Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 29 de desembre de 2017

Bon any 2018: Als absents

L'any passat per ara desitjava un bon 2017 amb un poema que es va intitular, amb ben poca originalitat, «Solstici 2016» i que començava amb els versos: 

Ha tornat el pit-roig
al meu pati d'hivern.





A partir d'ací, em vaig fer el propòsit de seguir expressant poèticament els mateixos bons desitjos, durant els tres anys pròxims, fent-hi servir el mateix motiu cíclic del pit-roig, que, en arribar els mesos més freds, retorna a les nostres latituds.





Passa, però, que la vida va a la seua i la realitat s'esdevé d'una manera mentre nosaltres encaminem els nostres propòsits, els nostres desitjos i les nostres previsions en un altre sentit. I així, arriba el mes d'octubre, i el de novembre, carregat d'imprevistos, de sotragades polítiques, d'ànims desestabilitzats... I esperes que aparega al pati tardoral aquella petita pinzellada de llum que hi aporta el pit-roig d'altres anys, però res: tot desassossec i desencant i incertesa.




Sort dels camins que recórrec entre séquies i bancals i que sempre hi són per amanyagar-me per dins i posar-hi una mica d'ordre. Uns travessen bancals encesos al ple de l'hivern, amb les esferes color taronja que semblen boles cridaneres de Nadal; i uns altres voregen bancals d'hortalissa, silenciosos ara, discrets, recoberts alguns amb blanques mortalles, reposant encara, ensenyant-nos la importància productiva de la calma. I l'energia portentosa amb què ens habiten les absències.




Què seria de mi sense aquests camins i sense l'eloqüent companyia de la terra? Ara sí:

Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.

SOLSTICI 2017
Als absents


Emblanquina el matí
la llum humil d’un nou hivern. El pati calla.
Què se n’ha fet, del pit-roig, que no arriba?
Petit com és, alguna por l’espanta.

L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència. 



MjE, desembre de 2017




Totes les fotografies estan preses en terrenys que fiten amb la marjal de Gandia, als encontorns de l'Alqueria del Duc, el matí del passat 24 de desembre.
La tarja, l'ha composta Jordi Puig.
Immensament agraïda i honrada amb les seues complicitats.




diumenge, 3 de desembre de 2017

—Bon dia! —Pastant morter!

Conten a ma casa que vivia al carrer Molí de Santa Maria un home, el Tio Gorra, que era una mica dur d'orella —per no dir, segurament, que era sord com una maça—. Treballava en l'obra i, quan algú el saludava, perquè li passava a prop, s'hi establia aquell diàleg absurd que podia anar, més o menys, així:

—Bon dia, Ti Gorra!
—Pastant morter!

Sempre que recordem l'anècdota, hi reapareix el dubte de si el Tio Gorra era tan sord com diuen o és que, en realitat, només volia que el deixaren tranquil, i mantenir aquell «diàleg de sords» era la seua millor estratègia. 

Em va bé el succeït per explicar que, des del mes de juliol, tinc com a veïnes unes persones oriündes de Castella, que van arribar a la Safor per treballar, i sembla que amb intenció de quedar-s'hi, almenys, durant una temporada llarga. Des de l'arribada dels nouvinguts, es dóna molt sovint el cas que, en eixir de casa de matí per anar-me'n a treballar, me'ls trobe a l'escala, el pare, la mare, o bé un o un altre fill que trauen a passejar un gran gos dàlmata que també forma part de la família. I s'hi produeix una situació que, més o menys, sol anar així:

—Bon dia...
—Buenos días...

O també així, segons qui faça ús de la paraula en primer lloc:

—Buenos días...
—Bon dia...

Confesse que aquestes trobades matineres s'han convertit en un al·licient per a mi. Perquè vull pensar que, algun dia, potser aquests veïns instal·lats a Miramar de la Safor sentiran aquesta alegria íntima que provoca el fet de saber-se part del poble que els ha acollit, pel simple gest de saludar en la llengua en què aquell poble parla. Ho escric, açò últim, sense ni un bri d'ironia. N'estic sincerament motivada i intrigada, esperant aquest moment de complicitat sociolingüística. Ara bé, hi ha un detall sinistre que entela una mica aquesta esperança. A veure si sou capaços d'endevinar quin va ser el primer balcó d'aquesta humil comunitat de veïns que va exhibir la seua bandera espaÑola, amb el seu pal ben estirat i tot, després de l'1 d'octubre... A veure... I l'únic balcó que la hi manté, ben palplantada, encara? Que se'm disculpe la vulgaritat, però jo, cada vegada que arribe a casa i mire cap a dalt i hi veig onejar allò allà dalt, imagine aquell balcó com si fos un vaixell pirata de rònega consciència... O, també, i més vulgar encara, hi veig la família que s'ha trobat de sobte en un país nou, que saluda en una altra llengua i que fa una estranya olor de salobre..., i ha tingut la necessitat de marcar ràpidament el territori, com fa el seu dàlmata quan el trauen a passejar..., per si de cas. Per si de cas, als seus conciutadans, no ens hagués quedat clar des del primer moment qui es reserva el dret històric de colonitzar a qui. 



«Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta».

Manel Rodríguez-Castelló: «Saials. Grocs». La pedra i el marge.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »