Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 3 de desembre de 2017

—Bon dia! —Pastant morter!

Conten a ma casa que vivia al carrer Molí de Santa Maria un home, el Tio Gorra, que era una mica dur d'orella —per no dir, segurament, que era sord com una maça—. Treballava en l'obra i, quan algú el saludava, perquè li passava a prop, s'hi establia aquell diàleg absurd que podia anar, més o menys, així:

—Bon dia, Ti Gorra!
—Pastant morter!

Sempre que recordem l'anècdota, hi reapareix el dubte de si el Tio Gorra era tan sord com diuen o és que, en realitat, només volia que el deixaren tranquil, i mantenir aquell «diàleg de sords» era la seua millor estratègia. 

Em va bé el succeït per explicar que, des del mes de juliol, tinc com a veïnes unes persones oriündes de Castella, que van arribar a la Safor per treballar, i sembla que amb intenció de quedar-s'hi, almenys, durant una temporada llarga. Des de l'arribada dels nouvinguts, es dóna molt sovint el cas que, en eixir de casa de matí per anar-me'n a treballar, me'ls trobe a l'escala, el pare, la mare, o bé un o un altre fill que trauen a passejar un gran gos dàlmata que també forma part de la família. I s'hi produeix una situació que, més o menys, sol anar així:

—Bon dia...
—Buenos días...

O també així, segons qui faça ús de la paraula en primer lloc:

—Buenos días...
—Bon dia...

Confesse que aquestes trobades matineres s'han convertit en un al·licient per a mi. Perquè vull pensar que, algun dia, potser aquests veïns instal·lats a Miramar de la Safor sentiran aquesta alegria íntima que provoca el fet de saber-se part del poble que els ha acollit, pel simple gest de saludar en la llengua en què aquell poble parla. Ho escric, açò últim, sense ni un bri d'ironia. N'estic sincerament motivada i intrigada, esperant aquest moment de complicitat sociolingüística. Ara bé, hi ha un detall sinistre que entela una mica aquesta esperança. A veure si sou capaços d'endevinar quin va ser el primer balcó d'aquesta humil comunitat de veïns que va exhibir la seua bandera espaÑola, amb el seu pal ben estirat i tot, després de l'1 d'octubre... A veure... I l'únic balcó que la hi manté, ben palplantada, encara? Que se'm disculpe la vulgaritat, però jo, cada vegada que arribe a casa i mire cap a dalt i hi veig onejar allò allà dalt, imagine aquell balcó com si fos un vaixell pirata de rònega consciència... O, també, i més vulgar encara, hi veig la família que s'ha trobat de sobte en un país nou, que saluda en una altra llengua i que fa una estranya olor de salobre..., i ha tingut la necessitat de marcar ràpidament el territori, com fa el seu dàlmata quan el trauen a passejar..., per si de cas. Per si de cas, als seus conciutadans, no ens hagués quedat clar des del primer moment qui es reserva el dret històric de colonitzar a qui. 



«Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta».

Manel Rodríguez-Castelló: «Saials. Grocs». La pedra i el marge.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de juliol de 2018


*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet * Segons aquest *Passa la vida*, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui m... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »