Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 21 de setembre de 2014

QUAN LA BELLESA ÉS UNA MOSTRA DE RESPECTE

Amb aquesta imatge reprenc les publicacions al Passa la vida, després d'unes petites vacances de finals d'estiu i amb moltes ganes de tardor. L'any passat no en vàrem tenir, de tardor, almenys a les comarques centrals del País Valencià. De l'astronòmica, sí, clar; però no recorde haver-la sentida al cos, ni haver-la olorat, ni haver-la gaudit visualment. No va ploure, i les altes temperatures varen durar fins pràcticament Nadal. Amb un breu parèntesi d'uns dies en què va gelar, a principis, si no recorde malament, del mes de desembre. Com a record de referència per a qualificar de pseudotardor la de 2013, conserve el d'un matí de novembre en què un amic i jo intentàvem caminar per la vora del riu Vaca de Xeraco —a mitjan matí, tot s'ha de dir— i ens hi asfixiàvem. En fi: que tinc molta gana que la tardor d'enguany siga de les de veritat.




I ja sé que no la farem vindre, la tardor plujosa, amb això, però m'ha agradat recuperar aquesta foto d'una cardina acaulis (un card «sense tija») perquè diuen que dóna bona sort. La vaig fotografiar el setembre de l'any passat en un prat de la mata de València (de València d'Àneu, al Pallars). Trobar-se'l ja va ser una sort bonica, una sorpresa esplendorosa, aquesta flor sol, com en diu el poble basc, que per a mi fou com veure sorgir un sol des de les entranyes de la terra serena d'aquell racó de món que recorde amb molta estima. Tant al País Basc com en alguns masos catalans, hi ha la tradició de penjar-les a la porta d'entrada, com a símbol de protecció i de benvinguda. Siga benvinguda, doncs, la tardor que volem, i que necessitem.

Una altra cardina acaulis, o «sol de la terra», com m'agrada pensar-la, però aquesta fotografiada a molts més quilòmetres de casa, i en cotes més altes i més fredes, que les del Pallars. La vaig trobar en una valleta que es diu Vallunga, a prop de Selva, un poble alpí de la regió del Südtirol, on he passat enguany uns dies.

He passat una setmana recorrent, amb una parella de bons amics, les Dolomites alpines. La regió, dominada en la seua orografia pel massís que porta aquell nom, va pertànyer fins a la Primera Guerra Mundial a Àustria; però l'any 1919, la província del Tirol del Sud (Südtirol) passà a formar part de la italiana Venècia Tridentina. Segons l'Enciclopèdia Catalana, «durant el feixisme, Mussolini emprengué una política d’assimilació forçada (prohibició de l’alemany, establiment d’un gran nombre d’italians, etc.). Després del tractat de París, el nou estat democràtic austríac reclamà inútilment la devolució del Tirol del Sud. El 1946, el govern italià reconegué els drets culturals del territori i concedí un règim autonòmic (1948), però la unió del Tirol del Sud a la província italiana del Trentino en una mateixa regió (en la qual els germanòfons eren minoria) en dificultà l’aplicació i accentuà el descontentament dels sud-tirolesos, de vegades manifestat amb accions terroristes.» En l'actualitat continuen mantenint aquest règim de «província autònoma», però la voluntat predominant dels seus pobladors sembla que siga la de tornar a pertànyer a Àustria. Ai les guerres, quins empastres! 


Una casa de la localitat d'Urtijëi (al voltant de 5.000 habitants l'any 2008). En un primer colp d'ull vaig deduir que l'estètica del lloc era més pròpia del centre d'Europa que no d'Itàlia.

A la província autònoma de Tirol del Sud, al nord-est d'Itàlia, hi conviuen tres llengües oficials: l'alemany, l'italià i el ladí (un dialecte retoromànic, parlat per, aproximadament i segons l'Enciclopèdia una altra vegada, 20.000 persones). Primera —per ordre cronològic— reacció admirativa per part meua: l'interès i el grau de competència cultural amb què alguns dels habitants del poble d'Urtijëi (en alemany, St. Ulrich; en italià, Ortisei) amb què enraonàrem s'interessaven per la llengua que parlem: «—Català. —Ah, de Barcelona... —No, de València». I no ens hi calia més explicació. Varen conèixer la notícia que els catalans es manifestaren per la independència el dia 11, i així ens ho féu saber la dona amb qui compartíem replanell: «—Com Escòcia, no...? —Sí, però amb alguna diferència.» 


La Marmolada (Alps orientals), amb els seus 3.342 m d'altitud (segons l'Enciclopèdia Catalana), les glaceres perennes incorporades, i els làrixs i els avets que l'envolten. Nosaltres només la contemplàrem des d'una certa distància respectuosa. Un xoc per als sentits.

L'admiració provocada per la contemplació de les Dolomites, dels passos de muntanya, de les valls verdíssimes, dels boscos inacabables; la de recórrer els camins humits, olorosos de bolets —o els bolets olorosos de muntanya beneïda per la pluja?—..., tot això fou una altra admiració fàcilment previsible. Però allò que, probablement, m'ha deixat marca en aquest viatge, allò que m'ha fet reflexionar amb més gust, i que m'ha atrapat els sentits i la consciència, a parts iguals, ha sigut el sentit estètic en tot allò on ha intervingut la mà humana.


Una altra casa d'Urtijëi. Xocant, i omnipresents, les imatges religioses, tallades en fusta, a les entrades de les cases, en qualsevol racó d'un carrer, i fins i tot en moltes sendes de muntanya. En aquesta imatge, a la part inferior esquerra, un crucifix emergint del jardí.

Ja sabem que de gustos no hi ha res escrit. Però m'ha encisat aquesta voluntat, més artística que utilitària, amb què els habitants del Südtirol expressen la seua manera de viure. I això m'ha fet pensar que l'estima i el respecte per un lloc generen bellesa. O dit d'una altra manera, que la bellesa creada voluntàriament per l'ésser humà és una expressió lloable del respecte i l'estima per un territori. I contribueix a exigir protecció, i a construir confiança. Si n'he de triar una, crec que aquesta ha sigut per a mi la gran experiència admirativa del viatge per les Dolomites.


També en els petits detalls s'hi endevina el gust per exhibir creacions boniques.

Un altre exemple. Aquest en la manera d'ordenar la llenya trossejada que es farà servir ben aviat en aquelles latituds alpines: a la pujada d'una escala, o bé emmarcant portes i finestres; a mitjan camí entre el sentit pràctic d'aprofitar l'espai al màxim, de tenir el combustible ben a l'abast, i protegit per cornises, ràfecs, o per balcons.

Detall d'una casa de Cianacéi (Canazei en italià), a la vall de Fassa (Ladínia), on la llenya que espera alimentar les estufes s'ordena com els llibres en una prestatgeria. Com comentava amb els companys de viatge, a nosaltres ens faria pena gastar-la per al foc.
Edifici comunitari, a la mateixa població d'abans, de la vall de Fassa. Amb la combinació del colorit de les flors, sempre equilibrada, i hom diria que consensuada, als balcons. L'any 2008, Cianacéi tenia 2.000 habitants, aproximadament.

A ben pocs quilòmetres del nostre allotjament temporal, l'últim dia d'estada a les Dolomites, descobrírem un racó bellíssim, presidit per l'església de Sacun (San Giacomo en italià), que fins i tot els habitants del lloc deuen reconèixer com a admirable, quan hi han instal·lat, just des d'on està fotografiada, un panell des d'on s'aconsella situar la càmera per captar l'enquadrament perfecte del conjunt. Tot ben integrat en el paisatge, val a dir.


Església dedicada a sant Jaume, patró de caminants i pelegrins.
Diuen que l'edifici original pot ser del segle XII.
El Sassolungo, un dels cims dolomites, al fons de la postal (real com la vida mateixa),
perquè no hi falte de res.


A l'interior del recinte de l'església, hi creix un petit cementeri, amb aparença de jardí, que no deu ser un mal lloc per passar tota l'eternitat. Un cementeri que, almenys en aquests mesos, és un escàndol de colors i de flors de tota mena, com si s'afanyaren a presumir de bellesa abans que la neu les sepulte sota un capa de silenci gèlid i monocrom.



