Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 21 de setembre de 2014

QUAN LA BELLESA ÉS UNA MOSTRA DE RESPECTE

Amb aquesta imatge reprenc les publicacions al Passa la vida, després d'unes petites vacances de finals d'estiu i amb moltes ganes de tardor. L'any passat no en vàrem tenir, de tardor, almenys a les comarques centrals del País Valencià. De l'astronòmica, sí, clar; però no recorde haver-la sentida al cos, ni haver-la olorat, ni haver-la gaudit visualment. No va ploure, i les altes temperatures varen durar fins pràcticament Nadal. Amb un breu parèntesi d'uns dies en què va gelar, a principis, si no recorde malament, del mes de desembre. Com a record de referència per a qualificar de pseudotardor la de 2013, conserve el d'un matí de novembre en què un amic i jo intentàvem caminar per la vora del riu Vaca de Xeraco —a mitjan matí, tot s'ha de dir— i ens hi asfixiàvem. En fi: que tinc molta gana que la tardor d'enguany siga de les de veritat.




I ja sé que no la farem vindre, la tardor plujosa, amb això, però m'ha agradat recuperar aquesta foto d'una cardina acaulis (un card «sense tija») perquè diuen que dóna bona sort. La vaig fotografiar el setembre de l'any passat en un prat de la mata de València (de València d'Àneu, al Pallars). Trobar-se'l ja va ser una sort bonica, una sorpresa esplendorosa, aquesta flor sol, com en diu el poble basc, que per a mi fou com veure sorgir un sol des de les entranyes de la terra serena d'aquell racó de món que recorde amb molta estima. Tant al País Basc com en alguns masos catalans, hi ha la tradició de penjar-les a la porta d'entrada, com a símbol de protecció i de benvinguda. Siga benvinguda, doncs, la tardor que volem, i que necessitem.

Una altra cardina acaulis, o «sol de la terra», com m'agrada pensar-la, però aquesta fotografiada a molts més quilòmetres de casa, i en cotes més altes i més fredes, que les del Pallars. La vaig trobar en una valleta que es diu Vallunga, a prop de Selva, un poble alpí de la regió del Südtirol, on he passat enguany uns dies.

He passat una setmana recorrent, amb una parella de bons amics, les Dolomites alpines. La regió, dominada en la seua orografia pel massís que porta aquell nom, va pertànyer fins a la Primera Guerra Mundial a Àustria; però l'any 1919, la província del Tirol del Sud (Südtirol) passà a formar part de la italiana Venècia Tridentina. Segons l'Enciclopèdia Catalana, «durant el feixisme, Mussolini emprengué una política d’assimilació forçada (prohibició de l’alemany, establiment d’un gran nombre d’italians, etc.). Després del tractat de París, el nou estat democràtic austríac reclamà inútilment la devolució del Tirol del Sud. El 1946, el govern italià reconegué els drets culturals del territori i concedí un règim autonòmic (1948), però la unió del Tirol del Sud a la província italiana del Trentino en una mateixa regió (en la qual els germanòfons eren minoria) en dificultà l’aplicació i accentuà el descontentament dels sud-tirolesos, de vegades manifestat amb accions terroristes.» En l'actualitat continuen mantenint aquest règim de «província autònoma», però la voluntat predominant dels seus pobladors sembla que siga la de tornar a pertànyer a Àustria. Ai les guerres, quins empastres! 


Una casa de la localitat d'Urtijëi (al voltant de 5.000 habitants l'any 2008). En un primer colp d'ull vaig deduir que l'estètica del lloc era més pròpia del centre d'Europa que no d'Itàlia.

A la província autònoma de Tirol del Sud, al nord-est d'Itàlia, hi conviuen tres llengües oficials: l'alemany, l'italià i el ladí (un dialecte retoromànic, parlat per, aproximadament i segons l'Enciclopèdia una altra vegada, 20.000 persones). Primera —per ordre cronològic— reacció admirativa per part meua: l'interès i el grau de competència cultural amb què alguns dels habitants del poble d'Urtijëi (en alemany, St. Ulrich; en italià, Ortisei) amb què enraonàrem s'interessaven per la llengua que parlem: «—Català. —Ah, de Barcelona... —No, de València». I no ens hi calia més explicació. Varen conèixer la notícia que els catalans es manifestaren per la independència el dia 11, i així ens ho féu saber la dona amb qui compartíem replanell: «—Com Escòcia, no...? —Sí, però amb alguna diferència.» 


La Marmolada (Alps orientals), amb els seus 3.342 m d'altitud (segons l'Enciclopèdia Catalana), les glaceres perennes incorporades, i els làrixs i els avets que l'envolten. Nosaltres només la contemplàrem des d'una certa distància respectuosa. Un xoc per als sentits.

L'admiració provocada per la contemplació de les Dolomites, dels passos de muntanya, de les valls verdíssimes, dels boscos inacabables; la de recórrer els camins humits, olorosos de bolets —o els bolets olorosos de muntanya beneïda per la pluja?—..., tot això fou una altra admiració fàcilment previsible. Però allò que, probablement, m'ha deixat marca en aquest viatge, allò que m'ha fet reflexionar amb més gust, i que m'ha atrapat els sentits i la consciència, a parts iguals, ha sigut el sentit estètic en tot allò on ha intervingut la mà humana.


Una altra casa d'Urtijëi. Xocant, i omnipresents, les imatges religioses, tallades en fusta, a les entrades de les cases, en qualsevol racó d'un carrer, i fins i tot en moltes sendes de muntanya. En aquesta imatge, a la part inferior esquerra, un crucifix emergint del jardí.

Ja sabem que de gustos no hi ha res escrit. Però m'ha encisat aquesta voluntat, més artística que utilitària, amb què els habitants del Südtirol expressen la seua manera de viure. I això m'ha fet pensar que l'estima i el respecte per un lloc generen bellesa. O dit d'una altra manera, que la bellesa creada voluntàriament per l'ésser humà és una expressió lloable del respecte i l'estima per un territori. I contribueix a exigir protecció, i a construir confiança. Si n'he de triar una, crec que aquesta ha sigut per a mi la gran experiència admirativa del viatge per les Dolomites.


També en els petits detalls s'hi endevina el gust per exhibir creacions boniques.

Un altre exemple. Aquest en la manera d'ordenar la llenya trossejada que es farà servir ben aviat en aquelles latituds alpines: a la pujada d'una escala, o bé emmarcant portes i finestres; a mitjan camí entre el sentit pràctic d'aprofitar l'espai al màxim, de tenir el combustible ben a l'abast, i protegit per cornises, ràfecs, o per balcons.

Detall d'una casa de Cianacéi (Canazei en italià), a la vall de Fassa (Ladínia), on la llenya que espera alimentar les estufes s'ordena com els llibres en una prestatgeria. Com comentava amb els companys de viatge, a nosaltres ens faria pena gastar-la per al foc.
Edifici comunitari, a la mateixa població d'abans, de la vall de Fassa. Amb la combinació del colorit de les flors, sempre equilibrada, i hom diria que consensuada, als balcons. L'any 2008, Cianacéi tenia 2.000 habitants, aproximadament.

A ben pocs quilòmetres del nostre allotjament temporal, l'últim dia d'estada a les Dolomites, descobrírem un racó bellíssim, presidit per l'església de Sacun (San Giacomo en italià), que fins i tot els habitants del lloc deuen reconèixer com a admirable, quan hi han instal·lat, just des d'on està fotografiada, un panell des d'on s'aconsella situar la càmera per captar l'enquadrament perfecte del conjunt. Tot ben integrat en el paisatge, val a dir.


Església dedicada a sant Jaume, patró de caminants i pelegrins.
Diuen que l'edifici original pot ser del segle XII.
El Sassolungo, un dels cims dolomites, al fons de la postal (real com la vida mateixa),
perquè no hi falte de res.


A l'interior del recinte de l'església, hi creix un petit cementeri, amb aparença de jardí, que no deu ser un mal lloc per passar tota l'eternitat. Un cementeri que, almenys en aquests mesos, és un escàndol de colors i de flors de tota mena, com si s'afanyaren a presumir de bellesa abans que la neu les sepulte sota un capa de silenci gèlid i monocrom.



Mentre totes aquestes impressions estètiques m'ameren sentits i pensament, llig a la xarxa la notícia que, per enèsima vegada, el nostre Montgó s'encén en flames. El mateix dia en què Catalunya celebra la seua Diada, i la manifestació en favor del dret a decidir. Aquella infausta casualitat fa que m'esgarrife, amb les contradiccions brutals de la vida. I, a més de 1.700 km de casa arribe a pensar que una muntanya com el Montgó, on s'escampen més de 20.000 cases, que es pega foc repetidament, que s'aboca al mar-mannà de la sobreexplotació turística, és la metàfora desoladora del nostre País Valencià maltractat des de tants flancs. Podria pensar-ho, i se m'hauria agrejat l'experiència enriquidora del meu viatge dolomític. En canvi, fent cas d'una observació sàvia de l'amic Josep Nebot, preferisc esperançar-me amb la idea que, a casa nostra, encara ens queda molt, moltíssim camí per fer. I només depèn de nosaltres que el decidim recórrer.




8 comentaris:

  1. Una entrada molt bonica, com les fotos. Per cert la foto de la flor del sol m'havia paregut de primeres una camaroja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les consideracions, amic Narrador. Escolta, i això de veure cama-roges on no n'hi ha, no deu ser que tens ganes de menjar-te alguna coqueta de dacsa...? El temps ja pareix que ho porte, almenys avui que està núvol i fresquet.

      Salut i amistat!

      Elimina
  2. Bella i puntual reivindicació de la tardor i de paisatges somniats com els que has visitat aquestes vacances, estimada Maria Josep. Preciosa crònica (quines fotos!!!) i valoració sobre l'estètica d'un territori/arquitectura com a fenomen no casual. Quantes reflexions ens despertes en evocar l'experiència tirolesa i, al mateix temps, com bé dius, hi ha "moltíssim camí per fer". Que aquest no s'esborre entre cendres i plans parcials, per l'amor de déu. Creuem els dits, i els braços, per tal d'invocar una millora factible. Territorial i espiritual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els teus comentaris sempre són suculents. Gràcies, benvolgut còmplice de maldecaps. L'estètica d'un territori, com un fenomen no casual: fonamental. No només d'un territori; també dels éssers vius. Alguna vegada he comentat que el regne vegetal desenvolupa maneres de bellesa perquè la seducció és imprescindible per a assegurar la supervivència de les espècies. És un altre ramal de la mateixa observació que tu fas.

      Des del primer moment que vaig veure aquells pobles tirolesos vaig fer el paral·lelisme amb el nostre país. Que seria un país preciós si se l'estimara i se'l respectara. Convertim en lletjos, en agressius, paisatges, llocs, edificis, carrers, perquè menystenim l'estètica, i això és una falta de respecte. Tenir ben poques ganes de fer estimable un territori.

      Creuem els dits, i els braços, i el que faça falta, sí. I mantinguem els sentits ben oberts per tal de valorar tot allò que ens queda i que no hauríem de deixar que ens arravaten per res del món. És una qüestió d'estètica, d'ètica i de supervivència en general.

      Elimina
  3. Què bonic i fresquet. Compartim l'anel per la tardor.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonica tu, i vosaltres. Que l'ombra benèfica del Benicadell us cobrisca de benestars tardorals. A veure si arribeu a fer bolets encara!
      Una altra abraçada, en versió triple.

      Elimina
  4. Tot es crema menys la voluntat d'entendre el món i la reacció meravellada davant la bellesa, com demostren aquests texts i aquestes fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teues paraules sempre m'alimenten l'autoestima, amic de les tres erres.
      Et vaig dedicar a Facebook aquestes paraules: "sempre lúcid, sempre precís, l'escriptor R. R. I jo mai prou agraïda amb ell per dialogar contínuament amb mi, des de la distància física, però tan a prop de les paraules compartides. Vitamines per a l'ànima, les paraules que convoquen més paraules."

      De totes maneres, m'agradaria que no deixàrem passar molt més temps fins que ens retrobem en la vida real, amb algun llibre pel mig ;)

      Una abraçada agraïda.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »