Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 30 de març del 2013

ÀNGELS VORA MAR


“[...] Era el mes de maig i, com quasi sempre per aquestes dates, bufava un garbí suau i se sentien els crits de les aus pescadores aguaitant des de l’aire. Per això no em va estranyar gens ni miqueta veure com, per sota del banc on seia, revolava una ploma de gavina. M’hi vaig entretenir mirant-la, amb aquella lleugeresa senzilla i blanca. I aquella dansa capritxosa em va hipnotitzar de tal manera que no sabria dir si havien passat minuts o hores quan, al meu costat, Faust, el veí dels meus pares que havia treballat tota la vida de llanterner, desvinculat del tot de les pregàries devotes, em va xiuxiuejar a l’orella, com si m’haguera llegit un somni molt íntim:

−I qui et diu a tu que és una ploma de gavina, i no d’algun àngel que s’ha assegut a descansar a l’ombra fresca?”
 
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet
per a Àngels de nata: Edicions 96, 2013

Això és un fragment extret del final del llibre Àngels de nata, que per fi tinc l'immens plaer d'anunciar que ja és una realitat en paper. Aquest és un projecte literari que ve de molt, molt lluny, de la prehistòria de la meua existència, de quan habitava en una casa a dotze altures sobre el nivell de terra, per sota de la qual passava un riu que no era riu, igual que no era ma casa aquella casa. Doncs bé: allà es van gestar Àngels de nata, en un intent, segurament, de mirar cap amunt i fabricar-me la màgia que a sota dels meus peus no trobava. Aleshores vaig constatar meravellada que, a pesar de totes les inclemències terrenals, ens sobrevolen àngels. No és la primera vegada que ho dic, me'n faig càrrec. El que he explicat encara poc és que aquella versió prehistòrica dels Àngels se'm va encallar en uns anys malcarats per a mi, i fou la demanda d'uns amics la que, inesperadament, per art de màgia també, em va donar la clau per a enllestir definitivament el conte: just aquelles plomes volanderes, que sempre hi han estat, entre els bancs, al jardí..., però que calia mirar-se-les, no com si provingueren de les aus marines que habiten aquell entorn, sinó com alguna altra cosa...

Si us ve de gust, hem penjat a l'ISSUU les primeres pàgines del llibre.
Podeu llegir-les, i conèixer alguna més de les il·lustracions de Maria,
clicant ací.


El disseny de format i la maquetació són de Pau Àlvarez:
padrí sense el qual aquesta criatura no seria el que és.

Els amics Dolors Pallàs, Emili Ripoll i Eva Pellicer em van convidar, en nom de la Germandat del Davallament del Grau, a participar amb algun text en l'edició de la revista Passio de 2008. Sé que ho feien per afecte, i perquè aquell era un any molt especial per a Dolors i degué trobar oportú que el celebràrem amb algunes lletres amables. Jo mai no els vaig donar cap indici de conversió espiritual. Però la il·lusió amb què els meus col·legues m'ho demanaven em va semblar suficientment important per a intentar correspondre-la. I vaig redactar el text que reproduïsc a continuació, ara adornat amb alguna imatge, i el desig que, tot plegat, puga fer la funció de gest de reconeixement personal al meu poble, el Grau de Gandia, i a la gent esforçada que porta la vida de la mar adherida al cos, com si fóra una segona corfa de salobre. 


Bocana del port. A la dreta, el moll de pesca, amb els 'tinglados' al fons;
a l'esquerra, la part posterior de l'església de sant Nicolau del Grau de Gandia.
 
Una nit de Dijous Sant, mentre anava congregant-se molta gent a la plaça del Garbí per veure desfilar la processó, em vaig quedar embadalida contemplant com la imatge del Davallament era transportada per la força d'un grup d'homes des de la capella que li fa d'habitatge fins al carrer, on els confrares ja l'esperaven en dues fileres paral·leles. Avançava aquella talla il·luminada i adornada de flors a través del jardí de l'església. Com a teló de fons, una boirina pietosa que pujava des del port, reflexos daurats contra les aigües i una olor a mar vella, una mica impúdica, que impregnava, que fa més de mig segle que impregna, les parets del temple, la pena dels qui desclaven el seu Crist de la creu, les túniques serenes dels qui custodien la mort més transcendent de la història dels humans. 





Fa temps que m'emociona aquesta barreja entre el sagrat i l'humà. I per això, per exemple, se m'acut que l'església del Grau —la de sant Nicolau i la de la Mare de Déu Blanqueta podria ser un símbol, un espai de convivència i d'interferència constant entre aquests dos mons: el diví i el quotidià, el recolliment i l'expansió de la mar, els càntics eucarístics i el motor de les barques, les campanes que criden a l'oració i els crits de les gavines, l'olor de l'encens i l'olor del salobre. Si en alguna ocasió, com m'ha passat a mi, oïu missa i bufa aquell garbí suau que entra per la bocana del port, és possible que de sota d'un banc revole alguna ploma blanca de gavina. Però, qui vos diu que és ploma de gavina i no d'àngel, que en la penombra fresca s'ha assegut a descansar? 


Tot respectant la fe dels qui creuen, el meu lligam amb el món s'estableix a través d'una espècie de paganisme agraït amb tot. Sóc capaç d'emocionar-me —i sense cap mena d'afront ho reconec— davant de la senzillesa d'una Mare de Déu menuda que és de la Misericòrdia però que el poble ha rebatejat com a "Blanqueta", i com a tal se l'estima. I per cert, respecte d'aquesta divina doneta blanca, he llegit un text del cronista Sanz i Forés on torna a ser difícil desvincular la vida humana de la intercessió sagrada:

Los marineros del Grao y Llavador la han elegido por su Patrona, y le celebran una fiesta anual con la mayor pompa y solemnidad posible. Para costear los gastos necesarios han hecho á la Señora participante del premio de sus trabajos: Así es que cuando han de trabajar en la mar, embarcando y desembarcando, se convocan todos, y reparten entre los que trabajan todo cuanto ganan, pero destinando dos porciones, para el culto de la imágen de la Virgen. Celebrada la fiesta dividen entre todos ellos la cantidad sobrante del fondo destinado para ella.

Exemplar i bonic, el comportament social, allà a finals del segle xix, dels homes de la mar.



Tal com està escrit, a la tercera nit després d'aquell Dijous Sant en què vaig veure com
la imatge del Davallament travessava el jardí de l'església, tants i tants cristians van ressuscitar a la fe, igual que el seu redemptor. Jo no sé exactament per quin impuls –segurament més acostat a causes terrenals que no celestials–, vaig voler compartir aquella alegria pasqual sense mesura, i amb la mateixa glòria d'un dels càntics a la llum, va nàixer un petit poema que fa:


Plomes enlaire,
clam de campanes.
Lluna salobre
entre ventalles. 




Es va titular «Església vora mar», en honor de la petita dama que vetla, des d'un flanc geomètric de costelles obertes als embats del llevant, la son i la vigília de les barques. La mateixa església que propaga salms i homilies als pescadors i a les seues xàrcies evangèliques. Aquells pescadors que, des de fa dècades, amb una lleialtat que esborrona, pesquen a la vora del temple marí.



dijous, 21 de març del 2013

LENTES ESTALACTITES. EN EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Quan vivia a València i, d'això, en fa ja molts anys, o almenys a mi m'ho sembla... em vaig prometre a mi mateixa, com a norma i recurs de supervivència anual, pegar a fugir de la ciutat en la setmana de Falles. La disjuntiva era ben senzilla: o bé buscava un lloc fora de València, lluny o prop, però on regnara la pau, i l'aire lliure de pólvora, o bé m'immolava davall d'aquell balcó de la plaça de l'Ajuntament que, ja en aquells primers anys 90, presidia la incorruptible alcaldessa Rita. Ara ja en fa alguns més que visc en un lloc on, si no vull, no sent la remor fallera ni de lluny. Però ja no he abandonat aquest costum alliberador de fer una escapada en aquests dies en què una se'n va quan encara és hivern i torna amb la primavera dominant-ho tot.

En aquesta ocasió, l'eixida ha tingut un al·licient afegit, i és que he estrenat càmera fotogràfica. Sóc només una curiosa, aficionada a voler comprovar com immobilitza un objectiu allò que els ulls consideren atractiu a la vista. I en aquesta experiència iniciàtica, l'objectiu ho ha tingut ben fàcil, amb els primers motius i els primers colors que s'ha trobat al davant: la pedra de Besalú i de Ripoll; els borrons rogencs dels faigs de Bianya, els blancs de les pruneres; el blau de la neu de la vall de Núria; les transparències netes del riu Fluvià, o del Ter; el basalt negre de Castellfollit de la Roca; la vesprada llampant a les terres altíssimes del comte Arnau...

I de sobte hem aterrat en el 21 de març, que, a part de ser el primer dia de primavera, és el que la UNESCO ha volgut establir com a Dia Mundial de la Poesia. Segons com, l'he poguda veure cossificada, la poesia, en aquests caramells tardans, com ramells de flors de fred d'alta muntanya. O en les petites anemones silvestres que ens han eixit al pas, regals inesperats brollant dels marges, records puríssims de l'última passejada per la vall de Bianya abans de tornar a casa.

Caramells de Núria.

Anemones molt a prop del Molí d'en Solà, un raconet sense falles
de la vall de Bianya.


LENTES ESTALACTITES

Ens modela el dolor,
lentes estalactites
que creixen a mesura
que es dessagnen

contra l'abisme
on precipita
la gota inesgotable
que sense preguntar

ens perpetua.

març de 2013





HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".