Quan vivia a València —i, d'això, en fa ja molts anys, o almenys a mi m'ho sembla...— em vaig prometre a mi mateixa, com a norma i recurs de supervivència anual, pegar a fugir de la ciutat en la setmana de Falles. La disjuntiva era ben senzilla: o bé buscava un lloc fora de València, lluny o prop, però on regnara la pau, i l'aire lliure de pólvora, o bé m'immolava davall d'aquell balcó de la plaça de l'Ajuntament que, ja en aquells primers anys 90, presidia la incorruptible alcaldessa Rita. Ara ja en fa alguns més que visc en un lloc on, si no vull, no sent la remor fallera ni de lluny. Però ja no he abandonat aquest costum alliberador de fer una escapada en aquests dies en què una se'n va quan encara és hivern i torna amb la primavera dominant-ho tot.
En aquesta ocasió, l'eixida ha tingut un al·licient afegit, i és que he estrenat càmera fotogràfica. Sóc només una curiosa, aficionada a voler comprovar com immobilitza un objectiu allò que els ulls consideren atractiu a la vista. I en aquesta experiència iniciàtica, l'objectiu ho ha tingut ben fàcil, amb els primers motius i els primers colors que s'ha trobat al davant: la pedra de Besalú i de Ripoll; els borrons rogencs dels faigs de Bianya, els blancs de les pruneres; el blau de la neu de la vall de Núria; les transparències netes del riu Fluvià, o del Ter; el basalt negre de Castellfollit de la Roca; la vesprada llampant a les terres altíssimes del comte Arnau...
I de sobte hem aterrat en el 21 de març, que, a part de ser el primer dia de primavera, és el que la UNESCO ha volgut establir com a Dia Mundial de la Poesia. Segons com, l'he poguda veure cossificada, la poesia, en aquests caramells tardans, com ramells de flors de fred d'alta muntanya. O en les petites anemones silvestres que ens han eixit al pas, regals inesperats brollant dels marges, records puríssims de l'última passejada per la vall de Bianya abans de tornar a casa.
 |
| Caramells de Núria. |
 |
| Anemones molt a prop del Molí d'en Solà, un raconet sense falles de la vall de Bianya. |
LENTES ESTALACTITES
Ens modela el dolor,
lentes estalactites
que creixen a mesura
que es dessagnen
contra l'abisme
on precipita
la gota inesgotable
que sense preguntar
ens perpetua.
març de 2013
Preciós, aquest poema, Maria Josep. Que tinguis una bona primavera!
ResponEliminaQue siga igualment benèfica per a tu. Crec que aquest poema té un no-se-què ricardgarcià... No t'ho sembla, a tu? Celebre que t'agrade. Ja saps que la teua poesia em commou.
EliminaUna meravella. Ah! i compte! que la fotografia atrapa
ResponEliminaBenvinguda siga aquesta atrapamenta, Carles! Fa temps que vaig darrere d'aprendre alguna cosa de fotografia, però no hi ha mans. De moment és tot intuïció, i ganes de mirar amb atenció les coses que m'interessen, i d'intentar que no passen de llarg. Això ho pot fer un poema o una bona foto. A veure si aconseguisc, entre les dues coses, fer-ne una mitjanament bé. Gràcies per les consideracions. Una abraçada de les que s'assemblen als cercles.
EliminaSaps que aquesta afecció és compartida... Com l'abraçada
EliminaQuin poema més bonic, Maria Josep. I quin record més preciós de les estalactites. Una abraçada, Mercè
ResponEliminaGràcies, Mercè, moltíssimes gràcies. Per la companyia, per haver-nos apropat aquestes estalactites, com el zoom de l'objectiu. I sobretot per la vostra amistat, que és un regal impagable.
EliminaAixò d'estrenar càmera fotogràfica és un bon auguri per seguir reflectint els paisatges -interiors i exteriors- que amb tant de goig recorres i ens convides a recórrer! Belles,perpètues, eixes estalactites!
ResponEliminaGràcies, Jovi! Les teues paraules sempre m'encoratgen a seguir. Aproximar imatges i paraules és un al·licient creatiu important per a mi, que em motiva molt. Queda moltíssim per aprendre, per descobrir, i el camí és un repte apassionant. Salut!
Elimina