Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 de març del 2018

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia lírica, per oposició a la denominació de poesia satírica, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes lírics s'havien dedicat tradicionalment a lloar la tòpica bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i ornamental que s'ha atribuït a les dones en la festa, i que s'ha fossilitzat al llarg dels anys en uns motles poètics que, afortunadament, vistos des d'avui, provoquen un somriure per desfasats i per inversemblants, tant pel que fa a l'encotillada intenció laudatòria com pel que fa a la forma d'expressar poèticament aquestes lloances.




Begonya Pozo (poeta, professora universitària), Rosa Magraner (professora de secundària i autora de diverses col·laboracions falleres) i jo mateixa, com a membres del jurat d'aquesta primera convocatòria del Premi Portal de Valldigna, vam assumir tal responsabilitat amb un objectiu ben clar: contribuir amb el nostre criteri a desterrar per sempre aquesta tradició poètica dels llibrets de falla ancorada en els més encarcarats tòpics sexistes. Desproveïts de mala intenció —d'això, n'estem convençudes—, però no per això admissibles en ple segle XXI. Almenys des d'una òptica poètica que volem moderna, lliure de constrenyiments tradicionalistes, respectuosa i igualitària en tots els àmbits. Gràcies a la Federació de Lletres Falleres, a l'Associació Cultural Falla Portal de Valldigna i a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna per propiciar aquesta oportunitat. 

Entre seixanta-nou poemes participants, presentats per trenta comissions diferents, aquests són els cinc finalistes. El guanyador es donarà a conèixer pròximament en la Festa de les Lletres Falleres. Crec que són exemples que ens indiquen que anem pel bon camí. No sé vosaltres què en penseu. Les tres components del jurat opinem que la poesia fallera serà renovadora o no serà.



Portada del llibret de la Falla Sant Nicolau Mosquit del Grau de Gandia, 2018.


LA CADÈNCIA D'AQUELL LLEDONER
Ara, que tot resta perdut a l’abisme de la memòria,
delicadament i tendra em fas recordar pel tacte
tot embolcallant la letargia del record...

Només escolte el renou d’aquella veu que,
a dintre l’oceà de l’esterilitat, crida.
Em recordes?
És una veu perduda, resclosida, ombrívola...
que descendeix al llagrimal de l’aiguaneix que l’origina.

Una flaire m’entra pels narius, potser un roser
desfet entre la penombra de la boira latent,
com aquella fulla quan érem etèria tardor
i viva de verdor soterrava les germanes de branca.

I torna a cridar eixa veu, que arronsa, que redimeix...
Em recordes?

I jo no puc cercar els mots per contestar-li
perquè aquesta senilitat és un tubercle
que em creix a dintre, tot germinant l’oblit.
Et diria: «sí, et recorde!».
Recorde quan érem a la flor de la vida,
quan l’estima era una escorça que tots dos despullàrem,
quan aquella nit, dessota núvols de níquel i estels de silenci,
ballàrem un vals al casal i recorde, també,
que on morí la nostra falla vaig plantar un lledoner
que cada tardor arranca ses fulles
com jo desarrele la meua memòria
en aquesta llacuna desglaçada d’oblit.

Vicent Lloret Llopis
Publicat al llibret de la Falla Sant Nicolau Mosquit del Grau de Gandia




Portada del llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, 2018.
Autora: Marina Puche.


MAMBO

Vas arribar així, de sobte,
com cauen els botons descosits d’un abric.
Vas arribar i vas ensenyar-me
que abans d’aigua vam ser set,
que no ha existit mai el desert sense l’oasi,
que després d’un calendari amenaçant propòsits
també hi ha espai per als dies festius vermells.
Vas arribar així, de sobte,
i tots els matisos del foc s’entremesclaven
entre tu i jo per dir sempre nosaltres.
Vas venir i vas convidar-me a la festa,
a entrar en el teu mambo, a formar-ne part,
a fer del teu tu més teu el meu jo més nostre.
Vas venir i vas portar-me el mambo,
i amb ell va entrar-hi tot, la música i les hores,
els goigs i els dols, el vi i les metàfores.
Vas venir i vas convidar-me al mambo,
a enterrar deserts i a inaugurar oasis,
a comprendre la reacció de la llum
i el comportament del fum,
el cansament de la cendra,
l’energia dels cossos calorosos que segueixen
aquest mambo que ens convida a tenir sempre set i a no tenir mai son.

Àngels Gregori
Publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d’Oliva


 

Portada del llibret de la Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna.



A LA FALLERA MAJOR
VICEN MIFSUD ALMIÑANA

Lliges un sonet de síl·labes de fada
amb rima enllaçada i besos esculpits,
que conta la vida amb mètrica brodada
de roses daurades en un bell vestit.

Volant pel poema desitges la falla
entre mil figures de colors distrets
i cada paraula que la tinta ratlla
s’enlaira amb l’aroma del so dels coets.

Tu contes els versos de les meravelles
d’un país d’ofrenes i passacarrers,
de mil primaveres i històries novelles.

I entre una metàfora de somni indultat
en l’última estrofa plora el bell poema
llàgrimes de vidre i de felicitat.

Jose Antonio Martínez Giner
Publicat al llibret de la Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna





Portada del llibret de la Falla Vilanova de Gandia 2018.


POEMA RIURÀSMIC

Somrius, i res no dius.
Aguaites, amb traïdoria, la remor de la carn.
Cluques els ulls en albirar la presa.
Ja ensumes la temptadora possibilitat
de conquerir la derrota.   
                                 
Però això ja ho sabies.
Hi desguassares la pell pudorosa
en aquell indret que esguarda
la lasciva serenitat.
Colpidora paciència la teua!
Somrius, i res no dius.

Jo t’odore l’atreviment, hi regalima.
El perseguisc assedegat, famolenc.
L’endevine umami, me l’empasse.
L’ardentor que em brolla a les nafres
em reconeix la ingesta del delit. 
Somrius, i res no dius.

A les palpentes sotmetem aquesta ceguera de llum.
Esgarrifança als primers compassos. Tornada al galop.
Clímax musicat que descarta probabilitats,
amnistia les esperances.

Rius, rius, rius… Riusssssssssss!

Raül Navarro
Publicat al llibret de la Falla Vilanova de Gandia


 

Portada del llibret de Falla de la Plaça Prado de Gandia, 2018.



PLAERS ANTICIPATS

Quan no ha florit el taronger encara,
i el seu perfum és sols una promesa,
ja et balla al cor la seua aroma encesa
en un batec de primavera clara.

Si el teu amor diu que vindrà a migdia,
de bon matí ja sents l’ànima tova,
i et sembla tot banyat d’una llum nova,
i et vola el temps en punxes d’alegria.

Perquè pel març el foc vindrà a la cita
i encendrà el món en pólvora de falles
un any sencer alenes i treballes
per fer real el somni que t’habita.

Teresa Broseta
Publicat al llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia






HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".