenunciable. Potser fins i tot addictiva. És per això que avui, quan baixava de la Vall de Gallinera i passava a la vora d'aquells barrancs encesos de baladre, pensava que això ho havia d'escriure sí o sí. I m'han vingut al cap dos versos, a manera de profecia inevitable, que em van assaltar un bon matí de principis de juny, mentre conduïa cap a la feina, quan els primers indicis de l'estiu eren encara un amable somriure de color rosa que engalanava els llits sense aigua dels rius.

ESTIU

Barranc eixut. 
Només bromera de baladre. 
Amenaça letal 
d’un altre estiu.

MjE, juny-juliol de 2015

En ocasions, es dóna la l'atzarosa circumstància que el nom d'un poble és beneït amb l'encertada florida d'un exuberant baladre estival.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.

ADDENDA (28 de juliol de 2015)

El post arribava fins ací quan diumenge 26 el vaig publicar. Però, l'endemà, l'amiga i fotògrafa Júlia Llorca em va regalar una foto esplèndida, amb una flor de baladre com a protagonista. En senyal d'agraïment, jo vaig correspondre el detall amb aquest muntatge. Crec que no pot haver-hi colofó més encertat. 

Milantamil besos per a Júlia.