Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

PETITA TREVA PER A LA TENDRESA

Avui que han canviat l'hora he volgut experimentar sobre la meua pròpia persona una experiència d'aquelles de ciència-ficció fetes realitat. Em vaig gitar anit sense endarrerir el rellotge. Tenia molta falta de dormir i, per tant, em vaig programar l'alarma del mòbil per tal que sonara set hores després. A les set —hora del telèfon encara, perquè el meu no s'actualitza a soles— ha sonat el pit-pit, pit-pit... L'he aturat, he endarrerit l'hora, he tornat a programar l'alarma una hora més tard i he continuat dormint. I quan ha tornat a fer pit-pit, pit-pit..., era la mateixa hora que la primera vegada que ha sonat! Passa només una vegada l'any, però quina sensació poderosa de domini sobre el temps!



Detall d'una il·lustració de Pau Àlvarez, per al poema titulat "Cançó de bressol".


Amb el diumenge així de ben encarat, he pensat que era un bon moment per a compartir un d'aquells petits detalls que naixen un dia acompanyats d'estrella, i que no tenen més pretensió que la d'arribar allà on guardem les emocions més netes, les menys enrevessades o conflictives. Aquelles que, en un moment donat, ens omplin de pau —cosa que, per cert, les circumstàncies externes ens posen cada vegada més difícil—, i de senzilles com són ens revelen les coses realment importants de la vida. Què és, sinó, la certesa íntima d'estimar i de sentir-se estimat?


JE DORS


La lune est belle,
Les étoiles brillent
Et moi, toute seule dans mon coin
Je dors.

Eh, toi, tout là-bas,
Tu m'aimes?
Oui, je suis sûre que tu m'aimes.

[La lluna és bella,
les estrelles brillen
i jo, tota sola al meu racó,
dorm.

Eh, tu que estàs tan lluny,
m'estimes?
Sí, estic segura que m'estimes.]


Lletra: Charlotte Kalpakis
Música: Hugo Mas



Li vaig sentir, a l'Hugo Mas, aquesta petita i tendra cançó de bressol, l'estiu de 2009, durant un dels actes oberts de la Universitat d'Estiu de Gandia, quan encara la UEG oferia una programació engrescadora. Hugo hi va explicar que l'autora de la lletra era una xiqueta francesa de sis anys. No sé si la dada és real o no ho és. Però siga veritat o invenció literària, el que està clar és que atribuir aquesta vivència estimatòria a una criatura magnifica la puresa del sentiment. I fa una mica d'enveja, aquella seguretat amb què la presumpta Charlotte confia en l'amor i en l'ésser que l'estima. O no...?


Si us ve de gust, en aquest enllaç a un vídeo d'una actuació en directe a l'Horiginal de Barcelona (2009), l'autor explica l'origen de la cançoneta. És bastant més dilatada l'explicació de l'anècdota d'on parteix el "Je dors" que la cançó mateixa.

Amb tota la meua vanitat, vaig pensar que aquella vivència poètica tan intensa mereixia completar-se amb algunes paraules més. I així en vaig escriure la meua versió particular, del poema de Charlotte Kalpakis musicat i interpretat per Hugo Mas:


CANÇÓ DE BRESSOL

     A partir del tema “Je dors”
     del cantautor Hugo Mas



Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte abans d'adormir-me
si tu, tan lluny de mi, m’estimes.

I sí, estic segura que també
m’estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m’adorm com una criatura
que, al murmuri d’una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls... 


     
Li'l vaig donar a conèixer, a Cristina Martí, amiga estimadíssima, guitarrista (i també dolçainera), i sobretot persona d'una sensibilitat idònia per a posar música al poema en versió ampliada. En un parell d'ocasions, l'hem fet en directe, amb la seua música original i la meua lletra basada en la del duo Kalpakis-Mas. I fa uns dies, quan Cristina va complir 30 anys, li'l vaig voler regalar, el poema, el sentiment que conté i els bons records que ens hi uneixen. El company de professió i de devocions Pau Àlvarez López, el va adornar dintre d'aquesta atmosfera blavosa i naïf. I el conjunt celebratori va quedar així. No sé què en pensareu, però jo crec que, tot plegat, deu ser bastant paregut a la immensa felicitat petita que va inspirar la lletra de la xiqueta Charlotte Kalpakis amb la qual, en alguns moments beneïts, jo m'hi sent identificada. Gràcies a totes i a tots els qui hi teniu alguna cosa a veure.


Així va quedar la "Cançó de bressol", amb el decorat de Pau Àlvarez, i amb la dedicatòria a Cristina Martí. De tant en tant, enmig de tants despropòsits com ens atabalen, està bé concedir-se una petita treva per a la tendresa. O no?




dilluns, 7 d’octubre de 2013

QUE PLOGA...!

No hi ha mans: no plou. Ha acabat la primera setmana d'octubre, amb temperatures de vora 30º al migdia, i sense ploure. Sóc conscient que molta gent considera que això és fer «bon temps», i contra gustos no hi ha res escrit. Els mitjans de comunicació sobretot, i especialment els valencians, parlen en termes d'«amenaça» o de destrossa, quan les previsions assenyalen pluja («saquen los paraguas, que el cielo amenaza con llover», «este fin de semana se estropea el tiempo», o bé «el tiempo cambia a peor»), per no fer al·lusió —perquè m'entren picors quan ho pense— al sensacionalisme amb què la RTVV —el que en queda— tracta els episodis de pluja com si ploure a les nostres latituds en determinades èpoques de l'any, fins i tot quan ho fa de manera torrencial, fóra un indici apocalíptic comparable, per exemple, a la caiguda d'un meteorit. I després encara voldrem fer esclata-sangs a la muntanya! 



Una imatge presa des del balcó de casa, un dels últims dies de l'agost passat. Des d'aleshores ja no ha plogut com déu mana.


Supose que, la culpa, la té el model d'explotació turística que ens hem fabricat, a base de desitjar i de beneir les insolacions, els estiu tòrrids, les plàcides sequedats desèrtiques. Jo no puc evitar que se'm remoga alguna cosa per dins, quan passen setmanes i no cau una gota d'aigua, quan es gira ponent en comptes de llevant, i quan, cada matí des de fa dies i dies, passe a vora de séquies, rius i barrancs així de desolats:



Això és un fragment esquarterat del barranc del Vadell, afluent del riu Vaca que tinc entès que naix a prop d'on vaig fer la foto, exactament al clot de la Font, de Tavernes de la Valldigna. Primera setmana d'octubre de 2013.

Molts pobles arrelats encara a la terra, conscients de la necessària fecunditat que hi aporta l'aigua, adoren divinitats relacionades amb la pluja. Més o menys el mateix és el que fan, en cas de dificultat extrema, aquelles i aquells catòlics que entonen càntics al cel i trauen santets en processó per guanyar-se la benevolença del gremi dels qui tenen influència sobre els fenòmens meteorològics. No serviria la meua fe precària per fer força en aquesta empresa supraterrenal, i tanmateix, reconec que, fa unes setmanes, mentre passejava per les muntanyes del Pallars, se'm va figurar un bon presagi trobar-me una ermiteta, els orígens de la qual es remunten al segle X, dedicada a l'advocació de sant Lliser, «el sant que fa ploure».



Ermita d'origen romànic, entre clars i ombres, a Bordes de Virós, Pallars Sobirà.

Segurament, la meua simpatia envers la pluja està íntimament relacionada amb algunes experiències casolanes, senzilles, conegudes per tothom, que jo sempre evoque amb alegria. Qui no ha aprofitat les pluges de finals d’estiu, per exemple, per eixir a fer caragols? Una vesprada inesperadament grisa i fresca, l’olor penetrant de les soques de taronger, l’esguit agradós de les branques mullades, el fang apegalós als peus, i els crits de sorpresa d’alguna criatura que n’ha descobert un amb la molla fora. Continue rebent un dia de pluja com una festa, segurament perquè, a casa nostra, en són l'excepció. La mateixa paraula pluja em pareix preciosa. Bell nom fecund per a una dona. Observar com canvien els colors dels arbres, les olors de la terra, de les herbes de muntanya, respirar el salobre, escoltar com es remou la mar després d’una tempesta és una delícia per als sentits que m’ha regalat la vida.



Amb la influència tan pròxima de sant Lliser, una no es va estranyar de trobar-hi un bosc exultant de colors, d'humitats, de bolets, de les aromes pròpies d'una muntanya contínuament regada per la pluja.

Necessàriament, la simpatia pluvial s’ha traspassat també als llibres. No sé si es tracta de predisposició o d’un valor afegit, però el ben cert és que alguns dels llibres amb més encant, algun dels moments de major plaer en les lectures ha contingut en algun lloc l’amulet benèfic de la pluja. Coneixeu el principi d’aquella novel·la d’Arundhati Roy titulada El déu de les coses petites? I el final de Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite? Un dels nostres escriptors, Josep Piera, afirma que la sonoritat emotiva de la paraula plou el va decidir a utilitzar el català com a llengua literària. Aquell poema seu que diu «Plou. Llum adormida. Fràgils estances» va fer que jo em decidira a iniciar un llarg estudi sobre la seua obra. I crec que els dos, com tants altres poetes fascinats per la musicalitat dels francesos de finals del XIX, havíem sucumbit davant d’aquells altres versos de Paul Verlaine que fan «Plora al meu cor / com plou a la ciutat...».


L'editor i amic Vicent Olmos ens va ensenyar aquesta foto preciosa, feta a el Perelló a finals del mes d'agost. Em va agradar tant que li vaig demanar que me la prestara.

Carlos Marzal, un dels pesos pesants actuals de la poesia en castellà, em va robar el cor amb un poema titulat «Deprecación pluvial» d’elegància deliciosa: «¿Qué llueve de feliz en nuestro espíritu, / cuando llueve a compás sobre la tierra / hasta calar en beatitud los huesos?» I igualment, gosaria dir, que un dels textos més recordats del poeta d’Elx, Gaspar Jaén, és «Plou a Gatwick» que conté versos melangiosos com «Silenciosament plou / un abandó d’ocells fugits cap a la llum».

I encara així, i a pesar de venerar la bellesa modelada de les paraules, reconec que no hi ha lírica comparable a la de sentir que s’acosta una remor fosca entre muntanyes, complir amb el ritual atàvic d’encendre una candeleta i desitjar la pluja amb un llibre obert entre les mans. Aleshores ja no sé dir on acaba la ficció i on comença la realitat.



No és que vesprege,  
és que la pluja és nit:
tardor a la finestra. 

Îo Sôgi (1421-1502)


Últimament he conegut dos blocs que apel·len a la pluja o al fet de ploure des del títol. Ja diuen que el nom fa la cosa, i encara que titular així o aixà un bloc pot ser anecdòtic, he de reconèixer que la meua debilitat pluvial va fer que m'hi fixara. I cap dels dos no va decebre els meus reconeguts apriorismes. Ara és el moment de recomanar-vos, amb coneixement de causa, que hi feu una ullada, a aquests dos espais creatius administrats per dues dones:

Si dissabte plou és un bloc de poesia verbal i també visual, suggeridor, dels que afalaga sentits i intel·lecte, a parts iguals. Administrat per Pruïja-Eva.

Pluja de setembre és administrat per Mònica Meló Bo, una valldignenca afincada en algun poble de la serra d'Espadà. Sembla una persona d'escriptura honesta i una depurada expressió poètica.

I per últim, una confessió: hi ha un poema culpable d'aquesta digressió vital i literària entorn de la pluja. Aquest de l'admirat Ramon Ramon:





LA PLUJA NECESSÀRIA

Que ploga, que la pluja emmetzine, gota a gota,
tots els fanals encesos, com si el color de l'aigua
s'emblavira de fosca en esmunyir-se,
que cap estel no s'ature en cap mirada
i el firmament s'allunye, s'endinse en la ferida
d'un cometa enfollit, cap a ulls d'altres mons.
Que ploga, que d'una a l'altra banda del carrer
ningú no es reconega, si és figura o és fantasma,
com l'abril que encega la mirada a un vampir;
que cada cantonada, que cada barriada espere
un futur de barrancades, de trastos vells surant.
Que ploga, que s'esfume d'ací l'olor profunda
de benzina, i que l'amor aquesta nit no es pegue foc.

Del llibre Primavera inacabada, 3i4, 1998.


ADDENDA (28 de febrer de 2017)

Res no s'atura; la vida blogaire tampoc. I avui, tres anys i cinc mesos després d'haver publicat aquesta entrada, trobe al blog Hora blava, de Consol, aquesta entrada pluvial tan bonica, amb versos de Josep Maria de Sagarra i una fotografia on la natura real de les coses sembla haver-se invertit: el caràcter líquid de les gotes de pluja s'ha petrificat sota un fons de branques vaporoses que es dilueixen darrere del gris. Mireu la solvència de qui en sap:


«No sents, cor meu, quina pluja més fina?»
Josep Maria de Sagarra

ADDENDA 2: Sis anys i set mesos després...

Està clar que la inspiració pluvial no cessa. I diumenge, 10 de maig de 2020, en plena crisi (encara) del coronavirus, llegesc un article ben estimulant, amè i amb personalitat, de Pep Antoni Roig a La Llança, que diu, per començar: «és evident que hi ha una primera subdivisió nítida i clara: la gent que quan plou no pensa en res i la gent que, en veure ploure, té immediatament a la punta de la llengua algun vers, alguna cançó o algun fragment de novel·la relacionat amb la pluja [...] Les persones que no senten absolutament res en veure ploure són, mai més ben dit, persones d'ànima impermeable, per això d'ells no en vull parlar. Els que m'interessen són els segons, és a dir, nosaltres. Els estovats». Us recomane que en llegiu l'article complet ací.


 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »