Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l'Odissea al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba:
«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una manera discretament extensa i renovada.
El fragment anterior forma part d'un text més ampli que l'escriptor, antropòleg i especialista en textos clàssics grecs i llatins va tenir l'amabilitat d'adreçar-nos amb motiu del concert de presentació del llibre-CD Odissea, el viatge de Ningú, el dia 30 del proppassat novembre, al Palau de la Música de València. Elies Monxolí és el responsable de la versió musical i dels textos d'aquest treball, il·lustrat en l'edició en paper pel pintor Pere Salinas.
 |
Portada del llibre dissenyat per Pau Àlvarez López, a partir d'un collage de Pere Salinas, que ha publicat Edicions 96. |
Si voleu tenir més informació, del treball en totes les seues dimensions artístiques, podeu accedir a aquest article que en el seu moment va publicar Núria Cadenes a Vilaweb: «L’Odissea multidimensional d’Elies Monxolí» i que, només a títol il·lustratiu, comença:
És un conte musical. Un llibre. Un collage. Un concert. Una simfonia. Un
tractat filosòfic. L’adaptació del clàssic, passat per la sensibilitat
del músic i cantant Elies Monxolí. Onze cançons. Les veus. El paper. La
narració i la pausa per a contemplar-ne les imatges. L’objecte i
l’intangible.
 |
Un dels collages de Pere Salinas, ubicat a la pàgina 21 del llibre, que s'encara amb el text que, en la veu narrativa, comença: «Aquesta és la història més increïble que mai us hagen contat. És la història d'Ulisses, rei d'Ítaca, que després d'una llaga guerra per rescatar Helena en terres de Troia, lluny del seu país, es disposa a tornar».
|
Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica i actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha redactat un estudi introductori que es pot llegir en la seua totalitat en aquest enllaç i, en un format reduït, en les pàgines inicials del llibre que ens ocupa. Hi ha un fragment on, tot referint-se al treball musical dut a terme per Elies Monxolí —«una història que, musicalment, queda reduïda a la seva essència», diu—, hi enumera algunes de les accepcions que el DIEC ofereix del verb reduir. De totes, m'interessa destacar-ne la tercera i la quarta, per la manera —discretament extensa i renovada, com havia dit inicialment el savi Joan F. Mira— com caracteritzen la lectura, musical i literària —i ara caldria afegir-hi plàstica també—, que Elies Monxolí i Pere Salinas han fet, i ens ofereixen, des d'aquest treball de sons, de paraules, de formes i de colors:
«Canviar la
forma, la denominació, (d’una expressió, d’una quantitat) sense canviar-ne
el valor», perquè això és el que passa després de la intervenció
d’Elies Monxolí que és multidimensional i atrevida atès que combina
diverses traduccions, elimina seqüències i personatges, incorpora textos
externs d’èpoques, autors i llengües diverses. I, tanmateix, no en canvia
el valor. Com si, com resa la quarta accepció, "expliqués una realitat
d’un nivell considerat superior en termes d’un altre nivell", per a una
adequació estructural que s’acosti a les expectatives d’un "lector /
oïdor" contemporani, sense menystenir-lo».
Heus-ne aquí un bell exemple:
 |
En el fons més obscur,
on les ombres van callant,
fou quan la mare es desvetlà
i tendrament va dir-me així:
«L'Amor està movent
el sol i els altres estels,
i si ploren els teus ulls, fill meu,
és per recordar-te qui eres tu,
i ara afanya't a tornar a la claror.»
«Hades, una mort resplendent» [fragment], pp. 42-44. Podeu escoltar-ne la versió musical ací. Són cinc minuts deliciosos.
En aquella presentació al Palau de la Música de València vaig dedicar unes paraules a escatir quins poden ser els múltiples sentits que té Ítaca, com a símbol, com a aspiració, més que en el periple odisseic d'Homer, en aquesta particular recreació artística de Monxolí-Salinas. Un periple, un recorregut, un camí cap al coneixement d'un mateix i del món, en comunió amb els altres; un camí de pensament, però també de sensibilitat, de seducció. Un camí cap a Ítaca.
Pobra és Ítaca
i pur l'esguard.
Ningú contempla
la Rosa al mar.
«Ítaca, vestida d'eternitat» [fragment], pp. 60-62.
I en aquest periple també haurem d'aprendre els múltiples sentits que poden i haurien de tenir les Ítaques. Ítaca és el Destí, en majúscules. Ítaca és la llar
enyorada; Ítaca és la tornada que justifica el viatge; Ítaca és
Penèlope, és el desig que empeny sempre cap avant. I, al meu parer,
Ítaca és l'últim lloc, aquell on haurem de trobar-nos cara a cara amb la mort. Però no amb la
mort anihiladora, sinó amb la mort que omple de sentit la vida, la «mort
resplendent» a l'Odissea musical d'Elies Monxolí. En què es convertiria
la vida si no fóssem conscients del caràcter indefugible de la mort?
Ítaca és la mort que ens il·lumina per tal que el camí siga llarg, siga
ple, siga fructífer, siga plaent i dispose de la dosi necessària de
consciència, per re-conèixer tot allò que hem guanyat mentre dura
aquest viatge: la capacitat d'estimar i de patir dolor, l'esforç i
l'assumpció enriquidora dels reptes; i, si és possible, la contínua aspiració cap a la
saviesa, la que ens ha de fer tan humils com per poder-nos dir Ningú.
 |
Va escriure fa uns dies el poeta i amic Ricard Garcia, referint-se a la seua experiència en acostar-se al llibre i al disc Odissea, el viatge de Ningú: «quan sembla que tot s’ensorri al nostre voltant, estic convençut que només la bellesa ens pot salvar». La Bellesa com a concepte omnipresent en aquestes pàgines, un altre dels fars que ens guia en el nostre creixement com a humans. I és que, potser, com diu el mestre Joan Francesc Mira, encara «no hem perdut tota l'esperança».
