Allò que, sense dubte, m'atrau més d'una persona és la seua veu. Per a mi, una bona veu té un poder de fascinació i de seducció incomparables a res. Puc oblidar un nom, un rostre; fins i tot puc oblidar esdeveniments importants de la meua vida, però, una veu bonica, no l'oblide mai. La conserve en l'arxiu sonor de la memòria a pesar que hagen passat anys des que la vaig sentir per última vegada. La veu de qui recita, de qui llegeix en veu alta un text, la veu desconeguda d'algun company o companya de classe, d'algú que intervé en un acte públic i ens fa girar el cap... La veu d'un cantant, primera manifestació del seu ésser, que t'atrapa, amb aquella personalitat que és l'extensió del seu cos i del seu esperit. La Viquipèdia refereix el caràcter de la «veu» en uns termes que s'aproximen a això que dic: «La veu està íntimament lligada a la personalitat de cada individu,
atès que és l'emanació de la seva afectivitat i de la seva sensibilitat,
així com el reflex de la seva individualitat tant fisiològica com
psicològica.
La veu està relacionada amb l'expressió de la nostra essència més profunda».
Espectrograma de la veu humana. Imatge extreta de la xarxa. |
Roger Mas és la seua veu poderosa i càlida alhora. La veu que acarona i la que esgarrifa. La veu que transporta a la seua poesia cantada. La seua poesia interpretada a través de la versatilitat de registres de la seua veu. Aquella textura amb què, en alguns moments, canta com si recitara i recita com si cantara. Un dia de la setmana passada anava cap a la feina amb cotxe, escoltant la tertúlia del matí a la ràdio i reflexionant sobre la deixadesa de les persones que hi intervenien, sobre aquest model de llengua tan pobre que, malauradament, predomina en els nostres mitjans públics valencians. Pensava en tot això, i que ben bé podria estar escoltant aquella tertúlia de ràdio —només hi canviaria la llengua predominant— en la majoria d'altres mitjans estatals: Madrid, el president Sánchez, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles... I aleshores...
He desconnectat la ràdio. He tirat mà del CD de Roger Mas que aquests dies m'acompanya de la feina a casa i de casa a la feina. El vaig comprar al Teatre Raval de Gandia, després d'una actuació recent del cantautor: Irredempt, una obra d'art fonamentada en la veu, en la lletra de les cançons i en la música d'una guitarra. Irredempt: «No alliberat, dit especialment d’una província, d’una regió, etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la». He buscat un tema que em té el cor robat, i els sentits també: «Sota una fina capa de cendra». Imatge del desig satisfet, potser. La veu, els mots, em transmet una sensació de benestar que em restitueix la confiança en la bellesa, en aquella gratificant sensació atàvica de qui se sap acompanyat, en la calma senzilla de qui no necessita res més. I de sobte, jo també m'he trobat cantant...
He desconnectat la ràdio. He tirat mà del CD de Roger Mas que aquests dies m'acompanya de la feina a casa i de casa a la feina. El vaig comprar al Teatre Raval de Gandia, després d'una actuació recent del cantautor: Irredempt, una obra d'art fonamentada en la veu, en la lletra de les cançons i en la música d'una guitarra. Irredempt: «No alliberat, dit especialment d’una província, d’una regió, etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la». He buscat un tema que em té el cor robat, i els sentits també: «Sota una fina capa de cendra». Imatge del desig satisfet, potser. La veu, els mots, em transmet una sensació de benestar que em restitueix la confiança en la bellesa, en aquella gratificant sensació atàvica de qui se sap acompanyat, en la calma senzilla de qui no necessita res més. I de sobte, jo també m'he trobat cantant...
«Sota una fina capa de cendra». Lletra: Roger Mas. Música: Joan Ridao i Roger Mas.
una làmpada vermella i flaixos de tele muda a les parets.
Aquí, davant del foc,
em sento bategar a les galtes i vaig encès com una teia,
no sé si sóc en un pou, en una cisterna o a la frontera d'un paradís.
Ajagut al sofà, s'hi està bé, en aquesta cambra, lluny
de qui sap què. La profunditat de sons ancestrals
navega per nervis destensats, oxidant
radis de síntesi alquímica. Pedres roges.
Gemecs encesos. La brasa del pecat somorta
sota una fina capa de cendra.
He fet una cerca a la xarxa per saber què se n'havia dit, d'aquest disc, en el moment de la seua publicació (2015). I hi he trobat aquest article de Sebastià Alzamora on en parla, tan fascinat ja aleshores com jo avui, 16 d'abril de 2019 en què escric aquesta entrada, quan acabe de saber per pura casualitat que se celebra el Dia Mundial de la Veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada