Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 21 de març de 2013

LENTES ESTALACTITES. EN EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Quan vivia a València i, d'això, en fa ja molts anys, o almenys a mi m'ho sembla... em vaig prometre a mi mateixa, com a norma i recurs de supervivència anual, pegar a fugir de la ciutat en la setmana de Falles. La disjuntiva era ben senzilla: o bé buscava un lloc fora de València, lluny o prop, però on regnara la pau, i l'aire lliure de pólvora, o bé m'immolava davall d'aquell balcó de la plaça de l'Ajuntament que, ja en aquells primers anys 90, presidia la incorruptible alcaldessa Rita. Ara ja en fa alguns més que visc en un lloc on, si no vull, no sent la remor fallera ni de lluny. Però ja no he abandonat aquest costum alliberador de fer una escapada en aquests dies en què una se'n va quan encara és hivern i torna amb la primavera dominant-ho tot.

En aquesta ocasió, l'eixida ha tingut un al·licient afegit, i és que he estrenat càmera fotogràfica. Sóc només una curiosa, aficionada a voler comprovar com immobilitza un objectiu allò que els ulls consideren atractiu a la vista. I en aquesta experiència iniciàtica, l'objectiu ho ha tingut ben fàcil, amb els primers motius i els primers colors que s'ha trobat al davant: la pedra de Besalú i de Ripoll; els borrons rogencs dels faigs de Bianya, els blancs de les pruneres; el blau de la neu de la vall de Núria; les transparències netes del riu Fluvià, o del Ter; el basalt negre de Castellfollit de la Roca; la vesprada llampant a les terres altíssimes del comte Arnau...

I de sobte hem aterrat en el 21 de març, que, a part de ser el primer dia de primavera, és el que la UNESCO ha volgut establir com a Dia Mundial de la Poesia. Segons com, l'he poguda veure cossificada, la poesia, en aquests caramells tardans, com ramells de flors de fred d'alta muntanya. O en les petites anemones silvestres que ens han eixit al pas, regals inesperats brollant dels marges, records puríssims de l'última passejada per la vall de Bianya abans de tornar a casa.

Caramells de Núria.

Anemones molt a prop del Molí d'en Solà, un raconet sense falles
de la vall de Bianya.


LENTES ESTALACTITES

Ens modela el dolor,
lentes estalactites
que creixen a mesura
que es dessagnen

contra l'abisme
on precipita
la gota inesgotable
que sense preguntar

ens perpetua.

març de 2013





9 comentaris:

  1. Preciós, aquest poema, Maria Josep. Que tinguis una bona primavera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que siga igualment benèfica per a tu. Crec que aquest poema té un no-se-què ricardgarcià... No t'ho sembla, a tu? Celebre que t'agrade. Ja saps que la teua poesia em commou.

      Elimina
  2. Una meravella. Ah! i compte! que la fotografia atrapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda siga aquesta atrapamenta, Carles! Fa temps que vaig darrere d'aprendre alguna cosa de fotografia, però no hi ha mans. De moment és tot intuïció, i ganes de mirar amb atenció les coses que m'interessen, i d'intentar que no passen de llarg. Això ho pot fer un poema o una bona foto. A veure si aconseguisc, entre les dues coses, fer-ne una mitjanament bé. Gràcies per les consideracions. Una abraçada de les que s'assemblen als cercles.

      Elimina
    2. Saps que aquesta afecció és compartida... Com l'abraçada

      Elimina
  3. Quin poema més bonic, Maria Josep. I quin record més preciós de les estalactites. Una abraçada, Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mercè, moltíssimes gràcies. Per la companyia, per haver-nos apropat aquestes estalactites, com el zoom de l'objectiu. I sobretot per la vostra amistat, que és un regal impagable.

      Elimina
  4. Això d'estrenar càmera fotogràfica és un bon auguri per seguir reflectint els paisatges -interiors i exteriors- que amb tant de goig recorres i ens convides a recórrer! Belles,perpètues, eixes estalactites!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jovi! Les teues paraules sempre m'encoratgen a seguir. Aproximar imatges i paraules és un al·licient creatiu important per a mi, que em motiva molt. Queda moltíssim per aprendre, per descobrir, i el camí és un repte apassionant. Salut!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".