Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 d’abril de 2013

TREMOLOSA COM EL PRIMER DIA


He fet comptes i, si no em fallen els dits, fa 21 anys que em vaig atrevir a donar la cara en matèria de literatures. La primera vegada fou a Manises, l’any 1992, quan unes persones molt generoses em van premiar un petit recull de contes que es deia El curt camí dels anys, i que es va publicar el 94, en un volumet col·lectiu titulat Solstici 6. Era l’entranyable premi Solstici de literatura jove, que convocava l’ajuntament d’aquella ciutat de l'Horta, a través de la Fundació Municipal de Cultura i Joventut, i on hi va haver associats, mentre estigué al capdavant Lluís Montesinos, noms tan importants com els dels germans Marc Granell (que aleshores encara era per a mi un poeta inabastable, marededéu del cel!) i Manel; Felip Baldó, Rosa Serrano, Fina Masgrau, Manolo Molins, Maria Conca, Toni Mollà, Empar de Lanuza... I fins i tot un Enric Valor elegantíssim que beneïa amb la seua proximitat aquells certàmens, modestos, inoblidables rituals iniciàtics des d’on algun(e)s començàrem a caminar amb una base alimentària tan ben nodrida. 


Motiu de portada dels primers volums que il·lustrà
les obres guanyadores, en els dos gèneres,
des de la primera convocatòria, l'any 1986,
i fins al 1992 (
després hi canvià l'estètica, i més coses).
Fou obra de l'Equip D. D. U. (Disseny Urbà)
Per cert: Xavier Luna, Jordi Sebastià
o Josep Manuel Esteve
també es llançaren des d'aquest mateix trampolí
al mar de la literatura.

D'alguna manera, aquests inicis m'han vingut a la memòria a partir d'una entrevista que Juli Cànoves ens ha fet recentment, a Maria Alcaraz Frasquet i a mi, amb motiu de la publicació d'Àngels de nata, i que, si us ve de gust, podeu llegir ací.

Doncs bé, després d’aquell compte enrere fins als orígens, he arribat a una conclusió diàfana, i és que, a pesar dels 21 anys de rodatge, continue tremolant com el primer dia, cada vegada que m’he vist presentant en societat una nova criatura literària. I sabeu què...?: no ho considere una mala cosa. Ho he pogut comprovar recentment, just quan hem fet les primeres presentacions en societat dels Àngels, a Gandia i a Rafelcofer. Veritat és que, tant a la il·lustradora Maria (comare meua) com a mi (comare de Maria), tot ens hi apuntava directament al cor.

Ambra Llibres Gandia, 12 d'abril de 2013.
Creieu-me si us dic que s'hi congregaren una bona colla
d'àngels humans, i fins i tot algun que ens observava
des d'altres dimensions sobrehumanes.
 

A banda de la proximitat incondicional de la nostra gent, que va per davant insuflant aire, hi ha una constant preciosa, inesperada, que s’ha repetit als dos llocs. El llibre s’obri amb una dedicatòria “A la memòria de Ramon Sanchis, mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia: el primer amic que em va fer estimar els llibres”. Ramon va morir el gener de 2009. Molts dels qui n'havíem estat alumnes hem tingut el privilegi de conservar la seua amistat fins al final. Però mai havia pogut imaginar que companys seus, del col·lectiu de mestres de la Safor, o d’altres llocs on hi havien coincidit, vindrien a preguntar-me, en fullejar el llibre, si parlàvem del mateix Ramon, i a agrair-me que l’haguera recordat en aquestes pàgines. Una altra vegada: “Hi ha mestres que no ensenyen només lliçons.” Ramon en fou el primer, quan a les escoles de primària les lliçons encara es feien en castellà, i ell ens deia allò de “no es diu palillo; es diu furgadents” i nosaltres li rèiem la broma.

I ací l'auditori de Rafelcofer, el poble de Maria, ple a vessar també de bona gent.

Almudena Francés, la nostra contacontes, ens hi va acompanyar, a Gandia i a Rafelcofer, i ens hi va oferir la seua versió de la història, llanterna en mà, com la dels llanterners de la mateixa quinta de Faust, el personatge que, sense retirar la vista de la paella que arreglava, diu a Aldonça allò de “Un àngel és algú que t’apareix a la vida per mostrar-te el sentit de la felicitat.”
 
No recorde què provocava l'expressió d'Almu, en aquest moment,
ni
si era d'emoció, d'alegria o de sorpresa. El que sí que sé
és que, en Almudena Francés, l'emoció emociona,
l'alegria fa riure amb gana, i la sorpresa no es pot deixar de compartir.
Gràcies per fer-los viure, els àngels i els auditoris,
contacontes de primera!

Amb una besada semblant a la que dedica Aldonça al seu Bernat, i que Maria ha il·lustrat amb aquesta expansió d'estimes, voldria jo agrair les atencions i el suport perseverant de totes les persones que, d'una manera o d'una altra, m'han acompanyat i m'acompanyen en aquesta travessia apassionant que és la literatura.

"Això em va dir Aldonceta... —ai!...—, mentre em feia una besada
d'aquelles que beneeixen una amistat per sempre més."
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet, comare meua.


Ah! i també done gràcies al poder d'atracció que van tenir aquests versos, d'on estirant estirant estirant... va començar a agafar forma Àngels de nata. O no eren de nata...? Tant fa, quan, com diem a la contraportada: "la màgia i el sentit positiu de la vida ho poden tot." I aprofite per felicitar l'autor dels versos, que just ahir va fer seixanta anys: amb tota la meua estima i més admiració encara.

Un nen travessa
el carrer i troba
l'esquelet fet nata
de l'últim àngel.

Marc Granell

Angelet elaborat amb pasta italiana,
ideat i executat per Maria Alcaraz Frasquet,
que ja és una experta a donar cos i forma
a éssers d'aquesta espècie.

La foto és gentilesa de Josep Basset,
artista i amic, i viceversa.

6 comentaris:

  1. És un acte d'honestedat confessar que encara ara, després de tants anys trafegant dins del món de les lletres, passes nervis a l'estrena d'una presentació literària, però els que et coneixem i estimem sabem que eixe neguit és el que coven les (grans) persones que s'estimen de debò els llibres i la màgia que ells contenen. Les imatges de les presentacions ja realitzades a La Safor destil.len eixa mateixa il.lusió, que sempre he pensat que és la mateixa gasolina que alimenta el somni de la creació: eixe període previ, de vegades dur, sovint embogit, que ens permet arribar al producte final.I el trajecte dels teus àngels, deduesc, és molt més apassionant si cal, perquè hi ataülle tanta fantasia i perseverança com poder d'evocació, i de regressió! Ingredients infal.libles!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, Jovi..., un poquet patidoreta sóc, eh? Però la veritat és que tinc un grandíssim respecte per intentar fer les coses el millor que sé, i també per aquelles persones que acudeixen als actes esperant que això siga així. Vaja, que qui vulga em pot dir bajoca, però continue creient-me i apassionant-me amb les coses que faig. Ningú ens obliga a escriure. La gasolina que tu dius és el repte, aquell batec que ens fa sentir-nos vius, o això indescriptible que és crear des del no-res, no se sap per quin misteri mental, emocional, hormonal o neuronal. Jo no deixe de sorprendre-me'n, i amb tota la humilitat, me'n considere una privilegiada.

      Elimina
  2. M'encanta germaneta, enhorabona!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi m'encanta que t'agrade, i l'enhorabona me la done a mi mateixa per tindre un germà com tu. Besos!

      Elimina
  3. Hola Maria Josep,
    em trobe entre l'auditori que embadalida escoltava la contacontes Almudena, com una nena em vaig trobar fent les mateixes ganyotes que reflecteix la fotografia. Per una estona em vaig sentir transportada al món de la il·lusió. I al cap i a la fí Àngels de nata són il·lusió i màgia.
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que els ADN són il·lusió, màgia, somni... Però et dic una cosa, Mercè. A mi no m'interessa tot això si està fora del món que trepitgem. Tot forma part de la mateixa realitat. A mi no em resulta atractiu un món màgic que no forme part d'aquest. Voldria que la màgia, el dret a somniar, a il·lusionar-nos estiga en el nostre dia a dia i que la realitat inspire la literatura i la literatura modele la realitat. En fi, ja sé que són les meues neures mentals. Però així vaig navegant.
      Una altra abraçada per a tu, i gràcies pel comentari.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »