Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

El Clot de la Mota

Del primer llibre de poesia que vaig escriure i que vaig arribar a presentar, fins i tot, a un premi literari, només se'n va salvar, i una mica modificat encara, el títol, que acabà ubicat en un poema titulat «El Clot de la Mota», inclòs, no al primer, sinó al segon llibre publicat —ara sí— i fa molts anys descatalogat: A les palpentes del vidre (Columna, 1998). Així acaba el poema que evoca un temps i, sobretot un lloc, perduts per sempre. En el vers final hi ha camuflat el títol d'aquell protollibre també desaparegut, com tot allò que ja no és el Clot de la Mota: L'últim raig de sol sempre és verd.

[...] un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.


Violetes de mar (Malcolmia littorea). La planta està fotografiada a l'Albufera de València. La imatge procedeix d'aquesta pàgina de la xarxa. Hi consta l'autoria.

En aquella partida del Clot de la Mota, en terra de marjals, a la vora del camí Vell de Cullera, hi havia viscut la meua família paterna. Els meus germans i jo hi vàrem passar la infantesa. Entre cals meus avis i la mar hi havia una zona viva de marenys, on es feia hortalissa de la que olia a hortalissa, i on les violetes i els lliris de mar florien en el seu hàbitat natural. Les motes —així en diem, de les dunes, en aquesta part de país— feien de lliure frontera abans que abastàrem amb la mirada l'horitzó marí. Un mal dia que no sé datar, però devíem haver entrat en la dècada dels 90, la pesta urbanística ho va sepultar tot sota una infinitat de blocs d'edificis més lletjos que un pecat. Adéu al paradís. Adéu a tants paradisos que es va engolir per sempre el ciment dels voraços.



Com diuen els companys de l'excel·lent blog A un tir de pedra,
en una completíssima entrada dedicada a La marjal de la Safor i l'Auir:
«L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60».



En va quedar el topònim, en forma de nom de carrer i de parc d'atraccions sorollós assetjat per l'asfalt. Terrorífic. Ma mare m'ha contat infinitat de vegades que, quan va començar a treballar a l'Hotel Bayren de la platja de Gandia —ep!, amb contracte—, amb només setze anys, havia de recórrer amb bicicleta una senda que passava a vora d'aquell Clot de la Mota que en els anys seixanta encara era una gran bassa d'aigua enmig de les marjals (vegeu la foto de més amunt). I continua explicant que un dia va desaparèixer un home del Grau, que tenia fama de ser «un borratxet» i se sospitava que podia haver caigut en aquell toll d'aigua profunda. Ella, per por, feia una gran volta durant aquells dies per evitar passar a prop del Clot de la Mota. L'hi van trobar ofegat, efectivament, al cap d'un temps. La màgia, el misteri que contenen les paraules, la vida secreta d'un topònim que forma part de la nostra educació sentimental, el nom propi del nostre espai biogràfic, quasi com el d'una persona estimada. L'únic que en resta, de vegades, quan hem fet desaparèixer el lloc que aquell topònim designava.


Imatge extreta d'un article publicat al diari El Punt Avui del 12 de maig de 2014, en què Compromís Gandia denuncia la tala d'arbres al Clot de la Mota. Calia fer-hi lloc per instal·lar un complex que s'havia de dir Maremàgnum...

El Clot de la Mota va ser durant alguns anys un depriment parc d'atraccions. Però, encara que siga difícil d'imaginar, tot pot anar sempre a pitjor. I un 13 d'abril de l'any 2012 vaig veure publicat al diari Las Provincias aquest titular: Gandia instalará un coliseo con espectáculos de gladiadores para atraer turistas a la playa. Artistas falleros adornarán el circo romano en el Clot de la Mota, que recreará luchas y actividades para 2.000 personas. Un «coliseo con espectáculos de gladiadores», sí, ho heu llegit bé. El PP havia guanyat les eleccions un any abans i governava amb majoria absoluta a Gandia, per primera —i de moment única— vegada en la història. Aquest deliri gore de cartó pedra va durar un parell d'estius; o potser durà mentre durà la legislatura del malson, no me'n recorde. L'any 2015 el PP va perdre l'alcaldia de Gandia. Rellegesc ara aquell article i hauria de petar-me de riure, però, en comptes d'això, encara se'm regiren els budells.



«Con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio». 1 de juny de 2012, publicat a 20 minutos.
Així se les gastaven en aquella època els il·luminats polítics que governaven el meu poble. Afortunadament, les coses consistorials han canviat per a bé i és de justícia reconèixer-ho.

Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/
con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/
con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

Només set anys després d'aquestes notícies al·lucinògenes, els mitjans de comunicació es fan ressò d'un extens informe de l'ONU on es dona notícia de l'estat dels oceans i del desgel, i de les repercussions en la pujada del nivell del mar: quasi un metre en menys de 100 anys. És a dir, que, després de totes les barrabassades amb què no hem cessat d'impedir-ho, les aigües tornaran a cobrir les parts fondes de la terra. I rieu-vos-en, de l'extint Clot de la Mota on un dia es va ofegar aquell pobre borratxet del Grau. 

Aquest és el maremàgnum que ens oferirà el futur —immediat—, si no hi canviem radicalment comportaments i consciència. Difícil. I ja ho sabeu: la realitat sempre supera la ficció.


Zones de risc a la Ribera i la Safor segons el mapa de risc de http://sealevel.climatecentral.org/


Enllaços recomanables:

La pujada imparable del nivell del mar serà més ràpida i més greu del que es creia

El nivell del mar amenaça València amb una pujada de 0,36 cm anuals





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »