PER A TOTES I TOTS AQUELLS QUE EN LO SOMNI ES DELITEN, L'HOME DEL CAPELL DE PALLA

Per a la petita i gran amiga Àngela Gadea Guixot

Fa just una setmana, el 8 de novembre passat, representàvem L'Home del Capell de Palla a l'imponent auditori de Teulada-Moraira. L'espectacle va estar programat com a clausura del X Aniversari de la Colla el Falçó, Associació de dolçainers i tabaleters de Teulada, i des de la mateixa colla es va presentar en la seua doble estructura: en una primera part, un concert protagonitzat per Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçaina, i Àlex Velázquez al piano, amb la intervenció especial de Dora Martí i Carlos Linares com a balladors. Escolteu i mireu-los ballar ací el Bolero de l'Alcúdia, si us abelleix, en una gravació feta l'abril passat a Pedreguer.

Dora Martí Morell i Carlos Linares Bañón, balladors,
acompanyats pel pianista Àlex Velázquez.

A la segona part —també en paraules de l'organització falçonera— «s'hi representà L'Home del Capell de Palla, un espectacle el fil narratiu del qual és un relat de la poeta i escriptora Maria Josep Escrivà, que relata la història d'un personatge que solament existeix en somnis. La narració va acompanyada de l’animació amb il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives i la música de piano i dolçaina interpretada [com a la part primera] per Xavier Richart, Cristina Martí i Àlex Velázquez.»

Aquests som l'Amadeu Vives i jo mateixa, donant vida sobre l'escenari a L'Home del Capell de Palla, en la doble i paral·lela realització de la il·lustració i la paraula oral. Una experiència que, personalment, no hauria pogut imaginar ni en el més bell dels somnis d'aquest personatge de ficció:

«[...] si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.»

Si us ve de gust llegir el conte complet, hi podeu accedir des d'ací.

El mag de l'arena, l'artista Amadeu Vives, en una foto preciosa d'un altre mag de la imatge, el fotògraf Natxo Francés.

Com no podia ser d'altra manera, vàrem dedicar el nostre Home del Capell de Palla «a totes i tots aquells que en lo somni es deliten», però, en aquest cas concret, i molt especialment, a algunes persones presents a la sala que, per motius i circumstàncies diverses, ho necessitaven amb una urgència major. Aquella dedicatòria, que acaba estampada en l'arena en cada representació, va associada a uns versos d'Ausiàs March que la protagonista femenina del conte llig en un moment en què està a punt de quedar-se dormida, i per tant, d'entrar en contacte —oníric— amb aquell home que sap, i sabem, que «només existeix en els somnis dels altres»:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.

Una setmana després, m'acompanya l'eco d'aquests versos recitats dalt d'un escenari d'un auditori amb les condicions de so més favorables amb què m'he trobat mai. Ho vàrem gaudir i ho vàrem compartir amb quasi cinc-centes persones amabilíssimes i generoses. Com també m'acompanya l'eco que perdura, en un raconet instal·lat en uns dominis que pertanyen mig al cor i mig a l'enteniment, d'aquella nota del piano d'Àlex Velázquez que es perd en un silenci esborronador, abans de donar pas a aquesta versió, crec que sublim, interpretada per Xavi Richart i per Cristina Martí. És d'aquelles coses que crec que s'han d'escoltar.

La gravació d'aquest vídeo també es va fer a l'Espai Cultural de Pedreguer,
l'abril de 2014.

Però allò que vindrà amb mi per sempre més, i que ja forma part del meu repertori de vivències especials associades amb aquesta aventura artística col·lectiva, té el nom d'una personeta jove: Àngela Gadea Guixot, que em va venir a saludar, acompanyada de la seua família, en acabar l'espectacle. I que em consta que feia anys aquell dia 8 de novembre i havia demanat a sa mare, com a desig i regal d'aniversari, anar a Teulada a veure el nostre L'Home del Capell de Palla. No cal dir que la regalada, pels quatre costats i sense cap mena de dubte, hi vaig ser jo, amb aquell bell gest de pura admiració. Una abraçada, petita gran amiga, que, amb el teu permís, farem extensible a tota la família sencera.

Equip homecapeller encarat a un espill, moments abans de l'actuació del dia 8 de novembre de 2014 a Teulada. Autofoto.
D'esquerra a dreta, Carlos Linares, Cristina Martí, Àlex Velázquez, Amadeu Vives, Xavi Richart, M. J. Escrivà. En la línia inferior central, Dora Martí.

ADDENDA (24 de setembre de 2015)

Per fi podem ensenyar el vídeo-tràiler promocional de L'Home del Capell de Palla. Ara sí, una petita mostra (01.35 min) on s'ajunta la música, la imatge i la veu.

Agraïm molt sincerament la col·laboració d'Alexandra Pérez, i d'Àngels Selfa en aquest treball.

Video promocional de L'Home del Capell de Palla. Un espectacle del grup Onades en què l'art, la música, la paraula i la dansa esdevindran un somni real.
Piano: Àlex Velázquez.
Dolçaines: Xavi Richart i Cristina Martí.
Animació amb arena: Amadeu Vives.
Narració: Maria Josep Escrivà.
Balladors: Dora Martí i Carlos Linares.

àià produccions: angels.selfa@gmail.com

PÍNDOLES DE FACEBOOK. DIETARI INCONSTANT, I

La primera declaració d'intencions que vaig expressar en aquest bloc deia: «En aquest Passa la vida tractaré que allò que podria circular per facebook com una exhalació trobe ací un recer, i una possibilitat d'arxivar-se, imatges i text a manera de complement recíproc». Com ocorre quasi sempre, una cosa són les intencions i els propòsits, i una altra la nostra capacitat per a materialitzar-los en les possibilitats reals del dia a dia.

«Jo t’he mirat, amant, com llaurador
vinclat al solc per on arriba el dia»

V. A. Estellés, «Cant a València».
 
Publicat a facebook el 7 de març 2014.

Tothom que hem adquirit l'hàbit més o menys assidu de transitar per la xarxa sabem que el seu caràcter d'immediatesa i de comunicació visual i textual servida en càpsules monodosi faciliten molt l'edició i també la interacció, i això  —no seré jo qui ho negue— ens encanta i ens eleva l'autoestima amb regularitat i sense gastar-nos un cèntim en psicoterapeutes. Supose que per això hi redundem, de vegades excessivament i tot. Total, que, a pesar d'aquell propòsit inaugural, pel meu tauler —m'agrada més que «mur»— de facebook han anat transitant reclams visuals, amb els corresponents missatges verbals associats, mentre que, per aquest Passa la vida, he acabat desplegant entrades un poc més llargues i específiques. 

Brotets de xop traspassant l'asfalt, a la font de Baix, entre els termes d'Otos i Bèlgida. El novembre de 2013 vaig publicar la foto a facebook, amb una arenga que acabava: «treballar, treballar i treballar, amb convenciment i amb il·lusió, pel futur del país que volem, i en el qual creiem. Aquesta ha de ser la nostra revolució, com sempre, des de l'optimisme combatiu.» I el poema «Metafísica», de l'admirada W. Szymborska, d'on ara extrac aquests versos:
«Fou, passà. / Fou, per tant passà. / Sempre en aquest ordre irreversible, / perquè eixes són les regles d'aquest joc perdut.»  

I com que mai no en tenim prou, i em continua astorant el caràcter fungible i la velocitat supersònica a què circula la informació per les xarxes socials —de vegades també per fortuna!— he pensat que, amb una certa periodicitat, la que m'abellisca, agruparé en una entrada de bloc aquells posts de fugacitat endimoniada que en el seu moment m'han servit per a construir petits duets entre imatge i apunt literari. 

He de dir que, en molts casos, aquestes píndoles comunicatives, aparentment frívoles i intranscendents, han servit per a conservar un cert caliu creatiu, quan el cap no ha donat per a més; o, fins i tot, han ajudat a atiar les brases quasi extingides sota tones i tones de quotidianitat i de dispersions obligades. Així és que, només per això, ja done per ben trobada aquesta il·lusió tramposa que és el llibre obert, feisbuquer, on tothom donem la cara, ens exhibim, aboquem confessions, intimitats, enrabiades, alegries, prèdiques, debilitats, lucideses, inconveniències; compartim, categoritzem, ens desfoguem..., amb un sentit del pudor que, per a una immensa majoria de la humanitat informatitzada, ha passat a la història de quan els humans vivíem sense estar enganxats a les xarxes socials. 

A continuació, això seria una possible tria del que n'ha quedat, dels últims cinc mesos d'activitat a Facebook:

Crec que així han marxat aquest vespre els tres reis mags. M'han deixat un pijama quasi tan colorit com aquest cel, i el temps de tot un dia a la meua disposició per a no traure-me'l de damunt més que en el moment en què he eixit a caminar i he pogut fer la foto de comiat agraït a aquesta bona gent sàvia que, jo no sé a vosaltres, però, en el meu cas, després de tants anys de mantenir el pacte de la il·lusió recíproca, em pareix que han acabat entenent quins són per a mi els regals vertaderament importants. Fins l'any que ve, majestats!

 Publicat a facebook el 6 de gener de 2014.

Avui, dia de Sant Antoni, ma mare ha dut la llora que tenim a casa, de nom Camil·la, a beneir. L'animalet (de l'espècie del lloro gris) és un membre més de la família. Sol estar solta per casa, i parla, en valencià, clar. Fa una estona, m'he acomiadat d'ella dient-li «bona nit, Camil·la», i ella m'ha contestat «bona nit», com la cosa més normal del món. Doncs bé, a punt d'eixir de casa, camí de la benedicció, ma mare m'ha dit: «a vore si aixina no em rosega tant el sofà». I jo he pensat que cadascú fa servir la seua fe per al que la necessita. O no...?

A la foto, el meu nebot Joan, i Camil·la,
desafiant-se l'un a l'altre en simetria perfecta. Any 2008.
Publicat a facebook el 20 de gener.

M'ho temia des de fa alguns dies. Però, avui que he eixit a passejar pel terme i m'he trobat els tarongers encesos en flor, reconec que ha arribat el moment d'admetre que, aquest any i almenys a la meua comarca de la Safor, m'hi he quedat esperant l'hivern. Que no; que açò, més que hivern, ha sigut una broma de gust dubtós. I sense ploure. Mon pare diu que a la primavera plourà. Però jo li demane que com ho sap, que me'n done alguna prova fiable, i ell em contesta que perquè sí. Que si no plou a la primavera, bona nit. M'encanta aquesta lògica de la gent que viu en contacte amb la terra.

Florida prematura dels tarongers, al terme de Miramar de la Safor.
Foto i text publicats el 5 de març.

Un altre capvespre de ponent. Entre bancals, el dia s'acomiada amb una cridadissa desordenada d'ocells. Accelere la marxa perquè es fa de nit. Però de sobte m'ature, i només escolte. A mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica. L'olor intensa de la flor de taronger ja no ix a la foto.

Un canyar del terme de Bellreguard de la Safor. 17 de març 2014.
 

Dia de traure a passejar el meu paraigües estampat de colors. Avui ell està bastant més content que jo. Però caminem. Hi ha dies i dies, però caminem. La pluja sempre és una bona aliada. Busque un pensament reparador que m'acompanye, i el trobe. Com trobe la pau en aquests llocs que tinc tan a prop, i en la gent que m'estime i que m'estima. I com trobe, i com respire, i com sent que emana, des de la terra amerada per fi de pluja, la memòria reposada dels meus morts. 

Séquia Mare, al terme de Xeraco, la Safor.
30 de març. A la memòria de J. S. V.

El dia 13 d'abril de 2014 representàrem L'Home del Capell de Palla a Pedreguer. Un petit fragment extret del conte que dóna títol a l'espectacle. Si us abelleix, el podeu llegir complet ací.

«Ella, impulsada per una atracció desconeguda, a mig camí entre el somni i la vigília, li va buscar els ulls mig ocults sota les ales del capell, amb aquella indiscreció que provoquen les ganes de descobrir una cosa nova. I com una revelació, li acudiren vivíssims a la ment els últims versos que llegia en el moment de quedar-se dormida:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.»

En el moment en què en vaig donar notícia a facebook no teníem encara fotos com aquesta, que ens va fer Natxo Francés. 

L'animació amb arena d'aquell espectacle, de la qual forma part aquest dibuix, és obra d'Amadeu Vives.

VERTIGEN (entre abril i maig de 2014)

Un espantall,
com un bacallà de llana assecant-se
al pati. Això queda d'un hivern
que no ha sigut.

Un company, Pau Lucio, ha penjat al grup de Pels Pobles de la Safor aquesta foto preciosa. Un niu de corriol, que m'ha dut records molt bonics d'un matí en què passejava amb el nostre Joan Pellicer per la platja del Clotal d'Oliva, i ell, que sempre tenia els ulls a punt per a descobrir meravelles, me'n féu veure un igual com aquest. A partir d'aquella descoberta, fràgil i grandiosa alhora, vaig escriure un poema molt breu, dins d'una sèrie titulada «Petita geografia del camí», que s'inclou al llibre Flors a casa (2007). 

Post publicat a facebook el 9 de maig de 2014.

EL CLOTAL, 2000

Tan res, tan tot,
tan nua soledat,
el niu d'un corriol
damunt l'arena.

El cicle imparable i inqüestionable de la vida. Mon pare anava ensenyant-me els progressos de les fruites i les hortalisses d'estiu que ja creixen al bancal. Quan hem arribat al solc dels melons d'Alger m'ha recordat una dita: «de bon peçó, bon meló». I després s'ha posat un tant misteriós i m'ha advertit:
—No els mires molt, que diuen que es poden semar. Jo no ho sé, però, per si de cas, mira'ls de lluny, i no els assenyales amb el dit.
—Ni pensar-ho!, l'he tranquil·litzat jo.
La foto, l'he feta amb el zoom, des de la canal. No podria amb el remordiment si mon pare em diguera que se li ha semat el meló més llustrós que tenia.

Diumenge 11 de maig de 2014.

QUAN EDUCAR ÉS UNA PASSIÓ

"Jornades com la de hui ens fan reflexionar, i molt!, sobre el nostre quefer diari amb horaris estrictes, espais restringits, taules ordenades, alumnes distribuïts classe rere classe, programacions, reglaments... Aquest matí m'ha vingut al cap el llibre de Foucault "Vigilar i castigar", cada dia més el nostre sistema educatiu s'assembla al que deia Michel [Foucault]. Per sort, de tant en tant tenim alenades d'esperança, de saber que un altre tipus d'educació és possible." 

Agafe prestades aquestes paraules de l'amic, músic i professor Josep Antoni Alberola. Les vaig utilitzar per explicar fa uns dies una experiència instructiva, alliçonadora —per rigorosa, per entusiasta i perquè no era gens fàcil—, que el col·legi públic Ambra, de Pego, ens va regalar, dijous 25 d'abril, convidant-nos a assistir i a participar-hi, a l'última part d'un multitudinari espectacle audiovisual i literari, amb el nostre estimat L'Home del Capell de Palla. Si en voleu conèixer més detalls, els podreu llegir ací. Com va deixar dit alguna (o algun) amable "anònim" en un dels comentaris de l'entrada al Burribloc: "quan educar és una passió, el treball dels docents es converteix en una obra d'art". Totalment d'acord.

Una mestra (Rosa Mari Morera Sendra)
del col·legi Ambra, de Pego, ajuda a recitar una de les alumnes
que participà en l'espectacle Paraules, música, mar i... arena.
Mentre, un altre company se les mira expectant.
Pensem que la foto pot expressar la mateixa idea
"esperançada" de l'amic Alberola que encapçala aquest post.

El mateix dia, l'escriptora i també mestra, Maria Dolors Pellicer, que és l'autora dels textos que l'alumnat d'Ambra va recitar a la primera part de l'espectacle, ens va regalar, als artistes convidats, un exemplar del seu últim llibre: 100 haikus amb gust de boira (Edelvives-Baula, 2013) Ara ja l'he llegit, i l'he gaudit, i voldria extraure'n algun poema, com a mostra, i recomanar-ne la lectura a tota aquella gent que pense, com jo, que es pot escriure poesia pensant en gent jove, sense rebaixar-ne la qualitat, i sense obviar temes, sensibilitats, valors i emocions que compartim menuts, joves i grans tot al llarg de la nostra vida. La bellesa subtil dels haikus hi troba el complement perfecte amb les il·lustracions de Xelo Garrigós, poesia visual a partir de la cal·ligrafia, i dels detalls estilitzats, unes vegades minimalista i unes altres insistint-hi en els adornaments. Moltíssimes gràcies a la poeta de les paraules, i a l'artista de la cal·ligrafia. Per la bellesa consensuada de la dedicatòria també.

Sota la pluja

torna l'infant que guarde.

En dia càlid.

.   .   .

Humil eruga

que el claustre transforma

en papallona.

Una pàgina de 100 haikus amb gust de boira, de Maria Dolors Pellicer,
amb una de les il·lustracions de Xelo Garrigós.