Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 20 de maig de 2019

Té pèls la lluna

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. 

Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit al curs 2018-2019 de la Universitat Sènior de Gandia. Concretament, a un taller de literatura inclòs dins d'un curs monogràfic que, gràcies a l'oferiment de l'escriptor i professor Lluís Miret, vam impartir entre tres companys que formem part del col·lectiu Saforíssims Societat Literària: Santiago Díaz i Cano, Juli Capilla i jo mateixa.



Cartell del curs que ha conclòs recentment.
Universitat Politècnica de València. Campus de Gandia.


Em consta que Santiago va fer arribar exemples de la seua pròpia obra, narrativa curta fonamentalment, amb una personalitat literària ben marcada i poc a l'ús, des de la lectura col·lectiva; s'hi va fer acompanyar en la segona sessió (en va impartir dues) per una altra escriptora i poeta: Irene Verdú. 

Juli Capilla optà per llegir i comentar amb l'alumnat contes adreçats a persones adultes, d'una banda: Carme Riera, Sergi Pàmies, Julio Cortázar, Mario Benedetti, Josep Vicent Marqués, Manuel Baixauli, Leila Guerriero... Hi va fer alguna pràctica d'escriptura, i encara tingué temps de dedicar una sessió a la narrativa infantil, a partir d'un conte tradicional versionat per James Finn Garner. Tres sessions en total.


Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Pel que fa a mi, l'objectiu de partida i el repte sempre són els mateixos: desmentir tres dels prejudicis que es repeteixen sistemàticament entre persones poc avesades a la poesia. Açò és: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia interessa a ben poca gent. No cal aportar-hi arguments teòrics en el sentit contrari. Amb un petit poema de tres versos, d'una poeta com, per exemple... Joana Raspall, és suficient per començar amb bon peu:

Han podat l'arbre:
sense nius, ara queden
les branques mudes.

Els hi vaig fer veure la importància de cada mot i el seu motiu de ser en un vers. I en aquest sentit, l'encert qualitatiu de l'autora fent-hi servir l'adjectiu "mudes" per qualificar les branques, comparat amb la pobresa que suposaria, per exemple, escriure-hi "nues", que seria una paraula sobrera perquè el verb "podar" ja conté la idea de nuesa. El poema es fa gran a mesura que hi aportem aquestes observacions i ells i elles hi fan bona cara. Anem bé. En la primera sessió llegim i comentem, a més a més, poemes de Marc Granell, que també sentim recitats i musicats. I al final, els demane si s'atrevirien a escriure algun haiku, o algun poema breu sense mètrica, si no hi gosen, per a la pròxima sessió. 


Fotografia: Francesc Reina. Extreta de la xarxa.

Dediquem la segona sessió a mostrar, recitar de manera col·lectiva i individual i a reflexionar a partir de maneres diferents —és a dir de diferents propostes poètiques— de tractar l'amor: Teresa Pascual, Lluís Roda, Salvat-Papasseit... I en la tercera faig servir el mateix esquema de classe i els ensenye diferents maneres poètiques de tractar la mort: Sònia Moll o Josep Piera. I és aleshores que els faig parar esment en un magnífic poema breu de la primera:

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Em fan veure la vitalitat, el desig de viure, d'una poeta —Sònia Moll— que escriu tot un llibre basat en la pèrdua i en el dol. Concloem que vida i mort s'hi enllacen de manera admirable i necessària. I és quan els engresque a compartir en veu alta els poemes que els vaig demanar que intentaren escriure en la primera sessió. I un alumne que seu a la primera fila, un home de nom Philippe, de mirada aguda i personalitat marcada, recita en veu alta, gesticulant per afermar la seua dicció castellana amb un lleuger accent francès:

Mira al cielo:
La luna tiene pelos!
Yo, boquiabierto.

Ens sorprenem davant d'aquests versos no gens tòpics i ell ens en vol explicar la situació que els va inspirar: que fa molts anys tenia la seua filla damunt les cames. Un nuvolet es va situar aleshores just damunt de la lluna i la imaginació de la xiqueta hi va fer la resta... La creativitat no adulterada encara dels infants: poesia en estat pur. 


Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Ara, amb el permís de Philippe, i com una mena de petit regal d'agraïment per l'aportació, i pel goig de compartir aquestes sessions poètiques amb tots els companys i companyes, en faig la meua versió particular, tot col·lectivitzant la mirada i concedint-me la llibertat de combinar finals aguts i plans en els versos.

HAIKU INESPERAT

Mirem al cel:
Té pèls la lluna. Jo,
bocabadada!

Moltes gràcies i tant de bo puguem repetir l'experiència, ampliada i millorada, de cara al curs 2019-2020. Em consta que els i les alumnes de la Universitat Sènior de Gandia en tenen moltes ganes. I, modestament, crec que aquesta inquietud i el gust d'aprendre per aprendre, ara que encara hi són a temps, ho mereixerien de sobres. 


Alumnes assistents a una de les sessions del curs monogràfic de literatura
de la Universitat Sènior de Gandia. En aquesta sessió del dia 14 de maig de 2019, acompanyats pel professor Juli Capilla.





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »