ÀNGELS VORA MAR

“[...] Era el mes de maig i, com quasi sempre per aquestes dates, bufava un garbí suau i se sentien els crits de les aus pescadores aguaitant des de l’aire. Per això no em va estranyar gens ni miqueta veure com, per sota del banc on seia, revolava una ploma de gavina. M’hi vaig entretenir mirant-la, amb aquella lleugeresa senzilla i blanca. I aquella dansa capritxosa em va hipnotitzar de tal manera que no sabria dir si havien passat minuts o hores quan, al meu costat, Faust, el veí dels meus pares que havia treballat tota la vida de llanterner, desvinculat del tot de les pregàries devotes, em va xiuxiuejar a l’orella, com si m’haguera llegit un somni molt íntim:

−I qui et diu a tu que és una ploma de gavina, i no d’algun àngel que s’ha assegut a descansar a l’ombra fresca?”
 

Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet
per a Àngels de nata: Edicions 96, 2013

Això és un fragment extret del final del llibre Àngels de nata, que per fi tinc l'immens plaer d'anunciar que ja és una realitat en paper. Aquest és un projecte literari que ve de molt, molt lluny, de la prehistòria de la meua existència, de quan habitava en una casa a dotze altures sobre el nivell de terra, per sota de la qual passava un riu que no era riu, igual que no era ma casa aquella casa. Doncs bé: allà es van gestar Àngels de nata, en un intent, segurament, de mirar cap amunt i fabricar-me la màgia que a sota dels meus peus no trobava. Aleshores vaig constatar meravellada que, a pesar de totes les inclemències terrenals, ens sobrevolen àngels. No és la primera vegada que ho dic, me'n faig càrrec. El que he explicat encara poc és que aquella versió prehistòrica dels Àngels se'm va encallar en uns anys malcarats per a mi, i fou la demanda d'uns amics la que, inesperadament, per art de màgia també, em va donar la clau per a enllestir definitivament el conte: just aquelles plomes volanderes, que sempre hi han estat, entre els bancs, al jardí..., però que calia mirar-se-les, no com si provingueren de les aus marines que habiten aquell entorn, sinó com alguna altra cosa...

Si us ve de gust, hem penjat a l'ISSUU les primeres pàgines del llibre.
Podeu llegir-les, i conèixer alguna més de les il·lustracions de Maria,
clicant ací.

El disseny de format i la maquetació són de Pau Àlvarez:
padrí sense el qual aquesta criatura no seria el que és.

Els amics Dolors Pallàs, Emili Ripoll i Eva Pellicer em van convidar, en nom de la Germandat del Davallament del Grau, a participar amb algun text en l'edició de la revista Passio de 2008. Sé que ho feien per afecte, i perquè aquell era un any molt especial per a Dolors i degué trobar oportú que el celebràrem amb algunes lletres amables. Jo mai no els vaig donar cap indici de conversió espiritual. Però la il·lusió amb què els meus col·legues m'ho demanaven em va semblar suficientment important per a intentar correspondre-la. I vaig redactar el text que reproduïsc a continuació, ara adornat amb alguna imatge, i el desig que, tot plegat, puga fer la funció de gest de reconeixement personal al meu poble, el Grau de Gandia, i a la gent esforçada que porta la vida de la mar adherida al cos, com si fóra una segona corfa de salobre. 

Bocana del port. A la dreta, el moll de pesca, amb els 'tinglados' al fons;
a l'esquerra, la part posterior de l'església de sant Nicolau del Grau de Gandia.

 

Una nit de Dijous Sant, mentre anava congregant-se molta gent a la plaça del Garbí per veure desfilar la processó, em vaig quedar embadalida contemplant com la imatge del Davallament era transportada per la força d'un grup d'homes des de la capella que li fa d'habitatge fins al carrer, on els confrares ja l'esperaven en dues fileres paral·leles. Avançava aquella talla il·luminada i adornada de flors a través del jardí de l'església. Com a teló de fons, una boirina pietosa que pujava des del port, reflexos daurats contra les aigües i una olor a mar vella, una mica impúdica, que impregnava, que fa més de mig segle que impregna, les parets del temple, la pena dels qui desclaven el seu Crist de la creu, les túniques serenes dels qui custodien la mort més transcendent de la història dels humans. 

Fa temps que m'emociona aquesta barreja entre el sagrat i l'humà. I per això, per exemple, se m'acut que l'església del Grau —la de sant Nicolau i la de la Mare de Déu Blanqueta— podria ser un símbol, un espai de convivència i d'interferència constant entre aquests dos mons: el diví i el quotidià, el recolliment i l'expansió de la mar, els càntics eucarístics i el motor de les barques, les campanes que criden a l'oració i els crits de les gavines, l'olor de l'encens i l'olor del salobre. Si en alguna ocasió, com m'ha passat a mi, oïu missa i bufa aquell garbí suau que entra per la bocana del port, és possible que de sota d'un banc revole alguna ploma blanca de gavina. Però, qui vos diu que és ploma de gavina i no d'àngel, que en la penombra fresca s'ha assegut a descansar? 

Tot respectant la fe dels qui creuen, el meu lligam amb el món s'estableix a través d'una espècie de paganisme agraït amb tot. Sóc capaç d'emocionar-me —i sense cap mena d'afront ho reconec— davant de la senzillesa d'una Mare de Déu menuda que és de la Misericòrdia però que el poble ha rebatejat com a "Blanqueta", i com a tal se l'estima. I per cert, respecte d'aquesta divina doneta blanca, he llegit un text del cronista Sanz i Forés on torna a ser difícil desvincular la vida humana de la intercessió sagrada:

Los marineros del Grao y Llavador la han elegido por su Patrona, y le celebran una fiesta anual con la mayor pompa y solemnidad posible. Para costear los gastos necesarios han hecho á la Señora participante del premio de sus trabajos: Así es que cuando han de trabajar en la mar, embarcando y desembarcando, se convocan todos, y reparten entre los que trabajan todo cuanto ganan, pero destinando dos porciones, para el culto de la imágen de la Virgen. Celebrada la fiesta dividen entre todos ellos la cantidad sobrante del fondo destinado para ella.

Exemplar i bonic, el comportament social, allà a finals del segle xix, dels homes de la mar.

Tal com està escrit, a la tercera nit després d'aquell Dijous Sant en què vaig veure com la imatge del Davallament travessava el jardí de l'església, tants i tants cristians van ressuscitar a la fe, igual que el seu redemptor. Jo no sé exactament per quin impuls –segurament més acostat a causes terrenals que no celestials–, vaig voler compartir aquella alegria pasqual sense mesura, i amb la mateixa glòria d'un dels càntics a la llum, va nàixer un petit poema que fa:

Plomes enlaire,
clam de campanes.
Lluna salobre
entre ventalles. 

Es va titular «Església vora mar», en honor de la petita dama que vetla, des d'un flanc geomètric de costelles obertes als embats del llevant, la son i la vigília de les barques. La mateixa església que propaga salms i homilies als pescadors i a les seues xàrcies evangèliques. Aquells pescadors que, des de fa dècades, amb una lleialtat que esborrona, pesquen a la vora del temple marí.