Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 1 de maig del 2013

QUAN EDUCAR ÉS UNA PASSIÓ

"Jornades com la de hui ens fan reflexionar, i molt!, sobre el nostre quefer diari amb horaris estrictes, espais restringits, taules ordenades, alumnes distribuïts classe rere classe, programacions, reglaments... Aquest matí m'ha vingut al cap el llibre de Foucault "Vigilar i castigar", cada dia més el nostre sistema educatiu s'assembla al que deia Michel [Foucault]. Per sort, de tant en tant tenim alenades d'esperança, de saber que un altre tipus d'educació és possible." 

Agafe prestades aquestes paraules de l'amic, músic i professor Josep Antoni Alberola. Les vaig utilitzar per explicar fa uns dies una experiència instructiva, alliçonadora —per rigorosa, per entusiasta i perquè no era gens fàcil—, que el col·legi públic Ambra, de Pego, ens va regalar, dijous 25 d'abril, convidant-nos a assistir i a participar-hi, a l'última part d'un multitudinari espectacle audiovisual i literari, amb el nostre estimat L'Home del Capell de Palla. Si en voleu conèixer més detalls, els podreu llegir ací. Com va deixar dit alguna (o algun) amable "anònim" en un dels comentaris de l'entrada al Burribloc: "quan educar és una passió, el treball dels docents es converteix en una obra d'art". Totalment d'acord.



Una mestra (Rosa Mari Morera Sendra)
del col·legi Ambra, de Pego, ajuda a recitar una de les alumnes
que participà en l'espectacle Paraules, música, mar i... arena.
Mentre, un altre company se les mira expectant.
Pensem que la foto pot expressar la mateixa idea
"esperançada" de l'amic Alberola que encapçala aquest post.

El mateix dia, l'escriptora i també mestra, Maria Dolors Pellicer, que és l'autora dels textos que l'alumnat d'Ambra va recitar a la primera part de l'espectacle, ens va regalar, als artistes convidats, un exemplar del seu últim llibre: 100 haikus amb gust de boira (Edelvives-Baula, 2013) Ara ja l'he llegit, i l'he gaudit, i voldria extraure'n algun poema, com a mostra, i recomanar-ne la lectura a tota aquella gent que pense, com jo, que es pot escriure poesia pensant en gent jove, sense rebaixar-ne la qualitat, i sense obviar temes, sensibilitats, valors i emocions que compartim menuts, joves i grans tot al llarg de la nostra vida. La bellesa subtil dels haikus hi troba el complement perfecte amb les il·lustracions de Xelo Garrigós, poesia visual a partir de la cal·ligrafia, i dels detalls estilitzats, unes vegades minimalista i unes altres insistint-hi en els adornaments. Moltíssimes gràcies a la poeta de les paraules, i a l'artista de la cal·ligrafia. Per la bellesa consensuada de la dedicatòria també.

Sota la pluja
torna l'infant que guarde.
En dia càlid.

.   .   .

Humil eruga
que el claustre transforma
en papallona.





Una pàgina de
100 haikus amb gust de boira, de Maria Dolors Pellicer,
amb una de les
il·lustracions de Xelo Garrigós.

2 comentaris:

  1. De bona veritat que el llibre és una autèntica meravella

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'imaginava que et podia agradar. Tu ets un autèntic malabarista dels haikus! El que no acabe d'entendre és aquesta 'necessitat' d'encasellar el llibre dintre de la poesia juvenil. Una de les virtuts --em pareix-- del llibre és que són poemes adequats i interessants per a qualsevol edat. I per cert, trobe que això és dificilíssim d'aconseguir.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".