Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 28 d’agost de 2014

AMB JOAN VINYOLI A LA VALL DE GALLINERA

Dissabte 23 estiguérem a Alpatró (la Vall de Gallinera, País Valencià), on, des de l'esplanada del Centre Social Joan Pellicer, dedicàrem un petit homenatge al poeta Joan Vinyoli (Barcelona, (1914-1984). Si fa no fa, a la mateixa hora en què, a vora mar, exactament al passeig marítim de la platja de Gandia, un miler i mig de persones (aproximadament, va...: 2.500 segons l'organització; més de 1.000 segons la policia local) es manifestava amb el lema de capçalera: «Per l’Auir, la Marjal i el Racó de Tomba. La Safor no es toca!»


Públic atenent la conversa entre Ignasi Mora i Josep Piera, a partir del llibre —encara inèdit— que Piera acaba d'escriure sobre Vinyoli: Mai no és tard. La foto és d'Isabel Garcia Canet, una de les poetes que hi participà al recital col·lectiu. Com ella mateixa diu «enmig de la frescor i de la llum de la Vall». I és que, encara que un parell de dies després ni ens en recordàvem, allà dalt passàrem fresca de debò, la nit de dissabte!


L'endemà vàrem escriure a la pàgina de Facebook de Saforíssims SL: «Volem que la cultura, la paraula, el territori, el compromís amb el nostre entorn, la llibertat de pensament siguen una única cosa. Apostem per l'optimisme combatiu. Des de la poesia també.»


 Edicions 62, «labutxaca», 2008.
...I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                   que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida. 

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari, 1984.
Fragment d'«Elegia de Vallvidrera», últim poema inclòs al també últim llibre publicat en vida de l'autor.



La convocatòria, que partí de la Unió Cultural Amics de la Vall de Gallinera, en col·laboració amb Saforíssims Societat Literària (SL), es va dir amb el títol global de «Poetes a la Vall de Gallinera» i va constar de dues parts. En primer lloc, Ignasi Mora i Josep Piera conversaren al voltant d'un llibre de Piera, acabat d'enllestir i inèdit encara, de títol Mai no és tard: «una resposta poètica —en paraules de l'escriptor de la Drova— a un dels grans mestres de l'època», on, pel que en sabem, alhora que Josep Piera hi refà la vida del poeta, refà també la seua pròpia, a partir de la poesia de Vinyoli.

He preguntat a Piera per l'impuls que el va dur a escriure aquest llibre que, segons ens va assegurar aquella vesprada de llum transparent a la Vall, alguna veu inspirada li havia anat dictant arran d'orella, i ell m'ho ha contat així: «Tot va començar fa uns pocs mesos, a partir d'una conversa amb Jordi Llavina, quan començàrem a parlar de Joan Vinyoli. Em va preguntar si l'havia conegut, i li vaig respondre que sí, que a més l'havia llegit a fons fa molt temps, que tenia cartes seues i molts llibres dedicats, i així, parlant-ne, em vaig animar a tornar a llegir-lo, i sense voler em vaig trobar als anys 70 i 80 i em vaig posar a recordar coses, a buscar llibres seus d'aquella època i a veure'n les notes que havia escrit qui jo era aleshores. I m'hi vaig posar a escriure, com si em traslladara per la memòria d'un temps jove i adonant-me alhora que havien passat més de trenta anys; que jo tenia ara l'edat de Vinyoli aleshores... 

Ignasi Mora (esquerra), un dels organitzadors principals de la cita literària, des de l'Associació d'Amics de la Vall de Gallinera, acompanyant Josep Piera.

»Així en un parell llarg de mesos, entre llibres i records, euromed amunt i avall, m'he vist llançat a l'escriptura d'aquesta memòria vinyoliana a manera d'homenatge i record al poeta, a la història seua i meua i de la poesia del segle XX  i a un temps irrepetible: la dècada dels 70. De tot aquest viatge ha eixit Mai no és tard...».  

Després hi va arribar el moment del recital, on, a banda de poemes de Joan Vinyoli, els sis poetes que hi participàrem en vàrem llegir de nostres. Hi anava caient la vesprada i la marinada baixava la temperatura, com si fórem a la tardor i no a mitjan agost. Però l'encís de la paraula oral hi surà —diria que amb solvència i amb bona dosi de seducció—, durant l'hora en què els versos sonaren acompanyats de la música d'acordió d'Amadeu Vidal. A continuació en transcric una mostra.


Amadeu Vidal i el seu acordió diatònic. Foto IGC.
 

[DE TORNADA A CASA PEL CAMÍ DE CADA DIA,...]

De tornada a casa pel camí de cada dia,
amb el balanç mental entre la pena i
la glòria, t'adones que tens els dits
bruts: un altre dia que t'emportes el
guix a casa...

El camí de cada dia, en aquest lloc que

t'ha acollit, una ciutat a què encara
resten tics de poble: en un solar amb
oliveres, matolls i clotals veus un lleó
empresonat en el cos d'un gat que bota,
plàstic i estètic, i caça un ratolí, en
un simulacre de grandesa, en una sabana
de mentida.

Josep Vicent Cabrera. Del llibre Ei, que ja sé francés! Edició de l'autor, 2014.


La foto té algun temps, així és que esperem que l'autor ens ho sàpiga disculpar.
És de Jordi Puig, i tant el moment fotografiat (un recital compartit) com el fotògraf ens transmeten bones vibracions.


ARRIBADA, II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.

Christelle Enguix. Poema publicat a la plaquette Arribada, Terrícola, 2014.


Foto de Ferran Jordà, extreta del seu fotoblog. Un lloc web molt bonic on podeu,
si us ve de gust, accedir des d'ací.


PEÇÓ (DE L'ORELLA)

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
V. A. Estellés

Així com cell
que amb peladilla a la boca es delita
i té molt clar que és delit el delit
que no s’acaba mai,
sucre primer, després ametla tendra,
ne pren a mi gaudint de llepolia,
petit galló solsit de la persona,
pèndol festiu,
estrambot de regal,
conclusió d’un poema de carn
com guinda jovial en vida bella:

lòbul —dieu-li peçó si voleu—
colofó suculent
o l’última recialla del goig
que es despenja irreverent
d’una orella.

Maria Josep Escrivà. Poema inèdit.

A pesar que la llum ja no era la més adequada per a fer fotos, agraïsc molt aquesta imatge d'Isabel Garcia Canet, que constata gràficament que hi tinguérem
ben present la Poesia completa d'en Joan Vinyoli.


OBSCENITATS

Em pose davant el plat de brou,
em perd entre el ventall de verdures:
el fullatge de la col, el butà intens de la mitja pastanaga,
la debilitat de les penques;
les lletres perdudes al solatge del fang emmudeixen.
No hi ha cap mot capaç de descriure la sabor del brou,
ni aquesta solitud de cullerades plenes
de fum buit: verdures de temporada,
sabors de temporada, habitacles i amors
de temporada;
cullerades plenes de fum,
de pors perennes.

Em pose davant el plat de brou,
bufe i evite d’abrasir-me la llengua
i em creme les mans i canvie
la cullera per l’estilògraf:
viole el blanc
de les fulles de col.

Isabel Garcia Canet, de Claustre, 2007.


Isabel fotografiada al pati de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2013.
Desconec l'autoria de la foto, però està extreta del mur de Facebook de Josep Lluís Aguiló.


PASSEIG D'ANIVERSARI

A Joan Vinyoli

La llum és una tija
que s’esmuny
de les mans balbes del desig.

És l’instant d’un oreig desviat
i  l’aleteig d’unes anques
escampa el dolç perill de l’ombra.

Quin reclam de les flors que s’han de collir verdes!

A dins el vas daurat
encara regolfa un passat,
l’espiral d’una torxa verinosa.


Carles Mulet. Poema inèdit. 


 Imatge extreta del mur de Facebook, any 2008. Foto: Pilar Garcia. 



LA DROVA*

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d’estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
i més que un paradís ple de paraules.
Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d’amors i de records,
la dels mil-i-un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que sent créixer cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la. 

Josep Piera. Del llibre El temps trobat, Bromera, 2013.

*En aquesta ocasió, el poema el dedique a la Vall de Gallinera, que també és una vella vall verda i meua i teua, és a dir, nostra i de tots els que l’estimen. (JP)



Amb permís del poeta, hi faig servir aquesta instantània prèvia al recital, on Piera i Àngels Gregori conversen amicalment a la porta del Centre Social que porta el nom del també escriptor, etnobotànic i amic desaparegut Joan Pellicer.
L'ombra benèfica de Joan plana pertot.











Sols en la terra la cançó
santifica i celebra.

R. M. Rilke. D'Els sonets a Orfeu. Traducció de Joan Vinyoli.


dijous, 14 d’agost de 2014

LA POESIA, AQUELLA EXTRAVAGÀNCIA EN RENOVACIÓ CONTÍNUA


Des que tinc ocasió de parlar de poesia allà on se'm convoca, el meu propòsit primer davant d'un auditori, i, quasi sempre en primer lloc —curiós—, davant de qui m'hi ha convocat, consisteix a desmentir radicalment tres tòpics repetits fins a la sacietat: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia no interessa a ningú. I el pitjor, i per a mi més sorprenent, és que fins i tot m'he trobat poetes que assumeixen la mateixa cançó de l'enfadós, com una condemna autoimposada. Després, a partir d'aquest mantra no gens original solen nàixer ramificacions secundàries, com ara que els poetes i la seua poesia es manté al marge dels problemes reals del món; i, per descomptat, que si mai algú gosem xafar de peus a terra, portem escrit al front, com una etiqueta enganxada en un pot de conserva, que els poetes procedim de l'edat antiga i no l'hem superada; que si encara servim per a alguna cosa útil és per a lligar i per a ajudar a lligar; que tret d'aquestes finalitats concretes, fem servir un llenguatge —el poètic— inintel·ligible; que escrivim per a nosaltres mateixos, etcètera. Una vegada, unes bones persones que organitzaven una activitat poètica a la Facultat de Filologia de València, on m'havien convidat a recitar i conversar, em varen assegurar que jo era l'única poeta, dona, viva, pròxima i assequible amb qui havien pogut contactar gràcies a Internet. Me'n vaig estranyar, però el comentari em va servir per a ser conscient que se'ns continua ubicant a l'estratosfera, o pitjor encara, al limbe que ja no existeix, als qui no tenim d'especial més que fer literatura condensada en forma de vers. Quanta feina pendent!



I ara tocaria explicar de quina manera sistemàtica em dedique a desmentir aquests tòpics i a intentar demostrar que la poesia pot ser el contrari a tot aquest lot de prejudicis, més antics encara que el propi concepte que, en general, hom té de la pròpia poesia, quasi sempre per culpa del desconeixement i de la poca gana d'ampliar horitzons. Però quan escric açò és diumenge 10 d'agost, i a les nou de la nit (nit relativa) encara tenim 33º de temperatura ambiental. El meu cervell, més enllà dels 30º, es desinfla i em serveix per a ben poc; per tant, preferisc deixar pendent la mampresa per a un moment més propici, però sí que voldria enllaçar un article interessant publicat al suplement «Babelia», d'El País de 25 de juliol, titulat «La poesia estalla en las redes» que, a pesar que jo matisaria en molts punts, podria servir, com a mínim, per a qüestionar tots els prejudicis abans enumerats, i molts més encara. Certament, potser abans hauríem de redefinir què s'entén, en general, per poesia, i a partir d'ací deixaríem darrere complexos i limitacions en la línia d'allò que estem cansats de sentir: «jo és que la poesia no l'entenc», que seria com dir: «jo és que el cine —o el teatre— no l'entenc». Us suggerisc que hi feu una ullada, a l'article de «Babelia». Donaria per a parlar-ne extensament.

Doll fresc i net que el motor de Muntaner encara llança dins de la bassa del mateix nom, molt a prop del carrer del Molí de santa Maria (Grau de Gandia). Jo veig la poesia així: com un gran doll d'aigua fresca. Com un revulsiu infal·lible contra l'asfíxia.


El que sí que vull, i puc, fer ara mateix és reproduir l'article d'«Al ventre de la balena» publicat al núm. 67 de la revista de llibres Caràcters que, igual que hem fet amb tots els anteriors de la mateixa secció balenera, Josep Lluís Roig i jo hem redactat a quatre mans. Crec que pot servir per a mostrar que la poesia, a pesar dels tòpics extravagants amb què està condemnada a conviure pels segles dels segles, és un gènere que es reinventa contínuament, que té recursos suficients per a adaptar-se als canvis del món del qual forma part. Que per alguna cosa és el primer gènere literari en què, fa molts segles, els pobles van cantar victòries i calamitats, personals i col·lectives. Exactament igual que ara, però des de plataformes distintes.




AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
Maria Josep Escrivà


Una de les reflexions més sovintejades des d’aquestes línies ha estat com de complicat resulta publicar poesia —i aconseguir-ne una difusió correcta— per a tot un seguit d’autors amb propostes ben interessants. Dins d’aquest àmbit, cal ressaltar d’una manera decidida —i comprar els llibres com una reivindicació de la bellesa possible— el paper d’editorials petites que han optat per la poesia com una manera de viure, més enllà dels guanys materials. Editorials nascudes fa poc de temps i que ja han aconseguit el dret a ser tingudes en compte pels lectors de poesia. Editorials com AdiA —comandada pel poeta Pau Vadell— que té la voluntat de “sembrar versos, d’una manera propera. Des de la proximitat, perquè ser proper vol dir voler ser un mirall humà”, de la qual, a Caràcters, s’han ressenyat els llibres Mort d’un aviador tartamut, de Lucia Pietrelli i Els treballs i els dies, l’autor del qual és Àngel Igelmo.



També l’editorial Lapislàtzuli que ja va reivindicar Antonina Canyelles amb la seua simplicitat atrevida —posteriorment ha tret La duna i la cascada a Edicions 62 amb poemes com: «Qui em pot privar / de desar la bici a la carpeta / i d’anar a fer voltes amb els folis. / Tu?»; Lapislàtzuli, doncs, després d’una antologia d’Elies Barberà, torna amb La murga, un llibre de Montserrat Costas (bilingüe japonès-català) amb una aposta atrevida: el poemari busca la bellesa de les coses senzilles, gairebé inacabades, amb un to occidental però japonès. O a la inversa. Un món intens i una veu pròpia, indiscutible.

Una altra editorial, Terrícola, s'ha decantat per autors com Lluís Calvo, David Caño i El dígraf del desitx —nom artístic de Meritxell Cucurella-Jorba—. Aquesta darrera ens presenta un llibre de llarga gestació, que té l’origen en un recital-espectacle del 2007 i en un embaràs. Justament, el títol de la publicació és també una metàfora d’aquest procés: Cada volcà és abans muntanya. Més que llibre un recull, ens hi trobem un procés d’acostament entre la poètica de Meritxell, la seua oralitat, amb imatges expressives com la del mateix títol, i el silenci. És el fetus que creix qui l’obliga a dialogar amb aquest silenci. Així, visceral com sempre, la maternitat l’obliga a la reflexió, també. I en naix un magnífic diàleg, ric de matisos i sorpreses volcàniques.

Entre els principis estètics de Terrícola hi ha també el d’entendre els llibres com un tot, on un contingut de qualitat adquireix un format físic atractiu. Els dissenys són obra de l’estudi Can-Cun.


El bancal familiar regant-se a manta, en una vesprada d'estiu, amb tota l'alegria que l'aigua transmet a tot allò que toca.

Encara que davant les dificultats per trobar una editorial disposada a publicar un llibre de poesia, sempre cap l’opció més outsider de totes: l’autoedició. És la que ha triat Josep Vicent Cabrera Rovira en el seu darrer Ei, que ja sé francés!

No apte per a lectors que busquen l’ortodòxia en poesia, podríem dir que el llibre de Josep Vicent, de format senzill i correctíssim, net, trenca tots els cànons que tradicionalment podríem associar —prejudicis, ben cert— amb el gènere poètic. Per començar, no està escrit en el format canònic del vers, ni tampoc es tracta de proses poètiques convencionals. L’estructura és unitària, sense cap apartat, i s’hi van reprenent una sèrie de motius, fins i tot de personatges que hi dialoguen, més propis d’un plantejament narratiu que no poètic. Però parlar en aquests termes, en referir-nos a Ei, que ja sé francés! ja seria partir de prejudicis més bé clàssics i l’erraríem de totes totes. En aquesta obra es dilueixen els límits entre el gènere poètic i el narratiu, amb petits textos que es poden llegir en clau d’interpretació teatral, que quasi poden funcionar com discursos que caracteritzen una determinada veu poètica que és en la mesura que diu:

«—Buf!
—Què tens, Josep Vicent?
—No res, estimada. He tingut un somni terrible, horrible. Anava caminant per la muntanya tot tranquil i no sé com, de sobte, ha aparegut un ós i m’ha fet una abraçada molt forta i se n’ha anat. —Idò, tu! Quina por, sí.
—Veges...»

També hi trobem textos concebuts a la manera de microrelats o amb la rotunditat pròpia —no exempta d’ironia— dels aforismes. Ens n’ha agradat l’originalitat, l’estructura travada, i, sobretot, el to d’humor un tant surrealista que Josep Vicent hi utilitza, tan rar de trobar en els llibres de poesia. La pena és que Ei, que ja sé francés! no posseeix cap registre que en demostre oficialment l’existència. Així de poc convencional és el caràcter del llibre, i del seu autor també.


De la bassa a la séquia, i de la séquia, als bancals. Quina festa, veure córrer l'aigua cavallera per les séquies vives!, i que poques en queden ja!

En l’extrem contrari, d’un acurat domini formal de caire en molts casos clàssic, acaba de publicar Moisès Llopis i Alarcon Vidre d’estam, a la insadollable col·lecció «Mil poetes i un país», de Germania. Un primer llibre d’un autor de vint-i-quatre anys d’una rara maduresa a tots els nivells. No és propi d’un primer poemari el virtuosisme formal amb què Moisès ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic: «Rebrot que naix, d’argent arrecerat / entronca el cim, fenoll i set que albira, / i empunyarà d’amor, temps i esperança.»

Potser la pròpia consciència honesta d’aquest poeta que s’estrena l’ha dut a titular el llibre amb un sintagma on la fragilitat del vidre i el caràcter diminut de l’estam són, alhora, els encarregats de contenir i garantir la capacitat reproductora d’un ésser vegetal, viu. Responsabilitat ingent, com la que creiem que demostra Moisès Llopis amb aquest llibre que destaca amb veu pròpia, i que mereix ser tingut en compte entre l’allau de títols amb què no para de créixer vertiginosament aquesta col·lecció de poesia.


HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »