Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 16 de gener de 2019

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

En el primer programa del 2019 de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018.



El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur».
La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de la sèrie «País en venda» que fèiem servir en aquell espectacle poètic, musical i visual.



Podeu escoltar la conversa que mantinguérem el periodista Daniel Ardid i jo clicant a sobre del primer vers del poema que transcric a continuació. Pertany al llibre Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, i el sentireu recitat en el mateix enllaç.

És evident que 9 minuts i 36 segons no fan justícia a una llarga i militant vida poètica, però sí que us puc garantir que, aquell 10 de gener radiofònic, Daniel i jo hi vam posar tot el cor.


la mort reclamarà el just preu de la vida.
No m'hi oposaré. Ans li deixaré
fer en pau tots els tràmits de rigor.
A canvi, una cosa ben senzilla li demanaré:
que el meu darrer alè siga contemplat
i retingut per un insòlit i bellíssim cos nu.
I quan la mort m'escanyarà el cor
i la llum ens fugirà per sempre
dels meus ulls, aixecaré aleshores
tot el que em reste de força i coratge
i cremaré amb la polpa dels dits
el pol·len humit de la flor de l'hibiscus.


Lluís Alpera: Surant enmig del naufragi final..., Edicions Bromera, 2004 (1a ed. a Edicions del Mall, 1985).


El motiu de portada, com també les il·lustracions interiors del llibre,
són de Manuel Boix.


Com diem en la conversa, i repetim ací, a pesar de ser ben conscients de reincidir en el tòpic, el millor homenatge que es pot fer a un poeta, ara i sempre, és llegir-lo. I ho tenim ben fàcil, perquè, l'octubre de 2017, Onada Edicions va publicar tota la poesia d'Alpera reunida sota el títol d'Ulisses i la mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017.



Aquesta "Espiral àuria", de Lluís Ferri, és la imatge de portada de l'edició d'Onada de la Poesia completa de Lluís Alpera.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »