Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 28 de juliol de 2019

Förlorare: la proposta 'outsider' de Josep Vicent


Förlorare, de Josep Vicent (nom literari de Josep Vicent Cabrera i Rovira), 2019, autoedició. És el tercer títol, segons explica l'autor, de la trilogia que va iniciar amb Dos poals de sabó, i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (Premi de poesia 25 d'abril Vila de Benissa, Viena, 2005) i va prosseguir amb Ei, que ja sé francés! (autoedició, 2014). Seria una evidència, per començar, reparar en la intenció excèntrica, o provocadora, o, senzillament, en la voluntat de defugir convencionalismes, a l'hora de posar títols als llibres. El primer, impossible de ser memoritzat per ningú més que no siga el propi autor, ha quedat reduït a una mena d'hipocorístic —si és que hom pot aplicar el mot a un llibre—: Dos poals; i ha donat peu a anomenar de manera global una proposta literària ben poc a l'ús i en absolut destriable de la personal —i m'atreviria a afirmar que assumida— condició d'outsider del seu autor o, com ell prefereix ser denominat, de foraviler.

Recuperem, abans d'arribar al títol recentment publicat, un poema d'Ei, que ja sé francés. Un llibre que descol·locaria si no haguérem assumit encara la proposta, jocosa i punyetera alhora, de Josep Vicent, perquè és bastant obvi que, sota una aparent frivolitat, s'hi busca el desconcert del lector:

—Com ha quedat? 
—Com ha quedat qui?
—Xica, el teu fill! No ens n'has dit res!
—Sí! No s'havia fet una anàlisi de sang?
—Mira! L'últim pensament! Doncs resulta que ho té tot bé: el colesterol, els triglicèrids, l'àcid fòlic, que el tenia baixet, i la B12...
—Que bé, oi?
—Sí, filles. Fins i tot n'ha fet un poema, mira si és bèstia...

És en aquest punt que podem introduir una qüestió, no gens original i del tot improductiva, ja ho sé, en aquesta exposició: què és poesia, per a Josep Vicent Cabrera? Més vell que l'anar a peu. Però, en aquest cas, el propi plantejament poètic potser ja motive la pregunta.


Heus ací la portada de Förlorare, de Josep Vicent, autoedició, 2019.
Portada, disseny, fotografia... Tot conté la marca de la casa de l'autor.

Förlorare, continuant, i extremant, la línia desplegada en aquells dos precedents bibliogràfics, és una proposta poètica construïda des d’una mirada crítica envers un sistema literari i cultural del qual forma part el mateix poeta —i ho sap—. Però disfressada d’humor en la ratlla de l’absurd. De sornegueria bonhomiosa. Expressió lliurement desacomplexada, que defuig de totes totes la solemnitat i adopta tons i contextos tan inserits en la quotidianitat que provocaran un xoc d’estranyesa a qui no renuncie a associar, per exemple, discurs poètic amb transcendència. Situacions comunes, però, combinades amb escenes de caràcter surrealista o paranormal —molt divertida, per cert, la sèrie dels «Nocturn», construïdes a partir de les familiars aparicions d'escriptors—. Un a tall d'exemple, amb exclamació incorporada de fartera, que sospite que molts faríem nostra:

NOCTURN

—Josep Vicent... Josep Vicent...
—Que ja està bé, mecaguendénia! Tu també, Vicent? Tu també? Tu també tens un missatge per a jo?
—Aaaaaaah... Sí.
—Doncs, apa, digues.
—No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga...
—Buf!


Contraportada de Förlorare.

Förlorare es construeix sobre un joc de polifonies, habituals també en els altres dos llibres de la trilogia, que aporten una estructura, ben travada i distreta, al conjunt. Com a sorpresa destacable, el poema «El reconeixement»: una llarga peça dialogada, composta sobre apariats amb rima consonant. Un equívoc desencadenat per la identitat d'un autor; un divertiment darrere del qual veig la representació de la poquesa i l’anonimat i potser, també, el ridícul ocasionat per determinats aires de grandesa:


Carregat d’excitació
de tants elogis dedicats
té els pensaments més que torbats;
en Förlorare es meravella
d’aital reconeixença bella.
[No era conscient jo de ser
certes un autor tan sobrer;
el bon rei excelsa em ret honor
i atorga a l’obra gran valor]
Prou d’allargs ja prolixs de pompa:
que d’entre els presents tots irrompa
urgent el poeta...


Ai, quin mal, pobre Förlorare!

Després de la publicació del llibre, Josep Vicent Cabrera es va expressar al seu blog en aquests termes; l'autor, en aquest cas, despullat de ficció, cara a cara amb la crua realitat: «Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què». Un desassossec comprensible al qual, tanmateix, es podria retrucar que aquest Förlorare és, a pesar de tot, la personal resposta de l’autor al seu desemparat «per què».

Caldria buscar Förlorare en les millors llibreries. Però això seria incórrer en convencions, i no, no l’hi trobareu. Millor pregunteu directament a l’autor, mitjançant, per exemple el seu dos poals de sabó.


Capçalera del blog dos poals de sabó, al qual podeu accedir clicant ací.


dissabte, 13 de juliol de 2019

Llibres que deixen marca

En algun moment vaig llegir alguns llibres bells que em van remoure intel·lecte i emocions alhora —acostuma a passar, amb els llibres que em deixen marca—. De la majoria, en va quedar constància a Facebook, des de la pròpia experiència lectora, només. Ara en faig una selecció, per si a algú, també, li poden resultar engrescadors com a mi. No tots els llibres són novetats estrictes. Ni crec que calga.


Xavier Aliaga: Les quatre vides de l'oncle Antoine (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler), Angle Editorial, 2017

A finals de l'estiu passat vaig començar a llegir Les quatre vides de l'oncle Antoine, de Xavier Aliaga, però les urgències del moment em desviaven constantment de la lectura. A l'hivern, represes les rutines, també vaig retornar a la novel·la. Sabeu aquells moments de benaurada soledat en què un llibre es converteix en un company necessari? Doncs això mateix fou Les quatre vides... fins a la primavera, en què la novel·la va passar a formar part d'aquelles experiències de vida tan importants com haver conegut i conviscut amb una persona que deixa petja.


Imatge de l'oncle Antoine trobada a la xarxa.

Ja sé que se n'ha parlat, i molt bé, i també sé que hi vaig endarrerida, però un bon llibre no hauria de caducar mai, al meu parer. I sabeu què és allò que m'ha encisat, de Les quatre vides...? No la història d'Antoine o dels personatges que hi pivoten, ni les seues circumstàncies, sinó l'afany de l'autor per immortalitzar unes vides a penes intuïdes, la relació de l'autor amb la novel·la que voldria escriure, el procés de reconstrucció d'una història humana, desconeguda fins i tot per als familiars, que Xavier Aliaga, novel·lista, hi narra, a mesura que s'endinsa en la pròpia escriptura i, sobretot, la manera com tracta i comprèn —des de la humilitat de qui sap que no pot jutjar, sinó situar-se en el context vital dels seus personatges— la situació i el comportament de l'oncle Antoine i, d'una manera especial, de Remedios, víctimes del seu temps, antiherois només visibles gràcies a les ànsies d'escriure de qui en vol reconstruir, literàriament, la història. Però qui fa a qui?: l'autor al seu personatge o el seu personatge a l'autor-novel·lista, que guanya en dimensió a mesura que es nodreix de les vicissituds de la vida d'Antonio i, sobretot, a mesura que les conta?


Joan de la Vega: En manos del aire, Libros en su tinta, 2017

Entre sotracs emocionals, enrenous i gresques, alegries, neguits, esperances, impotències, i moltes, moltes motivacions enriquidores... No oblidem mai que poesia som i en poesia ens hem de convertir. Gràcies per En manos del aire, Joan de la Vega.

nada hace sospechar
el luto del vuelo

si no fuera
por nosotros
que caemos





Rafa Gomar: Fràgil sol de tardor [2010-2012], El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, 2015.

Per peripècies diverses, la lectura d'aquest dietari sense dates s'ha dilatat en el temps i en l'espai, i això me'l fa veure com una criatura viva que m'ha acompanyat ací i allà. El vaig començar a llegir en el trajecte d'autobús de Barcelona a Moià i, per al meu disgust, me l'hi vaig oblidar i ja no el vaig recuperar. El vaig tornar a comprar a Gandia, per tant, i en vaig continuar la lectura unes setmanes més tard. Com ja suggereix el títol, és un llibre d'aquells que no alça rebombori, tan discret com deliciós. L'última anotació del volum és una hàbil demostració de la cura i el domini lingüístics que han caracteritzat sempre els escrits de Rafa Gomar, sobretot quan practica aquesta literatura en primera persona, tan íntima, tan pròpiament seua, tan pròxima a l'exquisidesa amb què un poeta manipula les paraules.

La llum de l'aurora empeny el dia. L'horitzó és sembrat de núvols blaus i, més amunt, altres núvols rogencs i lilàs suren sobre un sol que lluita per sortir.
He de vestir-me i anar-me'n. Vestir-me, anar-me'n i oblidar la fatiga que em provoca trepitjar la vorera fins a la rutina del treball.
Al carrer hi ha un silenci i una pau de purgatori que m'esglaien.
He de marxar.



Fotografia de Josep Basset Alberola.

Else Lasker-Schüler: El meu piano blau (trad. Feliu Formosa), Adesiara, 2017 

No sé per què —o potser sí—, els dies tardorals conviden especialment a la lectura d'El meu piano blau, d'Else Lasker-Schüler. Si l'associe amb la visita al lloc de la fotografia, el poema adquireix un altre sentit: del drama íntim al drama històric. De l'esgarrifança de l'individu, al crit de desesperació de tot un poble. De qualsevol poble massacrat. La traducció del poema és de Feliu Formosa. 

EN CAURE LA TARDA

De sobte vaig haver de cantar—

i no sabia per què.
—Però en caure la tarda vaig plorar amargament.

De totes les coses pujava
un dolor i anava voltant
—i es va posar damunt meu.





Despoblat morisc de la Queirola (la Vall d'Alcalà, la Marina Alta, País Valencià).
Agost de 2018.

Gustau Muñoz: Corrents de fons. Cultura, societat, política, Lletra Impresa, Gandia, 2019.

Gustau Muñoz és un pensador militant. Capaç de conjugar les dues condicions des del País Valencià, però amb mirada i inquietuds obertes al món. Els títols dels tres apartats del llibre són ben eloqüents: 1. «Pensar amb perspectiva». 2. «La lluita per la cultura». 3. «Contemporanis capitals». Des de fa molts anys, i a pesar de la seua actitud no conformista i crítica envers el país, és una d'aquelles «rara avis» —em ve que ni pintat el títol de la col·lecció—, que es manté ferma als seus principis, que mira al futur de manera constructiva. Ell sol aportar-hi, com a justificació de l'evidència que s'hi ha avançat en molts aspectes, a pesar de tot, la necessitat d'acudir a una visió retrospectiva, apel·lant a la memòria i a la necessitat de tenir consciència d'on venim per a fer-nos forts en el present i creure en la capacitat de generar un futur engrescador.


Motiu de la portada del llibre de Gustau Muñoz, publicat per Lletra Impresa.

I on és la clau per mantenir aquesta actitud de lucidesa positiva? Al meu parer, en primer lloc, en el fet que Gustau creu en les persones, en la seua aportació a favor de la solvència i la dignitat del país. No és gens anecdòtica, per això, la dedicatòria amb què l'autor clou el seu pròleg:

Voldria, finalment, dedicar aquest llibre a tots aquells que han patit i han lluitat, amb eficàcia i obstinació, amb intel·ligència i determinació, per capgirar una situació ignominiosa. I que finalment hi varen reeixir. Són l'exemple que pot il·luminar temps foscos. El seu esperit insubmís s'ha de mantenir i s'ha de saber valorar com cal, perquè és el ressort i la inspiració que salva. En qualsevol circumstància.

En segon lloc —i potser aquesta és la qüestió bàsica—, en el pensament de Gustau Muñoz no s'estableix cap separació dràstica entre raó i emotivitat; entre intel·lecte i afectivitat; entre idees i empatia. Francesc Calafat, que coneix bé l'autor i la seua trajectòria, em va resumir el seu modus operandi de la manera següent: «La seua escriptura és una interrogació constant a allò que analitza. I ho fa amb un neguit moral fort i una inclinació ètica de primer ordre». Aquest podria ser el fons sobre el qual es gesten aquests corrents enèrgics i irrefrenables.




 

dimecres, 3 de juliol de 2019

Espardenyes de careta

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge.

—Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta.

—La deixarem caure!

—Ton pare vol que plantem demà el tomacar.

—Eiii... De matí o de vesprada?

—De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem!

—Doncs no caldrà regar-lo.

—Això ja ho vorem...




Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se negra i espessa.

—Tranquil·la que no farà res. I si fa... doble saó!

L’aigua ja recorre els solcs de les tomaqueres, mentre el motor continua roncant a uns quants metres de distància.

—Va, Fernando, afanyem-nos que encara es banyarà el motor!

En això sona el mòbil, que la mare extrau de la butxaca del davantal.

—El xicon!, que s’ha quedat sense gasolina en la moto a l’entrà de Gandia!

Al pare, li falten cames per a agafar una marraixa buida d’aigua i eixir corrent a buscar el cotxe. Cauen les primeres gotes grosses.

—I el motoooor..., qui l’entraaaa...?


Uns mesos després... Ma mare, collint la bajoca del bancal,
en un dels primers capvespres, abonançats encara, de l'estiu de 2019.


La mare arrecera com pot el motor a sota del cobert de la caseta, mentre li puja una rescaldada que la sufoca, tot i el vent frescot que s’hi ha girat de sobte.

—La roba!

Arranca a córrer i intentar rescatar la bugada, que ja deu estar quasi seca al terrat de casa. I hi arriba just a temps d’empomar sobre la seua persona el xàfec que ja cau sense pietat, aliè a la mare, a la roba i a tot el que mulla. Mentre despenja cada peça de les cordes, amb aquella traça atàvica, va dient-se «tant de bo haja arribat a hora a la faena, encara que siga arrastrant la moto del ramal...».

Ho cavil·la mentre sent que l'home ja tanca el cotxe a la cotxera i li va a l'encontre, escales avall. Entra a casa eixut de cintura cap amunt, amb un mal dissimulat somriure de satisfacció al rostre. I amb espardenyes de careta i camals enfangats fins als turmells!

—Fernandooo! No deus haver entrat aixina a la farmàcia, itat?

—Ara sí que me l'has pegat, dona! I com volies que entrara... si venia de regar!







HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »