Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 8 de març de 2013

UNA DONA REIVINDICA SER POETA


Donzelles de l'any 2000 (Editorial Mediterrània) és un llibre de recent aparició, una "Antologia de dones poetes dels Països Catalans" que pretèn, en paraules de les responsables del projecte: "configurar el paisatge poètic femení en llengua catalana del segle XXI". Les curadores de l'antologia, Sandra D. Domínguez, i Noèlia Díaz Vicedo no s'hi distrauen amb detalls accessoris. El títol, em sembla d'aquells que hom necessita justificar immediatament després d'haver-lo dit. I és que fa referència al poema que Maria Antònia Salvà, poeta i traductora mallorquina nascuda a finals del s. XIX, va adreçar a les 

DONZELLES DE L'ANY DOS MIL


Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.


Una imatge molt coneguda de Maria Antònia Salvà
(Palma, 1869-Llucmajor, 1958). Foto.cat
Algunes dècades més tard, aquests versos foren correspostos amb un poema que Marta Pessarrodona va dedicar, a manera d'homenatge, a la poeta illenca, i que es va titular "A les dones de l'any 2000". L'estrofa final diu:
Executives com Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d’amor i de gentilesa no marcides.

Se'm va demanar col·laboració en aquest volum on podem trobar unes notes biogràfiques i poemes de 27 autores, les quals van magníficament custodiades entre un pròleg de Montserrat Abelló i un epíleg d'Anna-Aguilar Amat. L'ordenació s'ha fet seguint criteris territorials (6 apartats, inclosa Occitània), i cada apartat va introduït per un text d'algunes de les que ja superem en veteranies les antologades. Em va correspondre encapçalar l'apartat andorrà. I he de reconèixer que el primer impuls, va ser, com sempre que se'm demana participació en aquestes gestes de gènere, contradictori i un tant escèptic:

"Començaré dient que mai no m’han caigut simpàtics aquests llibres col·lectius en els quals el tret distintiu, allò que justifica el conjunt és el gènere. No m’han caigut simpàtics i, tanmateix, he accedit a col·laborar-hi sempre que se m’ha demanat, perquè he compartit la necessitat que els ha justificat, i he donat suport incondicional a la seua finalitat: si no ho he entès malament, donar visibilitat a tantes poetes amb nom de dona que passen desapercebudes en un món literari on el gènere preponderant continua sent el dels homes. Ara bé, igual que sempre hi he col·laborat, també sempre ho he fet amb el desig que, aquella vegada, fos l’última."  

Immediatament després d'haver-hi expressat les meues reticències, he d'admetre que gràcies a les Donzelles, i a la capacitat de convicció de les seues antologadores, he pogut conèixer una mica la personalitat poètica de Teresa Colom (poeta andorrana per excel·lència), de la qual, a banda de l'alta qualitat de la seua escriptura, són conegudes i lloades les seues virtuts com a rapsoda. Espere comprovar-ho en primera persona a la mínima ocasió. Si us ve de gust, podeu llegir el text complet, titulat Una dona reivindica ser poeta, després de la foto.


Una imatge (molt bonica, no?) de la poeta andorrana Teresa Colom.
Us recomane, si voleu conèixer-la una miqueta, que llegiu una entrevista
publicada a la revista digital Lo Càntich, amena i  encertada, crec.
La foto procedeix d'aquella pàgina, cedida pel Comú d'Encamp.


UNA DONA REIVINDICA SER POETA 
Donzelles de l'any 2000, Mediterrània, 2012, pp. 163-165

Se’m demana un text que faça d’obertura a la secció andorrana d’aquestes Donzelles de l’any 2000. I parlar de poesia a Andorra és parlar de Teresa Colom, és clar!
     Teresa és només cinc anys més jove que jo. I, havent començat a publicar els seus llibres amb el sentit comú molt més madurat que no el que jo tenia quan vaig publicar el meu primer llibre, ella ja n’ha publicat cinc, quan apareix aquesta antologia, mentre que jo he arribat només fins al que en fa quatre. Vull dir que Teresa Colom i jo som coetànies de vida i quasi de producció, i que em fa l’efecte que podríem intercanviar-nos perfectament els papers que, amb aplicació tan respectuosa, les antologadores Sandra i Noèlia ens han assignat.
     Començaré dient que mai no m’han caigut simpàtics aquests llibres col·lectius en els quals el tret distintiu, allò que justifica el conjunt és el gènere. No m’han caigut simpàtics i, tanmateix, he accedit a col·laborar-hi sempre que se m’ha demanat, perquè he compartit la necessitat que els ha justificat, i he donat suport incondicional a la seua finalitat: si no ho he entès malament, donar visibilitat a tantes poetes amb nom de dona que passen desapercebudes en un món literari on el gènere preponderant continua sent el dels homes. Ara bé, igual que sempre hi he col·laborat, també sempre ho he fet amb el desig que, aquella vegada, fos l’última.
     Vaig començar fent les meues primeres passes poètiques fascinada per l’obra de Josep Piera, de Teresa Pascual, i de Maria-Mercè Marçal, per aquest ordre d’irrupció en la meua formació emocional. I amb l’innocent impuls dels vint-i-pocs anys em vaig atrevir −intrèpida de mi!− a seguir-ne l’exemple. Ser jove, ser dona i ser valenciana són tres circumstàncies a favor per a atraure la benevolència dels militants de les lletres. I jo ho he agraït mentre ha durat (la primera circumstància era passatgera, ai!), he intentat transformar la triple atzarosa marginalitat en responsabilitat, i sempre, sempre, he tractat de respondre, amb auto(exigència) allò que era un pur cúmul d’accidents biogràfics.
     Si explique això no és per cap afany egocèntric. És per dibuixar una situació que −disculpeu-me si peque d’excés de confiança− crec que ha canviat molt en els últims deu o dotze anys. Permeteu-me que faça un repàs cronològic per algunes de les antologies que s’han publicat des dels anys 90 (de les que no tenen la marca de gènere) i entendreu un dels motius d’aquest optimisme.

Permeteu-me aquest recés il·lustrat, perquè no oblidem que avui és 8 de març,
Dia Internacional de les Dones. I, de moment, no he trobat missatge més estimulant que aquest que ens ofereix El País, amb 14 vinyetes d'El Roto, al qual, si alguna vegada en tingués ocasió, voldria agrair aquesta intel·ligència malabava, sòbria, compromesa, militant.
    
    
     L’any 1991 es publica Camp de mines, d’àmbit de País Valencià i selecció de noms entre els d’una dècada: dels deu, Teresa Pascual i Anna Montero en foren les úniques dones. I crec que amb justícia, si ens guiàvem pel criteri estricte de la qualitat del moment. En la fornada de la dècada següent, Dotze poetes joves valencians incorpora tres dones més a l’elenc, massa escàs encara: Begonya Mezquita, Júlia Zabala, i jo mateixa. I quasi alhora, i atenent tot el territori, al 21 poetes del XXI d’Ernest Farrés..., encara hi som tan sols tres!: Antònia Arbona, a banda de la Júlia i jo. S’ha de dir que exigències d’edat (nascuts entre el 67 i el 75) i amb un mínim de dos llibres publicats hi tingueren bona part de la culpa, i l’antòleg se’n lamentava. A Imparables (2004) tornàrem a ser dues les afortunades (per fi s’hi adoptaven criteris que permetien remarcar l’existència d’una escriptora de la talla de Susanna Rafart!). I serà o no serà coincidència, però, des d’Imparables, la irrupció, la convivència, l’activisme, la pluralitat, la visibilitat i la proliferació de dones a la poesia catalana crec que és un fenomen sense precedents. L’any 2008 es publica la gran Pedra foguera, i entre una trentena de poetes joves d’arreu dels Països Catalans hi ha un terç que són dones. Per fi, fa ben poc (2012), a la novament selecció valenciana batejada com a Tibar l’arc, hi ha nou dones entre el còmput global de vint-i-set poetes.
     Exposat tot això amb aquesta superficialitat, es podria pensar que es tracta d’una pura qüestió numèrica, però tot això va acompanyat de molts altres símptomes que delaten el canvi, com ara tantes poetes com han guanyat últimament premis literaris importants. O l’àmplia presència de poetes catalanes als festivals i recitals d’arreu del món.
     Aquest fet va acompanyat d’un activisme militant en favor de l’exteriorització del fet poètic, molt positiu −al meu parer− a l’hora de descomprimir el gènere, i també de normalitzar la presència de les dones en espectacles col·lectius. Hi ha contribuït la comunicació a través de la xarxa, la possibilitat expansiva dels blocs, però fonamentalment, al meu parer, el pas que ha fet la poesia cap a l’expressió oral i escènica; en molts casos, combinant amb efectes ben atractius diversos llenguatges artístics. És el cas, per exemple, tan justament celebrat, de Teresa Colom i el seu muntatge poeticoteatral 32 vidres. N’he vist fragments per internet i està esplèndida. Sap defensar la qualitat dels seus versos, amb la veu, amb la seua gestualitat sòbria. Lamentaria molt que se la valorara, primer que res, per la seua condició de dona. Tant en el cas de Teresa com en la resta de les donzelles d’aquest llibre.
     Estic segura que ha arribat el moment de mostrar un panorama literari obert, modern, plural, on les poètiques conviuen en diversitat de veus, d’estils, de caràcters; en exigència de qualitat, i on el gènere és aquella circumstància que ens calia reivindicar fins fa poc, per a fer-nos visibles. Perquè en realitat, el que estem en situació de reivindicar, i de proclamar, és que volem ser poetes −poca broma!−, des de la nostra enèrgica personalitat de dona.


5 comentaris:

  1. Maria Josep, m'ha agradat molt el que has escrit. Em sembla que caldrà comprar aquestes Donzelles de l'any 2000. Hui, precisament és un dia ben especial, el dia de la dona treballadora.
    Moltes gràcies per aquesta aportació.
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies!
    un honor!
    un pel tard, però moltes felicitats, per dona i per "reivindicar"
    :) salutacions.

    ResponElimina
  3. Gràcies a les dues. A Mercè, per anar per la vida sempre amb els ulls oberts i l'orella parada: tens mèrit, amiga.
    I a Sandra, perquè em pareix que eres una dona que actua amb fermesa de propòsits i també de cor. Llarga vida a les vostres Donzelles!

    ResponElimina
  4. Hola! En primer lloc voldria felicitar-te per partida doble. Una per l'artcle, reinvindicatiu de totes totes. L'altre i perdona la meva temeritat hui és el teu aniversari....FELICITATS.... Toques el tema amb moltes tecles. I totes encertades.... No acabo d'enentrendra el "un pél tard" de Sandra.... I m'agradaria afegir que mentres reinvidiquem amb dies i diades fets que haurien de ser del tot " pa de cada dia" tenim encara moltes coses per a entrendre i per assumir. No més dies i més fets. Una abraçada Maria Josep. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que Sandra (que és una de les responsables de l'antologia) volia dir que arribava una mica tard a felicitar-nos el 8 de març. Sempre és difícil anar contra corrent. Sobretot quan el "corrent" juga a favor dels "poders" establerts. La desigualtat, de gènere, de situacions socials, d'ideologies... sempre afavoreix els mateixos. Però està clar que els canvis, i els progressos, i els guanys de tot tipus vénen per part dels qui no s'hi conformen ni s'hi resignen. I contra corrent s'ho juguen tot.
      Moltes gràcies, Eduard, per partida doble. Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »