Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 30 de novembre de 2014

AIGUA ARRELADA A LA TERRA

Vaig veure que Consol Martínez, poeta i fotògrafa de sensibilitat exquisida, havia penjat al seu mur de Facebook (26 de novembre) unes imatges de les marjals arrosseres que s'estenen entre la Ribera Baixa i el sud de l'Horta de València. Com ella diu, un lloc on "no hi ha separació entre cel i terra. Tot és el mateix. La llum es multiplica i el silenci clama." Em van parèixer tan belles que no he pogut resignar-me a no portar-les fins aquest racó virtual on no és la primera vegada que parle de marjals. I amb el permís de Consol, i per aquest ordre, hi he adjuntat alguns versos que, també amb molt poquet, intenten transmetre aquella sensació que, en algunes ocasions benaurades, s'assembla a estar en pau amb una mateixa. Moltíssimes gràcies, companya.




1

Quina alba lenta.
Un mapa d'aigua,
quietud de mortalla.

I l'olor de granotes,
record d’olor de bassa
als cossos de l’estiu.





2

Quina alba lenta. La boira sorda
s’atrinxera a la marjal, assentant,
damunt de les figures, la impostura.





3

A sota dels meus passos, una terra
aquosa, un país titubejant,
i aquell baf enganxós com una molla
de caragol, que sempre sura enlaire.





4

En el vertigen blanc,
el cicle de la vida
torna a confondre

el reflex de la casa inundada
pel mar provisional que ha arrelat
a la terra.





dissabte, 15 de novembre de 2014

PER A TOTES I TOTS AQUELLS QUE EN LO SOMNI ES DELITEN, L'HOME DEL CAPELL DE PALLA

Per a la petita i gran amiga Àngela Gadea Guixot



Fa just una setmana, el 8 de novembre passat, representàvem L'Home del Capell de Palla a l'imponent auditori de Teulada-Moraira. L'espectacle va estar programat com a clausura del X Aniversari de la Colla el Falçó, Associació de dolçainers i tabaleters de Teulada, i des de la mateixa colla es va presentar en la seua doble estructura: en una primera part, un concert protagonitzat per Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçaina, i Àlex Velázquez al piano, amb la intervenció especial de Dora Martí i Carlos Linares com a balladors. Escolteu i mireu-los ballar ací el Bolero de l'Alcúdia, si us abelleix, en una gravació feta l'abril passat a Pedreguer.



Dora Martí Morell i Carlos Linares Bañón, balladors,
acompanyats pel pianista Àlex Velázquez.

A la segona part —també en paraules de l'organització falçonera— «s'hi representà L'Home del Capell de Palla, un espectacle el fil narratiu del qual és un relat de la poeta i escriptora Maria Josep Escrivà, que relata la història d'un personatge que solament existeix en somnis. La narració va acompanyada de l’animació amb il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives i la música de piano i dolçaina interpretada [com a la part primera] per Xavier Richart, Cristina Martí i Àlex Velázquez.»


Aquests som l'Amadeu Vives i jo mateixa, donant vida sobre l'escenari a L'Home del Capell de Palla, en la doble i paral·lela realització de la il·lustració i la paraula oral. Una experiència que, personalment, no hauria pogut imaginar ni en el més bell dels somnis d'aquest personatge de ficció:

«[...] si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.»

Si us ve de gust llegir el conte complet, hi podeu accedir des d'ací.




El mag de l'arena, l'artista Amadeu Vives, en una foto preciosa d'un altre mag de la imatge, el fotògraf Natxo Francés.

Com no podia ser d'altra manera, vàrem dedicar el nostre Home del Capell de Palla «a totes i tots aquells que en lo somni es deliten», però, en aquest cas concret, i molt especialment, a algunes persones presents a la sala que, per motius i circumstàncies diverses, ho necessitaven amb una urgència major. Aquella dedicatòria, que acaba estampada en l'arena en cada representació, va associada a uns versos d'Ausiàs March que la protagonista femenina del conte llig en un moment en què està a punt de quedar-se dormida, i per tant, d'entrar en contacte —oníric— amb aquell home que sap, i sabem, que «només existeix en els somnis dels altres»:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.

Una setmana després, m'acompanya l'eco d'aquests versos recitats dalt d'un escenari d'un auditori amb les condicions de so més favorables amb què m'he trobat mai. Ho vàrem gaudir i ho vàrem compartir amb quasi cinc-centes persones amabilíssimes i generoses. Com també m'acompanya l'eco que perdura, en un raconet instal·lat en uns dominis que pertanyen mig al cor i mig a l'enteniment, d'aquella nota del piano d'Àlex Velázquez que es perd en un silenci esborronador, abans de donar pas a aquesta versió, crec que sublim, interpretada per Xavi Richart i per Cristina Martí. És d'aquelles coses que crec que s'han d'escoltar.



La gravació d'aquest vídeo també es va fer a l'Espai Cultural de Pedreguer,
l'abril de 2014.

Però allò que vindrà amb mi per sempre més, i que ja forma part del meu repertori de vivències especials associades amb aquesta aventura artística col·lectiva, té el nom d'una personeta jove: Àngela Gadea Guixot, que em va venir a saludar, acompanyada de la seua família, en acabar l'espectacle. I que em consta que feia anys aquell dia 8 de novembre i havia demanat a sa mare, com a desig i regal d'aniversari, anar a Teulada a veure el nostre L'Home del Capell de Palla. No cal dir que la regalada, pels quatre costats i sense cap mena de dubte, hi vaig ser jo, amb aquell bell gest de pura admiració. Una abraçada, petita gran amiga, que, amb el teu permís, farem extensible a tota la família sencera.

Equip homecapeller encarat a un espill, moments abans de l'actuació del dia 8 de novembre de 2014 a Teulada. Autofoto.
D'esquerra a dreta, Carlos Linares, Cristina Martí, Àlex Velázquez, Amadeu Vives, Xavi Richart, M. J. Escrivà. En la línia inferior central, Dora Martí.



ADDENDA (24 de setembre de 2015)

Per fi podem ensenyar el vídeo-tràiler promocional de L'Home del Capell de Palla. Ara sí, una petita mostra (01.35 min) on s'ajunta la música, la imatge i la veu.

Agraïm molt sincerament la col·laboració d'Alexandra Pérez, i d'Àngels Selfa en aquest treball.




Video promocional de L'Home del Capell de Palla. Un espectacle del grup Onades en què l'art, la música, la paraula i la dansa esdevindran un somni real.
Piano: Àlex Velázquez.
Dolçaines: Xavi Richart i Cristina Martí.
Animació amb arena: Amadeu Vives.
Narració: Maria Josep Escrivà.
Balladors: Dora Martí i Carlos Linares.


àià produccions: angels.selfa@gmail.com



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »