Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 8 de gener de 2018

Què volen dir les Ítaques

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l'Odissea al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: 

«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una manera discretament extensa i renovada.

El fragment anterior forma part d'un text més ampli que l'escriptor, antropòleg i especialista en textos clàssics grecs i llatins va tenir l'amabilitat d'adreçar-nos amb motiu del concert de presentació del llibre-CD Odissea, el viatge de Ningú, el dia 30 del proppassat novembre, al Palau de la Música de València. Elies Monxolí és el responsable de la versió musical i dels textos d'aquest treball, il·lustrat en l'edició en paper pel pintor Pere Salinas.



Portada del llibre dissenyat per Pau Àlvarez López, a partir d'un collage de Pere Salinas, que ha publicat Edicions 96.

Si voleu tenir més informació, del treball en totes les seues dimensions artístiques, podeu accedir a aquest article que en el seu moment va publicar Núria Cadenes a Vilaweb: «L’Odissea multidimensional d’Elies Monxolí» i que, només a títol il·lustratiu, comença:

És un conte musical. Un llibre. Un collage. Un concert. Una simfonia. Un tractat filosòfic. L’adaptació del clàssic, passat per la sensibilitat del músic i cantant Elies Monxolí. Onze cançons. Les veus. El paper. La narració i la pausa per a contemplar-ne les imatges. L’objecte i l’intangible.





Un dels collages de Pere Salinas, ubicat a la pàgina 21 del llibre, que s'encara amb el text que, en la veu narrativa, comença: «Aquesta és la història més increïble que mai us hagen contat. És la història d'Ulisses, rei d'Ítaca, que després d'una llaga guerra per rescatar Helena en terres de Troia, lluny del seu país, es disposa a tornar».

Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica i actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha redactat un estudi introductori que es pot llegir en la seua totalitat en aquest enllaç i, en un format reduït, en les pàgines inicials del llibre que ens ocupa. Hi ha un fragment on, tot referint-se al treball musical dut a terme per Elies Monxolí —«una història que, musicalment, queda reduïda a la seva essència», diu—, hi enumera algunes de les accepcions que el DIEC ofereix del verb reduir. De totes, m'interessa destacar-ne la tercera i la quarta, per la manera —discretament extensa i renovada, com havia dit inicialment el savi Joan F. Mira— com caracteritzen la lectura, musical i literària —i ara caldria afegir-hi plàstica també—, que Elies Monxolí i Pere Salinas han fet, i ens ofereixen, des d'aquest treball de sons, de paraules, de formes i de colors:

«Canviar la forma, la denominació, (d’una expressió, d’una quantitat) sense canviar-ne el valor», perquè això és el que passa després de la intervenció d’Elies Monxolí que és multidimensional i atrevida atès que combina diverses traduccions, elimina seqüències i personatges, incorpora textos externs d’èpoques, autors i llengües diverses. I, tanmateix, no en canvia el valor. Com si, com resa la quarta accepció, "expliqués una realitat d’un nivell considerat superior en termes d’un altre nivell", per a una adequació estructural que s’acosti a les expectatives d’un "lector / oïdor" contemporani, sense menystenir-lo». 

Heus-ne aquí un bell exemple: 



En el fons més obscur,
on les ombres van callant,
fou quan la mare es desvetlà
i tendrament va dir-me així:

«L'Amor està movent
el sol i els altres estels,
i si ploren els teus ulls, fill meu,
és per recordar-te qui eres tu,

i ara afanya't a tornar a la claror.»

«Hades, una mort resplendent» [fragment], pp. 42-44. Podeu escoltar-ne la versió musical ací. Són cinc minuts deliciosos.


En aquella presentació al Palau de la Música de València vaig dedicar unes paraules a escatir quins poden ser els múltiples sentits que té Ítaca, com a símbol, com a aspiració, més que en el periple odisseic d'Homer, en aquesta particular recreació artística de Monxolí-Salinas. Un periple, un recorregut, un camí cap al coneixement d'un mateix i del món, en comunió amb els altres; un camí de pensament, però també de sensibilitat, de seducció. Un camí cap a Ítaca. 




Pobra és Ítaca
i pur l'esguard.
Ningú contempla
la Rosa al mar. 

«Ítaca, vestida d'eternitat» [fragment], pp. 60-62.


I en aquest periple també haurem d'aprendre els múltiples sentits que poden i haurien de tenir les Ítaques. Ítaca és el Destí, en majúscules. Ítaca és la llar enyorada; Ítaca és la tornada que justifica el viatge; Ítaca és Penèlope, és el desig que empeny sempre cap avant. I, al meu parer, Ítaca és l'últim lloc, aquell on haurem de trobar-nos cara a cara amb la mort. Però no amb la mort anihiladora, sinó amb la mort que omple de sentit la vida, la «mort resplendent» a l'Odissea musical d'Elies Monxolí. En què es convertiria la vida si no fóssem conscients del caràcter indefugible de la mort? Ítaca és la mort que ens il·lumina per tal que el camí siga llarg, siga ple, siga fructífer, siga plaent i dispose de la dosi necessària de consciència, per re-conèixer tot allò que hem guanyat mentre dura aquest viatge: la capacitat d'estimar i de patir dolor, l'esforç i l'assumpció enriquidora dels reptes; i, si és possible, la contínua aspiració cap a la saviesa, la que ens ha de fer tan humils com per poder-nos dir Ningú.



Va escriure fa uns dies el poeta i amic Ricard Garcia, referint-se a la seua experiència en acostar-se al llibre i al disc Odissea, el viatge de Ningú: «quan sembla que tot s’ensorri al nostre voltant, estic convençut que només la bellesa ens pot salvar». La Bellesa com a concepte omnipresent en aquestes pàgines, un altre dels fars que ens guia en el nostre creixement com a humans. I és que, potser, com diu el mestre Joan Francesc Mira, encara «no hem perdut tota l'esperança».






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »