Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 21 de març de 2013

LENTES ESTALACTITES. EN EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Quan vivia a València i, d'això, en fa ja molts anys, o almenys a mi m'ho sembla... em vaig prometre a mi mateixa, com a norma i recurs de supervivència anual, pegar a fugir de la ciutat en la setmana de Falles. La disjuntiva era ben senzilla: o bé buscava un lloc fora de València, lluny o prop, però on regnara la pau, i l'aire lliure de pólvora, o bé m'immolava davall d'aquell balcó de la plaça de l'Ajuntament que, ja en aquells primers anys 90, presidia la incorruptible alcaldessa Rita. Ara ja en fa alguns més que visc en un lloc on, si no vull, no sent la remor fallera ni de lluny. Però ja no he abandonat aquest costum alliberador de fer una escapada en aquests dies en què una se'n va quan encara és hivern i torna amb la primavera dominant-ho tot.

En aquesta ocasió, l'eixida ha tingut un al·licient afegit, i és que he estrenat càmera fotogràfica. Sóc només una curiosa, aficionada a voler comprovar com immobilitza un objectiu allò que els ulls consideren atractiu a la vista. I en aquesta experiència iniciàtica, l'objectiu ho ha tingut ben fàcil, amb els primers motius i els primers colors que s'ha trobat al davant: la pedra de Besalú i de Ripoll; els borrons rogencs dels faigs de Bianya, els blancs de les pruneres; el blau de la neu de la vall de Núria; les transparències netes del riu Fluvià, o del Ter; el basalt negre de Castellfollit de la Roca; la vesprada llampant a les terres altíssimes del comte Arnau...

I de sobte hem aterrat en el 21 de març, que, a part de ser el primer dia de primavera, és el que la UNESCO ha volgut establir com a Dia Mundial de la Poesia. Segons com, l'he poguda veure cossificada, la poesia, en aquests caramells tardans, com ramells de flors de fred d'alta muntanya. O en les petites anemones silvestres que ens han eixit al pas, regals inesperats brollant dels marges, records puríssims de l'última passejada per la vall de Bianya abans de tornar a casa.

Caramells de Núria.

Anemones molt a prop del Molí d'en Solà, un raconet sense falles
de la vall de Bianya.


LENTES ESTALACTITES

Ens modela el dolor,
lentes estalactites
que creixen a mesura
que es dessagnen

contra l'abisme
on precipita
la gota inesgotable
que sense preguntar

ens perpetua.

març de 2013





9 comentaris:

  1. Preciós, aquest poema, Maria Josep. Que tinguis una bona primavera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que siga igualment benèfica per a tu. Crec que aquest poema té un no-se-què ricardgarcià... No t'ho sembla, a tu? Celebre que t'agrade. Ja saps que la teua poesia em commou.

      Elimina
  2. Una meravella. Ah! i compte! que la fotografia atrapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda siga aquesta atrapamenta, Carles! Fa temps que vaig darrere d'aprendre alguna cosa de fotografia, però no hi ha mans. De moment és tot intuïció, i ganes de mirar amb atenció les coses que m'interessen, i d'intentar que no passen de llarg. Això ho pot fer un poema o una bona foto. A veure si aconseguisc, entre les dues coses, fer-ne una mitjanament bé. Gràcies per les consideracions. Una abraçada de les que s'assemblen als cercles.

      Elimina
    2. Saps que aquesta afecció és compartida... Com l'abraçada

      Elimina
  3. Quin poema més bonic, Maria Josep. I quin record més preciós de les estalactites. Una abraçada, Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mercè, moltíssimes gràcies. Per la companyia, per haver-nos apropat aquestes estalactites, com el zoom de l'objectiu. I sobretot per la vostra amistat, que és un regal impagable.

      Elimina
  4. Això d'estrenar càmera fotogràfica és un bon auguri per seguir reflectint els paisatges -interiors i exteriors- que amb tant de goig recorres i ens convides a recórrer! Belles,perpètues, eixes estalactites!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jovi! Les teues paraules sempre m'encoratgen a seguir. Aproximar imatges i paraules és un al·licient creatiu important per a mi, que em motiva molt. Queda moltíssim per aprendre, per descobrir, i el camí és un repte apassionant. Salut!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »