Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 28 d’agost de 2014

AMB JOAN VINYOLI A LA VALL DE GALLINERA

Dissabte 23 estiguérem a Alpatró (la Vall de Gallinera, País Valencià), on, des de l'esplanada del Centre Social Joan Pellicer, dedicàrem un petit homenatge al poeta Joan Vinyoli (Barcelona, (1914-1984). Si fa no fa, a la mateixa hora en què, a vora mar, exactament al passeig marítim de la platja de Gandia, un miler i mig de persones (aproximadament, va...: 2.500 segons l'organització; més de 1.000 segons la policia local) es manifestava amb el lema de capçalera: «Per l’Auir, la Marjal i el Racó de Tomba. La Safor no es toca!»


Públic atenent la conversa entre Ignasi Mora i Josep Piera, a partir del llibre —encara inèdit— que Piera acaba d'escriure sobre Vinyoli: Mai no és tard. La foto és d'Isabel Garcia Canet, una de les poetes que hi participà al recital col·lectiu. Com ella mateixa diu «enmig de la frescor i de la llum de la Vall». I és que, encara que un parell de dies després ni ens en recordàvem, allà dalt passàrem fresca de debò, la nit de dissabte!


L'endemà vàrem escriure a la pàgina de Facebook de Saforíssims SL: «Volem que la cultura, la paraula, el territori, el compromís amb el nostre entorn, la llibertat de pensament siguen una única cosa. Apostem per l'optimisme combatiu. Des de la poesia també.»


 Edicions 62, «labutxaca», 2008.
...I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                   que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida. 

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari, 1984.
Fragment d'«Elegia de Vallvidrera», últim poema inclòs al també últim llibre publicat en vida de l'autor.



La convocatòria, que partí de la Unió Cultural Amics de la Vall de Gallinera, en col·laboració amb Saforíssims Societat Literària (SL), es va dir amb el títol global de «Poetes a la Vall de Gallinera» i va constar de dues parts. En primer lloc, Ignasi Mora i Josep Piera conversaren al voltant d'un llibre de Piera, acabat d'enllestir i inèdit encara, de títol Mai no és tard: «una resposta poètica —en paraules de l'escriptor de la Drova— a un dels grans mestres de l'època», on, pel que en sabem, alhora que Josep Piera hi refà la vida del poeta, refà també la seua pròpia, a partir de la poesia de Vinyoli.

He preguntat a Piera per l'impuls que el va dur a escriure aquest llibre que, segons ens va assegurar aquella vesprada de llum transparent a la Vall, alguna veu inspirada li havia anat dictant arran d'orella, i ell m'ho ha contat així: «Tot va començar fa uns pocs mesos, a partir d'una conversa amb Jordi Llavina, quan començàrem a parlar de Joan Vinyoli. Em va preguntar si l'havia conegut, i li vaig respondre que sí, que a més l'havia llegit a fons fa molt temps, que tenia cartes seues i molts llibres dedicats, i així, parlant-ne, em vaig animar a tornar a llegir-lo, i sense voler em vaig trobar als anys 70 i 80 i em vaig posar a recordar coses, a buscar llibres seus d'aquella època i a veure'n les notes que havia escrit qui jo era aleshores. I m'hi vaig posar a escriure, com si em traslladara per la memòria d'un temps jove i adonant-me alhora que havien passat més de trenta anys; que jo tenia ara l'edat de Vinyoli aleshores... 

Ignasi Mora (esquerra), un dels organitzadors principals de la cita literària, des de l'Associació d'Amics de la Vall de Gallinera, acompanyant Josep Piera.

»Així en un parell llarg de mesos, entre llibres i records, euromed amunt i avall, m'he vist llançat a l'escriptura d'aquesta memòria vinyoliana a manera d'homenatge i record al poeta, a la història seua i meua i de la poesia del segle XX  i a un temps irrepetible: la dècada dels 70. De tot aquest viatge ha eixit Mai no és tard...».  

Després hi va arribar el moment del recital, on, a banda de poemes de Joan Vinyoli, els sis poetes que hi participàrem en vàrem llegir de nostres. Hi anava caient la vesprada i la marinada baixava la temperatura, com si fórem a la tardor i no a mitjan agost. Però l'encís de la paraula oral hi surà —diria que amb solvència i amb bona dosi de seducció—, durant l'hora en què els versos sonaren acompanyats de la música d'acordió d'Amadeu Vidal. A continuació en transcric una mostra.


Amadeu Vidal i el seu acordió diatònic. Foto IGC.
 

[DE TORNADA A CASA PEL CAMÍ DE CADA DIA,...]

De tornada a casa pel camí de cada dia,
amb el balanç mental entre la pena i
la glòria, t'adones que tens els dits
bruts: un altre dia que t'emportes el
guix a casa...

El camí de cada dia, en aquest lloc que

t'ha acollit, una ciutat a què encara
resten tics de poble: en un solar amb
oliveres, matolls i clotals veus un lleó
empresonat en el cos d'un gat que bota,
plàstic i estètic, i caça un ratolí, en
un simulacre de grandesa, en una sabana
de mentida.

Josep Vicent Cabrera. Del llibre Ei, que ja sé francés! Edició de l'autor, 2014.


La foto té algun temps, així és que esperem que l'autor ens ho sàpiga disculpar.
És de Jordi Puig, i tant el moment fotografiat (un recital compartit) com el fotògraf ens transmeten bones vibracions.


ARRIBADA, II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.

Christelle Enguix. Poema publicat a la plaquette Arribada, Terrícola, 2014.


Foto de Ferran Jordà, extreta del seu fotoblog. Un lloc web molt bonic on podeu,
si us ve de gust, accedir des d'ací.


PEÇÓ (DE L'ORELLA)

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
V. A. Estellés

Així com cell
que amb peladilla a la boca es delita
i té molt clar que és delit el delit
que no s’acaba mai,
sucre primer, després ametla tendra,
ne pren a mi gaudint de llepolia,
petit galló solsit de la persona,
pèndol festiu,
estrambot de regal,
conclusió d’un poema de carn
com guinda jovial en vida bella:

lòbul —dieu-li peçó si voleu—
colofó suculent
o l’última recialla del goig
que es despenja irreverent
d’una orella.

Maria Josep Escrivà. Poema inèdit.

A pesar que la llum ja no era la més adequada per a fer fotos, agraïsc molt aquesta imatge d'Isabel Garcia Canet, que constata gràficament que hi tinguérem
ben present la Poesia completa d'en Joan Vinyoli.


OBSCENITATS

Em pose davant el plat de brou,
em perd entre el ventall de verdures:
el fullatge de la col, el butà intens de la mitja pastanaga,
la debilitat de les penques;
les lletres perdudes al solatge del fang emmudeixen.
No hi ha cap mot capaç de descriure la sabor del brou,
ni aquesta solitud de cullerades plenes
de fum buit: verdures de temporada,
sabors de temporada, habitacles i amors
de temporada;
cullerades plenes de fum,
de pors perennes.

Em pose davant el plat de brou,
bufe i evite d’abrasir-me la llengua
i em creme les mans i canvie
la cullera per l’estilògraf:
viole el blanc
de les fulles de col.

Isabel Garcia Canet, de Claustre, 2007.


Isabel fotografiada al pati de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2013.
Desconec l'autoria de la foto, però està extreta del mur de Facebook de Josep Lluís Aguiló.


PASSEIG D'ANIVERSARI

A Joan Vinyoli

La llum és una tija
que s’esmuny
de les mans balbes del desig.

És l’instant d’un oreig desviat
i  l’aleteig d’unes anques
escampa el dolç perill de l’ombra.

Quin reclam de les flors que s’han de collir verdes!

A dins el vas daurat
encara regolfa un passat,
l’espiral d’una torxa verinosa.


Carles Mulet. Poema inèdit. 


 Imatge extreta del mur de Facebook, any 2008. Foto: Pilar Garcia. 



LA DROVA*

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d’estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
i més que un paradís ple de paraules.
Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d’amors i de records,
la dels mil-i-un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que sent créixer cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la. 

Josep Piera. Del llibre El temps trobat, Bromera, 2013.

*En aquesta ocasió, el poema el dedique a la Vall de Gallinera, que també és una vella vall verda i meua i teua, és a dir, nostra i de tots els que l’estimen. (JP)



Amb permís del poeta, hi faig servir aquesta instantània prèvia al recital, on Piera i Àngels Gregori conversen amicalment a la porta del Centre Social que porta el nom del també escriptor, etnobotànic i amic desaparegut Joan Pellicer.
L'ombra benèfica de Joan plana pertot.











Sols en la terra la cançó
santifica i celebra.

R. M. Rilke. D'Els sonets a Orfeu. Traducció de Joan Vinyoli.


6 comentaris:

  1. Gràcies per la crònica. Va ser un vespre molt bonic. La música que va sonar, l'espai de muntanya amb la vall, la llum en aquell moment del dia o fins i tot l'oratge, tirant a fresquet, formaven un escenari adient. Cal agrair al públic la presència per a sentir-nos, i millor escoltar-nos, en els nostres versos que mostren les nostres experiències poètiques.

    Pel que fa a la meua foto, certament té uns quants anys, 4, i m'ha fet recordar el recital del For Sale de Calp.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó: tot açò no tindria sentit sense la companyia del públic; les persones que vénen a sentir-nos, lectores o no, escoltadores habituals o no de poesia. Allà varen resistir dues hores llargues. Jo sempre intente tenir-ho en compte: que la gent no té cap obligació d'escoltar-nos, de respondre a les nostres convocatòries. I per això estic summament agraïda, quan la resposta és tan bona com ho fou a Alpatró. I també per això, ho aconseguirem o no, però tenim l'obligació d'estar a l'altura d'aquesta generositat, i intentar no decebre. Que per nosaltres no quede, almenys.

      La foto és de Calp, sí. Qui ens havia de dir que rodaria tant el For sale després d'aquell recital-presentació inaugural!

      Salut! I gràcies per dir, amic.

      Elimina
  2. Quan ho contes sembla encara més bonic. A veure si la iniciativa es consolida en anys vinents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Carles: per a això estan les paraules, entre algunes altres coses, per a embellir, per a seduir... Es tractava de compartir, amb qui ho tinga a bé, el que per a mi tingué de bonic, aquella vesprada a la Vall: vosaltres, sentir-vos recitar, l'admiració i el respecte per un dels nostres grans, la nostra terra, el compromís ètic i estètic amb la terra i amb la poesia. I ja veus que no és res de l'altre món, però qui ho llija se'n podrà fer una idea.

      Que una activitat així es consolide dependrà dels entusiasmes de qui/els qui la puguen i vulguen tirar avant. És fonamental, l'entusiasme. I que la gent jove s'hi engresque. Amb ganes, amb bona voluntat i amb el suport importantíssim de la gent, tot ve rodat. Una abraçada, i gràcies pel suport, i per l'esforç que sé que feres per ser-hi amb nosaltres. De cor.

      Elimina
  3. Una vesprada-nit molt bonica amb el paratge que ens envoltava de la Gallinera i la vista, espectacular, des d'Alpatró, la marinada que pujava cap amunt, els poetes, els poemes de Vinyoli com a excusa i els dels poetes, i el públic incondicional.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per deixar-te caure per ací, Mercè. Que visca la terra i que visca la poesia. I que visca la gent que, com tu, sempre hi sou, perquè no ens falte l'alè.
      Una altra abraçada per a tu.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »