Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 19 de març de 2016

«AL LENT REPÒS DE LES PUPIL·LES». AVATARS D'UN POEMA

Fa uns dies, el poeta i traductor Joan Navarro va reproduir a Facebook uns versos d'un poema del meu Serena barca titulat «Mirall»: «L'enyor dels mots / al lent repòs / de les pupil·les.» Els acompanyà, en la línia del que crec que ja és marca —estètica i poètica— de la casa Navarro a la xarxa feisbuquera, d'una imatge fotogràfica i també de la corresponent traducció al portuguès. En reproduïsc el resultat al final d'aquesta entrada. Però primer aprofite per fer una breu reflexió metapoètica. I és que he de reconèixer que llegir aquests versos aïllats del poema al qual pertanyen, a manera de destil·lació respecte del conjunt, m'ha resultat il·luminador. Com en altres ocasions, m'he reafirmat en la meua creença personal que, sovint, un poema està construït amb els adornaments que embolcallen uns pocs versos essencials —de vegades un només—, un nucli proteic al voltant del qual graviten altres versos secundaris, completant-ne, això sí, el context on creix harmònicament aquell ens misteriós que coneixem com a poema.


Clemencia Nengono, equatoguineana.
Fotografia de Susi Artal que formà part de l'exposició i catàleg titulats
(In)visibles. Les altres dones?
Universitat de València, 2006.

Pensant-hi, he recordat que «Mirall», inclòs a l'apartat «Tipografiar el buit» de Serena barca, ha conegut diversos avatars abans d'arribar a la forma definitiva —definitiva?— que apareix al llibre publicat per Edicions del Buc. Començant per aquesta primera versió que acompanyà la fotografia de Clemencia Nengono, inserida dalt, al catàleg (In)visibles. Les altres dones? de l'exposició homònima de Susi Artal:


CLEMENCIA

Què mires que no et diga
la fonda pietat en què t’empares?
Fosca pell. Pena fosca a la pantalla.
Només un punt de nacre encén
el perfil negre, 
igual que el nom clement que t’il·lumina.

MjE, 2006. 


Al cap d'un temps, el poema inspirat per una de les dones visibles de Susi Artal, adoptà el títol de «Mirall» i, només amb algun canvi lleuger respecte del que apareix a Serena barca, va assumir l'encàrrec de ser expressió poètica d'un altre rostre de dona: en aquest cas el meu, interpretat en forma de dibuix per l'artista, editor de llibres de bibliòfil, gravador, i etcètera, Miquel Plana. El joc de dibuix i poema s'inclou a l'obra, elaborada i impresa per qui fou considerat «arquitecte del llibre», que convinguérem a titular Cal·ligrafies al buit. Miquel em va reconèixer que s'hi va deixar enlluernar pel protagonisme de les meues arracades, i per això va voler fer que se'n despenjaren les inicials del nom. No li vaig explicar mai que «Mirall», abans d'esdevenir el «Mirall» il·lustrat per ell, havia trobat el seu motiu de ser en una altra arracada lluminosa: la de l'equatoguineana Clemencia Nengono.

I heus ací que la imatge dibuixada de la poeta gosa interrogar la poeta mateixa; aquella que s'expressa amb els mots que s'hi emmirallen, encarades l'una amb l'altra:




MIRALL

Què mires que no em diga
la fonda pietat
en què t'empares?

És meua, o teua,
aquesta absència
habitada de veus?

L'enyor dels mots,
al lent repòs
de les pupil·les.

Com el llevat que foscament
fermenta.

MjE: Cal·ligrafies al buit, Miquel Plana editor, 2012.



Com a colofó del periple anterior, l'estrofa escollida per Joan Navarro podria ser l'últim vestigi —i potser ara sí que definitiu— del poema «Mirall», i de les circumstàncies en què s'ha anat fent. Aïllada de la resta del poema. Diria que (quasi)autosuficient:

L’enyor dels mots
al lent repòs
de les pupil·les.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| A saudade das palavras / no lento repouso / das pupilas.



Fotografia de Joan Navarro.


ADDENDA (20 de març de 2016)

La llibreria Nollegiu, de Poble Nou de Barcelona, ha escrit a la seua pissarra el poema «Mirall». Crec que hi té molt a veure que dissabte la vàrem visitar, aquesta llibreria bonica on tenen molt present la poesia, el Jordi Solà i jo, i que el meu company ens va amenitzar l'estona recitant-hi el mateix poema, davant d'uns clients, i de la llibretera Maria. Els seus oients, amb ulls com a plats i cors contents, li agraírem la sorpresa de l'espontaneïtat. Bonic record, el d'aquella vesprada.


 



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »