Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 d’abril de 2013

TREMOLOSA COM EL PRIMER DIA


He fet comptes i, si no em fallen els dits, fa 21 anys que em vaig atrevir a donar la cara en matèria de literatures. La primera vegada fou a Manises, l’any 1992, quan unes persones molt generoses em van premiar un petit recull de contes que es deia El curt camí dels anys, i que es va publicar el 94, en un volumet col·lectiu titulat Solstici 6. Era l’entranyable premi Solstici de literatura jove, que convocava l’ajuntament d’aquella ciutat de l'Horta, a través de la Fundació Municipal de Cultura i Joventut, i on hi va haver associats, mentre estigué al capdavant Lluís Montesinos, noms tan importants com els dels germans Marc Granell (que aleshores encara era per a mi un poeta inabastable, marededéu del cel!) i Manel; Felip Baldó, Rosa Serrano, Fina Masgrau, Manolo Molins, Maria Conca, Toni Mollà, Empar de Lanuza... I fins i tot un Enric Valor elegantíssim que beneïa amb la seua proximitat aquells certàmens, modestos, inoblidables rituals iniciàtics des d’on algun(e)s començàrem a caminar amb una base alimentària tan ben nodrida. 


Motiu de portada dels primers volums que il·lustrà
les obres guanyadores, en els dos gèneres,
des de la primera convocatòria, l'any 1986,
i fins al 1992 (
després hi canvià l'estètica, i més coses).
Fou obra de l'Equip D. D. U. (Disseny Urbà)
Per cert: Xavier Luna, Jordi Sebastià
o Josep Manuel Esteve
també es llançaren des d'aquest mateix trampolí
al mar de la literatura.

D'alguna manera, aquests inicis m'han vingut a la memòria a partir d'una entrevista que Juli Cànoves ens ha fet recentment, a Maria Alcaraz Frasquet i a mi, amb motiu de la publicació d'Àngels de nata, i que, si us ve de gust, podeu llegir ací.

Doncs bé, després d’aquell compte enrere fins als orígens, he arribat a una conclusió diàfana, i és que, a pesar dels 21 anys de rodatge, continue tremolant com el primer dia, cada vegada que m’he vist presentant en societat una nova criatura literària. I sabeu què...?: no ho considere una mala cosa. Ho he pogut comprovar recentment, just quan hem fet les primeres presentacions en societat dels Àngels, a Gandia i a Rafelcofer. Veritat és que, tant a la il·lustradora Maria (comare meua) com a mi (comare de Maria), tot ens hi apuntava directament al cor.

Ambra Llibres Gandia, 12 d'abril de 2013.
Creieu-me si us dic que s'hi congregaren una bona colla
d'àngels humans, i fins i tot algun que ens observava
des d'altres dimensions sobrehumanes.
 

A banda de la proximitat incondicional de la nostra gent, que va per davant insuflant aire, hi ha una constant preciosa, inesperada, que s’ha repetit als dos llocs. El llibre s’obri amb una dedicatòria “A la memòria de Ramon Sanchis, mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia: el primer amic que em va fer estimar els llibres”. Ramon va morir el gener de 2009. Molts dels qui n'havíem estat alumnes hem tingut el privilegi de conservar la seua amistat fins al final. Però mai havia pogut imaginar que companys seus, del col·lectiu de mestres de la Safor, o d’altres llocs on hi havien coincidit, vindrien a preguntar-me, en fullejar el llibre, si parlàvem del mateix Ramon, i a agrair-me que l’haguera recordat en aquestes pàgines. Una altra vegada: “Hi ha mestres que no ensenyen només lliçons.” Ramon en fou el primer, quan a les escoles de primària les lliçons encara es feien en castellà, i ell ens deia allò de “no es diu palillo; es diu furgadents” i nosaltres li rèiem la broma.

I ací l'auditori de Rafelcofer, el poble de Maria, ple a vessar també de bona gent.

Almudena Francés, la nostra contacontes, ens hi va acompanyar, a Gandia i a Rafelcofer, i ens hi va oferir la seua versió de la història, llanterna en mà, com la dels llanterners de la mateixa quinta de Faust, el personatge que, sense retirar la vista de la paella que arreglava, diu a Aldonça allò de “Un àngel és algú que t’apareix a la vida per mostrar-te el sentit de la felicitat.”
 
No recorde què provocava l'expressió d'Almu, en aquest moment,
ni
si era d'emoció, d'alegria o de sorpresa. El que sí que sé
és que, en Almudena Francés, l'emoció emociona,
l'alegria fa riure amb gana, i la sorpresa no es pot deixar de compartir.
Gràcies per fer-los viure, els àngels i els auditoris,
contacontes de primera!

Amb una besada semblant a la que dedica Aldonça al seu Bernat, i que Maria ha il·lustrat amb aquesta expansió d'estimes, voldria jo agrair les atencions i el suport perseverant de totes les persones que, d'una manera o d'una altra, m'han acompanyat i m'acompanyen en aquesta travessia apassionant que és la literatura.

"Això em va dir Aldonceta... —ai!...—, mentre em feia una besada
d'aquelles que beneeixen una amistat per sempre més."
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet, comare meua.


Ah! i també done gràcies al poder d'atracció que van tenir aquests versos, d'on estirant estirant estirant... va començar a agafar forma Àngels de nata. O no eren de nata...? Tant fa, quan, com diem a la contraportada: "la màgia i el sentit positiu de la vida ho poden tot." I aprofite per felicitar l'autor dels versos, que just ahir va fer seixanta anys: amb tota la meua estima i més admiració encara.

Un nen travessa
el carrer i troba
l'esquelet fet nata
de l'últim àngel.

Marc Granell

Angelet elaborat amb pasta italiana,
ideat i executat per Maria Alcaraz Frasquet,
que ja és una experta a donar cos i forma
a éssers d'aquesta espècie.

La foto és gentilesa de Josep Basset,
artista i amic, i viceversa.

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »