Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 21 de març de 2019

Suite de les séquies. Un projecte musical i poètic amb què celebràrem el 8 de març

Promogut i impulsat per la Diputació de València, el projecte titulat Suite de les séquies ha sigut creat, musicalment parlant, per huit compositores valencianes, cadascuna de les quals n'ha escrit un moviment. Sara Galiana, Iluminada Pérez, Esther Torró, María José Belenguer, Claudia Montero, Raquel Sánchez, Miriam Pascual i Celia Rivero en són les autores. Aquesta «banda sonora» inspirada en la simbologia de l'aigua i de les canalitzacions que reguen l'horta sota la jurisprudència secular del Tribunal de les Aigües, es completa amb vuit poemes escrits per a l'ocasió i amb la intenció que es puguen llegir al llibret que acompanyarà la Suite en format discogràfic. Hi han aportat els seus textos les escriptores Begonya Pozo, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni i Verger, Consol Martínez Bella, Maria Josep Escrivà, Begonya Mezquita, Isabel Canet Ferrer i Teresa Pascual. 



Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València. 16 de febrer de 2019.
De dreta a esquerra: Isabel Canet Ferrer, Consol Martínez Bella, Encarna Sant-Celoni i Verger, Begonya Pozo, Teresa Pascual, Isabel Robles, Maria Josep Escrivà.
Per motius de força major, Begonya Mezquita no va poder participar
en la sessió fotogràfica.

El dia 10 de març de 2019, la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV, sota la direcció de Marita Primo Rocher, estrenà aquesta Suite en vuit moviments al Palau de la Música de València. En roda de premsa prèvia que tingué lloc al mateix Palau, es presentà el projecte musical i poètic. En nom de les poetes, hi vaig fer una breu intervenció, a manera de descripció i de declaració d'intencions, que transcric a continuació, una mica ampliada i retocada ara:

Amb aquest treball poètic col·lectiu, elaborat per vuit poetes valencianes, ens hem proposat com a repte plasmar poèticament la nostra relació vivencial —entenent vivència com a experiència emocional, intel·lectual i/o biogràfica, però no necessàriament en aquest últim sentit— amb les séquies i el medi per on transcorren; séquies com a realitat o com a símbol allunyat sempre de qualsevol tractament folklòric. Algunes poetes han tingut present la seua experiència sentimental i el record d'alguna séquia en concret, sobre la qual també s'han inspirat les vuit compositores de la Suite musical. Per exemple, Isabel Robles fa servir com a pretext al voltant del qual gira el poema «Jocs i camins d'aigua» la séquia de Mestalla: 

Jo no botava séquies; no ho féiem les xiquetes,
però recorde el roll del camí Vell del Grau,
del braç d'Algirós, séquia de Mestalla.

Altres poetes s'han amerat de les composicions musicals per a escriure el seu poema. És el cas d'Encarna Sant-Celoni i Verger, que escriu «Aiguaduits d'horta» acompanyada de la composició de María José Belenguer inspirada en la séquia de Mislata.

Entre els vuit textos hi ha una gran diversitat formal, però sempre s'hi detecta el domini tècnic de les autores. Hi trobareu, per exemple, una evocadora prosa amb tons poètics d'Isabel Canet Ferrer, «Dona, serp, aigua»:

[...] A l'espill de la séquia, la xiqueta que vaig ser es contrafeia amb ganyotes de plor i ràbia.Ells m'assenyalaven i se me'n reien. L'aigua, de tan verda, tremolava.»


Compositores i poetes abans de la roda de premsa i estrena
de la Suite de les séquies. Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.

O el poema en prosa de Begonya Pozo titulat «D'una set antiga», amb un final de rotunditat aforística: 

Després de tot, la nostra fermesa líquida fendeix la terra: l'aigua som nosaltres. 

Al costat dels versos sincopats, amb un ritme intern molt marcat, de Consol Martínez Bella:

el sol fecund       el pensament eixorc

el suau lliscar de les séquies      els camins soterrats de l’aigua
la insistència de les flors          la rotunditat de l’asfalt
l’aroma fèrtil de l’horta          l’efluvi constant de l’excés


En vers lliure, el poema d'Isabel Robles ja citat, o de Begonya Mezquita, amb tota la seua frescor i un llenguatge quotidià que ens el fa ben viu i pròxim: 

Passen núvols i és com ahir,
que a la porta de casa t’explicaven històries.
El carrer com un ventre altiu,
carregat de romanços, era un pacte amb el temps, corre, germaneta, corre!
Avall, avall, atrapàvem un gat de plàstic,
el tacte del sol a la pell, l’arena, la llum del capvespre.
 

 
La forma més clàssica i la sonoritat que aporten les rimes d'Encarna Sant-Celoni:   

Séquia, reguer, canal, fillola,
mare, major, rec, braç, sequiola.

Ramals que del dit «riu blanc» veniu
i, amb teranyines d’obra i canya,
boques i conreus arreu nodriu
entre xiu-xius i raucs de granota.


O l'impecable treball mètric i rítmic en els decasíl·labs tan bells de Teresa Pascual:  

Un Adam maternal ocupa el centre
del poder en la font. Mou les parets
d'una matriu de bronze i romp les aigües
obertes del seu curs sobre les séquies.


Cartell: Joane García.


En pràcticament tots els poemes hi ha referències a altres poetes contemporànies o clàssiques, a manera de reconeixement a cadascuna d'elles, com per exemple Maria Beneyto, Maria-Mercè Marçal o la poeta andalusina, del segle XII, Hamda bint Ziyad. Tot això indica, evidentment, que la tradició poètica escrita per dones no s'ha interromput fins als nostres dies. 

I tots són l'expressió de la reivindicació o la consciència de pertànyer a un lloc, d'arrelament. I el compromís i l'autoafirmació de la nostra condició de dones creadores. Séquies i dones; dones i séquies, al poema, novament, d'Isabel Robles: 

No sabia els seus noms: ara són invisibles,
la seua música és silenci aparent
i, amb tot, segueixen vives, reviscolant
cap a la mar, lluitant cap a la llibertat.
No sé per què les séquies em fan pensar en les dones.  


L'últim moviment d'aquesta Suite poètica, dit precisament «Suite de la Font del Túria», de Teresa Pascual, parteix de la referència al Gènesi per incidir en l'empatia amb les figures femenines de la clàssica font de la ciutat de València. Una simbologia conservadora que Teresa qüestiona amb subtilitat. Llegiu:


I com un Déu veié el que havia fet,
que tot això era bo
, i es va adormir.
Al seu voltant les huit filles somriuen,
porten com ell, el món abolit
a les espatlles amples del silenci,
però com ell, no ho saben i fingeixen,
somnien en els dolls blancs del vell Túria
al ventre d'una terra no creada.



Marita Primo Rocher dirigint la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV.
Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.
 
En qualsevol cas, en aquest treball col·lectiu, des de les veus personals de cadascuna de les vuit poetes, hi ha un desig expressat amb molts matisos. Com diu Encarna Sant-Celoni apel·lant al motiu central d'aquesta Suite de les séquies feta de versos: «per fi us retem allò que us toca». 
Si se'm permet, per acabar, aquest és el poema que jo hi signe: un homenatge als meus i a l'hàbitat on ells i elles, com jo, ens hem fet. Mig de terra i mig d'aigua.



ARBRE GENEALÒGIC

      de la terra on s’avaren les memòries
                             Teresa Pascual

D’olor de molla de caragol, els cossos de criatura: tot l’estiu, de les basses a les séquies. De les sangoneres enganxades a les cames. De les sangoneres i dels blauets fosforescents. Dels talons esquarterats com séquies clivellades. De les séquies i el tarquim, de la gallinassa. Dels lliris grocs i de les rates d’aigua. De les arrels ancianes dels canyars. De tolls, d’ullals i de lluents. Del collverd exangüe caient a plom. Del segamà temut que els ensangona. Soc de tot això que foren ells. I de la terra negra on demà m’endinsaré buscant la veritat.



MjE, març de 2019 


 

2 comentaris:

  1. L'enhorabona al conjunt vostre de lletres i notes. No sé fins a quin punt tindrà transcedència més enllà de València ciutat; si es podrà escoltar en pobles de comarques, però seria una llàstima si no se'n programaren actuacions en xàtiva, Alcoi, Dénia, Altea, Sogorb Morella, Llíria, Elx, Gandia, Benicarló, Algemesí, Requena, Aiora, etc.

    Pel que fa al teu text: treballós sempre cercar la veritat i difícil trobar-la.

    Al remat, he fet una cerca del mot segamà i no apareix al DCVB, ni al DNV ni al DIEC. Tire mà de la Viquipèdia i hi és: Cladium mariscus (L.) Pohl). De retruc, un tal Emili Selfa Fort reclama que siga inclòs al DNV (http://catalallengua.blogspot.com/2015/02/paraules-per-el-dnv-15.html) i Salvador Fuster Lorente (biòleg) i el Vicent Mestre Camarena (mestre jubilat) hi fan referència (https://lamarinaplaza.com/ca/2016/01/03/plantes-del-nostre-entorn-xii-plantes-de-les-marjals/). Ací la fitxa d'aquesta pàgina (http://www.floracatalana.net/cladium-mariscus-l-pohl)


    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és un projecte que, amb suport, hauríem de fer créixer. La Suite musical és una meravella; aquesta part, i la poètica, haurien de dialogar dalt de l'escenari. A València hi havia setanta músics, però els poemes es van presentar a banda del concert. És una meravella veure i escoltar aquesta Banda Simfònica de Dones però, clar, moure-les requereix un esforç en tots els sentits. A veure si les circumstàncies ens són favorables en els pròxims mesos, i aleshores sí, l'espectacle mereixeria rodar pertot.

      D'altra banda, el "segamà" és una planta molt comuna a la marjal. En el vocabulari del meu pare és ben comuna. Els homes que han treballat a la marjal, amb les cames i els braços a l'aire, saben que les fulles són com fulletes d'afaitar. Ell em conta que era fàcil fer-se'l xorrant sang quan anaven a fer herba per als animals. Aquesta pàgina de Flora catalana és una meravella, botànicament i lingüísticament parlant. La consulte molt sovint. M'ha agradat comprovar que la forma "segamà", per dir aquest tipus de jonc, hi és.

      Per últim, Emili Selfa és un històric polític, de Beniopa, molt conegut i estimat a la comarca. Company de lletres també. Si en tens curiositat, pots fer una ullada a aquest llibre que acaba de publicar a Lletra Impresa. Amb les marjals com a tema central de la seua ficció, precisament: https://diariserpis.com/emili-selfa-i-manola-roig-fan-de-la-marjal-un-escenari-literari-de-llegendes/

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".