Mentre totes aquestes impressions estètiques m'ameren sentits i pensament, llig a la xarxa la notícia que, per enèsima vegada, el nostre Montgó s'encén en flames. El mateix dia en què Catalunya celebra la seua Diada, i la manifestació en favor del dret a decidir. Aquella infausta casualitat fa que m'esgarrife, amb les contradiccions brutals de la vida. I, a més de 1.700 km de casa arribe a pensar que una muntanya com el Montgó, on s'escampen més de 20.000 cases, que es pega foc repetidament, que s'aboca al mar-mannà de la sobreexplotació turística, és la metàfora desoladora del nostre País Valencià maltractat des de tants flancs. Podria pensar-ho, i se m'hauria agrejat l'experiència enriquidora del meu viatge dolomític. En canvi, fent cas d'una observació sàvia de l'amic Josep Nebot, preferisc esperançar-me amb la idea que, a casa nostra, encara ens queda molt, moltíssim camí per fer. I només depèn de nosaltres que el decidim recórrer.




8 comentaris:

  1. Una entrada molt bonica, com les fotos. Per cert la foto de la flor del sol m'havia paregut de primeres una camaroja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les consideracions, amic Narrador. Escolta, i això de veure cama-roges on no n'hi ha, no deu ser que tens ganes de menjar-te alguna coqueta de dacsa...? El temps ja pareix que ho porte, almenys avui que està núvol i fresquet.

      Salut i amistat!

      Elimina
  2. Bella i puntual reivindicació de la tardor i de paisatges somniats com els que has visitat aquestes vacances, estimada Maria Josep. Preciosa crònica (quines fotos!!!) i valoració sobre l'estètica d'un territori/arquitectura com a fenomen no casual. Quantes reflexions ens despertes en evocar l'experiència tirolesa i, al mateix temps, com bé dius, hi ha "moltíssim camí per fer". Que aquest no s'esborre entre cendres i plans parcials, per l'amor de déu. Creuem els dits, i els braços, per tal d'invocar una millora factible. Territorial i espiritual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els teus comentaris sempre són suculents. Gràcies, benvolgut còmplice de maldecaps. L'estètica d'un territori, com un fenomen no casual: fonamental. No només d'un territori; també dels éssers vius. Alguna vegada he comentat que el regne vegetal desenvolupa maneres de bellesa perquè la seducció és imprescindible per a assegurar la supervivència de les espècies. És un altre ramal de la mateixa observació que tu fas.

      Des del primer moment que vaig veure aquells pobles tirolesos vaig fer el paral·lelisme amb el nostre país. Que seria un país preciós si se l'estimara i se'l respectara. Convertim en lletjos, en agressius, paisatges, llocs, edificis, carrers, perquè menystenim l'estètica, i això és una falta de respecte. Tenir ben poques ganes de fer estimable un territori.

      Creuem els dits, i els braços, i el que faça falta, sí. I mantinguem els sentits ben oberts per tal de valorar tot allò que ens queda i que no hauríem de deixar que ens arravaten per res del món. És una qüestió d'estètica, d'ètica i de supervivència en general.

      Elimina
  3. Què bonic i fresquet. Compartim l'anel per la tardor.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonica tu, i vosaltres. Que l'ombra benèfica del Benicadell us cobrisca de benestars tardorals. A veure si arribeu a fer bolets encara!
      Una altra abraçada, en versió triple.

      Elimina
  4. Tot es crema menys la voluntat d'entendre el món i la reacció meravellada davant la bellesa, com demostren aquests texts i aquestes fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teues paraules sempre m'alimenten l'autoestima, amic de les tres erres.
      Et vaig dedicar a Facebook aquestes paraules: "sempre lúcid, sempre precís, l'escriptor R. R. I jo mai prou agraïda amb ell per dialogar contínuament amb mi, des de la distància física, però tan a prop de les paraules compartides. Vitamines per a l'ànima, les paraules que convoquen més paraules."

      De totes maneres, m'agradaria que no deixàrem passar molt més temps fins que ens retrobem en la vida real, amb algun llibre pel mig ;)

      Una abraçada agraïda.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »