Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 9 d’octubre del 2019

El Clot de la Mota

Del primer llibre de poesia que vaig escriure i que vaig arribar a presentar, fins i tot, a un premi literari, només se'n va salvar, i una mica modificat encara, el títol, que acabà ubicat en un poema titulat «El Clot de la Mota», inclòs, no al primer, sinó al segon llibre publicat —ara sí— i fa molts anys descatalogat: A les palpentes del vidre (Columna, 1998). Així acaba el poema que evoca un temps i, sobretot un lloc, perduts per sempre. En el vers final hi ha camuflat el títol d'aquell protollibre també desaparegut, com tot allò que ja no és el Clot de la Mota: L'últim raig de sol sempre és verd.

[...] un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.


Violetes de mar (Malcolmia littorea). La planta està fotografiada a l'Albufera de València. La imatge procedeix d'aquesta pàgina de la xarxa. Hi consta l'autoria.

En aquella partida del Clot de la Mota, en terra de marjals, a la vora del camí Vell de Cullera, hi havia viscut la meua família paterna. Els meus germans i jo hi vàrem passar la infantesa. Entre cals meus avis i la mar hi havia una zona viva de marenys, on es feia hortalissa de la que olia a hortalissa, i on les violetes i els lliris de mar florien en el seu hàbitat natural. Les motes —així en diem, de les dunes, en aquesta part de país— feien de lliure frontera abans que abastàrem amb la mirada l'horitzó marí. Un mal dia que no sé datar, però devíem haver entrat en la dècada dels 90, la pesta urbanística ho va sepultar tot sota una infinitat de blocs d'edificis més lletjos que un pecat. Adéu al paradís. Adéu a tants paradisos que es va engolir per sempre el ciment dels voraços.



Com diuen els companys de l'excel·lent blog A un tir de pedra,
en una completíssima entrada dedicada a La marjal de la Safor i l'Auir:
«L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60».



En va quedar el topònim, en forma de nom de carrer i de parc d'atraccions sorollós assetjat per l'asfalt. Terrorífic. Ma mare m'ha contat infinitat de vegades que, quan va començar a treballar a l'Hotel Bayren de la platja de Gandia —ep!, amb contracte—, amb només setze anys, havia de recórrer amb bicicleta una senda que passava a vora d'aquell Clot de la Mota que en els anys seixanta encara era una gran bassa d'aigua enmig de les marjals (vegeu la foto de més amunt). I continua explicant que un dia va desaparèixer un home del Grau, que tenia fama de ser «un borratxet» i se sospitava que podia haver caigut en aquell toll d'aigua profunda. Ella, per por, feia una gran volta durant aquells dies per evitar passar a prop del Clot de la Mota. L'hi van trobar ofegat, efectivament, al cap d'un temps. La màgia, el misteri que contenen les paraules, la vida secreta d'un topònim que forma part de la nostra educació sentimental, el nom propi del nostre espai biogràfic, quasi com el d'una persona estimada. L'únic que en resta, de vegades, quan hem fet desaparèixer el lloc que aquell topònim designava.


Imatge extreta d'un article publicat al diari El Punt Avui del 12 de maig de 2014, en què Compromís Gandia denuncia la tala d'arbres al Clot de la Mota. Calia fer-hi lloc per instal·lar un complex que s'havia de dir Maremàgnum...

El Clot de la Mota va ser durant alguns anys un depriment parc d'atraccions. Però, encara que siga difícil d'imaginar, tot pot anar sempre a pitjor. I un 13 d'abril de l'any 2012 vaig veure publicat al diari Las Provincias aquest titular: Gandia instalará un coliseo con espectáculos de gladiadores para atraer turistas a la playa. Artistas falleros adornarán el circo romano en el Clot de la Mota, que recreará luchas y actividades para 2.000 personas. Un «coliseo con espectáculos de gladiadores», sí, ho heu llegit bé. El PP havia guanyat les eleccions un any abans i governava amb majoria absoluta a Gandia, per primera —i de moment única— vegada en la història. Aquest deliri gore de cartó pedra va durar un parell d'estius; o potser durà mentre durà la legislatura del malson, no me'n recorde. L'any 2015 el PP va perdre l'alcaldia de Gandia. Rellegesc ara aquell article i hauria de petar-me de riure, però, en comptes d'això, encara se'm regiren els budells.



«Con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio». 1 de juny de 2012, publicat a 20 minutos.
Així se les gastaven en aquella època els il·luminats polítics que governaven el meu poble. Afortunadament, les coses consistorials han canviat per a bé i és de justícia reconèixer-ho.

Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/
con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/
con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

Només set anys després d'aquestes notícies al·lucinògenes, els mitjans de comunicació es fan ressò d'un extens informe de l'ONU on es dona notícia de l'estat dels oceans i del desgel, i de les repercussions en la pujada del nivell del mar: quasi un metre en menys de 100 anys. És a dir, que, després de totes les barrabassades amb què no hem cessat d'impedir-ho, les aigües tornaran a cobrir les parts fondes de la terra. I rieu-vos-en, de l'extint Clot de la Mota on un dia es va ofegar aquell pobre borratxet del Grau. 

Aquest és el maremàgnum que ens oferirà el futur —immediat—, si no hi canviem radicalment comportaments i consciència. Difícil. I ja ho sabeu: la realitat sempre supera la ficció.


Zones de risc a la Ribera i la Safor segons el mapa de risc de http://sealevel.climatecentral.org/


Enllaços recomanables:

La pujada imparable del nivell del mar serà més ràpida i més greu del que es creia

El nivell del mar amenaça València amb una pujada de 0,36 cm anuals





HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".